25/09/2026 | 07:00
Hi ha gent que ja no queda per fer una cervesa, sinó per anar a entrenar-se. M’ha passat a mi mateixa i diu molt sobre com estan canviant la ciutat, les relacions, la manera d’entendre el cos, la salut i el temps lliure. A Barcelona Esports, el 42% de la població de Barcelona està abonada a un gimnàs o un centre esportiu. Anar-hi ja forma part de la quotidianitat i, per tant, també hauria de formar part de la política.
Davant aquesta nova realitat, trobem una esquerra que tendeix a fer una caricatura. Una en què els gimnasos són aquell lloc excèntric poblat exclusivament per culturistes obsessionats amb els bíceps i camp de cultiu per a l’extrema dreta. Crec que és un error. Un gimnàs és un espai social i, com qualsevol espai social, està sotmès a interpretacions, conflictes i apropiacions diferents. Hi pot haver narcisisme, però també amistat, ajuda mútua, salut o el gust d’estar una hora sense pensar en la feina. Renunciar als gimnasos, amb les dades que tenim, especialment entre els joves, a part de ser equívoc, pot ser suïcida.
Ara, per dir-nos-ho tot, és veritat que el món del fitness reprodueix moltes de les contradiccions de la societat en què vivim. Pot promoure salut i benestar, però també obsessió pel cos. Pot construir comunitat i, alhora, alimentar comparacions impossibles. Pot ser un lloc d’alliberament i també un espai travessat pel consum, per la productivitat permanent i per uns cànons estètics especialment exigents amb les dones. A més, una part del contingut sobre fitness que circula per TikTok, Instagram o YouTube es barreja amb discursos sobre disciplina, èxit econòmic i una determinada idea de masculinitat. En alguns casos, aquest univers connecta amb la masclosfera, la misogínia o discursos reaccionaris. Però, de nou, constatar-ho no significa concloure que aixecar pesos sigui de dretes.
Qui cobra menys no necessita menys salut; sovint té feines més dures i menys recursos per recuperar-se
La clau és no negar el fenomen, és disputar-ne els significats en lloc d’ignorar-lo. Una política esportiva pública pot combatre l’obsessió estètica, promoure cossos diversos, incorporar una perspectiva feminista, facilitar l’accés de les persones grans i garantir espais segurs per a tothom.
Barcelona compta amb una xarxa pública extraordinària: 41 centres esportius municipals (CEM) amb piscines, sales de pesos, activitats dirigides i equipaments repartits pels barris. A finals de 2025 hi havia 201.337 persones inscrites, més de la meitat de les quals, dones. Això mostra la funció pública real dels CEM. Però aquesta funció queda limitada si una part de la població no se’ls pot permetre.
Segons les tarifes recopilades per al 2026, la quota adulta general mitjana dels CEM és de 56,26 euros el mes. Les diferències són enormes: des dels 34,17 euros de Sant Andreu fins als 72,29 del Putxet. La mitjana suposa gairebé 675 euros l’any. Pot semblar assumible per a qui arriba tranquil a final de mes, però no per a una jove amb un sou precari, una família monoparental o algú que encadena el lloguer, la compra i les factures comptant cada euro.
La classe també es nota en qui té temps, diners i energia per cuidar-se. No parteix del mateix lloc qui plega a les cinc que qui arriba a casa després de 10 hores treballant, qui passa el dia assegut que qui treballa dempeus o carregant pes, qui pot pagar ajuda que qui assumeix les cures de criatures o de persones grans. Qui cobra menys no necessita menys salut; sovint té feines més dures i menys recursos per recuperar-se. Un servei públic ha de reduir aquesta desigualtat, no reproduir-la.
Per això proposem fixar en 40 euros la quota adulta general màxima de tots els CEM de Barcelona. Per a la quota mitjana actual, representa una reducció de prop del 30% i un estalvi de gairebé 200 euros l’any. Allà on la tarifa ja sigui inferior, no ha de pujar. Les bonificacions per a joves, persones aturades, famílies amb rendes baixes o altres col·lectius s’han de mantenir i reforçar. Universalitat i progressivitat no competeixen: es complementen.
Una xarxa municipal no pot funcionar amb lògica de producte prèmium: ha de garantir un servei assequible i de qualitat a tots els barris
L’Ajuntament ha d’assumir la diferència amb una compensació transparent i fiscalitzada, garantint que la rebaixa no es pagui retallant horaris, activitats, manteniment o condicions laborals. Si l’augment de la demanda genera llistes d’espera, caldrà ampliar places i equipaments allà on facin més falta. Una xarxa municipal no pot funcionar amb lògica de producte prèmium: ha de garantir un servei assequible i de qualitat a tots els barris.
Abaixar una quota no resoldrà tots els problemes del cost de la vida. Però el cost de la vida no és una abstracció: és la suma del lloguer, del transport, del menjar, dels subministraments i també de les activitats que ens permeten estar bé. Si afirmem que l’activitat física prevé malalties, millora la salut mental i afavoreix l’autonomia, el preu per accedir-hi no pot ser secundari. Governar també és fer que cuidar-se sigui una mica més fàcil ara, no només recomanar-ho en una campanya institucional.
El gimnàs no necessita ser glorificat ni demonitzat; cal entendre que avui és un dels llocs on molta gent es troba, es cuida i construeix comunitat. L’esquerra no pot regalar aquest espai ni mirar-lo des de fora: ha de fer-lo més públic, inclusiu i accessible. Posar un màxim de 40 euros no és només abaixar una tarifa. És defensar que moure’s, cuidar-se i compartir espais amb altres persones no pot ser un privilegi reservat a qui s’ho pot pagar.
