Crític Cerca
Opinió
Ivan Miró

Ivan Miró

Sociòleg i cooperativista

Vèncer el feixisme per anar més enllà

Cal una nova institucionalitat, com la de les places del 15-M o els CDR independentistes, a cada barri i municipi d’arreu del país, en la perspectiva de la Democràcia Comunal

03/07/2023 | 06:00

Dirigents de Vox a Catalunya la recent nit electoral del 28-M / POL SOLÀ – ACN

Com un motor mal lubricat o col·lapsat per les altes temperatures, el sistema català de partits ha gripat. Governs en minoria, pactes contra natura, contradicció entre discursos electorals versus polítiques realitzades, o l’abstencionisme creixent, expressen una sensació generalitzada de fi de cicle. Sigui per la “llei de ferro de les oligarquies”, o per interioritzar una crisi sistèmica global; sigui per patir els efectes del capitalisme de plataforma, o per no haver paït les derrotes dels darrers projectes col·lectius; sigui per excloure una gran part de la població catalana (un milió dels nostres veïns no poden votar!), l’abisme entre el sistema de partits i el conjunt de la societat s’eixampla sense aturador.

És cert que en 45 anys de democràcia (formal) no és la primera ocasió en què es produeix aquest desajust. I que l’escissió entre la representació política i la sobirania popular fou un element constituent del règim del 78. Pot ser que, fins i tot, i actualitzant les tesis llibertàries o del consellisme obrer, la forma Estat sigui una relació social que expropia tota potència col·lectiva i la congela en el monopoli partidista de la política. En tot cas: avui aquest desajust implosiona de nou, erosionant el projecte democratitzador de la societat amb unes formes singulars que han de ser confrontades.

Crisi de l’esquerra i del sobiranisme: auge del feixisme

Perquè no tot el sistema de partits està en crisi. Als Països Catalans, i a l’Estat espanyol exceptuant-ne el País Basc i Galícia, qui acusa el desgast amb més intensitat són els partits que aspiren precisament a la democratització de la societat. A Catalunya, l’afebliment institucional de les esquerres transformadores coincideix amb la descomposició de l’independentisme: un doble procés que malmet la potència política del país, en tant que afebleix els dos vectors històrics —l’eix social i l’eix nacional— de l’emancipació catalana. Davant la incapacitat d’articular, per motius partidistes, una estratègia democratitzadora en termes nacionals i socials, qui recupera el protagonisme és la pugna entre la gestió socioliberal de la crisi (PSOE) i el cop de puny autoritari de l’extrema dreta (PP-Vox).

El feixisme agafa embranzida per destruir tots els projectes democratitzadors que emanin de la societat

Als Països Catalans, el feixisme ja controla governs, parlaments i alcaldies. Escampa el seu discurs d’odi no només en mitjans de comunicació públics i privats, sinó sobretot en els nous formats de la cultura de masses, que penetren de forma capil·lar en l’estructura social, especialment en els més joves. Malgrat representar els interessos materials dels rics i poderosos, construeix “guerres culturals” per disseminar —sota una pàtina de rebel·lia— la seva ideologia en tot el cos social. Políticament exalta l’espanyolisme, el racisme, el masclisme, l’homofòbia. Èticament, propaga un caos moral que bascula entre l’individualisme i el gregarisme, l’èxit i la submissió, l’egoisme i el nihilisme. Paolo Virno parlaria de les “tonalitats emotives de la contrarevolució”. Sota un discurs aparentment antielitista, les elits recondueixen cap a la pulsió autoritària les pors individuals i col·lectives provocades pel mateix sistema econòmic que les enriqueix.

Mentre l’esquerra institucional no afronta de forma resolutiva les contradiccions econòmiques, socials i ecològiques del capitalisme, renunciant amb titubeigs o mals menors a imposar els interessos materials i culturals de les classes populars, l’opció feixista és apuntalada pel gran empresariat, per la judicatura o pels cossos policials. Capitalitzant la descomposició social que ell mateix incentiva (“odieu-vos els uns als altres”), agafa embranzida per conquistar el poder institucional i destruir tots els projectes democratitzadors que emanin de la societat. Recordeu els anys trenta del segle XX europeu?

Una nova ofensiva social

Davant la incapacitat del sistema de partits per fer front a la presa de poder feixista, hem de recuperar la força col·lectiva a partir d’una renovada ofensiva social. En primer lloc, activant una onada de mobilitzacions plurals on conflueixin totes les expressions de la democratització social: feministes i LGTBI+, antiracistes, ecologistes, sindicalistes, independentistes, republicanes, veïnals, en defensa de la llengua, en defensa dels drets socials. Només l’expressió d’una força d’aquestes característiques pot aturar el feixisme i anar més enllà, empenyent el sistema de partits —si cal, també amb el vot— a una sortida a la crisi social i ecològica que garanteixi la vida digna i lliure de tots i totes.

Hem de construir un poder polític dual, que no fiï només al sistema de partits les esperances d’una vida col·lectiva plena i emancipada

En segon lloc, hem de lliurar la batalla cultural. Combatre l’estetització del feixisme, curtcircuitar la generalització dels seus principis morals, desemmascarar-ne l’ús fraudulent de conceptes com llibertat, rebel·lia o seguretat. Tanmateix, la pugna pel relat ha de tenir clar que els ingents recursos econòmics són el gran actiu que apuntala l’estratègia feixista en els mitjans de comunicació i les xarxes socials. Per tant, per propulsar els imaginaris de l’emancipació (solidaritat social, suport mutu, dignitat col·lectiva…), caldrà fer un esforç coordinat no només en tots els fronts mediàtics existents, sinó per promoure l’emergència d’altres formats (cultura popular, arts urbanes, comunicació al carrer, festivals musicals, audiovisual…) que permetin recrear i amplificar les subjectivitats crítiques, les identitats de la resistència, les cultures de la revolució.

En tercer lloc, hem de construir un poder polític de caràcter dual, que no fiï només al sistema de partits les esperances d’una vida col·lectiva plena i emancipada. Les places autoorganitzades del 15-M del 2011 i els CDR independentistes del 2017 van ser els esbossos reeixits d’un poder popular capaç de mancomunar forces més enllà de les fronteres partidistes. Avui necessitem una nova institucionalitat d’aquestes característiques a cada barri i municipi d’arreu del país, on conflueixin les lluites i les alternatives locals en la perspectiva de la Democràcia Comunal. Unes noves Assemblees Populars que exerceixin l’autodeterminació col·lectiva en tots els àmbits de la vida, en una resolució pràctica de les necessitats i aspiracions de les classes populars, en una conquesta quotidiana de la justícia social i les llibertats col·lectives. Per vèncer el feixisme i anar més enllà, cal erigir els bastions esperançadors d’una nova societat.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies