La gent fluixa

Se’ns convida a fer esport; l’esport és salut, diuen. I anem al gimnàs sota la promesa d’aconseguir alguna cosa, però quina cosa és aquesta? Què volem aconseguir amb els nostres cossos? I, sobretot, de quin tipus de cossos estem parlant? 

Vaig arribar al gym, que se’n diu ara, i em van explicar que hi havia unes màquines molt llestes, molt llestes. Mira, jo necessito enfortir la meva esquena tullida, la tinc folrada de metall i necessito músculs que la sostinguin. Però no puc agafar pes, oi? La monitora de la sala de fitness ni em mira. Soc un altre tros de carn més que ve a menjar-li el cap. Has de començar per enfortir les cames, em diu. No m’has entès, intento respondre-li. Si no tens músculs a les cames com sostindràs l’esquena? Aquí m’ha guanyat: és un bon argument. Així que em posa a empènyer un atuell en una smart machine que és més llesta que el meu cap i el meu cos junts. És un sistema molt avorrit, absurd i fordista. Surto d’allà amb els quàdriceps com pans de pagès i la meva esquena igual de feble amb el seu mecano grinyolant. Deixo els monitors cachas condensats dins els seus leggins fluor a la planta de dalt i fujo baixant amb l’ascensor. Aquí tornarà la vostra fucking mare.   

Sortim d’una fàbrica per entrar-ne a una altra; som el proletariat en forma

Fa poc en una entrevista a El País, el psicòleg Daniel Sanabria ens desvelava que l’esport no garanteix la millora dels nostres processos cognitius de cara a obtenir èxit professional i que, per contra, el secret resideix en el fet que els teus pares tinguin diners. D’altra banda, Inés García López explica al seu llibre Calla i paga, un assaig sobre psicoanàlisi i política, que la compra de la cura del cos forma part d’una insatisfacció constant i que anar al gimnàs és un símptoma de la fi del subjecte ideal de la modernitat. Els gimnasos no venen salut, diu, sinó un ideal de mercat impossible d’aconseguir i, precisament per això, generen insatisfacció. Si has fet 15 minuts de bicicleta estàtica, saps que no són suficients perquè la mateixa idea d’entrenament implica anar més enllà, créixer. Cap dia que vagis al gimnàs hauràs aconseguit un objectiu satisfactori, mai no sentiràs que ets una crack, que has fet una bona performance. Potser l’has feta, però en termes artístics, perquè et sents com una pallassa fluixa vestida amb roba fluorescent del Decathlon intentant integrar-se entre gent veritablement forta. Però no culpem la tecnologia esportiva perquè el mateix em passa a la piscina, on una veu interna m’obliga a fer 25 llargs com a mínim. L’esport es converteix així en el contrari del plaer. Aquesta sensació d’estar en falta i l’autoavaluació constant ens impulsen a continuar produint i consumint esport. Qui es pensava que, en sortir de currar, en abandonar l’activitat productiva per anar al gimnàs, es continuaria reproduint la dinàmica capitalista? Sortim d’una fàbrica per entrar-ne a una altra; som el proletariat en forma. Potser per això la gent paga el gimnàs i després no hi va, perquè és anticapitalista?  

A les mares ens assetgen i ens disciplinen amb l’obligació de recuperar el cos anterior

Aquest ideal de cos productiu també es reprodueix a les fotografies que decoren els centres esportius. Normalment són fotos chungas en blanc i negre amb tons blaus, molt contrastades, on homes i dones aixequen pesos, corren i tenen cara d’anar a enrolar-se a un vaixell viking. La gamma cromàtica i la il·luminació són les mateixes que la dels anuncis de maquinetes d’afaitar per a homes o la dels xampús anticaspa que anuncien esportistes famosos. Aquests codis publicitaris ens expliquen moltes coses; transmeten força, joventut, rapidesa i poder, conceptes associats a allò masculí i hetero. Ens cuidem el cos, però no som maricons. No obstant això, els vestidors dels gimnasos amaguen una altra realitat, especialment, als matins. Si a fora hi ha joventut, força i competició, dins hi ha carns escampades, crosses, cadires de rodes i carrets de bebè. Àvies, joves en atur, mares i criatures fan aiguagim, ioga silver o es rehabiliten a la piscina. Podem dir que les que regnem a l’interior dels centres esportius som la gent fluixa. Als vestidors dels poliesportius municipals desconegudes en boles parlen de les seves vides o es presten capells de natació. Les treballadores de la neteja se saben tots els noms i les usuàries les d’elles. Es forma una petita xarxa que bé es podria aprofitar per informar dels serveis contra les violències masclistes o de recordar-nos que s’ha de fer una mamografia a partir dels 40 però que, ja ho veus, a la salut pública la fan a partir dels 50.  

Aquests cossos tullidos, vells, malalts o que maternen no és que es defineixen per la falta: és que són directament la falta. Paradoxalment, encarnen el que no són. Per exemple, després de parir apareix una altra carn que, transformada per les hormones, té una textura tendra. Aquests cossos suaus i acollidors tenen un rol social important, però són assenyalats per la seva falta de fermesa. A les mares ens assetgen i ens disciplinen amb l’obligació de recuperar el cos anterior. Qué cuerpo ni qué cuerpa? Els cossos vells o tullidos ho tenen encara pitjor perquè no es considera la possibilitat que puguin tornar enrere. Si no estan en la discapacitat, avançaran cap a ella. Bueno, si ho pensem bé, tothom avança cap a la discapacitat, com diu l’assagista Robert McRuer al seu llibre Teoría Crip. Quan els avaluadors mèdics atorguen els carnets de discapacitat, mesuren quant funciona un cos i quant no i defineixen aquest tant per cent amb la paraula “deficiència”, de debò. A partir del 33% de deficiència, el teu cos és subnormal i per això t’has guanyat un carnet. T’emportes el premi de la fira, ets un altre freak més. Ara ves-te’n amb el tant per cent bo a la smart machine o a fer activitats dirigides com el body pump, la zumba express, el ioga extreme o qualsevol altre neologisme esportiu inventat, o bé robat a alguna cultura perifèrica.  

Som el vostre fracàs i volem ocupar les tanques publicitàries dels gimnasos  

Podem dir que la noció de discapacitat no resideix en l’individual ni en el biològic de cada persona, sinó que els cossos amb diversitat funcional revelen el fracàs de la societat a l’hora de suprimir barreres, garantir l’accessibilitat i crear les condicions per a la igualtat de totes les persones. Per tant, els cossos amb discapacitat, els grossos, els que maternen, els cossos vells o malalts, visibilitzen el fracàs de la resta de la suposada normalitat. Ara ho diré: som el vostre fracàs i volem ocupar les tanques publicitàries dels gimnasos.  

Un dia vaig deixar de comptar els llargs. Vaig desobeir l’obligació productiva a què l’esport m’arrossegava. Vaig deixar d’intentar buscar un ideal de salut i me’n vaig anar a buscar el plaer. Ara em dedico a escoltar el meu cos i a lliscar dins l’aigua com sigui, bé, malament, ràpid o lent. M’és igual; no tinc cap objectiu. M’imagino com un dofí o com un míssil, fins que el del carrer del costat m’avança a tota velocitat provocant un onatge que em deixa a la deriva. Intento recuperar la coordinació, fins i tot m’empasso aigua, com la canalla quan aprèn a nedar. Però tot s’ha de dir: nedo només l’estona que em queda lliure, el temps que aconsegueixo foradar durant la setmana. Potser només tinc mitja hora, però mitja hora per no produir res, per deixar de comptar, de quantificar. Encara que —soc sincera—, si es tracta de plaer, com diu la Soleá Morente, “Yo lo que quiero es bailar“.