Crític Cerca
Opinió
Joan Manuel Tresserras

Joan Manuel Tresserras

Exconseller de Cultura i Doctor en comunicació

Barcelona: la capital i el país

La Barcelona possible i interessant ha de ser una ciutat de compatibilitats i d’equilibris inestables. Capaç d’arrossegar el país cap a la República; cap a una emancipació digna d’aquest nom

02/05/2019 | 19:02

El gran projecte burgès de modernització de Catalunya va ser el noucentista, representat en el mite de la “Catalunya-ciutat”. Encara que les arrels de l’expressió són modernistes, va ser durant els anys de la Mancomunitat que la idea germinal es convertí en projecte polític i inspirà un sector de les elits dirigents. Quan Prat de la Riba parlava de fer de Catalunya “una terra estructurada” es referia a poder disposar d’un país endreçat i organitzat, amb les infraestructures i la planificació necessàries perquè cada part contribuís eficientment al desenvolupament harmònic del conjunt. I, en les condicions del primer terç del segle XX, la referència que proporcionava consistència a la Catalunya-ciutat només podia ser Barcelona. La Barcelona d’entre exposicions -1888, 1929- que transitava del mig milió al milió d’habitants. En el somni noucentista, l’empenta barcelonina era capaç de liderar i arrossegar el conjunt del país cap a la modernitat i el progrés material i cultural; perquè, finalment, tot el país esdevingués una immensa ciutat.  

Barcelona, que hauria recollit secularment les energies d’un vastíssim territori –sovint feréstec i salvatge-, desplegat al seu voltant com un ventall obert, ara, seria capaç de domesticar-lo i civilitzar-lo en clau modernitzadora i cosmopolita. Els nous mitjans de transport i les noves formes de comunicació serien els instruments indispensables de l’extensió de la ciutat. Per això, la Mancomunitat va dedicar tanta atenció i recursos a la millora de les xarxes viàries i telefòniques. El país havia contribuït a refer i engrandir la capital. Ara, la capital lideraria la transformació del país en un contínuum ordenat, civilitzat i urbanitzat.

La “Catalunya-ciutat” és el més semblant a un projecte polític per a Catalunya que va arribar a formular la burgesia local

La “Catalunya-ciutat” és el més semblant a un projecte polític per a Catalunya que va arribar a formular la burgesia local. No n’hi ha hagut ni hi haurà cap altre projecte ambiciós procedent del mateix sector social. Podem trobar algunes reverberacions neonoucentistes, encara, en les actituds d’elements burgesos acomodats al franquisme i reclosos en un tolerat i confortable barcelonisme. Hi va haver elements pratians i una volguda filiació noucentista en algunes iniciatives de Jordi Pujol. I n’hi va haver també, sens dubte, i plenament conscients, en el projecte de Pasqual Maragall, posat en marxa amb èxit i suports a la capital, però estroncat al cap de poc d’encetar-se en el moment d’adaptar-lo a escala catalana des de la presidència de la Generalitat.

Els nous projectes de Barcelona i de Catalunya, ara, són/seran molt diferents. Un segle després, el context és el de globalització, desterritorialització, diversitat, hibridacions; temps de reconsideració de la idea de comunitat, de la nació, de l’estat, de la civilitat, de les identitats. Qui planteja/ plantejarà les noves propostes són sectors socials molt diferents, impulsors de noves hegemonies.

La redefinició del projecte de ciutat, a Barcelona, ha d’atendre tots els cercles concèntrics que l’envolten. La mirada telescòpica mostra que cal un pla més acabat per a la Gran Barcelona. Barcelona i el seu entorn metropolità han de tenir un projecte compartit que abasti 5 milions de persones, amb un grapat de municipis i comarques. És la realitat del primer cercle. El segon, el que ara concentra tantes tensions polítiques i tantes oportunitats, és el conjunt de Catalunya. La Catalunya-xarxa només pot ser operativa a partir d’un node barceloní potent. Històricament, Catalunya sencera va fer possible Barcelona. Ara, el flux de persones, idees, energies i capitals que la renoven ja és global. Ara és Barcelona la que fa possible la renovació i l’acomodació de Catalunya a la nova època. La seva refundació com una nova mena de nació global que parteix de la seva diversitat constitutiva i formula una proposta permanentment oberta –en construcció- de ciutadania, de model social i de valors a compartir.

El nom que recull el sentit i l’ambició d’aquest objectiu és el de República. Assolits i superats els objectius urbanitzadors i civilitzadors fonamentals de la Catalunya-ciutat de fa més d’un segle, el projecte és avui el de la ciutat-estat republicana. Construir un poder popular institucional –la República- capaç d’oposar-se a totes les formes de dominació i de refer l’espai públic democràtic amb l’objectiu de blindar els drets i llibertats de la nació-ciutat.

El projecte és avui el de la ciutat-estat republicana: construir un poder popular institucional capaç d’oposar-se a totes les formes de dominació

El tercer cercle fa referència als vincles estrets amb els altres països de parla i cultura catalanes. I també, en el tercer cercle o en el quart –tant li fa, no és una qüestió de jerarquies-, cal considerar els vincles tan estrets i rellevants, tan constitutius del que ara som, amb els pobles Espanya i amb el món hispànic. També, immediatament, trobem un cercle de lligams indiscutibles amb Europa, sobretot amb la regió de l’EURAM i amb tot el sud europeu. I, en un ordre de prioritats similar, el cercle que ens lliga amb l’orient pròxim i el nord d’Àfrica, perquè no hi ha millor lloc que Barcelona des d’on repensar i refer la idea d’una Mediterrània complexa i diversa. Menys abocada al conflicte i la desigualtat, i més capaç de cooperar econòmicament, dialogar culturalment i d’esdevenir un gran actor global de 500 milions d’habitants. I tenim, encara, més enllà de la Mediterrània, el cercle de les nostres conviccions, solidaritats, compromisos i interessos a escala global.   

Simultàniament, a ull nu i al microscopi, la Barcelona possible, interessant, innovadora i quotidianament amable ha de ser concebuda com una ciutat de compatibilitats i d’equilibris inestables. Viva i bellugadissa. De participació i de debat. De normes comprensibles i justes, acordades, que facilitin habitar-la i visitar-la. Hi han de poder viure bé grups de condició social i cultural molt diferent, estils de vida, activitats i rutines diferents, usos de l’espai públic diferents. Un espai de sociabilitat, civilitat, economia i cultura, on coexisteixen tota mena de sistemes de creences i valors. Capaç d’arrossegar el país sencer cap a la República; cap a una emancipació digna d’aquest nom.

Aquest contingut forma part de la revista ‘Ciutats‘, el cinquè #DossierCRÍTIC.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Manual de desobediència civil'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació