Tots serem traïdors

Soc una persona d’esquerres. Em considero sobiranista, en tant que crec que el futur polític del meu poble depèn de la voluntat de la seva gent. Defenso, per tant, el dret a l’autodeterminació. I no tinc cap inconvenient a votar “sí” si la proposta que tinc davant per part del Govern de l’Estat és la que em vaig trobar l’1 d’octubre de 2017 o el 9 de novembre de 2014. És a dir, un Govern centralista, conservador i amb cap voluntat de corregir els seus dèficits democràtics. Malgrat això, soc un traïdor.

Afortunadament, no estic sol. També són uns traïdors els milers de votants del PSC, el primer partit de Catalunya. Molts d’ells segurament catalanistes, de tradició federal, defensors de la immersió lingüística i de l’escola en català. El suport dels seus líders al 155 com a resposta a la via unilateral, però, els converteix per a tota la vida en uns autèntics enemics de la pàtria. L’aposta pel diàleg o pels indults arriba tard. Formen part de l’ampli i divers grup dels traïdors.

També són uns traïdors els seguidors dels comuns, formació hereva del PSUC. Sí, hi ha independentistes a les seves files. I sí, són l’únic partit de l’arc parlamentari català amb aliances a l’Estat partidàries, també, del dret a decidir. Però no n’hi ha prou. El seu republicanisme també passa per transformar el conjunt de l’Estat, i això és imperdonable perquè, en efecte, Espanya ha de seguir semblant irreformable als ulls del món. Plurinacionalitat? Ñordos! 

Ni tan sols ser un pres polític ha deslliurat Oriol Junqueras de ser titllat de traïdor

Els socialistes i els comuns no estan sols. Que ERC reclami la independència des de fa més de 80 anys no els salva, tampoc, de la foguera. Ni tan sols ser un pres polític i viure els darrers tres anys entre reixes ha deslliurat Oriol Junqueras de ser titllat de traïdor quan, a inicis de maig, desenes de manifestants escridassaven els republicans pel fet de negociar un eventual Govern de la Generalitat amb els d’Ada Colau. Abans, altres cèlebres independentistes d’ERC, com Gabriel Rufián, massa castellanoparlant, o Joan Tardà, massa proper a l’esquerra espanyola, ja havien tastat el xarop dels qui mai no en tenen prou.

Les bales encreuades de la traïdoria també han passat per davant dels nassos de la CUP. I, si no, que preguntin a David Fernàndez què li deien durant el temps que va formar part, de manera desinteressada, del Consell Assessor per la Transparència de l’Ajuntament de Barcelona. O la pressió que van haver de suportar els anticapitalistes –i no solament de part de la dreta independentista catalana— a les portes de la investidura fallida de Mas.

En altres moments del procés, fins i tot Carles Puigdemont ha estat un traïdor. Així s’hi referien des de la plaça de Sant Jaume quan es plantejava convocar unes eleccions per evitar el 155. També l’exconseller Santi Vila, condemnat pel Suprem per desobediència, n’és un cas emblemàtic dels postconvergents, com tampoc se n’ha deslliurat un dels lideratges de Junts que més havia agitat aquesta confrontació: Josep Costa. Paradoxes de la vida, fa 15 dies denunciava insults a la xarxa de simpatitzants del seu expartit.

He patit prou difamacions, insults i atacs de trols des del que havia estat el meu partit que podria pensar que ara són víctimes de la divisió que han fomentat ells mateixos.
Però no oblidem mai dues coses:
1. Entre nosaltres és només un debat d’estratègies
2. L’enemic és l’Estat

— Josep Costa (@josepcosta) May 11, 2021

Cap societat, tampoc la catalana, no està exclosa de sectarisme. Però tota societat hauria de censurar-ho

Hi haurà qui dirà que aquesta anàlisi és exagerada. Que en cap cas no hi ha una majoria independentista amb una visió excloent de la societat o la política catalana, afortunadament diversa i plural. I segurament tenen raó. Però, a dia d’avui, aquest corrent, petit o gran, es va estenent a les xarxes, té una presència privilegiada a la televisió pública catalana i resulta influent a l’hora de marcar el debat polític i construir imaginaris. Una deriva identitària que ha desvirtuat la lògica d’una confrontació que, en lloc d’assenyalar només l’Estat, ha acabat assenyalant també el veí.

Segurament cap societat, tampoc la catalana, no està exclosa del sectarisme. Però tota societat hauria de ser capaç d’identificar-lo i censurar-lo, sense importar-ne la bandera. Normalitzar-lo fa possible que personatges com Joan Canadell, amb una visió manifestament excloent i amb múltiples comentaris xenòfobs, acabi sent un dels lideratges principals d’un partit de la importància de Junts per Catalunya. Formació que mira cap a un altre costat cada vegada que s’ataca els votants i dirigents d’altres formacions del camp democràtic. Aquesta complicitat calculada és, en realitat, més perillosa que el mateix corrent.

L’independentisme té al davant el repte de rebutjar sense matisos aquesta involució. I fer-ho amb la mateixa contundència amb la qual es rebutja la dreta nacionalista espanyola. I segurament caldrà repensar estratègies per evitar generar sentiments com la frustració o la impotència que adoben aquests brots d’odi. Eixamplar la base sense cap complicitat amb el joc brut. Per contra, correm el risc de normalitzar que la meitat de la societat catalana passi a ser considerada enemiga. I, qualsevol dia, tots serem traïdors.