23/07/2026 | 07:00
Mentre provem de conviure amb l’enèsima onada de calor de l’estiu, superant nits tòrrides l’una darrere l’altra, la temperatura ha esdevingut un dels grans temes d’actualitat, i se succeeixen les recerques, els informes, els articles, les dades i els debats. L’Institut Metròpoli publicava dades demolidores la setmana passada, en què associava unes 10.128 morts a la calor entre el 2002 i el 2022, i mostrava un fort biaix de gènere i de classe social. Segons un estudi publicat per l’IGOP, viure en un barri de renda baixa pot significar a Barcelona exposar-se fins a 1 ºC més de temperatura. S’ha dit força aquests dies, però no és sobrer recordar-ho: la calor mata, però no a tothom igual. El codi postal, la renda, el gènere o la vinculació amb l’habitatge en són alguns factors determinants.
Davant d’aquesta realitat, l’únic horitzó desitjable és aquell en què es garanteixen llars dignes per a tothom, amb confort tèrmic tant a l’hivern com a l’estiu. Vivim en un context tan desfermat, i brutal, de mercantilització de les nostres llars, que sembla que demanar viure-hi en el rang de temperatures que recomana l’Organització Mundial de la Salut sigui un luxe. En canvi, assumim que el dret a la multipropietat privada d’alguns passa per sobre de la salut i la dignitat d’una gran majoria.
I no només això. L’impacte de la calor extrema genera una pressió que pot resultar insostenible per al nostre sistema de salut pública i, fins i tot, per a l’organització del treball. Sembla inassumible tenir habitatges dignes per a tothom, però probablement els costos de no plantejar solucions reals són encara més elevats. Mentrestant, debats diversos acaparen el focus mediàtic i institucional, com ara els refugis climàtics o si l’aire condicionat és, o no, una solució adequada.
És moralment acceptable permetre que es lloguin habitatges del tot ineficients energèticament?
Evidentment, hi ha d’haver refugis climàtics, perquè la vida també passa als barris, i en comunitat, però l’horitzó ha de ser fer de tota llar una llar digna. I l’aire condicionat té impactes col·laterals, probablement; però oi que existeixen altres tecnologies més eficients i netes, com bombes de fred i calor i aerotèrmia? Aquestes són les que han d’arribar a totes les llars, doncs.
És evident que cal abordar l’emergència climàtica com a societat, i entendre que això implicarà canvis profunds en el nostre estil de vida. Però el que està passant ara és que qui més sent aquests canvis són aquelles llars que no es poden permetre mirar cap a una altra banda. Les cases que no dormen, que miren amb esperança el ventilador de sostre i resen perquè la ventilació creuada els doni un respir al vespre.
Benvingudes siguin les piscines públiques gratuïtes o amb tarifació social, les biblioteques —defensem-les sempre—, els centres cívics, casals, espais comunitaris i tots aquells espais climatitzats i accessibles per seguir teixint comunitat i no caure en la barbàrie individualista. Però defensem també una llar digna on gaudir amb seguretat de la intimitat, dormir, descansar i cuidar.
Prop del 51% de les famílies enquestades de renda baixa no encén l’aire condicionat per por de les factures excessives
La realitat actual és que l’habitatge és, per a la majoria, una presó tèrmica: segons l’ICAEN, el 79% dels habitatges el 2023 tenien qualificació E o pitjor. A més a més, les persones llogateres queden atrapades en els maleïts incentius dividits: el propietari no té incentius per rehabilitar i el llogater no té la capacitat d’inversió que es requereix i, a més, probablement al cap de pocs anys ja no podrà seguir vivint al mateix lloc. És moralment acceptable permetre que es lloguin habitatges del tot ineficients energèticament? Perquè, de legal, ho és.
I la cirereta del pastís: mentre la calor ens asfixia i ens fa renegar de l’estiu, el preu de l’electricitat puja quan més la necessitem, responent precisament a la demanda. De fet, un informe d’Ecodes per a Greenpeace revela que prop del 51% de les famílies enquestades de renda baixa no encén l’aire condicionat, tot i tenir-ne, per por precisament de les factures excessives.
Endesa no ha renovat el conveni per assumir deutes de famílies vulnerabilitzades davant d’una Generalitat impassible
Mentrestant, Catalunya va perdent, una per una, aquelles proteccions que la feien un dels països més avançats en la lluita contra la pobresa energètica. Endesa no ha renovat el conveni per assumir deutes de famílies vulnerabilitzades davant d’una Generalitat impassible, i les proteccions davant els talls de llum i gas de la Llei 24/2015 han quedat derogades pel Tribunal Constitucional. Ens queda ara una moratòria de talls estatal, vigent fins al 31 de desembre de 2026, i el bo social, que es calcula que el 2024 només arribava al 20% de la població que hi hauria de tenir accés. És urgent, per tant, aconseguir una protecció permanent davant el deute i el tall de subministrament de les famílies en situació de vulnerabilitat.
Però també cal mirar més enllà. Superant el debat amb cert rerefons classista de l’aire condicionat, hem de garantir cases per viure-hi saludablement, amb sistemes eficients, tecnologies amb el menor impacte possible i rehabilitacions massives que garanteixin una democratització de les mesures passives. Democratitzem també les tecnologies eficients i netes. Vetllem pel fet que es garanteixi un mínim d’eficiència energètica en un habitatge de lloguer (sense que això repercuteixi en el preu, òbviament).
I, paral·lelament, lluitem per recuperar el control públic i democràtic de l’energia. Cal posar l’energia i l’electricitat al servei de la vida, i no al servei de l’acumulació capitalista. Pot sonar utòpic, probablement ho és considerant el context polític i social, però clarament el sistema de propietat i gestió del model energètic actual no respon a les necessitats de la ciutadania. Tampoc no és capaç de fer front als reptes climàtics i socials sense contínues i copioses inversions de diners públics que acaben sent rendibles en butxaques d’accionistes. Cal treballar pel reconeixement del dret a l’energia i perquè els serveis energètics siguin públics i tinguin com a objectiu principal garantir vides dignes i confort tèrmic a les llars, independentment de la seva capacitat financera.
