Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Carme Arcarazo “S’ha de caminar cap a una vaga de lloguers a Catalunya”

Carme Arcarazo (Barcelona, 1996) és economista política, investigadora i portaveu del Sindicat de Llogateres de Catalunya. Els darrers anys, s’ha fet un fart de collar els diferents governs per la regulació dels lloguers. En aquesta conversa aprofita per posar-hi mirada llarga i dibuixar una posició més de fons: l’única via que veu per resoldre el problema de l’habitatge és desmercantilitzar-lo.

10/07/2024 | 06:00

Durant els darrers anys hem tingut governs progressistes a Catalunya i a Espanya. A Barcelona, fins i tot ha governat una alcaldessa que venia del moviment per l’habitatge. Però sembla que hem anat a pitjor. Per què?

Hi ha partits que probablement són progressistes en moltes qüestions, però en matèria d’habitatge no. El Partit Socialista n’és un exemple clar: és un partit captiu dels interessos immobiliaris. Vam veure com Joan Clos va ser el president de la patronal immobiliària, l’ASVAL, durant molts anys. Ara ho és Helena Beunza, que va ser la primera secretària d’Habitatge del Govern de Pedro Sánchez. Hi ha una relació molt propera amb els interessos immobiliaris, i això ha estat una gran barrera. Amb la regulació de preus s’ha fet evident: van intentar aigualir-la durant tot el procés de negociació, i l’hem tingut durant vuit mesos paralitzada per permetre fer pujades d’última hora. Ara ens trobem que volen desentendre’s del règim sancionador i donar ales a interpretacions malicioses per saltar-se-la, com amb el lloguer d’habitacions o de temporada.

Els governs també han estat d’altres colors i no s’ha resolt el problema.

Des de la dictadura, en aquest país s’ha promogut l’accés a l’habitatge a través de la compra: hi havia un accés al crèdit brutal, ajudes públiques per convertir-se en propietari i un mercat de lloguer extremament desregulat. En realitat, no era una política d’habitatge, sinó una política econòmica: l’objectiu era injectar diners a l’economia en diversos moments d’aturada. Això va fer que el grau de persones propietàries sigui excepcionalment alt a Espanya. Som un país que ha acceptat que la sanitat és un bé bàsic i ha d’estar fora del mercat. Però, en el cas de l’habitatge, això no passa. 

Aquest model de fer a tothom propietari explota amb la crisi del 2008.

Exacte, i l’accés al crèdit mai tornarà a ser com era abans. Amb la crisi, els bancs es troben amb grans quantitats de pisos de gent que han expulsat, però tenen molt risc. És llavors quan els governs decideixen que el lloguer s’ha de transformar en un gran actiu per als propietaris: buscaven que vinguessin els fons d’inversió internacionals, compressin els pisos i sanegessin els bancs. El resultat de tot això és una bombolla del lloguer creada des de les institucions públiques. 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Una bona part de la lluita de classes contemporània es disputa en el món immobiliari”

Per què els governs d’esquerres no l’han punxat?

Ens hem de qüestionar si en tots aquests governs hi havia una voluntat real que els preus de l’habitatge no pugessin, o només volien poder dir que hi estaven fent alguna cosa. Sempre cal fer moltes coses alhora per pal·liar conseqüències i tapar forats, com ara aturar desnonaments, però cal tenir clar quin és l’objectiu de fons. Desmercantilitzar és fer polítiques d’habitatge que no estiguin pensades per satisfer el mercat, ja que és insaciable. Vol dir posar límits a l’especulació: regular preus, forçar que els pisos estiguin en bon estat, barrar el pas al lloguer turístic, fer habitatge protegit a perpetuïtat… I és veritat el que diu la patronal: fer tot això provoca que l’habitatge sigui un terreny molt menys atractiu per als inversors, pot fer que els fons d’inversió marxin i que hi hagi menys activitat econòmica en el sector. El que fas amb aquestes mesures, en el fons, és devaluar el valor dels habitatges com a inversió. Però és que d’això es tracta. L’habitatge no pot ser alhora un dret i un producte per invertir; això no funciona. 

Si fas polítiques per fer caure el sector immobiliari, pot passar que molta gent s’arruïni o perdi la feina. 

El problema és que hem creat una economia que respon a la realitat fictícia del producte interior brut (PIB) i dels guanys empresarials. Si desmercantilitzes l’habitatge, devalues el negoci del sector immobiliari, i segurament de retruc baixarà el PIB. La gent viurà millor, però hi haurà indicadors econòmics que faran semblar el contrari. Som en un moment en què hem de fer una transició ecològica: ens hem de plantejar què necessitem per viure. Hem de construir una economia que respongui a les necessitats de la població, no al revés com fins ara.

Una altra de les receptes més repetides contra les pujades del lloguer és crear més oferta. Hi esteu d’acord?

Quan la patronal immobiliària diu que cal fer créixer l’oferta, en realitat parla de construir, que és el que els interessa. Hi ha altres maneres de fer créixer l’oferta de lloguer, com ara recuperar tots els habitatges desviats al mercat turístic o al de temporada. Però, en tot cas, més oferta no garanteix preus més baixos. En aquest país, l’oferta no ha crescut mai tant com als anys de la bombolla, i va ser precisament quan els preus van créixer més. La clau és quin tipus d’oferta crees. Si fas créixer l’habitatge públic i cooperatiu, assegures que una bona part del mercat no estigui exposada a les lògiques especulatives del sector privat.

Si l’habitatge públic pot ser part de la solució, per què tanta insistència a prioritzar la regulació de preus?

Perquè, fins i tot si multipliques aquest habitatge assequible, no aconseguiràs abaixar els preus de la part privada del mercat. En ciutats amb moltíssim habitatge públic, com Viena, la part desprotegida del mercat va doblar els preus del lloguer durant els anys de la bombolla immobiliària. Sense una regulació de preus, les altres polítiques públiques no aturen l’escalada. Està bé fer habitatge públic, però tot ha d’anar alineat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El lloguer és un impost, però al revés: el paguen els més pobres als més rics”

Vosaltres aposteu amb força per aquesta regulació, però sembla que els experts no es posen d’acord en si és una bona mesura. 

L’efectivitat depèn molt de la cobertura que tinguin les regulacions. Solen funcionar les que cobreixen tot el mercat, són estrictes i van acompanyades de cossos d’inspecció que vigilen el compliment de la llei. Els seus defectes s’expliquen molt més pels forats que tenen que no per la mateixa regulació. Per això ens preocupen els buits de la regulació que s’ha aprovat aquí. On la discussió científica s’encalla més és en si això abaixarà l’oferta. Al respecte, siguem clars: l’objectiu de la regulació no és fer créixer l’oferta. Per a això ja hi ha altres polítiques públiques.

Quin n’és el sentit, doncs?

Que és una política profundament redistributiva. En el fons, el lloguer és un impost, però al revés: el paguen els més pobres als més rics. Les dades ens diuen que, abans de tenir en compte els ingressos extres del lloguer, els rendistes ja tenen de mitjana el doble d’ingressos que els llogaters. Per tant, ara mateix el sistema immobiliari es basa en una transferència de renda de baix cap a dalt; és un sector que colla en direcció contrària l’Estat del benestar. La lògica de la regulació no és la mateixa que la d’una ajuda per pagar el lloguer: és una de les polítiques més efectives contra la desigualtat.

Però el mercat segueix existint. Si vas contra els seus beneficis, et pot boicotejar. Per exemple: amb una regulació de lloguers estricta, poden decidir no llogar-los.

I què en faran, de tots aquests pisos? Els pisos seguiran existint i no es poden moure! El que fan, sobretot els grans tenidors, és desviar-los al lloguer de temporada, al lloguer per habitacions, al lloguer turístic… És una caiguda fictícia de l’oferta, i el que manca és un control estricte per part de les administracions per evitar aquestes trampes.

També poden passar-se del lloguer a la venda.

És que amb la regulació tímida que s’ha aprovat continua sent molt rendible tenir pisos de lloguer. Però, vaja, suposem que això que dius és cert: jo em pregunto qui els comprarà. El preu de l’habitatge s’ha inflat tant que hi ha poca gent en posició de comprar pisos. Des que els tipus d’interès han pujat, els fons d’inversió ja no tenen diners gratis, i ja no estan en la lògica de comprar pisos massivament. La gent corrent, que vol pisos per viure-hi, tampoc té accés al crèdit. Per tant, si això passés, si hi hagués vendes massives de pisos, és el moment ideal per fer créixer l’habitatge públic comprant-los a baix preu. Cal acompanyar la regulació d’una política proactiva d’adquisició d’habitatges. Per fer tot això, calen molta voluntat política i inversions titàniques.

Les vostres propostes i solucions estan molt allunyades del que sentim dir a nombrosos acadèmics i experts en el sector immobiliari. Per què?

En la recerca científica a Espanya hi ha una qüestió de la qual no es parla gaire, però que acaba sent molt determinant en les decisions que prenen els polítics. La Universitat Pompeu Fabra (UPF), que és una universitat pública i de molta reputació, té cinc càtedres sobre habitatge… però quatre d’aquestes càtedres estan pagades pel sector! No ho dic com a crítica; és un fet: una és de l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya (APCE), una de Tecnocasa i una del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària. La quarta és finançada per Metropolitan, una promotora que es dedica a construir i vendre pisos a fons d’inversió. Quina recerca creus que sortirà d’aquí? En quins exemples es fixaran, quins estudis proposaran, de quins dogmes partiran? Quasi tot el coneixement que es produeix en matèria d’habitatge el crea la patronal, i això condiciona molt l’evidència científica que tens disponible. És un biaix claríssim. 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Fer polítiques desmercantilitzadores devaluaria el valor de l’habitatge. D’això es tracta: no pot ser alhora un dret i un producte per invertir”

És realista una política d’intentar bloquejar totes les sortides de negoci al mercat immobiliari?

És evident que sempre intentaran trobar sortides. Avui són els lloguers de temporada; demà serà una altra cosa. Venim d’un context en què hi havia una diferència de poder abismal entre un llogater i un rendista o una immobiliària, i això era una catifa vermella per a abusos com fer pagar honoraris, tenir pisos llogats amb humitats o no arreglar les calderes. Hem de tenir clar que no hi haurà un dia en què diguem: ja hem aprovat aquesta llei, ja podem descansar. Sona esgotador, però és així: en el capitalisme contemporani, una bona part de la lluita de classes es disputa en el món immobiliari. És per això que els llogaters han d’estar organitzats de manera estructural, no perquè hi hagi una llei o un problema concret a corregir. Quan uns guanyem terreny, els altres en perden, i viceversa. Ho hem vist fins i tot en països que tenen un sindicalisme llogater fortíssim, com Suècia. L’últim Govern es va trencar precisament perquè hi havia una part del Govern que insistia a desregular el mercat de lloguer.

Però no és cert que l’habitatge està copat només per grans bancs i fons d’inversió. També hi ha àmplies capes de la població que són propietàries del seu pis, i ja els va bé que pugi de valor. 

Hi ha una capa de la població que és propietària, però en bona part els seus fills no ho podran ser. Què passa si els pares tenen un pis, però hi ha tres germans? Segons les dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), un 81% dels ciutadans estava a favor de regular lloguers. Això pot respondre a criteris morals, si entens que hi ha massa abusos al món immobiliari, però també a criteris materials: molts fills de gent propietària no ho seran mai. Per a molta gent, fins ara ja podia anar bé que casa seva pugés de valor. Però ara les tendències mostren un moment d’escletxa. Cada cop hi haurà menys propietaris, però aquests tindran més propietats. D’aquí a unes dècades, la majoria de la població en ciutats com Barcelona serà llogatera.

M’ha quedat clar que defenseu les persones llogateres, però… segur que sou un sindicat?

A la feina és claríssim que hi ha l’empresa i els treballadors, i que els treballadors tenen dret a estar en un sindicat i reclamar drets a l’empresa de manera col·lectiva. Fa 10 anys, això no existia en el món de l’habitatge. Ara, a Catalunya, hi ha centenars de blocs de pisos que ja han viscut que, organitzant-se amb els veïns, es poden aconseguir coses. La passa decisiva del sindicalisme és no lluitar com una persona sola que pateix una injustícia, sinó fer-ne una negociació col·lectiva. Aquesta organització col·lectiva és l’essència del que fem. Ara el repte és aconseguir que el que ja passa, el que ja és real, estigui reconegut legalment. Cal que la llei expliciti que el sindicat és un sindicat, que té dret a representar, acompanyar i assessorar els llogaters.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Quan la patronal immobiliària diu que cal fer créixer l’oferta, en realitat parla de construir, que és el que els interessa”

Per tant, el vostre pla és crear una mena de comitès d’empresa, però per als edificis?

Aquesta és la gran aposta que farem per als anys vinents. Igual que el sindicalisme laboral s’organitza per empreses, nosaltres ho farem per propietats. Un dels grans exemples fins ara ha estat Rentaz, una propietat amb uns 50 blocs a Barcelona que havia estafat els llogaters fent-los pagar els honoraris de la immobiliària. En lloc d’anar als jutjats un per un, es van organitzar i van aconseguir que els tornessin tots els diners. La interlocució havia canviat: ja no eren persones aïllades, sinó tots els llogaters d’una mateixa propietat.

Els sindicats laborals tenen dret a convocar vagues, però vosaltres no.

Això ja està passant: ja hi ha vagues de lloguers. Els llogaters d’habitatge protegit de La Caixa ja estan fent vagues parcials. En el cas de Rentaz, també es va plantejar que, si no accedien a les demandes, els llogaters farien vaga. A curt termini, podem aconseguir que tots els pisos d’un gran fons voltor es posin en vaga. Això posaria algú com Blackstone o La Caixa en problemes. L’any 1931 ja hi va haver una vaga general de lloguers a Barcelona. Tota aquesta desmercantilització que necessitem difícilment passarà si els llogaters no s’organitzen i estan disposats a fer una vaga. Això no passarà demà ni demà passat, però hem de tenir aquest horitzó: s’ha de caminar cap a una vaga de lloguers a Catalunya.

* Aquesta entrevista apareix publicada originàriament a la revista ‘Habitar‘, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions i disponible a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa. 

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies