Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Júlia Barceló “Vivim amb la por d’engreixar-nos”

Júlia Barceló (Barcelona, 1985) és actriu, directora teatral i professora a l’Institut del Teatre. El seu activisme contra la pressió estètica l’ha portat a fer divulgació a les xarxes sobre alliberament corporal o cultura de la dieta, entre d’altres. S’ha convertit en una referent en la matèria i, a més, acaba de publicar el llibre Operació biquini, de l’editorial Flamboyant, amb il·lustracions de Camille Vannier. Parlem amb ella de l’ideal estètic, “que és una trampa”, diu, de la por d’engreixar-nos pel fet de no encaixar en el cànon establert i de com el feminisme ha contribuït que una generació planti cara a les relacions d’abús al món del teatre.

22/03/2022 | 06:00

D’on neix la teva lluita contra la pressió estètica i la cultura de la dieta?

Neix de la incapacitat d’articular la mala relació entre el meu cos i la meva professió d’actriu. Des del primer dia que entres a l’escola de teatre reps molt judici corporal, sobretot de forma inconscient. Veus que, en funció de la teva corporalitat, et donen un tipus de paper o un altre, i això acaba afectant la teva carrera. Al món professional te n’adones que la gent que treballa té un cos molt concret i en el fons tu el que vols és assemblar-te a aquelles persones perquè creus que et donaran feina i segurament serà així. Jo havia invertit moltíssimes hores de la meva vida i de la meva carrera a canviar el meu cos, i això em generava molta inseguretat. Vaig deixar Instagram algun temps perquè veia que la manera que teníem les actrius de vendre’ns en l’àmbit professional era des d’un lloc com de model i molt hipersexualitzat i jo amb tot això no em sentia a gust. Aquí és quan començo a entrar en el món de la pressió estètica i de l’alliberament corporal i a fer una tasca d’investigació amb profunditat. Una de les conclusions és que la lluita contra aquesta pressió no és una cosa individual, sinó estructural. La “vergonya corporal” és una cosa comuna en tota la societat.

Què hi ha al darrere de la pressió estètica?

La pressió estètica ve de l’ideal estètic, del mite de la bellesa, que és fer creure que la dona ha de complir un ideal estètic i de perfecció per, en el fons, satisfer la mirada masculina. Naomi Wolf ho explica molt bé a El mito de la belleza, on afirma que el patriarcat ens havia negat sortir de casa i ocupar l’espai públic. En el moment en què els avenços feministes fan que la dona pugui aparèixer a l’esfera pública, aquest patriarcat utilitza la pressió estètica per tenir una gàbia incorporada que portem a tot arreu. No cal que ningú ens digui el que hem de fer, però és un gran fiscalitzador corporal que fa que deixem de fer coses. La pressió estètica afecta a nivells molt profunds la manca de confiança perquè aquest ideal estètic no existeix; sempre el buscarem i, per tant, sempre tindràs dones frustrades amb el seu cos. Tingui el cos que tingui. L’ideal estètic és una trampa.

Per què?

Perquè no existeix. Ens han fet creure que aquest ideal estètic és una cosa que tots els cossos poden aconseguir i no té present que aquests són diversos. Voler-nos assemblar l’únic que fa en el fons és que alguna gent estigui terriblement acomplexada pel seu cos i d’altres se sentin més privilegiats. El gran exemple que es posa sempre és el dels gossos. Si es decidís que ara tots s’han d’assemblar a un caniche, què passaria amb la resta? Estarien traumatitzats. Un rottweiler, per exemple, mai podrà ser un caniche. I tots ens hem d’assemblar a una cosa terriblement racista com pot ser el cànon eurocèntric de persona blanca prima amb una pell determinada a la qual la gran majoria de la població no podrà arribar-hi mai.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No conec una campanya difamatòria tan gran com la de la pressió estètica”

I no només racista…

També és capacitista, és misogin i és gerontofòbic, perquè l’ideal estètic ens diu que no podem envellir i que una persona vella no pot ser bonica. Aquí és on es demostra que mai no podràs aconseguir aquest ideal perquè, quan has aconseguit aprimar-te, et comencen a sortir arrugues i cabells blancs que t’has de tenyir. És com una espècie de cercle viciós que sembla que només puguis contrarestar a base de coses externes, com productes cosmètics, operacions d’estètica o dietes, que poden arribar a posar en risc la nostra salut. I això també et demostra que tenir una societat frustrada corporalment genera molts diners.

Aquesta pressió afecta sobretot les dones?

Sí, perquè l’eix patriarcal és molt clar. No vol dir que cada vegada hi hagi més pressió estètica envers els homes perquè l’eix capitalista ha vist que, si es pot enriquir amb una part de la població frustrada corporalment, per què no anar per l’altra. Hi ha més pressió perquè es depilin o estiguin musculats des d’un lloc molt definit, que només pots aconseguir amb un entrenador i un gimnàs. Cada cop hi ha més trastorns de conducta alimentària (TCA) en homes.

Emma Thompson va dir a la Berlinale que a les dones ens han educat per odiar el nostre cos. Podem dir que el 90% de les dones tenen una mala relació amb el seu cos?

Jo m’atreveixo a dir que la grandíssima majoria de dones no se senten a gust amb el seu cos. Els missatges són constants i són molts. És normal. Això és molt greu perquè penso que no és innat. Neixes estimant el teu cos perquè és funcional, t’ajuda a fer coses, a gaudir i a viure el plaer. En canvi, a poc a poc et van dient que no és vàlid i que l’has de canviar. Jo no conec una campanya difamatòria tan gran com la de la pressió estètica. La trobes a l’autobús, a les farmàcies, a la televisió, al cinema, als comentaris per part de la teva família i la resta de les persones amb les quals et relaciones. Persones que suposadament t’estimen i t’ho diuen “pel teu bé”.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Hauríem de pensar més en el benestar del nostre cos i no tant en la seva aparença”

Quin rol té en tot plegat la cultura de la dieta?

La cultura de la dieta ens diu que hem d’estar prims, i tot el que consumim gira al voltant d’aquest objectiu, malgrat que se’ns pugui dir que és per la nostra salut. Això fa que moltes persones visquin constantment fent dieta siguin o no grasses. Que jo no pugui habitar aquest món sense estar prima és horrible, perquè la gran majoria de vegades dependrà de conceptes genètics. Jo puc menjar igual que la meva companya de pis i engreixar-me i ella no, perquè tenim cossos diferents. Vivim amb la por d’engreixar-nos perquè sabem com la societat tracta les persones grasses. Això indica la grassofòbia interioritzada que portem dins, i en el fons estem acceptant aquesta opressió. És terrible. Sembla que tenir gana és una cosa dolenta quan el teu cos t’està demanant energia. Deixem d’escoltar les nostres necessitats per tal d’aprimar-nos. Hauríem de pensar més en el benestar del nostre cos i no tant en la seva aparença.

Una de les solucions que proposeu les activistes és la dieta intuïtiva. Què és?

És una variant nutricional que sorgeix com a resposta a aquesta cultura de la dieta que ens fa viure en una restricció constant d’aliments. Busca tenir una bona relació amb l’alimentació des d’un lloc d’escolta, de saber què necessita el teu cos. Al final no deixem de ser animals i hauríem de saber el que ens convé i el que no. No crec que hi hagi una dieta que vagi bé a tothom, perquè cada cos és diferent.

També parles de l’exercici intuïtiu en contraposició amb la cultura del fitness. En què consisteix?

A mi m’ha passat d’anar al gimnàs i frustrar-me en veure que el meu cos no canviava. I he optat per l’exercici intuïtiu, que és una manera d’enfocar l’esport des d’un lloc no estètic i deslligat del patiment. Sembla que hagi de ser un sacrifici i que, si no entrenes cada dia ho estàs fent malament, ja que està molt relacionat amb la cultura de l’esforç, que diu que, si vols, pots, i, si no ho fas, ets un mandrós i no vals res… Llavors es tracta d’apropar-se a l’esport des d’un lloc més respectuós, sense tenir en compte quin cos tens, enfocar-lo des de la diversió i focalitzar en coses com la força, la flexibilitat o la postura corporal. A mi m’ha ajudat molt plantejar-m’ho des d’aquí, ja que m’ha ajudat a sentir-me molt més a gust amb el meu cos. Recomano Train Happy, Tally Rye. Hi ha un moment que planteja: “Si ens diguessin que anar al gimnàs no t’aprima, hi aniries igualment?”. Segurament, la resposta és no i és una pena, perquè l’esport és una cosa boníssima per al nostre cos.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La neutralitat corporal proposa no parlar de l’aparença estètica, sinó potenciar altres valors humans”

Defenses la neutralitat corporal (body neutral) en contraposició amb la positivitat corporal (body positive). Pots definir aquests conceptes?

La positivitat corporal neix a principis dels anys setanta a partir d’un manifest de les activistes grasses per defensar la seva dignitat i denunciar l’opressió que vivien. Aquesta teoria defensa que tots els cossos són vàlids i poden ser estimats i desitjats, una cosa importantíssima. Però, amb el temps, les marques l’han capitalitzat i aquest missatge ha quedat descafeïnat, amb molta gent prima utilitzant-lo en favor de la seva pròpia autoestima. És cert que aquesta positivitat ha salvat vides i li ha anat molt bé a molta gent, però hi ha cervells als quals aquesta obligatorietat de pensar en positiu no ens funciona i, de fet, ens és contraproduent. La neutralitat corporal proposa no parlar de l’aparença estètica, sinó potenciar altres valors humans, com poden ser la generositat, la simpatia o els talents individuals que cadascú té. Crec que és molt important com a dones desenvolupar aquesta neutralitat corporal, perquè se’ns ha valorat molt socialment per la bellesa i per l’estètica. Una dona ha de ser bonica en el sentit canònic, en el sentit normatiu, però es tracta d’un sentit consensuat perquè la bellesa no és un concepte objectiu. També ens han fet creure que només n’hi ha una, de bellesa, i no és veritat. Per a mi és molt alliberador, perquè és sortir d’un lloc que sempre ha estat controlat pel patriarcat.

Quines recomanacions faries de cara a lluitar contra la pressió estètica?

Deixar de seguir a les xarxes socials persones que et generen mala relació amb el teu cos, seguir persones amb corporalitats diverses i persones que no siguin blanques, en el cas que tu ho siguis. De cop, te n’adonaràs que entrenar la mirada externa et farà sentir millor. Intentar no fer servir filtres. Jo em vaig acostumar a fer-los servir i llavors, quan em mirava al mirall, o em feia una selfie sense filtre, no podia suportar aquella cara. I, quan comences a fer-te vídeos i et són una mica igual les petites arrugues o els porus a la pell, veus que no passa res i la gent no ho penalitza, perquè està pendent de què dius. També va molt bé seguir perfils d’animals o de paisatges, perquè no ens hi podem comparar i ens generen endorfines, perquè estem veient coses agradables. També aconsello no fer comentaris de cossos aliens, ja que mai no sabem les lluites internes per les quals estan passant les altres persones pel que fa a la relació amb el seu cos. Comentaris com “fas bona/mala cara” o “t’has aprimat/t’has engreixat” poden desencadenar processos perillosos en les persones que els reben. Eliminar la pressió estètica ens ha d’ajudar a tenir una millor convivència, a respectar-nos més els uns als altres.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“S’ha d’evitar criticar les criatures pel tipus de cos que tenen i intentar no criminalitzar els aliments”

Segons l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia, més del 30% de les adolescents fan dieta per aprimar-se. El fet que cada vegada es comencin les dietes abans ha fet que adrecessis el teu llibre Operació biquini a l’adolescència?

L’editora Paula Esparraguera és qui em va proposar de fer aquest llibre i tenia molt clar que havíem d’adreçar-nos a l’adolescència. És en aquestes edats (12-16 anys) quan s’estableixen les bases de la relació amb el teu cos i, si comences a fer dieta a partir d’aquesta edat, la faràs tota la vida. A mi m’hauria agradat molt tenir aquest llibre amb 15 anys. Quan jo vaig començar a fer dieta a casa, mai no em van dir que no la fes, tot al contrari. Els professionals de la conducta alimentària asseguren que les persones que acaben desenvolupant un trastorn de conducta alimentària és perquè viuen en un entorn on fer dieta i la mala relació amb el cos estan normalitzats. Per això és important intentar que les criatures no visquin en aquest context; s’hauria d’evitar criticar-les pel tipus de cos que tenen i intentar no criminalitzar els aliments, fent comentaris com “això engreixa i això altre no”, perquè estaràs condicionant la relació d’aquella criatura amb el menjar.

Parlem ara de l’Institut del Teatre. Ara fa un any el diari Ara denunciava una vintena de casos d’assetjament sexual i d’abús de poder en aquesta institució. Com ho vas viure tu quan eres alumna?

No recordo haver patit individualment cap relació d’assetjament, però els alumnes sí que sabíem que hi havia comportaments terriblement abusius per part de molts professors. No ho vam denunciar ni vam posar mai el crit al cel perquè ens havien dit que allò era normal, que no passava res.

A quin tipus de comportaments et refereixes?

A l’Institut hi havia moltes relacions de professors amb alumnes i no se n’amagaven. Em sembla una cosa atroç, no només per la diferència d’edat, sinó pel lloc de poder i de jerarquia que ocupaven els professors. Això vol dir que no s’estaven respectant certs límits i que les alumnes estaven molt desprotegides. La interpretació és un lloc molt perillós, perquè es treballa amb el cos i les emocions i crec que és molt fàcil que algú se n’aprofiti. Quan dirigeixes i quan fas classes, aquest límit, aquest respecte per l’actor i aquesta ratlla vermella, la veus claríssima. Per tant, això vol dir que als professors abusadors no els ha importat la línia ni mantenir relacions que no són professionals.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Em costa molt de creure que la direcció de l’Institut del Teatre no en sabia res, perquè ho sabia tothom”

Hi ha alumnes que expliquen que Joan Ollé bevia a classe i tractava els alumnes despectivament

Jo mai no el vaig tenir de professor, per sort, però hi ha moltíssims testimonis que ho diuen. Penso que s’han permès certes coses a certa gent perquè en l’àmbit professional tenien un estatus i ningú no s’atrevia a marcar-los els límits.

Trobes que no se us ha protegit prou?

Crec que com a escola és superimportant que tinguis un grandíssim control del que està passant, per molta llibertat de càtedra que existeixi. El que no pot ser és que hi hagin rebut certes denúncies o que hi hagi moltíssim rumor de passadís i que mai no arribi a la direcció. Això vol dir que vivim molt desconnectats de la realitat o que no estem donant prou importància a aquests rumors. A banda, l’escola n’és la responsable, perquè és la que està donant l’estatus jeràrquic a aquest professor, per molt que després l’abús passi fora de l’Institut. Per tant, és important que es marquin aquests límits ja des de les classes.

Creus que la direcció va mentir quan va dir que no en sabia res?

El desconeixement, crec que ja no ens el creiem. A mi em costa molt de creure que no en sabien res, perquè ho sabia tothom; era gairebé impossible no saber-ho. En el cas de Boris Dausà, per exemple, tothom sabia com era i què feia. Simplement, ho havien normalitzat i no tenien les eines per aturar-ho; no ho sé.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’abusador sempre trobarà la manera de fugir de la vigilància; per això és tan important trencar amb la cultura del silenci”

Creus que, si hi ha una promoció que s’ha plantat, és gràcies al feminisme?

Sí. El primer pas per denunciar un abús és saber que allò ha estat un abús. Crec que el que ha fet el #metoo o #seractriués és que ens ha fet veure que certs comportaments no eren normals, sinó abusius. Es tracta d’un canvi de paradigma que ens permet llegir com a abús certes coses que havíem viscut, perquè han tingut conseqüències negatives en les nostres vides. Moltes dones han deixat la carrera d’actriu o han marxat del país per casos d’assetjament amb conseqüències per a la seva salut física i mental. Passa com amb el consentiment sexual. Hem normalitzat certes actituds que ara podem dir fins i tot que han estat violacions. No ens estava agradant el que passava i anàvem fent, però no podíem articular-ho. A partir d’aquí, si pots denunciar-ho, ho faràs. A banda, hem vist el poder de la denúncia pública, perquè en té. Fins ara no ho podíem dir, però això no volia dir que no passés, sinó que no ens sentíem legitimades per dir-ho. Ara les alumnes, quan vegin certs comportaments, podran dir directament “això no pot ser”, i podrem marcar límits des del món de la interpretació. I això està molt bé.

Penses que actualment encara es donen situacions d’abús a l’Institut del Teatre?

Crec que en un món patriarcal és molt difícil que no existeixin relacions d’abús. L’abusador sempre trobarà la manera de fugir de la vigilància; per això és tan important trencar amb la cultura del silenci. Potser la persona que pateix l’abús no s’atreveix a denunciar-ho, però la gent que som còmplices i partícips hem de començar a no protegir els abusadors.

Hi ha unes directrius clares per part de la nova direcció per evitar assetjament sexual i abús de poder?

Hi ha hagut molts canvis i encara s’és en un procés de transició. Però s’està parlant del tema i s’està intentant formar el professorat. Penso que les intencions són bones: els alumnes n’estan més informats, i crec que se senten legitimats a poder-ho dir a la direcció sense que aquesta els culpi de res. Jo crec que això és el més important. Seria desitjable que, si un alumne presenta una denúncia, se li doni la importància que té, i desitjo que el que ha passat no es torni a repetir mai més.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies