El pla d’Europa per l’habitatge i els límits a l’especulació

La constatació sobre les dificultats en l’accés a l’habitatge ja és evident, i se situa com la primera problemàtica per a la ciutadania i com un punt d’actualitat a l’agenda política. No repetiré el reguitzell de dades que les expertes compartim constantment, perquè la diagnosi està més que feta: ara el que cal és actuar. I justament aquestes setmanes ens trobem amb dues bones oportunitats sobre la taula: un primer pla europeu per l’habitatge i una mesura antiespeculativa a casa nostra.

El retorn del “construir, construir i construir”

Mentre el consens sobre la necessitat d’augmentar el parc d’habitatge assequible s’assenta, el vell discurs de “construir, construir i construir” es va obrint de nou camí, amb el president Salvador Illa anunciant 214.000 nous pisos, 129.000 dels quals, a preu lliure, i 85.000, protegits. Aquesta consciència col·lectiva sobre la necessitat de fer “alguna cosa” pot acabar en una solució en fals: posar més pisos al mercat, perquè el que falta —se’ns diu— és oferta.

I aquí és on hem de fer un crit d’alerta. Fent cas omís de les lliçons apreses de la bombolla “del totxo” i de la crisi del 2008, la dreta ja advoca per obrir un nou cicle de construcció desenfrenada. I és que, hi estem d’acord, calen molts habitatges, però a preus raonables, que s’ajustin als salaris de la ciutadania i amb els límits del planeta. Hem de prioritzar la compra d’habitatges ja construïts, la mobilització de pisos buits —molts en mans de fons voltor— i la rehabilitació amb garanties per evitar expulsions de llogateres. Cal aplicar la mesura del 30% a les ciutats catalanes, guanyant habitatge de protecció oficial (HPO) a la ciutat ja construïda, i, per descomptat, no reproduir l’urbanisme salvatge en zones inundables o destruir el poc territori agrícola i natural que queda a l’entorn de les nostres ciutats.

Europa s’hi posa, però amb quines garanties?

Fins i tot Europa s’ha adonat del problema. La financerització global de l’habitatge i la pujada dels lloguers s’han estès a la regió, i per fi Ursula von der Leyen ha decidit fer un pas endavant, nomenant un comissari d’Energia i Habitatge per impulsar un nou Pla europeu d’habitatge assequible. El Pla s’ha obert a aportacions de la ciutadania i d’experts i preveu veure la llum a finals d’any.

Els diners europeus d’aquest Pla es destinaran als de sempre o als projectes cooperatius i sense ànim de lucre?

Ara bé, què inclourà exactament? Venint de la Comissió Europea i atesa la correlació de forces a l’eurocambra, cal ser realista: possiblement el que s’obtingui serà un Fons Europeu per l’Habitatge. Aquest Fons permetria als estats augmentar el seu parc d’habitatge, però la batalla estarà en els detalls: quines condicions s’establiran per al seu ús? Es destinaran als de sempre —grans promotores i constructores— o es prioritzaran projectes cooperatius i sense ànim de lucre? Seran habitatges amb qualificació o amb un preu regulat permanent? I, sobretot, per a qui seran: per a les classes mitjanes-altes o per a les llars que realment ho necessiten? Quins criteris de sostenibilitat s’hi imposaran?

És possible que en els propers anys veiem un flux de diners cap a més habitatge, i que tothom estigui més o menys satisfet, però les millores reals siguin minses. Perquè, per protegir el dret a l’habitatge, calen dècades de lleis i polítiques valentes, d’aquelles que toquen privilegis.

Mesures per posar fre a l’especulació

Mentre es construeixen aquests nous pisos, el mercat immobiliari continuarà enriquint-se amb uns marges de benefici que els rendistes no volen perdre. La contenció de les rendes del lloguer ha estat un primer pas per abaixar els preus —i, malgrat els detractors, està funcionant—, però el pas següent és limitar la compra d’habitatges per invertir (o especular: la línia és molt fina).

Un de cada quatre pisos es compra al comptat, mentre la majoria no pot pagar el lloguer ni estalviar per a una entrada

La música sona de fa temps: un 25% dels pisos es compra al comptat, mentre la majoria de la població no pot pagar el lloguer ni estalviar per pagar una entrada. Ara ha arribat l’hora de posar-hi lletra amb mesures concretes.

D’una banda, el Govern de la Generalitat va aprovar al juny un augment del 20% de l’impost sobre transmissions patrimonials (ITP) per a grans propietaris i edificis sencers en zones declarades de mercat tens, reivindicat pel Sindicat de Llogateres. Sense grans escarafalls, la mesura va ben encaminada a limitar aquest tipus de compravendes.

D’altra banda, la ministra Isabel Rodríguez i el mateix Pedro Sánchez han anunciat recàrrecs fiscals a les compres d’habitatge per part d’estrangers extracomunitaris, i el president espanyol reclamava la setmana passada a Brussel·les prendre mesures per frenar la compra d’habitatges que no siguin per viure-hi. En aquest sentit, des de l’Observatori DESCA vam formular una proposta jurídica per a les Balears i les Canàries, territoris insulars especialment tensionats.

Una proposta que podria marcar la diferència

Ara tenim una nova solució sobre la taula que podria adequar-se a la nostra ciutat. El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) ha encarregat un informe que avala limitar la compra d’habitatges només per a residència habitual en zones tensionades. El jurista Pablo Feu proposa restringir l’adquisició d’immobles per a ús especulatiu, cosa justificada per “la situació excepcional de risc de pèrdua del dret d’accés a l’habitatge per a la majoria de la població”.

Cal que el Govern d’Illa aprovi limitar la compra d’habitatges en zones tensionades només per viure-hi, no per especular-hi

Només es podrien adquirir habitatges per a ús habitual i permanent de la persona compradora, amb algunes excepcions com els edificis sencers destinats a lloguer o les segones residències en un altre municipi.

La idoneïtat de la mesura, les experiències internacionals que l’avalen i la seva justificació jurídica només deixen una via possible: aprovar-la tan aviat com sigui possible. M’alegra llegir que el Govern català ja l’està estudiant; la clau serà que tingui la valentia de fer-la una realitat.

És probable que el consens no sigui tan ampli com en l’augment del parc, perquè posar límits no agrada a tothom, i encara menys al negoci immobiliari. Però són mesures com ara la restricció als pisos turístics anunciada per l’alcalde Collboni —que s’ha de concretar el 2028— les que han permès mantenir el lideratge internacional de Barcelona en polítiques d’habitatge. Seguim aquesta petja, acabem amb l’especulació en l’habitatge, vetllem per l’interès públic i protegim drets.