Crític Cerca
Foto: JORDI BORRÀS
Entrevistes

Ivan Miró “La sortida de la crisi té dos grans perills: l’autoritarisme i l’austeritat turbocapitalista”

Ivan Miró (Barcelona, 1975) és sociòleg, cooperativista, investigador en l’economia social i solidària i impulsor de diversos projectes cooperatius al barri de Sants de Barcelona. Amb ell parlem de l’estat de l’economia social i solidària en un moment de crisi econòmica, social i democràtica profunda. La col·laboració publicocomunitària pot ser una alternativa al model publicoprivat en la gestió dels serveis públics? Aquesta conversa (que també trobareu en format de podcast) pertany a la sèrie d’entrevistes #Alaltrabandadelfil, un projecte de l’Observatori DESC i de CRÍTIC per reflexionar i posar la vida i els nostres drets al centre.

10/06/2021 | 06:00

Fa alguns mesos, juntament amb Jordi Estivill, publicaves el llibre l’Economia social i solidària a Catalunya. Fonaments teòrics i reptes estratègics (Icaria, 2020). No sé si és massa correcte parlar de les crisis com a oportunitats; però, en tot cas, i tenint en compte que durant la darrera dècada, des de la crisi del 2008 fins a l’actualitat, l’economia social i solidària ha viscut un creixement substancial, creus que la crisi derivada de la Covid-19 pot servir per enfortir-la?

Històricament hi ha hagut una certa correlació entre crisis econòmiques i l’auge del cooperativisme. Ja a finals del segle XIX, el camp català va viure una crisi molt profunda per la fil·loxera i per la modernització capitalista, i això va generar una onada de sindicalisme agrari. Més endavant, la crisi dels anys trenta també va motivar un creixement del cooperativisme obrer de consum i de producció, i als setanta, la crisi industrial va portar a una onada de cooperatives de treball en el sector. Aquesta correlació, però, es va trencar l’any 2008.

Per què?

La crisi es va donar en un marc de dècades de neoliberalisme i de trencament dels vincles socials. Va costar molt que hi hagués aquesta nova onada. Llavors, què més va caldre perquè es produís una emergència del cooperativisme i de l’economia social i solidària? Doncs, bàsicament, el sorgiment de moviments socials com el 15-M, que van polititzar aquella crisi. Després també van implementar-se polítiques públiques que, d’alguna manera, van ajudar a promoure el model. Hi va haver un ascens de les finances ètiques i de cooperatives com Som Energia, però les cooperatives de treball van trigar més temps a créixer.

Per tant, les crisis capitalistes per si mateixes no són l’únic factor que explica el creixement del cooperativisme.

No és un automatisme: fa falta, sobretot, que hi hagi moviments socials que repolititzin les crisis en un sentit transformador, i també calen polítiques públiques que fomentin l’economia social i solidària. Estem plantejant el debat de la Llei de l’economia social i solidària a Catalunya perquè pensem en un marc normatiu que ajudi a consolidar-la. Avui ens trobem enmig d’una crisi global en l’àmbit sanitari, social i econòmic, i s’han donat elements que fan preveure una possible nova onada d’aquest model en el futur.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La primera batalla per fer possible que l’economia social es generalitzi és transformar les hegemonies

Quins elements?

D’una banda, tot el fenomen de les xarxes comunitàries i de suport mutu que en molts barris populars han generat bancs de recursos, mascaretes autogestionades, eines de solidaritat social, de distribució alimentària, etc. Totes aquestes xarxes d’alguna manera són economia comunitària i poden generar estructures més formalitzades d’economia social i solidària en un futur pròxim. I, a banda, la crisi també ha fomentat que la mateixa economia social i solidària pensi en termes estratègics i es reorganitzi per fer front als grans reptes. Hi ha hagut iniciatives de mancomunió de la logística agrològica molt interessants per arribar a més usuaris i consumidors, s’han mancomunat estructures en el món de les llibreries cooperatives, s’han creat plataformes com la de Llibreries Obertes per fer front al capitalisme de plataforma…

Quines són les flaqueses o els grans reptes que ha de vèncer aquest model?

La flaquesa principal és que es mou en un entorn on predomina l’economia capitalista i mercantil, i això afecta tant qüestions econòmiques i financeres com l’hegemonia cultural o la competitivitat. La presència del capitalisme en els mitjans de comunicació i en l’ensenyament és aclaparadora i, per tant, l’economia social i solidària es mou en uns entorns de minorització econòmica, política i cultural. La primera batalla és transformar les hegemonies per fer possible que es generalitzi. Després, hi ha reptes específics o interns com el de l’articulació. A diferència del País Basc, que té un model de grans cooperatives, a Catalunya tenim petites i mitjanes iniciatives socioeconòmiques. En moltes comarques, municipis i barris ja s’estan donant diversos nivells d’articulació territorial, i ara cal que també es faci en l’àmbit sectorial. Ara mateix aquest és el gran debat a Catalunya. I, a l’últim, hi ha altres elements com la feblesa econòmica d’algunes de les noves iniciatives.

Com se supera aquest darrer escull?

S’han de reforçar mecanismes com les finances ètiques i solidàries, que són un dels músculs que generen autonomia i preserven la viabilitat i la sostenibilitat econòmica dels projectes. Eines com Coop57 o Fiare són imprescindibles per afrontar aquests reptes econòmics i financers del cooperativisme i de l’economia social i solidària. 

Foto: JORDI BORRÀS

“Des de sectors socials i polítics ja es planteja la necessitat d’economies que posin la vida al centre

Ara som en un moment interessant perquè probablement és una de les primeres vegades que sectors polítics i socials diversos critiquen obertament el capitalisme. No és una crítica transversal a tota la societat, és clar, però sí que sembla una tendència cada cop més àmplia. S’estan establint les bases per començar a pensar en un model econòmic alternatiu al capitalisme, o fer aquesta lectura potser és massa optimista?

Jo crec que som en un moment de bifurcacions importants. L’auge de l’extrema dreta, per exemple, també es dona en contextos de crisi i quan des de sectors empresarials i polítics hi ha interessos perquè la sortida sigui de caràcter autoritari i racista. Aquesta temptativa és damunt la taula. L’altre és que hi hagi una austeritat en diferit –que el neoliberalisme es cobri cares les ajudes que s’han donat en els primers moments–, i que augmenti encara més l’acumulació del capitalisme de plataforma a conseqüència d’una pandèmia que semblava pensada per fomentar el teletreball, el teleconsum i les telerelacions. És a dir, tenim dos escenaris perillosos al davant: l’autoritari i el turbocapitalista. Tanmateix, des de determinats sectors socials i polítics s’ha constatat la fragilitat del capitalisme per fer front a crisis profundes i cada cop es planteja més la necessitat d’altres models econòmics que posin al centre la vida de les persones i no els interessos lucratius del capital.

Amb aquest tercer escenari hi connecta molt bé l’economia social i solidària.

La nostra proposta d’un pacte nacional per una economia per la vida hi encaixa molt bé. Planteja que a Catalunya es donen les condicions i la necessitat urgent de desenvolupar un altre model enfocat a la relocalització de l’economia catalana i a la democratització i la transició ecosocial del conjunt de les relacions econòmiques del país. S’ha d’avançar cap a una economia plural transformadora que constati que no només hi ha un sol model mercantil capitalista, sinó diferents economies que sostenen la nostra vida col·lectiva: l’economia pública, l’economia social i solidària, la comunitària, l’ecologista o la feminista, per exemple. Cal fer una planificació per reequilibrar-les i per avançar cap a models més col·lectivistes, solidaris i orientats cap al bé comú.

Foto: Jordi Borràs

“La col·laboració publicoprivada posa els recursos en mans del mercat capitalista”

En un moment de crisi en el qual veiem que els serveis públics no arriben a tot arreu, hi ha diversos actors polítics que aposten obertament per la col·laboració publicoprivada com una de les vies de resposta a la crisi. Què penses d’aquest model?

Hi ha autors com David Harvey que el defineixen com l’orquestració de recursos públics per l’acumulació privada de capital. Això ho hem vist en el model Barcelona, que fa una política econòmica molt orientada a la concertació publicoprivada i on els grans lobbies econòmics en l’àmbit del turisme, les infraestructures o les tecnologies extreuen una valorització privada i lucrativa amb els recursos de tothom. És un model que genera desigualtats socials i que treu el control col·lectiu dels recursos per posar-los en mans del mercat capitalista. En cap cas està orientat al bé comú. Per contra, des de l’economia social i solidària es defensa que, com més col·lectius siguin els serveis públics, millor. És a dir, cal que el sector públic sigui molt important, però també plantegem que les municipalitzacions o les nacionalitzacions, que a vegades són necessàries, han de ser processos democratitzats.

No és així?

A vegades es pot produir una estatalització autoritària que no és ni democràtica ni afavoreix el bé comú. Necessitem un sector públic fort però amb la participació democràtica de les consumidores, les usuàries i les treballadores. Determinats serveis han de ser cogestionats per la comunitat, que és qui té la intel·ligència de la proximitat, i és a partir d’aquí que proposem marcs de concertació publicocomunitària o publicocooperativa. Això manté l’orientació d’accés universal dels serveis, però se’n democratitza la producció i la recepció. Els equipaments públics de gestió comunitària estan arrelant al territori i a la comunitat d’una manera que els serveis burocratitzats i estatalitzats no ho farien mai. Aquí s’obre un repte important: s’han de blindar aquests projectes perquè no siguin una escletxa per a possibles burocratitzacions lucratives o perquè les empreses mercantils hi entrin. 

Respecte a això, així com el model de col·laboració publicoprivada dius que obre la porta a noves privatitzacions i externalitzacions dels serveis públics, un dels perills de la gestió comunitària és que substitueixi aquests serveis públics? És un possible risc?

El principal és que es reverteixin les externalitzacions que estan en mans de les empreses lucratives i del mercat. L’exemple que deia dels equipaments públics de gestió comunitària en cap cas són privatitzacions, sinó reapropiacions col·lectives. Allò públic no té per què ser forçosament allò estatal, o no únicament. Hem d’impulsar municipalitzacions, sí, però també cooperativisme que pugui democratitzar i blindar els serveis públics respecte a possibles privatitzacions. Una empresa pública amb control i participació dels usuaris, conveniada amb cooperatives, difícilment serà entregada en mans d’empreses capitalistes. És cert que hi ha sectors més sensibles que d’altres, com la sanitat, que ha d’estar en el sector públic en un nivell molt elevat, però potser hi ha projectes de salut comunitària en els quals la participació de les usuàries i les consumidores comporta un valor afegit.

Foto: JORDI BORRÀS

“És una perversió que es puguin donar els fons europeus a l’oligopoli energètic”

Deixa’m acabar preguntant-te pels 140.000 milions d’euros dels fons europeus Next Generation. Parlem de les contrapartides, de les reformes laborals, de les pensions, o d’altres derivades com el fet que una bona part d’aquests recursos es dirigiran a grans empreses, al capitalisme verd, o a la digitalització. Creus que els fons europeus seran una oportunitat perduda?

Els fons europeus són un risc molt important pel que fa a la qüestió de l’austeritat diferida de què parlàvem abans. Una gran part de la injecció de recursos serà en forma de crèdits que pagarem entre tots, i també s’obren escenaris preocupants en relació amb les possibles reformes laborals o de les pensions, que materialitzaran aquesta retallada de drets socials en el futur. I després hi ha un segon risc: que aquests fons públics siguin una resposta assistida al capitalisme privat, que està en crisi i que s’ha de reestructurar.

En quin sentit?

És una perversió que en un moment de necessitats socials tan bàsiques es destinin diners a la digitalització. És una perversió que en un context de crisi ecològica tan radical es puguin donar aquests recursos a empreses multinacionals de l’oligopoli energètic que plantegin una transició ecològica falsa. Aquests fons europeus haurien d’anar, en primer lloc, al sector públic per tal de reforçar les estructures col·lectives de solidaritat, de redistribució i a projectes democràtics com l’economia social i solidària. Seria perfectament viable, per exemple, una transició energètica a Catalunya de la mà del sector públic i del cooperativisme energètic. En definitiva, els principals reptes dels Next Generation comporten, d’una banda, que siguem capaços de mobilitzar-nos per impedir que les contrapartides es facin d’esquena a les classes populars, i de l’altra, que no es dirigeixin a assistir les multinacionals tecnològiques i els oligopolis energètics.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre il·lustrat '8 hores', d'A. López i P. Gálvez, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies