Què veure al Grec 2026? Les 15 obres de teatre amb esperit crític que no et pots perdre

CRÍTIC selecciona una quinzena d’obres de teatre del Festival Grec amb un fort component social i polític. Són obres que utilitzen l’art com a espai per a la redempció d’una societat que se sap víctima dels vicis capitalistes. Aquesta tria es limita al cartell del Grec 2026, que celebra 50 anys d’agitació cultural. De 99 propostes del Festival, el crític teatral Jordi Bordes n’ha triat una quinzena pensant en el perfil del lector de CRÍTIC.

Aquí teniu una quinzena de propostes del cartell del Festival Grec de Barcelona 2026 que utilitzen l’art com a espai de redempció social: van des de la crítica al capitalisme de L’òpera de tres rals fins a la dansa salvatge de Mal Pelo. L’ordre és merament geogràfic: des de Montjuïc fins a desplegar-se per tota la ciutat de Barcelona.

‘L’òpera de tres raIs’

• Direcció: Marta Pazos.
• Dies i lloc: del 29 de juny a l’1 de juliol al Teatre Grec.
• Itinerari: #50TeatreGrec. Crítica al capitalisme.

Per què Ivà va atorgar un nom com el de Makinavaja al seu protagonista d’El Jueves, del qual després se’n farien pel·lícules? Doncs perquè es devia inspirar en el protagonista de L’òpera de tres rals, una creació del dramaturg Bertolt Brecht i del compositor Kurt Weill. En l’obra, reclamaven espectacles ambiciosos accessibles per a les classes populars i feien una crítica rotunda: “Quina diferència hi ha entre robar un banc o fundar un banc?”. El Festival Grec inaugura el cinquantè aniversari amb aquest títol, que també servirà per a la celebració de mig segle del Teatre Lliure. De fet, Fabià Puigserver va triar un Brecht com a primer autor internacional de l’etapa del Teatre Lliure a Gràcia. Més enllà de la trama i del fet històric, l’obra té el reclam de la directora Marta Pazos, el director musical Dani Espasa i un repartiment encapçalat per Nao Albet, amb noms ben insòlits als jardins del Grec com Roc Bernadí, Marta Bernal, Arnau Boces, Pablo Capuz, Joan Esteve, Eduard Farelo, Marc Domingo, Clara Mingueza, Miriam Moukhles, Biel Rossell i Júlia Truyol.

‘Inventions’

• Companyia: Mal Pelo.
• Dies i lloc: el 6 i el 7 de juliol al Teatre Grec.
• Itinerari: natura salvatge.

La natura que s’escapa del control humà esdevé so i moviment, per dues soles nits, a Barcelona. Mal Pelo és una companyia de dansa catalana d’abast internacional que, des del 2001, resideix i crea en una masia a Celrà envoltada de 24 hectàrees de conreu: necessitava treballar fora de Barcelona i establir nous vincles amb la natura. També disposar d’un espai on reflexionar i compartir una societat occidental més humana. A la seva fàbrica de creació s’hi connecten mons tan aparentment diferents com Losinformalls o Baró d’Evel. Els artistes s’involucren en algunes feines de camp, com ara collir olives i fer-ne oli. Sabent això, és lògic que les coreografies de Mal Pelo arrelin en una natura feréstega, de bosc i d’una climatologia extrema. Per això, sovint s’hi veu neu als seus audiovisuals o arbredes talades penjant i llops inspirant-se en textos de John Berger. Inventions va néixer en plena pandèmia. Es va fer un preciós treball per al Museu Marítim en què s’alternaven músics tocant en directe peces de Bach al costat dels ballarins que transitaven per l’espai. L’obra va permetre el debut de la companyia en un dels escenaris emblemàtics d’Avinyó el 2023. Ara, el Grec els ofereix per primer cop l’escenari insígnia per a una producció que dobla músics i ballarins, i que projectarà cavalls salvatges sobre la pedrera feréstega de Montjuïc.

‘La nit del músic alt’

• Companyia: Indi Gest / Banda Municipal de Barcelona.
• Dia i lloc: el 28 de juliol al Teatre Grec.
• Itinerari: caricatura política cultural.

És plausible trobar, a Montjuïc, el peu gegant enterrat de l’artista que va transformar les tragèdies gregues en musicals fa 2.000 anys? Doncs, francament, és absolutament impossible (d’entrada, perquè aquest equipament no té ni 100 anys de vida). Però aquesta paròdia és bona per imaginar l’ambició capitalista de construir un gran equipament cultural, icònic per als grans magnats, que aportés el turisme cultural d’alts ingressos que (amb matisos) pràcticament tots els partits polítics defensarien. Avui, el futur museu Thyssen, al passeig de Gràcia (a l’antic Comèdia), és una fita evident. Els Indi Gest sempre fabulen realitats dantesques per doblar la comicitat i esdevenir veritables ariets en contra del poder dominant. En aquesta farsa divertida (que converteix en simposi sobre on es va inventar el format musical) hi apareixen un ventall immens de trames i declaracions de paternitat. És un divertiment que té el privilegi de comptar amb un repartiment encapçalat per la Banda Municipal de Barcelona i veus del gènere líric i musical com Antoni Comas, Robert González, Bealia Guerra, Paula Malia, Clàudia Schneider, Jordi Vidal, Cor ARSinNOVA. Aviat és dit. Carles Pedragosa cus una partitura que és un veritable castell de focs per a una nit d’estiu al Grec.

‘Ophelia’s got talent’

• Direcció: Florentina Holzinger.
• Dies i lloc: el 2 i el 3 de juliol al Lliure de Montjuïc.
• Itinerari: empoderament femení.

Florentina Holzinger debuta al Grec, tot just després de representar el pavelló austríac a la Biennal de Venècia. Si a la ciutat dels canals fa una crítica de la ciutat que s’enfonsa mentre no deixa d’acceptar el turisme que la degrada i la condemna sota l’aigua, el treball al Teatre Lliure fa un desplegable de les dones literàries i escèniques que tenen relació amb l’aigua. Tot i que la que apareix al títol és Ofèlia, la parella de Hamlet que morirà ofegada en un rierol, embogida pel comportament pertorbador del príncep de Dinamarca, també hi haurà les sirenes que sedueixen els mariners fins a estimbar-se als coralls. La peça hibrida la performance amb la dansa i acrobàcies increïbles. L’artista associada a la Volksbühne am Rosa-Luzemburg-Platz de Berlín des del 2021 convoca un repartiment de dones de totes les dates i cossos en accions radicals que inclou autolesions, agulles, llums estroboscòpics i representacions o descripcions explícites de violència física o sexual. Es recomana per a majors d’edat.

‘Wasted land’

• Coreografia: Ntando Cele.
• Dies i lloc: el 10 i l’11 de juliol al Lliure de Montjuïc.
• Itinerari: canvi climàtic i neocolonialisme.

Quin cost ecològic té la manufactura d’una samarreta que es ven als centres comercials a un preu rebaixat? Ntando Cele desplega, en forma de relat documental i amb humor negre roent, l’ideari de sostenibilitat de la cultura occidental. El Tercer Món genera molts d’aquests productes que tornaran en forma de residus quan la seva vida útil s’hagi espremut. La directora, nascuda a Sud-àfrica i establerta a Suïssa, evidencia les formes hipòcrites del neocolonialisme. La recerca sociològica es presenta a partir del poemari homònim de T. S. Eliot (1923) i el completa amb projeccions i música. La creadora també intervé en un espectacle al Centre de les Arts Lliures, que esmentem més avall.

‘Um julgamento’

• Concepte i direcció: Christiane Jatahy.
• Dies i lloc: el 30 i el 31 de juliol al Lliure de Montjuïc.
• Itinerari: consciència climàtica.

És lícit que el director d’un balneari alerti la població de la contaminació de l’aigua a causa d’unes fàbriques riu amunt? Corregir aquest incident podria portar el poble a la ruïna durant un llarg període. Henrik Ibsen ho confronta a Un enemic del poble amb el Dr. Stockmann participant en una conferència que pot ser tràgica per a la població. La ciutadania i els estaments del poble que hi intervenen posaran les objeccions a un risc de perdre la feina i la riquesa. Ara, Christiane Jatahy reprodueix el quadre (protagonitzat per l’intèrpret cinematogràfic Wagner Moura) en què el públic serà el jurat que delibera una decisió. La directora brasilera concentra a l’obra Um julgamento la trama en tres veus i hi afegeix el context a partir del material audiovisual. Jatahy apel·la a la responsabilitat dels espectadors, tot convidant a una reflexió crítica d’una situació que presenta en la seva complexitat.  

‘La gran plantada’

• Autoria i direcció: Escarlata.
• Dies i lloc: el 18 i el 19 de juliol al Mercat de les Flors.
• Itinerari: canvi climàtic i llavors de futur.

L’Ateneu Popular de 9 Barris és un dels exemples de resistència artística de Barcelona. Ara, de bracet dels Escarlata, autodefinits com a “camperols creatius”, han celebrat tres dècades de produccions de circ a Nou Barris. L’equipament, que té una direcció assembleària arran de l’okupació veïnal el 1977, ha estat un pal de paller de la disciplina gràcies a l’escola de circ Rogelio Rivel veïna i a les produccions del Circ d’Hivern, que ara comparteixen amb la Central del Circ, al Fòrum. Els creadors Bet Miralta i Jordi Aspa viuen la natura des d’un tendre optimisme. Per això Escarlata fa un homenatge a aquelles plantes que aconsegueixen arrelar en llocs impossibles. De fet, la referència del títol també vol dir el treball que ha aconseguit fer l’Ateneu per a la dignificació i professionalització del sector. Núria Solina (mare de la família Pla Solina) és una de les còmplices en el repartiment, que inclou intèrprets (Toni Gutiérrez, Giada Marilungo, Jacob Thompson i Simona Huber) que alternen les acrobàcies amb disciplines musicals i de dansa.

‘Theatre of dreams’

• Coreògraf: Hofesh Shechter.
• Dies i lloc: el 23 i el 24 de juliol al Mercat de les Flors.
• Itinerari: comunitat i arrel.

Quina música ressona als somnis? Com es barregen els referents culturals propis amb els que es fusionen en una ciutat multicultural? Hofesh Shechter és un coreògraf popular a Londres, amb unes produccions espectaculars per un desplegament ampli actoral i unes coreografies enèrgiques, de grans amplituds de moviment, que sovint remeten a un món folk, de reminiscències d’arrel. El coreògraf alemany, nascut a Israel, porta implícita una dansa quasi mística. Ara, la barreja amb ritmes com el hip-hop en una rave. El repte d’aquest títol és moure’s pel subconscient i compartir-lo amb una coreografia cinemàtica, un moviment quasi compulsiu i ritual, carregat de força. Shechter, amb un notable col·lectiu de seguidors a Barcelona (arran del seu debut al Mercat de les Flors), demostra la seva desbordant inventiva en el món delirant dels somnis.

‘Combat des lianes’

• Direcció: Zora Snake.
• Dies: el 26 i el 27 de juliol, al Mercat de les Flors.
• Itinerari: canvi climàtic i arrel.

La desforestació atempta contra el canvi climàtic i expulsa les comunitats indígenes que han conviscut amb la natura durant generacions. Zora Snake proposa una coreografia emocional, política i física. Els ballarins són, a la vegada, els boscos i els humans que hi han viscut a les regions de l’Àfrica central. A partir d’aquesta peça, l’artista camerunès invoca a la denúncia i a la revolta. Combat des lianes se suma a altres denúncies del capitalisme devastador com ara Chipko, de Q-Ars Teatre, o l’Agora que demora (El present que s’allarga), de Christiane Jatahy, adaptant l’Ulisses d’Homer.

‘No miris’

• Companyia: Cultura i Conflicte.
• Dies i lloc: el 9 i el 10 de juliol al CCCB.
• Itinerari: memòria històrica.

Cultura i Conflicte va presentar-se denunciant les violacions dels soldats serbis a les dones bosnianes i el dolor dels fills en saber-se repudiat socialment, per ser fill del botxí, una estratègia aplicada també en altres conflictes per desmoralitzar la població adversària (Encara hi ha algú al bosc). Ara, amb la seva obra No miris, s’inspiren en Verónica Estay Stange, filla de represaliats de la dictadura xilena i neboda d’un repressor. Davant la fragilitat de les democràcies, el col·lectiu, dirigit per Joan Arqué, es pregunta si cal deshumanitzar el monstre per reconèixer-lo, o si cadascú podria ser una bèstia repressora. Assumeix el generós i indispensable camí de conèixer on queda l’amor després d’aquestes violències. Pep Cruz, Marta Marco i Erol Ileri són els tres intèrprets d’aquesta obra, que insinua una resposta complexa, lluny de les simplificacions per la por i la venjança.

‘Trilogia Kulunka’

• Companyia: Kulunka.
• Dies i lloc: Teatre Condal. André y Dorine (de l’1 al 9 de juliol); Solitudes (del 10 al 19); Forever (del 22 de juliol al 2 d’agost).
• Itinerari: sensibilitat a la pell.

La companyia Kulunka és un dels màxims exponents del teatre de màscara. A Catalunya, Comediants i Els Joglars les van utilitzar, sovint, des del seu posat més farsesc (només cal recordar l’escena dels guàrdies civils en el judici militar de La torna). La companyia basca, en canvi, jugarà al Grec amb l’ambigüitat de rostres sense quasi expressió perquè sigui el cos el que expliqui l’ànim i l’acció. Són peces d’una tendresa absoluta, que estan adreçades a totes les edats, tot i que la temàtica de fons és prou profunda, com pot ser l’assumpció de la mort o de la malaltia. Tot i que les obres s’han vist puntualment a Catalunya, aquest cicle permet resseguir, amb només tres sessions, 15 anys de trajectòria.

‘Nosaltres, mortals’

• Autoria: Sara Sors.
• Dies i lloc: del 3 al 12 de juliol al Teatre Eòlia.
• Itinerari: memòria històrica.

L’autora i directora Sara Sors vol incidir al Grec d’enguany en la realitat silenciada de les dones presoneres. El muntatge Nosaltres, mortals (un dels projectes seleccionats d’Estrena’t al territori d’enguany, impulsat per les sales de l’Adetca, de fora de Barcelona) fa un marc ampli: des de les internes actuals fins a les del segle XVII. La peça adverteix que, malgrat els canvis socials, les desigualtats de gènere es perpetuen dins i fora dels murs. El teatre documental argumenta que les dones pateixen una doble condemna. L’obra fa de pont amb dues peces que s’hi van referir puntualment: Marta Galan a Forasters, vindran (2020) o les presoneres polítiques de la Trinitat (Dones lliures, 2025) i la futura òpera comunitària del Liceu, La rosa dels set pètals, que també partirà d’aquestes preses polítiques al franquisme, la qual s’estrenarà el juny del 2027.

‘Spafrica’

• Concepte: Julian Hetzel, Ntando Cele.
• Dies i lloc: el 7 i el 8 de juliol al Centre de les Arts Lliures.
• Itinerari: canvi climàtic i arrel.

Ntando Cele troba un nexe comú entre capitalisme i racisme: l’aigua. Hi ha l’aigua que extreuen de l’Àfrica subsahariana per vendre-la 9.000 quilòmetres amunt, a l’aparent Europa democràtica i solidària, i també hi ha l’aigua de les llàgrimes que provoca un èxode dels migrants que arrisquen els estalvis i la vida en un èxode amb el qual el continent es dessagna d’oportunitats per construir una realitat social i econòmica viable. S’hi aporten les dades documentades a partir d’una proposta multidisciplinària (música, teatre i vídeo). L’artista també presenta coreografia al Teatre Lliure amb una reclamació similar, com hem dit més amunt.

‘Avi, et trauré d’aquí’

• Dramatúrgia i direcció: Víctor Borràs Gasch.
• Dies i lloc: del 25 de juny al 5 de juliol, Atrium.
• Itinerari: memòria històrica.

Un net descobreix, casualment, que el seu avi, Joan Colom, enterrat a Lleida, el van traslladar en secret al Valle de los Caídos. Joan Pinyol va marcar-se el repte de treure’l d’un dels emblemes supervivents del franquisme. L’obra, amb dramatúrgia de Víctor Borràs Gasch, reelabora parts de la recerca i demanda del net per aconseguir alliberar l’avi. És una peça que evidencia la ferida oberta en què els familiars dels republicans represaliats han de lluitar per sanar. Joan Colom va morir a l’hospital de Lleida, de tifus. El relat polític de Franco volia que al costat del cos del dictador (que ha estat desenterrat fa ben poc) hi reposessin altres soldats, tant del costat feixista com del republicà. Per acontentar aquest deliri del dictador, van omplir-lo amb restes de les fosses, sense advertir-ne els seus familiars. Va ser arran d’un reportatge periodístic que es va descobrir l’últim crim de la dictadura que, per la seva incompetència i falta de determinació democràcia dels governs actuals, encara està en litigi. Conèixer és el primer pas per reconèixer el dret dels morts. I dels seus familiars. I d’una causa que va partir Espanya en dues meitats i en què els vencedors van ser venjatius amb els vençuts.

‘Anatomia de Ricard (Ricard de 3r i Ricard 111)’

• Direcció: À Trois Teatre.
• Dies i lloc: del 30 de juny al 26 de juliol a la Sala Beckett.
• Itinerari: abusos i violència a les aules.

Per acabar les recomanacions d’aquest Festival Grec, un díptic amb molt de suc (Anatomia de Ricard). Avui, Quim Àvila és un actor prou conegut per les seves aparicions a la televisió, al cinema i al teatre. Doncs bé, un dels seus primers treballs professionals va ser interpretar Ricard de 3r, un estudiant que flipava amb el text de Shakespeare i que, fart, que el maltractessin a l’aula, provoca una matança cruel a l’institut. Al Grec, hi ha un altre intèrpret que representarà aquell Ricard d’ESO (Brandon Caritg) i ell serà el protagonista del text nou Ricard 111: les reflexions d’un condemnat a 111 anys de presó pels seus crims d’adolescent. Una nova oportunitat per lluir amb un monòleg com ja va fer amb Tot el que passarà a partir d’ara, de Joan Yago. Un díptic que apunta al debat sobre la violència als instituts i, per una altra banda, la labor de reinserció als centres penitenciaris.