08/01/2026 | 13:00
Insultar periodistes en rodes de premsa quan li pregunten coses que no li venen de gust. Perseguir funcionaris públics que havien fet la seva feina només perquè no li cauen bé o els té mania. Retirar el finançament a les universitats que considera crítiques. Expulsar ciutadans d’origen immigrant en deportacions massives indiscriminades i sense cap garantia jurídica. Posar aranzels com a represàlia a aquells països que fan polítiques que no li agraden o, fins i tot, que detenen delinqüents que a ell li cauen bé. Atacar embarcacions i assassinar-ne els tripulants acusats sense proves, detenció o judici. Bombardejar països.
En fi, en un any, el president nord-americà, Donald Trump, ha dit tantes animalades, ha mostrat tantes manques de respecte i ha fet tantes barbaritats —moltes de les quals, manifestament il·legals—, que només enumerar-les ens ocuparia tot l’article. Però, malgrat el festival constant que suposa analitzar les sortides de to de Trump, cal mirar de separar allò anecdòtic d’allò essencial. Atacar un país i matar-ne una cinquantena de persones, segrestar-ne el president i, tot això, fer-ho de forma pública i vanagloriant-se’n, és una de les substancials. Suposa trencar totes les normes (nacionals i internacionals) i enterrar tots els procediments. Trump diu —i vol dir— al món: faig el que vull, quan vull, on vull. I punt.
És un exercici de poder desfermat que, avui, passa per destruir el sistema internacional —sí: feble, precari, desequilibrat i amb tota mena de contradiccions però, com a mínim, un sistema mínimament regulat—, que s’havia anat construint des de fa temps amb la voluntat de contenir el poder absolut, evitar la guerra total i impedir la impunitat. Trump, ja ho sabem, menysprea la llei, el respecte institucional, la democràcia, el dret internacional i les Nacions Unides. Però no només ho diu, sinó que va modelant un món on tot això encara anirà a més. Carregar-se els límits, fer saltar tots els controls, converteix aquest món en una selva, en un espai més injust. Per cert: per a tothom, també per als que se’n riuen i fan mofa del respecte a les lleis i als drets humans.
Donald Trump va convertint el món en un lloc cada cop més insegur i fràgil
Sabem, perfectament, com la llei i la justícia poden ser pervertides profundament. Però l’essència del dret és evitar, dissuadir o limitar l’atropellament del més fort. Trump va convertint el món en un lloc cada cop més insegur i fràgil. Envalenteix els criminals de guerra i afebleix els agredits. I on els altres líders imperials se sentiran encara més lliures d’actuar de forma bàrbara i criminal. Després de l’atac a Veneçuela, els pobles palestí, ucraïnès, uigur, kurd o rohingya, entre molts d’altres, són encara més vulnerables.
Ni democràcia ni romanços: imperialisme descarnat i descarat
Malgrat que Trump va dir i repetir que ell es volia ocupar dels americans i no del món, no ha parat d’intervenir en molts països. De fet, alguns sectors del moviment MAGA li retreuen aquest imperialisme renovat, habitual del poder nord-americà, ja siguin republicans o demòcrates. Però Trump innova. Els líders imperialistes sempre han dissimulat les seves accions amb paraules nobles: posar fi a dictadors, promoure l’estabilitat o defensar la població. Trump no té gens d’interès a posar floritures allà on no n’hi ha. De fet, diria que el que més li agrada és precisament mostrar-se poderosament arbitrari: ho faig, perquè vull i em dona la gana.
L’atac a Veneçuela i el segrest de Maduro no tenen res a veure amb promoure la democràcia o protegir els drets humans
En això, Trump descol·loca molts dels seus seguidors. Gent que ha aplaudit l’atac a Veneçuela tot parlant de l’autoritarisme de Maduro s’ha quedat fora de joc quan el mateix Trump ha parlat bàsicament de petroli, del fet que el país el controla ell, que prefereix de presidenta la vicepresidenta Delcy Rodríguez que a la líder opositora María Corina Machado, i que de la democràcia i d’eleccions… ja en parlarem.
És evident: si el problema són els règims autoritaris que no respecten els drets humans, la feina és enorme —al món hi ha més dictadures que democràcies— i, en termes numèrics i de rellevància, no hauria de començar per Veneçuela. Però, és clar, amb alguns dictadors Trump no s’hi atreveix i amb d’altres, simplement, són els seus aliats, els quals mima, finança i arma. La transparència de Trump ens estalvia la feina; però, per si quedava algun dubte, diguem-ho clar: l’atac a Veneçuela i el segrest de Maduro no tenen res a veure amb promoure la democràcia o protegir els drets humans.
Una Europa irrellevant i sense valors
Les declaracions de la Unió Europea (UE) i dels líders europeus davant l’atac dels Estats Units han estat ridícules. No només pel contingut, sinó també per la forma: evidenciaven que, sobretot, no volien incomodar Trump. Fa anys que es parla de la irrellevància d’Europa. Però crec que és una idea que no capta, suficientment, el seu tristíssim i galdós paper. Perquè pots ser irrellevant, en termes de poder o d’influència, però almenys digne en termes d’expressar idees o valors.
Els líders de la UE continuen desdibuixant Europa i convertint-la en un projecte sense identitat ni valors
Europa, abans, invocava valors. És cert, sovint de forma hipòcrita, acompanyant aquestes paraules amb polítiques contràries a aquests valors. Però com a mínim proclamava i, de forma efectiva, que era un aliat de les Nacions Unides a l’hora de promoure espais multilaterals i processos diplomàtics que defensaven la construcció de pau, els drets humans i la seguretat humana. Ara, simplement calla davant les barbaritats més absolutes.
El més incomprensible és que Trump potser respecta un líder que li planti cara, però no pas el que s’hi sotmet. Per això, el servilisme europeu amb Trump no és només qüestionable políticament, sinó també estratègicament. Però, malgrat tot, la UE i els líders europeus continuen desdibuixant Europa i convertint-la en un projecte sense identitat, sense ambició, sense valors.
L’imperialisme de Trump no fa bo l’autoritarisme de Maduro
Denunciar l’imperialisme dels Estats Units a Veneçuela és imprescindible. Però això no implica fer veure que, en aquesta crisi, l’únic problema és Trump o convertir Maduro i el seu Govern en bo i màrtir. Ja fa anys que és evident que a Veneçuela s’ha passat d’un moviment social i polític que va arribar al Govern amb un clar suport popular per canviar lògiques sistèmiques a un Govern parapetat i que, a fi de mantenir-se en el poder i sobreviure, no ha tingut cap mena d’angúnia de vulnerar els drets humans més fonamentals de les veneçolanes i dels veneçolans.
Repressió, detencions, tortures, execucions extrajudicials, desaparicions i una onada enorme de refugiats. I unes eleccions presidencials sota una enorme sospita de legitimitat democràtica. No veure tot això és, simplement, no voler-ho veure. I no voler veure la realitat és un problema. Però és gravíssim per a qui vol transformar-la en clau de justícia i de drets.
Cada cop més, quan des del poder es parla de drets humans, es fa de forma interessada. Sentir Trump, Putin, Xi Jinping, Erdogan, Al-Sisi, Ali Khamenei o Netanyahu denunciar atacs a la població civil o incompliments de la llei faria riure, si no fes plorar. Malauradament, pocs líders polítics defensen coherentment els drets humans. Només resten la ciutadania i els moviments socials per fer-ho. I no poden fallar. Perquè, si ells també s’apunten a la doble vara de mesurar habitual dels poders polítics, econòmics i mediàtics, qui quedarà per defensar radicalment els drets humans?
