Una colònia a l’interior de la colònia

Cal establir les bases d’un nou diàleg entre les societats andalusa i catalana que vagi més enllà de les lògiques habituals que estan absolutament esgotades des de fa ja diverses dècades, però sobretot en els últims anys, després de la dècada del Procés i de l’1 d’Octubre. Necessitem un nou diàleg. Per a això, cal explicar per què per a l’andalusisme polític, cultural i sociològic l’apropiació cultural, l’etnicisme, les migracions andaluses a Catalunya, l’andalusofòbia i la inferiorització cultural a través de l’assenyalament de la religiositat popular són part d’un patró de colonialisme intern que l’Estat espanyol exerceix contra Andalusia; i que també involucra les elits locals catalanes, col·laboracionistes del capitalisme espanyol i del règim del 78.

Aquests últims mesos s’han produït algunes polèmiques entorn de la qüestió andalusa a Catalunya. Vegem-les.

El Corpus de la cuina catalana ha incorporat el gaspatxo com a plat propi de la cuina catalana. A Twitter vaig assenyalar que la incorporació del gaspatxo en aquest corpus era un gest d’apropiació cultural. Les cuines metropolitanes incorporen la gastronomia de les seves colònies o comunitats migrants de manera habitual: la cuina portuguesa incorpora la feijoada, o la cuina britànica, els plats de menjar indi. En el cas català, la incorporació del gaspatxo és el reflex d’una relació estructural entre Catalunya i Andalusia definida no per una colonització administrativa, però sí per una relació de colònia interior.

També va succeir una altra polèmica cultural en el programa de TV3 Està passant. Una paròdia humorística mostrava una actriu vestida de Mare de Déu del Rocío, amb una clara intenció de ridiculització d’allò andalús a través de marcadors com l’accent o la religiositat popular. Diferents sectors de la societat andalusa, com Teresa Rodríguez, portaveu d’Endavant Andalusia; Juanma Moreno, president de la Junta d’Andalusia; Curro Morales, artista, músic i fundador de Califato¾; la Federació d’Entitats Andaluses a Catalunya, o Lluís Cabrera, fundador del Taller de Músics, van mostrar el seu rebuig a la paròdia per la ridiculització i l’assenyalament de la cultura i els trets d’identitat andalusos. Arran de la polèmica, Isidoro Moreno ha publicat un article d’opinió, sota el títol “La Virgen del Rocío en TV3: Libertad de expresión, supremacismo y andalufobia“, on assegura que el sentiment de rebuig “s’ha produït no sols a Andalusia, sinó també a Catalunya mateix, on viuen centenars de milers de ciutadans que, a més de catalans, continuen sentint-se culturalment andalusos i que han rebutjat el tractament que es fa del nostre poble des d’un supremacisme inacceptable”. Segons Isidoro Moreno, molts andalusos a Catalunya, o catalans d’origen andalús, “estan farts de ser tractats, a vegades, com a xarnegos quan han contribuït com pocs al progrés del país català”.

L’andalusisme polític i Catalunya

L’andalusisme polític és una cultura política que ha defensat fermament el dret d’autodeterminació del poble català, tant des del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT) com des del partit polític Endavant Andalusia (Adelante Andalucía). Això ho vam demostrar amb la celebració d’un acte polític andalusista a Catalunya, agermanant l’andalusisme polític i l’esquerra independentista amb un acte organitzat entre la CUP i Endavant. Teresa Rodríguez afirmava que “no ens resignem a ser una colònia interna de ningú”. Molts hem defensat, en els últims anys, que Andalusia ocupa una posició de colònia interna a l’Estat espanyol. Això és per la conformació històrica de la mal anomenada reconquesta, la formació de la monarquia hispànica i de l’Estat espanyol a partir del segle XIX, però també pel desenvolupament del capitalisme espanyol durant el segle XX.

Andalusia és un cas clar de colonialisme intern: dependència política, subalternitat econòmica i inferiorització cultural

Els intel·lectuals de la segona onada andalusista (que es va generar en la Transició i els anys vuitanta) han desenvolupat un pensament crític andalusista en termes d’opressió nacional i colonial. Gent com José Acosta, José Aumente o José María de los Santos. També més recentment Isidoro Moreno o Carlos Arenas Posadas i altres intel·lectuals andalusos han desenvolupat una crítica a la posició d’Andalusia respecte a Espanya en termes de relacions colonials. Jo mateix, i una altra generació de joves acadèmics i investigadors, hem explorat la teoria descolonial i el pensament postcolonial per interpretar diferents dimensions de la realitat andalusa, com ara Ígor Rodríguez Iglesias, Pastora Filigrana, Virginia Piña o María José Lera. Totes les definicions coincideixen a caracteritzar el model de colonialisme intern que sofreix Andalusia com un model que situa Andalusia en un paper de dependència política, subalternitat econòmica i inferiorització cultural.

Per al cas de l’Estat espanyol, és evident que aquesta condició de colònia interna es produeix també a Galícia i a les Canàries, territoris que no participen en l’aliança de les elits del capitalisme espanyol. El paper d’Andalusia dins de l’Estat espanyol és un cas més que evident de colonialisme intern definit pel desenvolupament del capitalisme espanyol i la dependència econòmica d’Andalusia respecte a la divisió regional dels processos productius i industrials. Es conforma entre els segles XIII i XVI, es desenvolupa amb la monarquia hispànica, s’accentua després de la pèrdua de les colònies americanes, es concreta després de la pèrdua de Cuba, de Puerto Rico i de les Filipines… El cop d’estat del 1936 plasma la política colonial dels militars africanistes del Protectorat en un nou règim peninsular.

La dictadura franquista i la migració andalusa

El model de colonialisme intern que sofreix Andalusia respecte a l’Estat espanyol està travessat per la política migratòria interna que s’estableix com a política d’Estat després del 1939. Són l’expressió d’una nova reorganització dels processos productius on ja era més barat mobilitzar cossos que mobilitzar mercaderies, i que connecta amb diverses necessitats del règim franquista. Malgrat l’oposició de la dictadura a les migracions durant una primera dècada, finalment es va assumir la necessitat de desarticular la rereguarda rural a Andalusia i buidar els pobles andalusos de membres del bàndol republicà que havien sobreviscut. Això va connectar amb la tendència desenvolupista produïda a partir dels anys cinquanta, i la sortida econòmica de l’autarquia. Amb això, el règim troba, a més, una manera de construir suports locals entre una emergent burgesia catalana adepta al règim.

Les migracions andaluses a Catalunya, com ha investigat l’antropòleg sevillà Ángel del Río, connecten la Guerra Civil i l’experiència del bàndol republicà amb un gran cicle de repressió, d’exilis i de deportacions que els combatents andalusos sofreixen després d’haver-se replegat al front de Barcelona i haver travessat la frontera el 1939. La majoria dels andalusos que van combatre al front de Catalunya van passar a França, on van acabar en camps de concentració i de refugiats, no van tornar a Andalusia. Van romandre a Catalunya i, en alguns casos, només van tornar a buscar les seves famílies per establir-se definitivament a Catalunya. Una part de la repressió franquista a Andalusia va tenir molt a veure amb el fet de permetre la fugida de persones adeptes a la República des d’Andalusia a Catalunya i a altres països d’Europa. Sindicalistes, mestres, socialistes, milicians, anarquistes i tot tipus de combatents que havien sobreviscut a la guerra i a la repressió dels primers anys comencen a exiliar-se d’Andalusia. Això connecta una primera onada migratòria, d’exili ideològic, que es produeix des de finals dels anys quaranta i començaments dels cinquanta, amb una segona onada migratòria de caràcter econòmic i laboral produïda a mitjan cinquanta. Aquestes migracions massives de caràcter econòmic es produeixen davant el final de l’autarquia, quan el desenvolupisme, l’entrada a l’ONU, el turisme, la construcció i la nova industrialització comencen a generar pols industrials allà on la reconstrucció de la guerra ho permetia.

Al llarg dels seixanta, les migracions andaluses a Catalunya es converteixen en una política d’Estat

El Pla d’estabilització, liderat pel català Laureano López Rodó, líder del sector tecnòcrata de l’Opus Dei, beneficiava la indústria catalana i basca, en una recerca per part del règim d’aliances amb les elits locals catalanes i basques. D’altra banda, el Pla d’estabilització implementaria a Huelva l’anomenat pol químic, i al Camp de Gibraltar, una altra part de la indústria química i les refineries de petroli i de gas natural. Eren aquestes les indústries més contaminants i destructores de tot Europa occidental, amb conseqüències ambientals gravíssimes, que fins i tot es noten en l’índex de casos de càncer en aquestes comarques. Al llarg de la dècada dels seixanta, les migracions andaluses a Catalunya es converteixen en una política d’Estat. Era una una sortida política que el règim va trobar per desarticular la societat rural andalusa, que havia concentrat el major nivell d’agitació agrària i sindical en els últims 100 anys.

Alhora, i també cal deixar-ho clar, el règim franquista va trobar en aquest procés migratori una manera de desnacionalitzar la societat catalana. El règim va construir així un pacte amb les burgesies locals, que s’enriquien explotant les masses andaluses, extremenyes o murcianes que arribaven a Catalunya i que constituïen una reserva de mà d’obra de la burgesia a Catalunya. A partir d’aquí, es produeix la formació de guetos d’infrahabitatge a Catalunya i la concentració de poblacions en les perifèries barcelonines: és una història de sobres coneguda, sobretot per als qui ho van viure. A Catalunya, una part dels catalans d’avui ha nascut en cases autoconstruïdes i en barraques. Lluitant contra la burgesia i les elits polítiques franquistes, van aconseguir convertir en barris el que avui coneixem per la perifèria metropolitana de Barcelona, que envolta la mateixa ciutat de nord a sud. Van haver de batallar per tots els serveis públics: escoles, asfaltatge, biblioteques, parcs, enllumenat; va ser una mobilització contra la mateixa ciutat.

Inferiorització cultural a través de la folklorització

Però, a més a més, la qüestió de la inferiorització de la cultura andalusa és fonamental per entendre el patró de colonialisme intern. Entre les formes d’inferiorització cultural, fonamentalment hi ha dues estratègies. La negació, l’aïllament i l’erradicació d’una determinada expressió cultural, musical, artística o lingüística, com és el cas de l’estratègia de l’Estat espanyol amb les llengües minoritzades: el català, el basc i el gallec. L’altra estratègia d’inferiorització cultural és la folklorització de les expressions culturals dels pobles i les societats dominades. Sol ser l’estratègia utilitzada per centres de poder en contextos en els quals els pobles dominats no són societats minoritzades, sinó democràticament molt més grans, com passa amb els contextos colonials de l’Amèrica Llatina, Àfrica o les comunitats migrants de gran escala a l’interior de les metròpolis.

La folklorització es basa en la construcció des del poder d’una sèrie de marcadors culturals que es reprodueixen a través de dispositius gestionats pel poder i que controlen i determinen quina és la cultura de l’oprimit i les seves representacions possibles. Al seu torn, l’oprimit cau en un joc en el qual negar aquestes expressions és negar-se a si mateix, però reproduir-les de manera acrítica és reproduir el patró de dominació. Per tant, l’estratègia de tots els pobles ha estat ocupar aquests espais de representació cultural folkloritzada i disputar noves resignificacions, representacions i transformacions des de la seva pròpia cultura en relació als marcadors imposats. Un exemple d’això seria com la tendència a allò andalús està expressat, de vegades, en l’acompanyament i arrelament de tradicions religioses com ara les confraries, la Setmana Santa o les germandats “rocieras”.

Per a la majoria de famílies de classes populars i treballadores, Catalunya representa un fet traumàtic

La veritat és que el procés independentista, com passa en tot conflicte, va configurar dos blocs identitaris ficticis. Un bloc era el català progressista, que agrupava des d’anarquistes de la CNT i CGT o l’esquerra de partits com la CUP o ERC fins a la dreta de l’antiga CiU o el nou Junts. L’altre bloc era el bloc considerat espanyolista, conservador i reaccionari, que agrupava des del PSC i una part dels Comuns fins al PP, Ciutadans i Vox. Aquest conflicte i aquesta divisió d’identitats hauria deixat fora un milió de persones. Aquest milió de persones, que correspondria a una part dels emigrants andalusos a Catalunya i els seus descendents, s’ha debatut aquests anys entre una catalanitat que els obliga a esborrar tot rastre del seu passat, i una espanyolitat reaccionària, monàrquica, vinculada al franquisme. El resultat ha estat la desafecció a la política catalana durant l’última dècada, que al seu torn ha creat, de nou, una qüestió andalusa a Catalunya. La gran diferència entre el procés i l’1 d’Octubre va ser, des del meu punt de vista, la massiva participació de les classes populars en un acte que implicava una impugnació republicana i democràtica al règim. Cinc anys després de l’1 d’Octubre, la majoria independentista s’ha fragmentat. La seva ampliació té un camí, que és el d’incorporar les bases populars metropolitanes de Barcelona.

Bé, i per què ara? La veritat és que aquesta reflexió potser és una mirada a contratemps. Potser ja és tard per ser xarnego. No obstant això, l’andalusisme polític té, encara així, un deute pendent amb la qüestió andalusa a Catalunya. Per a la majoria de famílies de classes populars i treballadores, Catalunya representa un fet traumàtic: desarrelament, pèrdues d‘éssers estimats, separacions familiars, inferiorització, carn de canó en un conflicte ètnic entre Espanya i Catalunya. Aquest trauma va ser utilitzat per l’esquerra estatal per fomentar l’anticatalanisme i per la dreta espanyolista per fomentar la catalanofòbia. Però l’independentisme català i l’andalusisme polític encara tenen una conversa pendent. L’andalusisme, a través de les experiències migrants i de diàspores, pot tornar a pensar el paper d’Andalusia en el conjunt de l’Estat, i articular de nou les aliances necessàries per a les transformacions que calen. L’andalusisme ha de servir a la causa del seu país, defensar els interessos dels andalusos, de les seves comunitats migrants, i reclamar una altra història de les diàspores andaluses. Entendre les formes que ha adoptat la dominació d’Andalusia per part de l’Estat espanyol també implica pensar des dels andalusos en la diàspora. L’andalusisme pertany als de baix, als del sud, als últims. No ho oblidem. Potser, pensat d’una altra manera, mai és tard per a ser xarnego.