03/02/2025 | 06:00

Sobre l’intent de desallotjament dels veïns de la Casa Orsola, la finca de l’Eixample barceloní comprada per un fons d’inversió, hi ha una qüestió molt important i que està passant força desapercebuda als grans mitjans de comunicació: l’Ajuntament de Barcelona s’està plantejant tombar la mesura que obliga a destinar el 30% d’una finca a habitatge assequible després de grans rehabilitacions d’edificis. Si aquest canvi va endavant, de cop hi haurà no una ni dos, sinó 3.909 cases Orsola potencials a Barcelona. En concret, 62.756 llars passaran a estar en risc de desnonament.
Un dels problemes més greus que té la ciutat de Barcelona ve derivat de com els fons d’inversió, catalans i globals, estan comprant massivament pisos i edificis, per després revendre’ls o llogar-los a un preu molt més elevat. Una de les estratègies més habituals és comprar finques senceres amb llogaters, fer-los fora de forma progressiva, rehabilitar-les (fins i tot trossejant els pisos), i, en pocs anys, vendre a un preu molt més alt. Preus impossibles per als veïns de tota la vida.
La gent no és del tot conscient del que està passant. El poder immobiliari està molt més preocupat per la mesura del 30% que per la regulació dels lloguers. D’una banda, estan pressionant l’Ajuntament de Barcelona perquè la tombi perquè el gran negoci de la darrera dècada és aquest: comprar i revendre. I, d’altra banda, alhora, també estan pressionant els mitjans de comunicació perquè constantment diguin que la mesura del 30% ha fracassat, perquè no ha generat habitatge assequible. És mentida, i ho explico.
Si cau la mesura del 30%, de cop hi haurà 4.000 ‘cases Orsola’: 60.000 llars en risc de desnonament

De què va això de la mesura del 30%
Actualment, si un inversor immobiliari construeix un nou edifici o compra una finca per rehabilitar-la a Barcelona, ha de convertir el 30% dels pisos en habitatge assequible. Això desincentiva molt els especuladors com els que es volen enriquir amb l’operació de la Casa Orsola. Entre el 2014 i el 2019, abans que la mesura entrés en vigor, va ser una autèntica sagnia.
París obliga els constructors a fer un 50% d’habitatge assequible en les noves edificacions
La norma, que van impulsar les entitats socials el 2018, va ser aprovada durant el mandat d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona amb el suport de tots els partits –excepte el PP, que hi va votar en contra, i Cs, que s’hi va abstenir. Però existeixen mesures similars en altres ciutats europees. A París, governada des de fa dècades pel Partit Socialista francès, és vigent des del 2006. Inicialment va ser rebuda pels grans propietaris amb una gran hostilitat, però l’Ajuntament francès va resistir, i això els ha permès doblar el nombre de pisos protegits. Ara és tan indiscutible que recentment l’han ampliat fins al 50% d’habitatge assequible per a noves edificacions, en zones on hi ha un gran dèficit.
A Barcelona, les patronals immobiliàries fa mesos i mesos que pressionen per modificar la mesura barcelonina del 30% perquè asseguren que no funciona. Diuen que ha frenat la construcció de nous habitatges a la ciutat, tot i que porta molt pocs anys en funcionament. Però, des d’IDRA, l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona, ho hem estudiat a fons i les dades mostren una altra cosa. Per començar, la construcció a Barcelona no s’ha aturat. Durant el 2024, es van crear 1.966 habitatges nous, 600 més que l’any anterior.
A més, l’aplicació d’una moratòria, molt criticada per les entitats socials, va permetre que els constructors i els grans propietaris poguessin esquivar la norma en els primers anys. Després d’una allau de llicències, van aconseguir que 7.509 pisos quedessin fora de l’obligació d’incorporar un 30% d’habitatges protegits.
I, com passa amb el lloguer de temporada, també hi ha frau. Malgrat la poca inspecció, els treballadors municipals i el veïnat han detectat que les obres de gran rehabilitació s’estan ocultant, fent-les passar per obres menors. Això fa que es perdin habitatges protegits.
Què passarà si s’elimina el 30%?
El més important és que la mesura del 30%, al marge de si genera més o menys habitatge protegit, està funcionant com un dic de contenció davant l’especulació. L’obligació d’haver de fer habitatge protegit frena les inversions que es basen simplement a comprar edificis per expulsar els veïns, rehabilitar i vendre.
En aquest mapa podeu veure totes les finques de Barcelona que estan avui més protegides gràcies a la norma del 30%. Com us deia, són 3.909 edificis, on hi ha 62.756 llars. Hi viuen unes 157.000 persones.
Si aquests 3.909 edificis deixen d’estar subjectes a la mesura, passarà això: el benefici potencial d’aquestes operacions de compravenda augmentarà en 2.283,5 milions d’euros. Un exemple concret: si un fons compra una finca com la Casa Orsola per 4,9 milions d’euros, la podrà vendre per 5,7 milions en un any, guanyant de cop 800.000 euros (un 16,4% benefici). Seria, doncs, una nova crida a l’especulació immobiliària internacional, que portaria a la demolició definitiva del que queda de Barcelona i els seus veïns. El que hem viscut fins ara quedaria en un joc de nens.
Diuen que la mesura de moment només ha produït 144 habitatges protegits. Més enllà del fet que això respon a un boicot brutal, la realitat és que sense la mesura ni tan sols els tindríem! Mireu quants pisos protegits es van sumar a l’Eixample abans de la mesura, entre el 2014 i el 2018: zero.

La voluntat del poble s’expressa aturant desnonaments, com a la Casa Orsola. Però també s’ha d’expressar aturant el tipus de decisions polítiques que ens condemnen a tots i totes a acabar al carrer, o a marxar dels nostres barris. Ja ara hi ha finques que estan sent desnonades. Si cau el 30%: adeu, Barcelona.
PD: Si voleu consultar les fonts, podeu revisar l’estudi que hem fet amb la col·laboració de la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Oberta de Catalunya. Són les úniques dades que s’han publicat sobre un tema tan estratègic i important com aquest.