29/10/2025 | 06:00
Diuen que les persones immigrants reben massa ajudes, que s’aprofiten del sistema, que ocupen els habitatges socials i saturen els serveis públics. Aquest discurs connecta amb un malestar real: cada cop més gent sent que viu pitjor que els seus pares, que es deixa el sou per pagar la casa i que ha d’esperar més per anar a cal metge o aconseguir una beca.
Davant aquest malestar, la dreta busca un boc expiatori i el troba en la immigració. Et diu: “Els recursos són escassos, i els estrangers exerceixen massa pressió sobre el sistema”. Sembla un programa econòmic: fem fora els immigrants i hi haurà més cases, més metges, més ajudes. Però és una cortina de fum. El problema no és la immigració, sinó una cosa molt més profunda: la creixent desigualtat econòmica entre els més rics i la resta de la població.
No és veritat que hi hagi pocs recursos
La nova dreta repeteix que els recursos són limitats i que els immigrants i els autòctons competeixen pels mateixos recursos. Però això és fals. Mai no hi havia hagut tanta riquesa. En els últims anys, Espanya ha crescut més que la majoria dels països de l’eurozona. El problema no és que faltin recursos, sinó que estan cada cop més concentrats en poques mans.
El 2022, gairebé el 60% de tota la riquesa estava a les mans del 10% més ric. L’1% controlava el 27%, mentre que la meitat de la població tot just en reunia un 6,7%. Els rics acaparen cada cop més actius essencials: cases, energia, aliments, aigua o infraestructures. I a través d’aquest control xuclen riquesa de la resta. Si paguem més pel lloguer, per la hipoteca, pel menjar o per la llum, és per aquesta desigualtat. Inverteixen en recursos essencials i ens fan pagar un peatge creixent, de manera que una part cada cop més gran del nostre esforç acaba a les seves butxaques.
El cercle viciós de la riquesa
Una persona amb 100 milions d’euros pot obtenir fàcilment una rendibilitat anual del 5% al 7%, és a dir, entre 5 i 7 milions d’euros l’any —més de 400.000 € el mes— sense treballar. No pot gastar-s’ho tot, així que reinverteix i la seva riquesa creix encara més ràpid. Aquesta dinàmica l’empeny a invertir en més actius essencials —habitatge, energia, terres— i alimenta un cercle viciós que engrandeix la desigualtat.
El cas més clar és l’habitatge. Des del 2008 hem viscut el que anomeno el Gran Acaparament: més d’1,3 milions de pisos han passat al mercat del lloguer, majoritàriament cases que famílies treballadores van perdre o vendre. Ara estan en mans de grans patrimonis que n’obtenen rendes creixents. Això fa pujar els preus i expulsa del mercat joves i treballadors.
En cada crisi, la concentració de riquesa s’intensifica. Durant la del 2008, el nombre de persones amb més de 30 milions d’euros es va duplicar. I, després de la pandèmia, els més rics van acumular muntanyes de diners líquids que han invertit en nous actius essencials com habitatges, terres o empreses energètiques.
Els més rics paguen menys impostos
Després de cada crisi, la concentració de riquesa és més gran i el cost de la vida és més alt, mentre la majoria té menys marge per construir un futur digne. Però el problema no és només que els rics acumulin patrimoni, sinó que són els que menys impostos paguen.
El sistema de benestar —escoles, hospitals, habitatge públic, ajudes socials— el sostenim sobretot els treballadors, pagant IRPF. Els més rics, en canvi, gairebé no en paguen, perquè la seva riquesa no prové dels salaris, sinó dels actius financers i immobiliaris. I disposen de mil mecanismes per evitar el pagament d’impostos. El resultat és devastador: una part gegantina de la riquesa no contribueix al sistema, i això és el que debilita de debò la sanitat, l’educació o l’habitatge públic. No és per l’arribada d’immigrants ni pel creixement demogràfic, sinó per la injustícia fiscal.
Davant aquest malestar, les grans fortunes temen ser assenyalades. Per això alguns dels més rics han abraçat discursos xenòfobs. Elon Musk i altres multimilionaris financen partits d’ultradreta, de Trump a Vox. És una estratègia vella: desviar l’atenció creant un enemic convenient entre els sectors més vulnerables.
Així, les dificultats econòmiques s’atribueixen a l’arribada d’estrangers en lloc de posar el focus en un model econòmic extractiu que beneficia una minoria. El drama d’avui no és només l’augment de la pobresa, sinó també la pèrdua de poder, d’autonomia i de futur per a una majoria social que encara es percep com a classe mitjana.
Hi ha alternativa
Entre els anys quaranta i setanta, després de la Segona Guerra Mundial, la concentració de riquesa a Europa es va reduir dràsticament. Això va permetre als nostres avis i pares viure millor. Com? Amb impostos alts per als més rics, control públic de béns essencials i polítiques que prioritzaven la inversió productiva sobre l’especulació.
Avui necessitem una agenda similar. Perquè, quan als de dalt els va bé, no necessàriament li va bé a la resta. El creixement només és desitjable si beneficia la majoria, la gent treballadora que paga impostos i sosté el sistema.
Els rics han de pagar impostos si volem frenar aquest cercle viciós i construir vides dignes per a tothom. No hi ha alternativa: o reduïm la desigualtat, o el futur serà cada cop més precari i incert. El problema no és la immigració. No falten recursos. El problema és que cada cop estan pitjor repartits. Si volem tirar endavant, la solució és clara: menys impostos al treball i més impostos a la riquesa improductiva.
PD: Aquest text és una adaptació del contingut del vídeo del canal de YouTube de Jaime Palomera dedicat a reflexionar sobre els problemes de l’habitatge i, en general, sobre economia i desigualtats.
