Propietari o llogater: la nova desigualtat que ve

Catalunya té un problema, i aquest problema es diu desigualtat. Ningú no pot dir que en 20 anys no acabarem assemblant-nos a societats tan fracturades com les de Sud-àfrica, Colòmbia o el Brasil. Catalunya, segons l’índex de Gini, té unes dades de desigualtat social pitjors que les de la majoria dels països de la Unió Europea. Entre rics i pobres, entre adults i joves, entre els de Matadepera i els de Salt, entre homes i dones, entre autòctons i immigrants, entre propietaris i llogaters. Una societat cada cop menys igualitària i, el que és encara més greu, cada cop menys barrejada. L’ascensor social porta temps espatllat. Aquí és on hauríem d’estar mirant tots i totes, i no on ens diuen la majoria dels grans mitjans de comunicació. Quanta desigualtat podrà resistir aquesta democràcia?

El problema és la desigualtat… però què és el que està causant més desigualtat avui? Un dels motors de les noves desigualtats a Catalunya o a l’Estat espanyol és l’habitatge. Ja no va només de tenir estudis universitaris o no, no va només dels sous baixos o d’estar a l’atur, no va només del codi postal on vas néixer. L’investigador de l’IDRA (Institut de Recerca Urbana de Barcelona) en qüestions d’habitatge Jaime Palomera assegura que “la gran esquerda” que patirà Catalunya en els propers anys serà “una societat dividida entre qui té propietats o n’heretarà, i qui no”. Ho il·lustra amb dues dades que juntes s’entenen millor: 1) la majoria dels menors de 45 anys a l’àrea metropolitana de Barcelona viuen de lloguer, i el lloguer ha pujat molt per sobre dels salaris en l’última dècada, i 2) sis de cada deu dels que són propietaris ja no estan pagant hipoteca.

Ens n’estan avisant activistes socials, investigadors i periodistes especialitzats en habitatge. Hi ha, en paraules de Palomera, “una polarització creixent entre qui ha de viure de lloguer en un sector privat, car i insegur i qui ha pogut accedir a la propietat, amb la capacitat consegüent per acumular més actius i estalviar”. El problema no és estar de lloguer, el problema és estar de lloguer en una societat amb lloguers sense regular, amb preus pels núvols i amb una demanda —turística i autòctona— desbordada. Avui, el 50% dels llogaters de l’àrea metropolitana de Barcelona han de gastar el 40% o més del seu sou només en l’habitatge.

L’habitatge, en lloc de ser un dret bàsic de l’Estat del benestar, serveix per precaritzar i empobrir encara més les classes mitjanes i baixes. Carme Trilla, economista i que va arribar a ser secretària general d’Habitatge durant els governs del tripartit d’esquerres (2004-2011), assegurava en un article a Barcelona Metròpolis que, en el cas de la ciutat de Barcelona i del seu entorn metropolità, el 20% de la població amb més ingressos viu majoritàriament en un habitatge de propietat ja totalment pagat, mentre que el 20% de la població amb ingressos més baixos viu, en general, en un habitatge de lloguer a preu de mercat, al qual ha de destinar més del 40% dels ingressos.

Bretxa generacional: un canvi bestial en només 20 anys

Cal posar el focus, a més a més, en una derivada: la bretxa generacional en l’accés a un pis digne. Precisament el periodista d’economia de la Cadena SER Javier Ruiz explicava que, fins fa uns 20 anys, els joves d’altres generacions, quan tenien 30 o 35 anys, es compraven la casa, i la pagaven en 15 o 20 anys, amb esforç, amb suor, amb llàgrimes, i, un cop pagada per fi, se’ls alliberava el 100% del salari per a la resta de les despeses. Què els ha passat als joves d’ara? Doncs els que no van comprar abans del boom immobiliari i de la Gran Depressió del 2008 ho tenen pelut.

La situació ha canviat com un mitjó en només 20 anys: abans del 2008, segons dades oficials, la majoria dels joves eren propietari d’un pis i, si van superar la crisi de les hipoteques sense ser desnonats, ja no paguen pel pis o els queda poc per pagar-lo. Ara és just al revés: la majoria de les persones de menys de 40 anys no tenen casa de propietat, ni han pogut tenir-la per la falta de crèdit, i han de gastar una part del seu salari en lloguers que no paren de créixer. “És un canvi absolutament bestial en un temps extremament curt”, rebla Ruiz.

L’habitatge és, novament, en una espiral alcista estratosfèrica que no neguen ni els més neoliberals; però, en canvi, el salari ha pujat poc o res en l’última dècada. La pujada dels lloguers ha augmentat per sobre del 60% en l’última dècada a la ciutat de Barcelona, i, en canvi, l’índex de preus de consum (IPC) ha pujat només un 20% en el mateix període. El preu mitjà del lloguer a la majoria de les ciutats catalanes bat xifres rècord any rere any. Al juliol de 2024, va arribar als 1.193 euros de mitjana, segons les dades oficials de dipòsits de fiança de l’Institut Català del Sòl (Incasòl). L’augment només en l’últim any és del 10% més, 100 euros més, el triple del que ha pujat l’IPC. És una passada.

Tenim una bomba de rellotgeria pendent d’esclatar en els propers 20 anys. Una bona part de les generacions de menys de 40 anys haurà de pagar hipoteques fins a més dels 65 anys (jubilats pagant hipoteques, atenció!) o pagant lloguers pels núvols a les grans ciutats d’un país venut a la indústria turística, als fons d’inversió i a l’especulació immobiliària. I, a més, aquestes classes mitjanes i baixes aniran empobrint-se dia a dia pel fet d’haver de fer cada mes una estranya i creixent transferència de rendes que va dels llogaters cap als propietaris, o dels hipotecats cap als bancs. Ho deia Carme Arcarazo, portaveu del Sindicat de Llogateres, en una entrevista a la revista Habitar, el dossier en paper de CRÍTIC: “El lloguer és un impost, però al revés: el paguen els més pobres als més rics”. Cosa que fa que la desigualtat continuï augmentant.

L’única cosa que pot matisar aquesta bretxa creixent serà l’herència, el gran tabú dels nostres dies: els que d’aquí a uns anys rebin una propietat (o almenys una ajuda familiar) podran accedir a un habitatge i, de sobte, la part del sou que els quedarà a dia 2 de cada mes serà molt més alta. Tanmateix, segons l’estudi Generació llogatera: la gran esquerda social, 7 de cada 10 llogaters, el 70%, no esperen heretar res en el futur. El que ens diuen les dades és que la majoria de la gent no propietària continuarà igual tota la vida

Aquesta esquerda entre propietaris i llogaters es dona en un context que ja era de desigualtats creixents. Els mapes de la Catalunya fracturada ens mostren una Catalunya a dues velocitats: una que avança per la dreta, i una altra que es queda amb el cotxe espatllat al voral.