17/06/2025 | 06:00
Se’ns va dir: “Si t’hi esforces, estudies molt, vas a la universitat i et fiques en una hipoteca, t’anirà bé”. El mite de la “meritocràcia”, segons paraules teves, César Rendueles, s’està esquerdant?
La meritocràcia és bàsicament la ideologia que legitima la desigualtat. I aquesta ideologia, en part, s’està erosionant i, en part, no. Som en un moment d’interstici, en un moment ambigu. Cada cop hi ha més gent que desconfia del discurs en què la meva generació es va socialitzar, que afirma que les desigualtats socials són una recompensa a talents que es consideren importants per a la societat. Els metges, els enginyers, qui sigui, suposadament tenien dret a tenir millors salaris i millors vides que la resta.
Avui veiem una versió nova de l’”Esforça’t” que ens deien els nostres pares. Seria la versió criptobro de personatges com Llados o, una mica més refinada, de tots els youtubers que donen consells financers i per invertir en lloguers de pisos. Diuen coses com: “Posa’t catxes, inverteix bé els teus diners [encara que en tinguis pocs] i, si ets intel·ligent, aconseguiràs viure sense pencar”. És el que anomenem capitalisme influencer.
Plantegen l’esforç com si la vida fos un campament marine i no com una cosa relacionada amb la responsabilitat compartida. Fixa’t en un detall: fa uns anys, els qui criticàvem el neoliberalisme érem gent excèntrica, que vestíem d’una manera estranya i dèiem coses que sonaven utòpiques; i la gent que defensava el neoliberalisme eren persones d’ordre, amb corbata, els “responsables”, les “persones d’ordre”. Ara, en canvi, els neoliberals són friquis que diuen coses completament demencials contra l’Estat, antivacunes o conspiranoics. La meritocràcia ja no té tant a veure amb estudiar una enginyeria i aprendre anglès com amb fer 200 dominacions en una mena de secta de criptobro, l’ambició més gran de la qual és no pagar els impostos sense els quals no tindrien ni sanitat ni educació ni carreteres. La dreta radical està promovent aquests discursos per dirigir-se a col·lectius afectats pel que s’ha anomenat el narcisisme meritocràtic ferit. Són homes que senten nostàlgia d’un privilegi, que de vegades és real i de vegades no, però que ells s’imaginaven merescut, i que pensen que ha estat robat per les polítiques progressistes, per les polítiques woke.
“La meritocràcia és la ideologia que legitima la desigualtat”
Quan vam començar a normalitzar la desigualtat com una cosa natural?
Després de la Segona Guerra Mundial, la desigualtat es va reduir moltíssim gairebé a tot el món. És el període de compressió de desigualtats més ràpid de la història del capitalisme. Va tenir molt a veure amb les polítiques de l’estat del benestar que avui considerem irrenunciables, però que abans pràcticament no existien. La sanitat, l’educació, les pensions, el transport públic, es van crear de zero o es van enfortir a partir del 1945. A més, les organitzacions de treballadors, els sindicats i els partits polítics propers tenien una importància que avui ens resulta gairebé inimaginable. Es va produir una mena d’empat entre el capital i el treball, tot i que crec que cal ser també prudents amb la nostàlgia.
Per què?
Perquè, més que un empat, va ser un equilibri catastròfic que va permetre a l’Estat internalitzar el conflicte de classes i mediar entre el capital i el treball. La clau del consens social deia si fa no fa: us donem més igualtat, però a canvi volem pau social. Cal matisar que aquest procés polític i social es va donar en el marc d’un creixement econòmic brutal que és difícil que es torni a repetir. Les classes altes van acceptar repartir millor el pastís perquè el pastís es va tornar immens. Com que la igualtat anava condicionada al creixement econòmic, quan va arribar la crisi, a partir dels anys setanta, el model keynesià va començar a trobar els seus propis límits.
“Quan els sindicats són derrotats, les polítiques neoliberals s’enlairen a tot gas”
I, aleshores, van arribar Margaret Thatcher i Ronald Reagan i “s’ha acabat la festa”?
Les elits econòmiques i polítiques van començar a dissenyar estratègies per mantenir els seus privilegis davant de la nova situació de crisi, bàsicament desmuntant el poder dels treballadors. Aquesta és la història del neoliberalisme. El neoliberalisme és la sortida que van trobar les classes altes per desmuntar les polítiques de benestar i els drets laborals mitjançant una doctrina econòmica que havia estat molt marginal. És una contrareforma increïblement exitosa.
Un dels moments clau en la lluita per la igualtat social, segons expliques al teu llibre Contra la igualdad de oportunidades, es produeix quan la dreta neoliberal aconsegueix trencar el moviment obrer als anys vuitanta i noranta. Quines conseqüències va tenir?
El punt d’inflexió dels governs de Thatcher i de Reagan van ser les victòries sobre els sindicats: Reagan, contra els controladors aeris; Thatcher, contra els miners. Van ser victòries amb una forta càrrega simbòlica. Van demostrar que amb prou audàcia i determinació es podia fer caure el que semblava un pilar de la democràcia i de la pau social. Va ser un ensenyament per a les elits de la resta del món. De fet, Espanya va ser el primer país on un partit teòricament socialdemòcrata va impulsar les reformes neoliberals. I els únics que van tenir força per presentar-hi batalla van ser els sindicats. Jo vivia a Gijón en aquella època i recordo una vaga general asturiana, la del 1991, que fins i tot va tenir el suport de la patronal: només van quedar nou benzineres obertes a tot Astúries. Hi va haver lluites sindicals duríssimes aquells anys. Però, ja a principis dels noranta, els sindicats van ser derrotats. Va ser un fenomen global: llavors les polítiques neoliberals es van enlairar a tot gas.
“La societat està cada vegada més segregada: tinc alumnes que mai no han compartit aula amb un immigrant”
Més enllà de la derrota per la força repressiva policial o de guanyar una vaga als sindicats, m’interessa saber com es van imposar valors capitalistes neoliberals que fomenten la desigualtat: la victòria de l’individualisme, del “campi qui pugui” i del consumisme, uns valors que la classe obrera també va comprar.
Tot el context que ens envolta ens empeny en una direcció individualista, meritocràtica i competitiva. Com va dir José Luis Arrese, ministre de Franco: Cal construir “un país de propietaris, no de proletaris”. Però no és que abans la gent fos menys individualista perquè tingués valors més elevats, sinó perquè tenia entramats de socialització que l’ajudaven a viure d’una altra manera. Avui vivim en societats que són experiments de laboratori dissenyats per generar individualisme, fins i tot si els teus ideals van en una altra direcció.
Com hem de lluitar per la igualtat? Per on començar?
Hi ha un discurs d’esquerres pretesament radical que a mi em fa sortir de polleguera: és el que de vegades he anomenat “la doctrina dels dos telenotícies”. Em refereixo a aquest tipus d’eslògans buits: això ho resolia jo en dos telenotícies, més barricades i menys batucades, necessitem guillotines i coses així. Com si la política tingués a veure amb la intensitat i la noblesa de les nostres aspiracions i un projecte polític fos una mena de carta als Reis Mags. L’opció per canvis més ràpids i amplis o més graduals i limitats no té res a veure amb la voluntat. Que una organització que podria celebrar les reunions plenàries en una pista de pàdel exigeixi un procés revolucionari té el mateix valor polític que la reivindicació de viatges en el temps o que la cervesa no deixi ressaca. Per plantejar-ho d’una altra manera: si demà repartim els beneficis de l’Ibex-35 entre tota la població espanyola, tocaríem a 1.200 euros per cap. A mi em vindrien genial, però no és precisament el cel per assalt. Revertir mig segle de projecte neoliberal, que és una de les transformacions socials més grans de la història del capitalisme, és increïblement complex. Només per tornar als nivells dels anys setanta a Europa occidental, necessitaríem canvis d’una magnitud enorme: amb una fiscalitat que avui seria considerada revolucionària, reformes radicals del mercat de treball, eliminar l’especulació immobiliària, increment de les prestacions socials, augment enorme de la despesa pública en educació i en salut, etc. Si féssim tot això i no es produís un cop d’estat, potser arribaríem a la situació d’igualtat de Suècia o de Dinamarca el 1970. Però és que, a més, són canvis per als quals ara mateix no tenim ni en somnis la força política suficient
Però, mentrestant, què fem?
No hi ha gaires receptes més enllà d’anar escollint les batalles on concentrar els esforços. Passos enormes quan ens sigui possible, però sense menysprear els passos petits. Per exemple, hi ha una lluita que avui és al nostre abast: crear una renda universal per criança. Seria una transferència universal i incondicional d’uns 200 euros per fill o filla fins a la majoria d’edat. Seria una mesura que disminuiria moltíssim la pobresa infantil i milloraria la situació de moltes famílies de classe treballadora. I és una mesura que no necessita grans canvis fiscals ni canvis pressupostaris significatius. Ja existeix des de fa dècades en molts països europeus. Però aquí genera gairebé més rebuig entre gent d’esquerres que no pas de dretes. En aquest país a tothom li sembla molt normal que els fills de Florentino Pérez puguin acudir a un hospital públic perquè s’entén, correctament, que l’important és que a final d’any pagui a la declaració de la renda d’acord amb la seva riquesa. En canvi, alguns veuen que rebi 200 euros com un afront moral intolerable, com si no hi hagués cap possibilitat de passar comptes a través dels impostos.
Al teu llibre defenses que una de les claus per tenir una societat igualitària passaria per tenir sindicats forts. Per què ho reivindiques?
Perquè abans el vincle entre la teva situació laboral o econòmica i les eleccions polítiques tenia mediadors socials. Tant sindicats pròpiament dits com cooperatives, associacions, partits, el teu cercle d’afinitat del barri… Tot el medi ambient de socialització al voltant dels centres de treball que permeava la vida familiar i afectiva era molt important. Des de l’esquerra, a partir de la derrota dels anys noranta, es va tendir a treure, crec que amb raó, centralitat política a la feina assalariada. Però aleshores hauria calgut una cosa: crear mediadors alternatius, altres maneres de construir una sociabilitat que abans estava concentrada al voltant del treball assalariat.
“Quan augmenta la desigualtat, de manera gairebé automàtica es debiliten els vincles socials”
Una altra qüestió que alguns sociòlegs i geògrafs reclamen per reduir les desigualtats implicaria reduir la segregació social i urbana. Barrejar-se entre classes hi ajudaria?
Tinc estudiants que arriben a la universitat pública sense haver compartit mai classe amb un nen de família migrant. No són gent rica, ni de bon tros. Però les seves famílies viuen en urbanitzacions, van anar a l’escola concertada, tenen mútues de salut… La societat està cada vegada més segregada, sobretot a les grans ciutats. Algunes de les polítiques de l’estat del benestar, en educació i en sanitat clarament, es van dissenyar amb la idea de reduir la segregació. És a dir, per barrejar-nos en els mateixos centres de salut o educatius. I funciona. Qualsevol que hagi portat els fills a una escola pública ho sap. De sobte, et veus obligat, per a bé o per a mal, a tractar amb persones que et treuen una mica del teu espai. Gent que treballa en altres feines, que políticament pensa diferent, que té altres valors religiosos. De vegades és incòmode, i crec que aquesta incomoditat és molt positiva.
“L’antítesi de la segregació no és la igualtat, sinó la barreja, la mixtura de diferents perfils socials en un context d’enllaços encreuats”, diuen els politòlegs Ismael Blanco i Ricard Gomà al llibre ¿Vidas segregadas? (Re)construir fraternidad.
Sí, però la segregació és un efecte de la desigualtat, i no pas al revés. Quan augmenta la desigualtat, de manera gairebé automàtica, es van debilitant els vincles socials. Promoure la barreja social em sembla bé si allò de què parlem és de gent amb diverses trajectòries professionals, culturals, valors… Conèixer gent amb formes de vida i bagatges culturals diferents dels teus pot augmentar la mobilitat horitzontal. Fa que persones que han tingut menys oportunitats coneguin altres possibilitats vitals. Però la barreja no hauria de ser una legitimació de la mobilitat vertical, és a dir, de la meritocràcia. Si la barreja es refereix a una convivència afable entre segregats i no segregats perquè les classes benestants tinguin la consciència tranquil·la, em sembla que això no té res a veure amb la fraternitat. La fraternitat no es dona entre privilegiats i no privilegiats: és un vincle ciutadà que apareix quan destrueixes els privilegis. No crec que l’objectiu de les institucions públiques hagi de ser la pau social, sinó mostrar que la igualtat ens faria tenir millors vides.
* Aquesta entrevista, en una versió reduïda, ha estat publicada originàriament a la revista ‘Desiguals’, editada per CRÍTIC i disponible a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.
