Crític Cerca
Josep Manel Busqueta, economista i pastisser. Foto: JORDI BORRÀS
Entrevistes

Josep Manel Busqueta “El capitalisme és la causa de la pandèmia i del canvi climàtic”

Josep Manel Busqueta (Sant Andreu de Llavaneres, 1973) és pastisser i economista. Va presentar-se per la candidatura de la CUP-Crida Constituent a les eleccions al Parlament de Catalunya el 2015, i va obtenir l’escó, però va renunciar-hi poc després com a conseqüència del pacte entre Junts pel Sí i els cupaires. Des de l’economia crítica, ha fet divulgació de conceptes com el de cooperativisme o sobirania econòmica, i ha popularitzat les teories de la crisi. Amb ell analitzem la situació pandèmica actual, els discursos econòmics hegemònics en el marc capitalista i les alternatives que podrien esdevenir per caminar cap a un altre món possible. Aquesta conversa (que també trobareu en format de podcast) pertany a la sèrie d’entrevistes #Alaltrabandadelfil, un projecte de l’Observatori DESC i de CRÍTIC per reflexionar i posar la vida i els nostres drets al centre.

08/04/2021 | 06:00

La pandèmia de la Covid-19 ens ha posat un mirall al davant i ha evidenciat les fragilitats que tenim com a societat?

Totalment. La pandèmia ha evidenciat totes les mancances, contradiccions i paradoxes que representa el sistema capitalista i, a la vegada, els mateixos límits d’aquest sistema respecte a la natura, a l’entorn biofísic. La crisi de la Covid ha estat un bon termòmetre per mesurar la salut de les nostres societats, del sistema públic, del sanitari o de la lluita contra les desigualtats, com també dels reptes que enfrontem en un futur.

A l’inici de la pandèmia deies en una entrevista a Planta baixa que “moltes persones i ecosistemes ja estaven patint la situació a la qual ens havia portat el capitalisme, però la crisi del coronavirus representarà un punt d’inflexió”. En quin sentit?

La darrera crisi del 2008 ens va assenyalar els excessos del capitalisme, que havia apostat per processos d’inversió basats en capital fictici sobretot en l’esfera financera. Quan va ser el moment de recuperar els beneficis d’aquestes inversions, va ser impossible, i això va provocar la caiguda del castell de cartes en què s’havia sustentat l’economia. Una crisi de deute privat es va convertir en una crisi de deute públic. Pel que fa a la pandèmia, hi deia que també ens havia enfrontat als límits biofísics que el capitalisme posa en qüestió perquè els virus es reprodueixen a la natura, però que aterrin en forma de pandèmia depèn de les nostres estructures econòmiques i socials. Llavors, la Covid representa aquest punt d’inflexió: és la primera vegada que una crisi del capitalisme té a veure amb haver topat amb els límits biofísics resultat de la mateixa dinàmica d’aquest sistema.

Deia el mestre Arcadi Oliveres, que ha mort aquesta setmana, que el capitalisme “és un sistema criminal i assassí”. Què en penses?

Hi estic totalment d’acord, justament per una raó molt simple: per la seva mateixa dinàmica, el sistema capitalista no té en compte les condicions de vida humanes, ni que aquestes hagin d’estar relacionades amb els equilibris ecosistèmics. L’únic que s’exigeix com a model de funcionament és que s’obtinguin beneficis creixents i privats en el menor temps possible. I, si la lògica d’obtenció dels beneficis ha d’anar en contra de la vida, tampoc existeix cap topall perquè això sigui així.

Busqueta, davant d'una pintada de la vaga general / JORDI BORRÀS

“L’ecodependència és la gran lliçó que traiem de la crisi de la Covid”

Com podem avançar cap a un sistema alternatiu al capitalisme?

La gran lliçó que traiem de la crisi de la Covid és la lliçó de l’ecodependència. Al final, la pandèmia ens demostra que les persones, malgrat l’economia i la globalització, som ecodependents; depenem del medi i de l’entorn biològic en què vivim, fins al punt que, si una família de qualsevol ciutat del món s’infecta d’una nova variant del virus, això pot afectar la meva tieta al cap de dos mesos. D’aquesta manera, les relacions econòmiques basades en el comerç internacional, en la competència, la globalització i el benefici privat només tenen sentit en la mesura que posen en contradicció la vida mateixa. Si volem una regulació econòmica i social que ens porti a entorns en els quals la vida sigui digna, el capitalisme no ens serveix, perquè genera formes d’organització que causen fenòmens com la pandèmia o el canvi climàtic.

Però quina seria l’alternativa?

Revertir aquest model i avançar cap a formes d’organització de la societat i de l’economia on l’objectiu sigui preservar la vida. Durant la pandèmia, s’ha insistit molt en el discurs de preservar la salut i l’economia, però no són coses que estiguin al mateix nivell. L’economia és un sistema de relacions que hem generat les persones i, per tant, hauríem de poder controlar-la i sotmetre-la als objectius que considerem oportuns. Hem de tenir mecanismes per orientar-la cap a la satisfacció de les nostres necessitats.

“Hem d’avançar cap a formes d’organització de la societat on l’objectiu sigui preservar la vida”

Com valores la manera com s’està gestionant la crisi derivada de la pandèmia? Està reforçant les desigualtats?

Òbviament, sí. La manera com s’ha gestionat la crisi internament –a l’Estat espanyol i en el cas català– i a escala global evidencia les mancances que tenim pel que fa als sistemes de regulació de la vida en societat. Hem vist que no disposàvem d’infraestructures sanitàries satisfactòries per fer front al desafiament que representava aquesta crisi. De fet, a l’inici ni tan sols teníem mascaretes ni respiradors, fruit precisament d’un model austerocràtic que és el que es va aplicar a l’hora d’enfrontar la crisi anterior. A partir d’aquí, aquesta pandèmia, cadascú l’ha hagut de viure a casa des de la seva individualitat, fins al punt que les persones més precàries, sobretot les que no han pogut teletreballar i amb professions especialment feminitzades, han patit encara més la manca de recursos i l’impacte de l’angoixa. No han existit mecanismes de reequilibri social que permetessin a les persones poder passar aquest impàs tenint en compte les seves mancances.

Foto: JORDI BORRÀS

“La pandèmia, cadascú l’ha hagut de viure des de la seva individualitat”

Existeixen paral·lelismes entre la crisi del 2008 i l’actual pel que fa a la manera com s’han gestionat?

Les crisis no són fenòmens naturals, sinó que es generen per les dinàmiques del funcionament de les nostres societats. En els dos casos, aquest paral·lelisme és evident: el funcionament intern del capitalisme és el que genera la crisi del 2008. L’actual s’explica per la lògica del desplegament d’aquest sistema, que topa amb els límits biofísics del planeta i ens porta a situacions com la pandèmia. A partir d’aquí, tant l’una com l’altra s’han recolzat sobre les espatlles de les classes populars i han generat desigualtats. La “solució” per fer front a la crisi del 2008 va ser el desplegament de polítiques austerocràtiques, que van generar uns nivells de desigualtat mai vistos des que opera el capitalisme. En aquesta crisi, veiem com s’incrementen i fins i tot poden esdevenir cròniques, perquè es posen pocs mecanismes per reequilibrar-ho.

Per què s’han carregat sobre les classes populars?

En la lògica redistributiva del capitalisme, el que funciona és el conflicte. Al final, qui està més ben organitzat és capaç d’aconseguir els recursos. El sector financer i productiu sap com obtenir els recursos existents, i, en canvi, les classes populars estem força atomitzades i no disposem d’eines polítiques per confrontar les lògiques del poder. Per això veiem com les crisis acaben destruint els sistemes públics i precaritzant les condicions de treball de la majoria de les persones. Aquesta situació és fruit, segurament, de la manca d’organització col·lectiva de classe.

Quines mancances té l’estructura econòmica catalana?

L’estructura econòmica catalana té el mateix problema que moltes de les economies interconnectades a través de la cadena de producció global. El sector primari cada cop es basa més en la importació de productes i en models molt dependents de processos intensius, particularment en determinats sectors com el porcí o l’avícola. Hauríem de ser capaços de reorientar-los perquè són clau a l’hora de gestar epidèmies. El sector porcí és altament contaminant i no és que Catalunya generi els seus propis porcs, sinó que s’importen, s’engreixen aquí i la carn s’exporta al mercat global. Llavors, en el sector secundari, l’economia catalana s’ha anat convertint cada vegada més en una economia d’interfície.

Foto: RAFA GARRIDO – ACN

“El patriarcat i el capitalisme es combinen perquè les dones assumeixin la cura”

Què vol dir això?

Que importa productes per acoblar-los en el marc de l’estructura productiva i acabar exportant-los al mercat europeu. Això dona molt poca capacitat de control sobre el nostre sector productiu, de manera que, quan tanca una empresa de l’automòbil, com hem vist recentment amb Nissan, per exemple, tot un seguit d’empreses del voltant en pateixen les conseqüències. No tenim un sector productiu que produeixi des de les potencialitats internes, tenint en compte les necessitats de la població i criteris que prioritzin la vida per sobre del benefici. I el sector dels serveis és molt fràgil perquè es basa en les condicions precàries de les persones treballadores, particularment les del sector turístic que, a més, explota el territori de manera insostenible. Hauríem de construir un model que eviti que es tornin a produir fenòmens com els de la pandèmia.

Però quina relació té la pandèmia amb l’estructura de la nostra economia?

Té molt a veure amb una agricultura intensiva, que fa que en les produccions agrícoles i porcines sigui molt fàcil que es reprodueixin els virus, que es traslladin arreu del món gràcies als processos de comunicació global. Els virus tenen capacitat de propagació perquè existeixen infraestructures productives en el sector primari i secundari que faciliten que això sigui així.

Al marge de l’economia productiva, les cures s’han demostrat absolutament imprescindibles per al sosteniment de la vida; però, sovint, aquestes tasques no reben reconeixement social ni tampoc econòmic. Quines propostes se t’acudeixen per tal de posar la vida al centre de l’economia?

Hi ha un ventall bastant ampli de propostes, però en plantejo tres. El patriarcat i el capitalisme es combinen perquè siguin les dones les que assumeixin les tasques de cura, de manera que el primer que cal fer és que aquesta feina es redistribueixi i sigui compartida. En segon lloc, hi ha d’haver una major dotació del sector públic en polítiques que permetin que les dones se’n deslliurin: s’haurien de potenciar molt més les escoles bressol, per exemple. I, a l’últim, una renda bàsica universal generaria llibertat sobre la vida de les persones, perquè disposarien de recursos que els permetrien orientar la seva vida sense la dependència d’algú altre o de feines que no els interessen.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies