Per què els rics són cada dia més rics i tu ets cada dia més pobre

La majoria dels economistes celebren el creixement econòmic com si fos automàticament una bona notícia. Pensen en prosperitat, riquesa, benestar generalitzat. I ara ens diuen des d’Europa: “Quin miracle, creixeu més del 3%!”. Però gairebé mai no miren com es distribueix aquest creixement. I aquí hi ha la trampa. Els rics són cada dia més rics i tu ets cada dia més pobre.

Sí, l’economia creix. I els sous? També, en aparença. El salari mitjà va créixer un 20% entre el 2015 i el 2023. Però el preu dels béns essencials ha augmentat encara més: l’habitatge de compra, un 40%, i els lloguers, un 60%. El cost de la vida, un 30%. Si el teu poder adquisitiu cau, significa que, en realitat, els salaris reals estan baixant.

L’economia no creix per a tothom, sinó que crea guanyadors i perdedors. I, si no estàs veient créixer el teu patrimoni, si cada cop has de destinar una part més gran del teu esforç a sobreviure, ets en el grup dels perdedors.

Els rics no guarden diners al banc: acumulen habitatges, terres, aigua, energia, aliments, accions i bons en forma de deute públic

La pregunta clau per entendre per què creix la desigualtat no és quant cobres, sinó qui controla la riquesa. Això té a veure amb les transformacions de les darreres dècades, que han suposat la transició d’un capitalisme de base “fordista” a un capitalisme de base rendista.

Entre la Segona Guerra Mundial i els anys setanta, el món occidental va viure dins del fordisme, un sistema basat en la producció industrial en massa, en la productivitat molt elevada i en beneficis i salaris creixents. El naixement d’economies cada cop més competitives arreu del món (els països anomenats BRICS) va comportar el desmantellament de la nostra indústria. Sovint es caracteritza aquesta etapa com de transició a una “economia de serveis”, però l’element que defineix el nou paradigma és el rendisme. 

La idea del “mercat lliure” és una fantasia que mai no ha passat en el món real, però avui ens trobem més allunyats que mai d’aquest conte liberal. Vivim en un joc on els esforços dels rics es destinen cada cop menys a produir valor i més a controlar actius: habitatges, terres, aigua, energia, aliments, infraestructures, accions i bons en forma de deute públic.

Cada cop que pagues el lloguer, la hipoteca, el ‘súper’, la llum… una part del teu esforç acaba a les butxaques dels qui més tenen

Els rics no guarden diners al banc: els utilitzen per adquirir actius estratègics. I a través d’aquests actius succionen els ingressos de la resta de la societat. Cada cop que pagues el lloguer, la hipoteca, el supermercat, la llum o els impostos, una part creixent del teu esforç acaba a les butxaques dels qui més tenen. I, com més diners tenen, més actius compren, en un cercle viciós que genera desigualtat i destrueix l’economia productiva. És un procés que empobreix directament la majoria de la població, mentre concentra cada cop més poder en mans d’una minoria.

El cas més visible és el de l’habitatge: des del 2008, hem assistit al que anomeno el Gran Acaparament. En pocs anys, més d’1,3 milions de pisos han entrat al mercat de lloguer. Una bogeria. Noves construccions? No, es tracta sobretot de cases que famílies treballadores van perdre o van haver de vendre i que s’han quedat individus i famílies molt riques. I què fan amb aquests immobles? Els posen en lloguers cada cop més lucratius (pisos turístics, de temporada, colivings), n’apugen els preus, i per a la persona jove o treballadora que es vol comprar un primer pis és quasi impossible competir amb ells.

Aquesta concentració creixent de riquesa no és un accident. Està relacionada amb com es van gestionar la crisi de 2008 i la pandèmia de la COVID-19

Aquesta concentració creixent de riquesa no és un accident. Està íntimament relacionada amb com es van gestionar la crisi financera de 2008 i la pandèmia de la COVID-19.

Durant la crisi de 2008, els governs i els bancs centrals van injectar enormes quantitats de diners al sistema financer amb l’objectiu d’evitar l’esfondrament econòmic. No obstant això, la major part d’aquestes ajudes van acabar beneficiant els sectors més rics. A Espanya, per exemple, el nombre de persones amb patrimonis de més de 30 milions d’euros es va duplicar entre el 2007 i el 2013.

Una dinàmica similar es va repetir durant la pandèmia: malgrat els ajuts directes a famílies i a empreses petites, els més afavorits van ser de nou els grans tenidors de capital. Com que les classes populars gastaven el que rebien per sobreviure (pagant lloguers, hipoteques i factures), els rics van acumular liquiditat, que en els anys següents han invertit massivament en actius essencials com habitatges, terres, infraestructures i empreses energètiques.

Aquest procés explica per què, després de cada crisi, la concentració de riquesa és encara més gran, el cost de la vida és més alt i la majoria social es veu amb menys capacitat de construir un futur digne.

Les elits són conscients del risc que la població apunti contra ells i, aleshores, assenyalen els estrangers

Davant l’empobriment i el malestar creixents entre les classes populars, les elits són plenament conscients del risc que la població apunti en la seva direcció. Per això, no és estrany que individus tan rics com Elon Musk hagin fet un gir de 180 graus en els darrers anys i ara estiguin promovent l’avenç d’una agenda política basada en el rebuig als immigrants.

Aquesta estratègia serveix per desviar l’atenció pública: en lloc de mirar cap als rics, es crea un enemic convenient entre els sectors més vulnerables de la societat. Es construeix així una narrativa perversa en què les dificultats econòmiques s’atribueixen a l’arribada d’estrangers, i no pel model econòmic extractiu que beneficia una minoria.

Aquesta dinàmica no és nova. Ja fa un segle, durant els anys vint i trenta, en un context de creixement brutal de les desigualtats, també es va instrumentalitzar la xenofòbia. Així van intentar evitar fer reformes estructurals que redistribuïssin la riquesa.

El drama d’avui no és només la pobresa que creix, sinó la pèrdua de poder i d’autonomia d’una part de la societat

El drama d’avui no és només la pobresa que creix, sinó la pèrdua de poder, d’autonomia i de futur per una part cada cop més gran de la societat. Això inclou una bona part del que avui encara s’autopercep com a classe mitjana. Però no és inevitable: ja hem corregit abans aquesta deriva.

Entre els anys quaranta i setanta, la concentració de riquesa a Europa es va reduir dràsticament gràcies a impostos alts als més rics, a la recuperació del control públic de béns i serveis essencials i a polítiques que prioritzaven la inversió productiva sobre la rendista. 

Avui necessitem una agenda similar. Thatcher i Reagan van arribar al poder amb la premissa que, si als de dalt els anava bé, els de baix també se’n beneficiarien. Però fa molt de temps que s’ha demostrat que la teoria del degoteig (trickle-down economics) era una ensarronada.

Créixer? I tant que sí, cal que la riquesa de la gent treballadora creixi, que pagui menys impostos i pugui prosperar. Però exigeix fer tot el contrari amb qui cada cop acumula més poder: més impostos per distribuir-ho cap avall. Sembla difícil, però no tenim cap alternativa. És això o barbàrie.