Crític Cerca
Opinió
Jaume Moya

Jaume Moya

Jurista, exdiputat i portaveu de Catalunya en Comú a Terres de Lleida

Del reconeixement mutu als reptes compartits: cap a una nova relació camp-ciutat

Aquesta transició ha de partir d’uns lligams entre ambdues realitats de forma incloent, horitzontal i mútuament profitosa, amb la mutació de la vella interdependència en un nexe de complicitat

06/10/2020 | 06:00

En un model tradicional d’articulació entre el camp i la ciutat es parteix de la interdependència econòmica, per la qual el primer proporciona als habitants de la segona productes alimentaris i d’altres matèries primeres (fusta, sal, pedres i graves, etc), energia (especialment elèctrica, en forma d’hidroelèctrica, tèrmica i, modernament, eòlica i solar), li facilita espais aptes per a absorbir els residus (abocadors, deixalleries…) i acollir les indústries que en inèrcia centrífuga són progressivament expulsades dels entorns urbans per ser potencialment perilloses o, senzillament, incòmodes i impopulars (nuclears, químiques…), atretes també pels avantatges d’un preu de sòl més barat i certes facilitats fiscals. Alhora, el camp brinda a les urbs llocs d’esplai, esbarjo i turisme en contacte amb la natura o, almenys, allunyats de la quotidianitat asfaltada. Per la seva banda, la ciutat ocupa l’espai referent de l’educació, la sanitat, la cultura i, especialment (ja des de la polis dels romans), l’assentament dels llocs de poder, tan econòmic i de control del mercat, com de presa de decisions que afecten el global del “territori” (paraula que, vagi per endavant, hauria d’englobar totes dues realitats, malgrat que ara s’usi com a eufemisme per a referir-se només a les àrees no metropolitanes).

Avui, tot i que encara perviu en l’imaginari aquesta composició de relacions, d’una naturalesa que en podem dir “extractivista”, les fronteres entre el rural i l’urbà, el camp i la ciutat, s’han aprimat fins a membranes permeables i imprecises. La millora en les comunicacions, la deslocalització industrial, la doble residència i el turisme rural són fenòmens que han provocat els processos d’”urbanització” del territori, no tant d’aglomeració física i continuada de persones, sinó la interconnexió entre ambdues realitats i les persones que les protagonitzen. Alhora, la telemàtica i la digitalització han obert les portes a la deslocalització dels serveis i a la possibilitat de l’arrelament de projectes fins ara netament urbans (professionals, autònoms, pimes…) en el món rural. D’aquesta manera, els dos mons han avançat cap al solapament i la compartició d’una mateixa realitat, i els seus protagonistes comparteixen cada cop més trets d’identitat.

Malgrat tot, la dimensió demogràfica i la seva traducció en pes econòmic i electoral i en capacitat i necessitat de consum, perpetua de forma inexorable el poder urbà. Així, esdevé per l’espai rural la necessitat pragmàtica  d’assumir-ho i, alhora, exigir que aquest poder s’exerceixi com a autèntica capitalitat de territori, de país, nus vertebrador de totes les realitats i motor de desenvolupament equilibrat. Per això, només des de la superació de l’antagonisme i de la falsa contradicció d’objectius, s’arriba al reconeixement recíproc i es conforma l’aliança superadora de la interdependència, avenç en el creixement mutu de la satisfacció de les necessitats i del benestar compartit.

Aquest pacte de reconeixement comporta la consegüent confiança i estima mútua: la identificació de les necessitats compartides i la capacitat de col·laborar en la seva consecució esdevé un repte transversal. La construcció d’una nova relació camp – ciutat ha de partir d’uns lligams entre ambdues realitats de forma incloent, horitzontal i mútuament profitosa, amb la mutació d’aquella vella interdependència en un nexe de complicitat i sinergia per fer front a les amenaces comunes de la globalització capitalista, la dictadura dels mercats i la crisi climàtica. Ha d’encarar els nous (imprescindibles) objectius d’igualtat efectiva, transició energètica, lluita contra la pobresa  i alimentació sostenible i suficient. En aquesta transició, els poders públics juguen el paper clau de ser garants dels drets bàsics de ciutadania, de tota la ciutadania, amb independència del lloc on resideixi la persona, i sense caure en les valoracions mercantilitzadores i capitalistes que justifiquen que s’exclogui a una part de la població de les opcions a l’assoliment i el gaudi dels objectius de convivència en equitat i justícia.

Des del camp, és un fet la diferència entre allò rural i allò agrari: si bé el paisatge rural és eminentment agrari i forestal, no ho és pas l’activitat. Més enllà del pagès i la ramadera, al nostre país, el pes del sector primari amb prou feines arriba a 1% del valor de l’economia, mentre que la transformació d’aquest producte, la indústria alimentària o agroindústria, representa, segons l’Idescat, gairebé el 3%. En algunes comarques, que concebem com eminentment rurals, com la Segarra, el 8% del treball es concentra en el primer sector i el 54% en la indústria, xifres que són del 6% i el 23% respectivament al Montsià o del 3% i el 32% a Osona, per posar alguns exemples. De manera que, quan pensem en la persona ocupada en el món rural dins del sector alimentari, no hem de pensar tant en l’agricultor – ramader (només unes 50.000 explotacions a tot el país, amb un nombre cada cop major de corporacions, en perjudici dels models familiars), sinó en l’obrer, el temporer, l’escorxador o l’empaquetador, i en tots els serveis administratius, comercials, mecànics i transportistes corresponents empleades en l’agroindústria, i tots aquests agents, malgrat viure majoritàriament en pobles o petites i mitjanes ciutats, tenen molt més en comú amb una persona ocupada en qualsevol altra indústria –o fins i tot oficina–, que amb un pagès o pagesa.

Hi ha un canvi de model agrari que deixa enrere l’explotació familiar i la substitueix per l’empresa agro-industrial

Amb això, la tendència porta al fet que, si bé el nombre d’explotacions agràries està caient en picat, la superfície de terreny en producció va en augment, cosa que ens indica un canvi de model agrari, que deixa enrere la petita i mitjana explotació familiar i la substitueix per l’empresa agro-industrial, amb tot el que això comporta en filosofia productiva i afectació del medi, amb expressions com les macro-granjes, els latifundis de monocultius i l’agricultura intensiva que impedeix la regeneració del sòl i trenca amb el principi de precaució, concebudes essencialment en clau exportadora, i que tendeixen a expulsar la població del camp, mentre dissuadeix l’arribada de nous habitants. 

Alhora, aquella urbanització del món rural de la qual parlàvem també està obrint les portes a un volum de població potencialment creixent (i que continuarà augmentant si es mantenen les pors a les pandèmies i als confinaments) que desenvolupa la seva activitat professional de forma desvinculada al medi (“professionals deslocalitzats” en diu l’economista Francesc Reguant). Part d’aquesta població ha arribat al món rural empesa per les dificultats d’accés a l’habitatge al món urbà, fins i tot expulsada per uns preus inassequibles, però també molts d’altres ho són atrets per una millor qualitat de vida i uns valors estètics i, a voltes, idealitzats del camp que a vegades xoquen amb l’activitat local i poden degenerar en fenòmens de mobbing rural. La capacitat telemàtica de prestar serveis professionals és l’esperança de molts nuclis en perill de despoblament, que han perdut tota la població pagesa, per atraure demografia. Però això només serà possible (o, almenys, estable, més enllà de la fase d’enamorament arcàdic) si aquesta nova població, diguem-li “forastera”, “neorural” o “nouvinguda”, pot ser absorbida pel nucli rural i ser satisfeta en les necessitats bàsiques, i això només pot ser realitat si els poders públics fan una aposta clara per garantir l’estat social i del benestar al conjunt del territori, i no només allí on es concentra el gruix de la població.

D’aquesta manera, en el camp de l’alimentació, és clau superar la lògica que concep l’aliment com a mercaderia, negoci entre productor i consumidor, a partir del qual a través d’un producte un hi cerca el màxim benefici i l’altre el mínim preu, posicionament que els situen enfrontats, per substituir-la pel reconeixement de l’aliment com un dret bàsic de ciutadania i enfocat vers un anhel compartit i holístic, aquell que contempla la suma de totes les parts en joc: la recerca d’un producte que integri els objectius de salut, qualitat, equitat i sostenibilitat, perquè així contribueix a les exigències de sanitat per la població, de font de nutrició, plaer i prestigi, de preu just per ambdós extrems de la cadena alimentària i de lluita contra el canvi climàtic i en pro de l’estalvi d’energia i aigua. En conseqüència, aspectes com la gestió eficaç del regadiu i el no malbaratament de l’aigua -com a recurs finit-, la traçabilitat del producte i la seva distribució de proximitat, el diàleg entre productor i consumidor per adaptar-se mútuament a les necessitats i expectatives de l’altre, el reforç de la pedagogia pel descobriment del territori generador del producte i els seus valors connectats o la necessitat d’una transformació i distribució que no allunyi els dos extrems protagonistes de la cadena ni amagui els seus trets identificadors i els escanyi econòmicament, són valors claus del nou model alimentari.

En aquest sentit, la pedagogia de la cultura de la nutrició, especialment en l’àmbit de l’educació dels infants (per què no fent del menjador una assignatura més dins el currículum formatiu?), suma com una eina d’importància cabdal per avançar en aquesta nova cultura des de la conscienciació de tot el seu abast. Aquest camí, però, no està exempt de perill, ja que ha d’evitar que aquest aliment sa, bo i verd estigui només a l’abast de les classes més privilegiades, en una mena d’”ecofeixisme” (com ha batejat l’antropòloga Yayo Herrero) que expulsa una part de la ciutadania de l’accés a la nutrició saludable: el fet que en la venda al supermercat una pizza o uns canalons precuinats i envasats siguin més econòmics que un bròquil o un quilo de préssecs en són indicis quotidians.

El pacte camp – ciutat ha de projectar-se en totes les realitats del món en comú

Però el pacte camp – ciutat, basat, insistim, en l’escolta activa i el respecte i la comprensió entre ambdues realitats, no només ha d’implicar l’aposta compartida del nou model de producció i consum alimentari, sinó també ha de projectar-se en totes les realitats del món en comú. Ha de comportar un nou model turístic, on els valors de la preservació de la natura, el paisatge i el patrimoni, del treball digne, el respecte i la voluntat d’aprenentatge constant, formin part de l’activitat, i no produeixin fenòmens com la gentrificació de l’habitatge, el monocultiu empresarial i la precarització laboral. També un nou model energètic, que deixi enrere la depredació i l’especulació que porta a sacrificar uns territoris i una ciutadania per satisfer les necessitats d’uns altres, i parteixi dels valors de la solidaritat, la descentralització, la democràcia participativa, l’eficiència i, per sobre de tot, la planificació de país, la conservació del medi ambient i la distribució de la riquesa.

Un nou model de gestió de l’aigua, que en racionalitzi el consum, fomenti la reutilització i abandoni el model d’explotació sense límit pel d’aprofitament sostenible, racional i eficient; així com un nou model de generació i gestió de residus, que més enllà dels grans abocadors i incineradores, que empudeguen i contaminen paratges allunyats de l’asfalt, de l’obsolescència i dels derivats del petroli, aposti per la reducció de l’ús de productes no reciclables i l’economia circular. Cal un nou model d’urbanisme, que valori els perfils, les tècniques i els materials tradicionals i, alhora, prioritzi la recuperació dels nuclis existents enfront de la construcció de nous habitatges seriats, descontextualitzats i desconnectats de l’entorn i un nou model de mobilitat, descarbonitzat i que deixi d’apostar només per les veloces connexions ferroviàries i aèries de llarga distància entre grans capitals i la potenciació de grans eixos per la circulació de vehicles privats i se centrin en la curta i mitja distància, vertebradora del territori, pensant en la mobilitat de persones treballadores, estudiants i usuàries dels serveis sanitaris.

També ha d’implicar un nou model de fiscalitat, verda i especial, que incentivi l’establiment d’iniciatives econòmiques creadores de treball, sostenibles amb el medi i que valorin els inputs que ja aporta el territori, amb el foment de l’auto-ocupació especialment femenina i jove; i, per sobre de tot, un nou concepte d’ordenació del territori, amb estructures de governança ajustades a la realitat geogràfica i socioeconòmica més connectada i que garanteixi l’accés i el gaudi als dits drets humans “de segona generació” (econòmics, socials i culturals, propis de l’Estat social i del benestar) a tota la ciutadania en pla d’igualtat i fomenti la participació ciutadana a través de mecanismes de democràcia participativa.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu els podcasts de '5 dies de fúria' i el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies