02/04/2025 | 06:00
La gent normal entra a Idealista i a Fotocasa i hi veu preus per un pis que ningú que coneixem pot pagar. Què carai està passant?
El preu de l’habitatge, si es manté la tendència actual, es duplicarà en els pròxims cinc anys. Això està passant perquè l’habitatge s’ha convertit en l’objectiu dels més rics. Des de la crisi de 2008-2010, els més rics han acumulat muntanyes de diners, que cada cop reinverteixen menys en l’economia productiva, i més en la compra de recursos i d’infraestructures bàsiques. Aposten per béns naturalment escassos i al mateix temps de primera necessitat, com el sòl i les cases. Mercats on no hi ha competència i poden apujar els preus de manera exponencial. Fixeu-vos en una dada: en la darrera dècada, han aparegut al mercat de lloguer 1,3 milions de pisos a Espanya. No s’ha construït tant ni de bon tros! D’on surten aquests pisos? Són llars on abans vivien petits propietaris que han anat acaparant els més rics, a través de fons i de societats d’inversió, en el que anomeno el Gran Acaparament. I, per fer rendir aquests diners, els han anat destinant a formes de lloguer cada cop més salvatges. Els més rics s’estan menjant la classe mitjana, i ja no parlem, de com estan trinxant la gent dels barris obrers i més empobrits.
Els que no van comprar un pis abans de la crisi de 2008… no tindrem casa, com deia aquell lema de la PAH, “en la puta vida”?
Has intentat entrar en una partida de Monopoly quan ja fa estona que ha començat? Et trobaràs que no pots comprar cap carrer, i que et dediques a pagar lloguers als jugadors que els han adquirit abans que tu. Al cap de poca estona estaràs arruïnat i fora de la partida. Aquesta és la realitat de molta gent treballadora i de classe mitjana a Barcelona. A més, es tracta d’un Monopoly manipulat, amb ajudes i beneficis fiscals a favor de qui està acaparant cases! Això està disparant la desigualtat, i cada cop empitjorarà més si no es prenen les mesures correctes.
“El que està en joc amb l’habitatge no és només si tens casa o no, sinó quin model de ciutat i de societat tindrem”
Per què parlem tot el dia d’habitatge?
El que està en joc no és només si la gent pot tenir o no una casa, que és molt important, clar, sinó també el model de ciutat i el model de societat. Al Regne Unit, a partir de la Primera Guerra Mundial, van apostar per una política d’habitatge públic que havia de servir no només per garantir un habitatge per a tothom, sinó per construir un determinat ordre social. I una de les característiques més boniques dels pobles anglesos era que al mateix carrer hi vivien el botiguer, l’obrer, el carnisser, l’advocat, el metge, el banquer… De fet, aquell sistema deia si fa no fa que l’habitatge públic no ha de ser només per als pobres. Anglaterra va arribar a tenir un 40% d’habitatges públics. Això es va anar perdent. A partir dels anys vuitanta, es va imposar una nova societat de propietaris. La desigualtat urbana avui està trencant el país.
Per què els preus dels pisos no paren de pujar?
S’ha d’entendre que el sòl i l’habitatge no estan sotmesos a les lleis del mercat. Els pisos no tenen res a veure amb els mercats competitius que imaginen la majoria dels economistes. Si tu produeixes telèfons i et dius Samsung, sí que estàs sotmès a la llei de l’oferta i la demanda: si la demanda de telèfons puja molt, Samsung pot augmentar la producció per fer més telèfons i vendre’n més… i això farà que l’oferta i la demanda s’equilibrin, o pots optar per apujar el preu dels telèfons. Ara bé, si n’apuges el preu, els teus competidors, que són Apple, Xiaomi o Motorola, et poden guanyar la partida perquè ells produiran mòbils a un preu més assequible i en vendran més que tu. Això no passa amb els propietaris del sòl a les ciutats.
Però… per què? Sempre ens diuen que, si hi hagués més oferta de pisos, baixaria el preu!
Augmentar l’oferta de mercat mai ha fet abaixar el preu dels pisos, en cap dels booms que hem viscut en els darrers 70 anys. Per tenir una espècie de mercat competitiu, com el dels telèfons que dèiem, hauríem de poder crear sòl i construir pisos a conveniència. Però això és impossible, perquè la base de les cases és un bé escàs per naturalesa: el sòl que s’ubica a les ciutats on la majoria necessitem viure. Que tant el sòl com les cases siguin un bé de primera necessitat i que tendeixin a l’escassetat fa que qui els posseeix pugui apujar-ne el preu amb una facilitat enorme, molt per sobre dels salaris i de l’economia real. El preu d’un telèfon va caient pel pas del temps i per la innovació tecnològica, mentre que el preu d’un solar o d’una casa pot pujar encara que el propietari no hi inverteixi res i es deteriori. L’augment del preu no és producte de l’esforç del propietari —en aquest, cas nul—, sinó de l’activitat econòmica de la societat en conjunt en el lloc on s’ubica la casa.
Posa-me’n un exemple, per entendre-ho millor.
Ara mateix, tot d’immobiliàries a Barcelona diuen a la gent amb diners que vagin a comprar pisos a la zona de la Sagrera, on el preu encara és més barat que al centre de la ciutat. Per què? Perquè d’aquí a pocs anys allà hi haurà una de les estacions de tren de referència del sud d’Europa i s’hi farà una reurbanització espectacular. Però qui ho ha pagat, tot això? Els propietaris dels pisos? No! Les administracions públiques.
“L’any 1980, amb tres anys de sou mitjà, et podies comprar un pis. Avui, a Barcelona, necessites deu anys de sou”
Per entendre com hem arribat fins aquí, fem una mica d’història.
Entre el 1957 i el 2007, aproximadament, va passar una cosa que no havia passat mai en la història d’Espanya: dues generacions van poder comprar-se una casa, fins i tot la gent de classe obrera amb més dificultats. La societat de propietaris es basava en el fet que gairebé qualsevol família podia comprar un piset. Però aquell model va començar a esgotar-se a finals dels anys noranta. Per poder salvar la distància creixent entre el preu de les cases i els salaris, el Govern i els bancs van promoure uns nivells d’endeutament brutal. Va ser l’inici de l’onada de desnonaments més gran que hem conegut.
Anem a la crisi immobiliària de 2008-2010. Què va canviar allò en la qüestió de l’habitatge?
Des del 2008, hem entrat en una nova època. L’any 1980, qui més qui menys, amb tres anys de sou mitjà, es podia comprar un pis per viure-hi. Avui dia, en una ciutat com Barcelona i el seu entorn, necessites deu anys de sou mitjà com a mínim. Per a la gent jove i no tan jove, tenir casa i fills és una quimera. Molts no han viscut una altra cosa que compartir pis amb desconeguts. Som en un camí que, si no fem res, ens porta a un escenari similar al de principis del segle XX, amb els més rics acaparant cada cop més cases, una classe mitjana cada cop més estreta i masses de gent en condicions deplorables.
Però… per què el model de la societat de propietaris, que va ser instigat pel franquisme a Espanya o per Margaret Thatcher al Regne Unit, és a dir, que era el model que volien els poderosos, no el que volia l’esquerra, no ha pogut continuar viu després de la crisi de 2008-2010?
El problema fonamental d’aquest model és que es basava en el fet que tothom pot ser propietari d’un habitatge i al mateix temps aquell pis era un actiu el preu del qual sempre pujaria. Un dels elements clau era que, si tu et compraves una casa, des dels anys vuitanta fins a la gran crisi de 2008, encara que el teu sou real baixés, la teva riquesa patrimonial sempre anava creixent. Però, si el preu de l’habitatge sempre puja i puja, cada cop és més difícil entrar-hi. Per als més joves o per als que menys tenen, va arribar un moment en què era impossible accedir a aquest club.
“El Govern de l’Estat va convertir la crisi de 2008 en el robatori del segle. Som en el Gran Acaparament”
I en quina fase vam entrar a partir del 2010?
Som en el que anomeno el Gran Acaparament. El Govern de l’Estat va convertir la crisi en el robatori del segle. El que estem veient, el que ens mostren totes les dades, és que caminem cap a una mena de societat neofeudal, perquè el teu futur es basa fonamentalment en quina família i en quin barri has nascut. Per a les classes mitjanes, el que defineix el teu futur és si heretaràs o no un pis, o si els teus pares podran donar-te diners per comprar-te una casa o no.
Avui dia, l’habitatge és el principal vector de desigualtats?
A l’Estat espanyol estem veient una situació inèdita: els sous, en general, estan augmentant i cada cop hi ha menys atur… i, en canvi, les desigualtats són cada cop més visibles. Com s’explica això? Doncs perquè som en un procés de redistribució salvatge de la riquesa cap amunt. Els més rics estan acaparant cada cop més cases, i això té dos efectes. D’una banda, com més en compren, més fan que pugin els preus i que siguin inaccessibles per a les classes mitjanes. Si el preu de les cases puja, els salaris reals baixen. I, d’altra banda, a través d’aquests actius absorbeixen bona part dels ingressos de les famílies treballadores, en forma de cobrament d’un lloguer. El nombre de grans tenidors s’ha disparat en els últims deu anys. Mentrestant, aquells que en generacions anteriors haurien comprat el seu primer pis als 30 o als 40 anys ara estan cada cop més condemnats a un mercat de lloguer que els empobreix.
“El 56% de les compres de pisos es fan sense hipoteca. La majoria es fan per usar l’habitatge com a inversió”
Baixem tot això a Barcelona. Quin és el preu mitjà d’un pis nou a la ciutat?
Ara mateix, el preu d’un pis nou a Barcelona de 79 metres quadrats és de pràcticament 700.000 euros.
Qui està comprant-se aquests pisos, doncs?
El 56% de les compres les han fet individus sense hipoteca. És a dir, pagant al comptat. I, entre els que compren amb hipoteca, la majoria ho fan per utilitzar l’habitatge com a actiu, com un producte d’inversió. Només el 14% diuen que usaran la hipoteca per comprar-se el seu primer pis. Ara mateix som en una economia d’actius que està orientada perquè els més rics, menys d’un 5% de la societat, puguin adquirir pisos i pisos.
I què estan fent amb tots aquests pisos que es compren?
Si ets ric i reinverteixes els teus diners en la compra de pisos, tens dues opcions. Una opció és deixar-los buits, esperar que el preu pugi i vendre’ls al cap de deu o vint anys. Si tu vas pel centre de Manhattan o de Londres, hi ha molts edificis buits. Sembla una imatge trista; però, per als seus propietaris, és tot el contrari, alegria absoluta, perquè tenen els seus diners en un refugi de valor, i el seu preu sempre puja; és fins i tot millor que tenir-lo en bons sobirans o en lletres del tresor. Hi ha una segona opció si vols obtenir més diners: és posar-los al mercat de lloguer. Aquí poden jugar al lloguer normal —amb preus desorbitats— o al lloguer turístic o de temporada —en què les rendibilitats són molt més altes. Si la borsa, de mitjana, dona un 6% de rendibilitat, el mercat de lloguer n’està donant avui un 10%!
Diuen que en realitat la majoria dels propietaris són petits propietaris. Famílies que posen per llogar un pis que ajuda a completar la pensió o un sou precari. Existeix el petit propietari llogater?
Una cosa són els petits propietaris que tenen la seva casa. Malgrat que és un grup que es va encongint, segueix sent una majoria social. Una altra cosa són les persones que declaren tenir un pis en lloguer, un grup minoritari que representa el 9,5% de la població. Si mirem aquest grup, veiem que cobren el doble que els llogaters, sense comptar-hi el que ingressen per les seves propietats i lloguers. Però això és una mirada molt superficial. Si mirem les dades fiscals dels propietaris amb un sou normal i que lloguen un pis, veiem que el lloguer representa una part molt petita dels seus ingressos, un 7% del que guanyen cada mes. És anecdòtica. Complementa el sou, però no és el seu ingrés principal; la majoria no depèn d’aquell ingrés. En canvi, qui sí depèn del negoci immobiliari són els rics: el lloguer suposa un 35% dels seus ingressos. D’altra banda, el 57% del mercat de lloguer a Espanya està en mans de persones que tenen almenys tres pisos en lloguer.
Quants pisos de lloguer hi ha a Barcelona?
L’estimació és que n’hi ha 300.000, d’habitatges de lloguer. L’oferta ha crescut moltíssim. S’ha multiplicat per dos entre el 2008 i el 2023. Per tant, tenim més oferta i, alhora, els preus més cars.
“Els joves tenen cada cop més problemes per accedir a un pis. Però la crisi ja està afectant gent de 35 a 45 anys”
L’habitatge és un problema només per als joves?
Doncs sí i no. Les generacions més joves cada cop tenen més problemes per accedir a un habitatge; això és cert. El model majoritari d’habitatge per als joves és el lloguer o, si no, s’han de quedar vivint a casa dels pares molts més anys. Però també s’ha de dir que avui la gran majoria dels llogaters a Barcelona tenen més de 35 anys, sobretot entre els que tenen entre 35 i 45 anys.
Ja, els que no van poder comprar-se una casa abans del 2008…
Exacte!
Gurus i experts neoliberals en l’habitatge diuen que és normal no poder viure al centre de les grans ciutats i que la gent hauria de buscar pis a la segona o la tercera corona. Diuen que no tothom pot viure al centre de Barcelona, de París o de Nova York… i que no és tan greu viure als afores.
Però… aleshores qui pot viure al centre i per què? Has de ser ric per viure al centre? De fet, diuen “el centre” però en realitat volen dir que ja no pots viure a la ciutat i que el que cal és millorar el transport públic perquè la gent visqui fora i continuï venint a treballar cada dia. Però és que, a més, els que diuen això no entenen com funcionen les rendes del sòl: en el moment en què es millora el transport d’un lloc a la segona corona, el que fa la maquinària rendista és comprar pisos allà i encarir els preus de la segona o la tercera corona. Això ja ha passat, no només a l’àrea de Barcelona, sinó, per posar-ne només un exemple, a Girona al voltant de l’estació de l’AVE. Amb AVE pots anar de Girona a Barcelona en 38 minuts. Què ha passat allà? Doncs que uns pocs rendistes van comprar pisos al voltant de la nova estació de l’AVE i es van fer encara més rics.
“En el moment en què la crisi immobiliària afecta de ple la classe mitjana, creix l’interès per parlar-ne”
Fora de l’Eixample, Gràcia o Sarrià, hi ha una realitat encara més dura amb la qüestió de l’habitatge als barris obrers de la perifèria, des de Salt fins a Ciutat Meridiana. Tenim un 20% de persones al llindar de la pobresa, una immigració acabada d’arribar que pateix el racisme immobiliari, escoles preocupades perquè els alumnes poden ser desnonats cada setmana… Fins i tot, tu has arribat a parlar d’un nou “xabolisme vertical”.
Dèiem que els rics estan menjant-se la classe mitjana… Però és que a la gent de classe obrera o als migrants que ja tenien moltes dificultats per accedir a un habitatge digne, ara directament els estan triturant. En els pròxims anys podem veure uns increments de la pobresa com no hem vist en molt de temps. Si els fills de les classes mitjanes creuen que viuran pitjor que els seus pares, la gent dels barris més humils directament serà trepitjada.
Hi ha risc d’esclat social per la qüestió de l’habitatge? A Salt, després del desnonament d’un imam de la comunitat musulmana, ja vam veure protestes al carrer.
Podria ser, però no ho sabem. Jo crec que el que ens cal, més que esclats puntuals, és un moviment social molt ampli per revertir aquesta desigualtat social causada per l’habitatge.
Faré una pregunta probablement injusta. Em fa la sensació que el moviment per l’habitatge actual ha aconseguit ser molt transversal, ha aconseguit arribar a les classes mitjanes, fins i tot benestants, de la societat, ha aconseguit que el seu discurs penetri en els grans mitjans de comunicació, com TV3 o RAC1… però creus que ens estem oblidant tots una mica de com afecta la crisi residencial entre la gent més trinxada? Creus que hi hauria mobilitzacions tan bèsties com la de Casa Orsola als barris de Santa Coloma, de Salt, de Lleida?
Això té a veure amb el fet que en el món dels experts en habitatge, el món dels periodistes i, fins i tot, el món de l’activisme social hi ha molt poca gent com la que viu als barris obrers més castigats. Tot i que hi hagi gent amb consciència social i amb solidaritat, la relació amb els barris acostuma a ser una relació de qui s’ho mira des de fora. No són la teva família, ni els teus amics, ni els teus veïns. I, és clar, en el moment en què la crisi de l’habitatge ja afecta de ple la classe mitjana, es comença a tocar os, i això fa que hi hagi més interès per parlar-ne.
“La solució és curtcircuitar amb impostos la màquina rendista. Això és anar a l’arrel del problema”
I, davant d’aquest panorama desolador, què fem? Hi ha mil canvis legals i polítics possibles per frenar l’encariment de l’habitatge… però per on comencem?
Al llibre El segrest de l’habitatge parlo de diverses solucions, però la principal és revertir l’acaparament de pisos, i al mateix temps alliberar-los de la màquina rendista i incorporar-los a un sistema regulat. Actualment, tot el sistema fiscal està dissenyat perquè els rics puguin seguir acaparant cases i apujant preus. Cal fer exactament el contrari. Això és anar a l’arrel del problema, en comptes de centrar-se en els símptomes, com s’ha fet fins ara.
Això què vol dir?
Augmentar els impostos a qui acapara habitatges per fer que qui té diners els destini a activitats no especulatives. Si vols comprar-te el primer pis, sí que pots tenir ajudes fiscals. A canvi, el pis entra dins d’un sistema regulat: si algun dia el vols vendre, no pots cobrar més del que vas pagar, i la inflació. Però, si ja tens casa, a partir del segon i del tercer pis has de pagar molts més impostos. Hi ha exemples d’això: a Singapur, des de fa molts anys, es desincentiva l’acaparament d’habitatges, i al mateix temps el Govern s’assegura que la majoria de les cases són dins d’un sistema de preus regulats. Hem d’aconseguir que totes aquelles propietats que s’han anat concentrant en poques mans tornin a estar distribuïdes entre la ciutadania perquè tothom pugui tenir un habitatge per viure-hi, sigui de compra o de lloguer, sigui públic o privat.
Tot i això, hi ha bosses de població, empobrida i precària, que mai podran comprar una casa. La seva situació és urgent; no poden continuar esperant…
La història de ciutats com Viena i Singapur ens demostra que a través de la intervenció pública es pot aconseguir que qualsevol persona pugui accedir a una casa a preu regulat, sigui de propietat o de lloguer. Però això no vol dir simplement construir habitatges protegits, sinó que passa per confrontar privilegis i guanyar terreny al mercat immobiliari. Si els governs no entenen això, la desigualtat es dispararà encara més, i cada generació viurà pitjor que l’anterior. Som en un punt en el qual no ens queda una altra alternativa que treballar perquè això no passi, costi el que costi.
