27/11/2024 | 06:00
En el debat de les esquerres sobiranistes, aquests dies l’estat d’ànim és de derrota. Després d’una dècada excepcional, amb espais de poder institucional que no havien tingut almenys des dels anys trenta, ara aquest és un espai polític en replegament.
Hi ha raons per a la inquietud, certament. A les urnes, a les enquestes, a les xarxes i al carrer, s’acumulen els símptomes d’un moment reaccionari. Però la fidelitat metodològica al principi de realitat ens obliga a combatre tant el cofoisme com el derrotisme. Els hem de substituir per una anàlisi matisada i complexa. Per això, abans d’endinsar-nos en les tendències que ens han de preocupar (ho farem en el proper article), és important repassar algunes dades que ens permetran posar-les en context.
Hi ha moltes dades que demostren que el sentit comú majoritari a la societat catalana és, encara avui, d’esquerres i sobiranista. I és important no perdre-les de vista. Perquè en la dècada passada, malgrat els errors i les limitacions, l’esquerra i el sobiranisme d’aquest país han guanyat algunes batalles ideològiques i culturals molt importants.
Pel que fa a la sobirania, la posició majoritària és incrementar l’autogovern i decidir-ho en referèndum
Primer, fixem-nos en la qüestió de la sobirania. El consens social al voltant del dret a decidir, i concretament de la idea que Catalunya té dret a decidir el seu futur en un referèndum és molt majoritari i transversal. La darrera vegada que el CEO ho va preguntar, el març d’aquest 2024, un 76% es mostrava molt o bastant d’acord amb aquesta idea, enfront d’un 18% que s’hi oposava. Un 57% creia que Catalunya té un nivell insuficient d’autogovern. I, encara més, fins i tot després d’una davallada significativa, un 42% dels enquestats es mostra partidari de la independència de Catalunya. Hi ha més gent en contra que a favor de la independència, certament. Però la posició majoritària continua sent la d’incrementar l’autogovern i decidir-ho en referèndum.
Però no és només en la qüestió nacional que les posicions de les esquerres sobiranistes són majoritàries a Catalunya. En aquest país, avui, hi ha una sensibilitat majoritària a favor de les polítiques de redistribució, fins i tot si impliquen una pujada d’impostos. En el mateix baròmetre, un 60% es mostrava en desacord amb abaixar els impostos si implicava una reducció dels serveis públics. Només un 24% s’expressava a favor d’aquesta idea. En la darrera enquesta de polítiques públiques, un 52% apostava per mantenir els impostos i serveis actuals, un 30% per augmentar els impostos per finançar més i millors serveis públics, i només un 14% defensava abaixar els impostos a costa dels serveis públics. En tots els grups d’edat hi trobem més gent partidària d’apujar els impostos que no pas d’abaixar-los.
Certament, aquesta tendència té alguns límits que indiquen deures pendents en la batalla ideològica de les esquerres: l’impost sobre les herències, per exemple, és molt impopular (el 53% el vol abaixar i només el 9% voldria apujar-lo). També és cert que la majoria creu que paga més en impostos del que rep a canvi en serveis públics. Però, en general, la imatge que ens donen les dades és la d’una societat generalment favorable a la redistribució via impostos, transferències i serveis per reduir les desigualtats socials. El 84% creu que les desigualtats són excessives i el 73% creu que el Govern hauria de reduir-les amb impostos i transferències.
La immigració, cavall de batalla de la dreta radical
Si la qüestió fiscal és una batalla ideològica complexa, encara ho és més la de la immigració. És el cavall de batalla de la dreta radical arreu, i Catalunya no n’és una excepció. De fet, a partir del rebuig a la immigració és per on s’introdueix una agenda reaccionària en molts altres àmbits. Però, tot i així, la majoria de la gent creu que l’arribada de gent d’altres països ha tingut efectes positius tant en la cultura com en l’economia del país. Un 42% considera que l’arribada d’immigrants ha fet de Catalunya un lloc millor on viure, i només un 23% creu que l’ha empitjorat. La gran majoria (més d’un 70%) es mostra partidària d’incrementar els drets socials i polítics de la immigració establerta a Catalunya.
La quantitat d’immigrants que rep Catalunya i el control de les fronteres són punts en què el consens no és tan positiu
Tanmateix, també en l’àmbit de la immigració hi ha qüestions en què el consens no és tan positiu. Especialment pel que fa a la quantitat (un 48% creu que hi ha massa immigrants) i al control de les fronteres: la majoria creu que les lleis que regulen l’entrada són massa o més aviat tolerants, i que el Govern ha perdut el control de qui entra al país.
Gènere, habitatge, educació…
Juntament amb la immigració, un altre dels puntals de l’onada reaccionària que patim és la qüestió del gènere. Sembla que l’antifeminisme guanya posicions i no són poques les veus que atribueixen, de manera més o menys explícita, al feminisme i al moviment LGTBI haver donat ales a la dreta radical amb els seus excessos. Ara bé, la realitat de l’opinió pública és tossuda: un 45% es considera feminista i un 29% no se’n considera. Quan es presenta el feminisme com la lluita per la igualtat de drets, un 72% es declara feminista.
La majoria considera que a la nostra societat hi continua havent desigualtat en perjudici de les dones. Un 61% es considera molt o bastant feminista, i majoritàriament es rebutgen els rols tradicionals de gènere imposats pel sexisme tradicional. Les idees del sexisme modern tampoc no són majoritàries: per exemple, només un 32% creu que el moviment feminista ha anat massa lluny.
Una altra batalla ideològica que les esquerres han guanyat els darrers anys és la de la qüestió de l’habitatge. Un 80% considera que cal regular els preus dels pisos per llei segons la darrera enquesta de valors del CEO. De fet, quan es demana per les prioritats en política d’habitatge, la regulació dels lloguers és l’opció preferida, per sobre de la construcció d’habitatge protegit i molt per sobre de l’increment de l’oferta privada d’habitatge.
La majoria dels enquestats pel CEO creu que la segregació escolar és un problema molt greu del sistema educatiu
Un altre àmbit en què l’onada reaccionària ens sembla que guanya posicions és l’educatiu. En el debat públic sentim cada cop més les veus que plantegen una imatge catastròfica del nostre sistema educatiu. Demanen una contrareforma educativa, basada en el retorn a les pràctiques docents tradicionals i a l’autoritarisme a les aules. Però també en aquest àmbit la posició majoritària a la societat catalana es troba lluny d’aquesta temptació involucionista: el 82% té un nivell de confiança en el sistema educatiu igual o superior a 5 en una escala 0-10. La mitjana es troba en un 6,2 i és molt més elevada entre els que tenen fills en edat escolar.
Pel que fa al model, un 51% creu que cal donar més importància al fet que els infants siguin lliures, mentre que un 33% prefereix una escola que ensenyi els infants a obeir l’autoritat. Entre un 58% i un 63% (per la secundària) prioritza un model centrat en competències i treball per projectes, enfront d’un 34% que prefereix el model tradicional. La majoria també coincideix que la segregació escolar, per nivell de renda o origen, és un problema molt greu del nostre sistema. Per això, és partidària d’una distribució homogènia de l’alumnat de diversos nivells socioeconòmics i orígens entre els centres.
Preocupació pel clima i pel medi ambient
El consens progressista s’estén també a les polítiques climàtiques i mediambientals. Un 70% creu que, si no fem res per frenar el canvi climàtic, les conseqüències seran molt greus, i un 17% addicional creu que farà desaparèixer la humanitat. Un 83% creu que cal fer canvis en la manera de viure, enfront d’un 12% escàs que pensa que la tecnologia podrà resoldre el problema del canvi climàtic. Un 80% creu que té molta o bastanta responsabilitat individual per frenar el canvi climàtic. Un 72% tria com a prioritàries les energies que evitin emissions, per sobre del preu. Un 31% creu que cal frenar el canvi climàtic per sobre de l’economia, un 63% aposta per equilibrar les dues coses i només un 4% vol afavorir el creixement econòmic per sobre del canvi climàtic.
En general, doncs, la preocupació climàtica i l’acord amb polítiques de mitigació són molt elevats i transversals a Catalunya. És cert, tanmateix, que les polítiques que imposen costos sobre l’ús del vehicle privat són impopulars. Algunes batalles ideològiques dels darrers anys, com el rebuig als grans esdeveniments (jocs olímpics, Copa Amèrica, etc.) tampoc no han aconseguit suscitar un consens majoritari. Com tampoc no ho ha fet el rebuig al turisme, tret de la ciutat de Barcelona, on la percepció dels costos i la voluntat de posar límits al turisme sí que són més àmpliament compartides.
La foto general és la d’un país majoritàriament d’esquerres i sobiranista, en sentit ampli
En tot cas, la foto general és la d’un país majoritàriament d’esquerres i sobiranista, en sentit ampli. L’epicentre ideològic del país està aquí en la majoria dels temes, i, per tant, un excessiu derrotisme de les esquerres no està justificat. Hi ha problemes i tendències molt preocupants i hi dedicarem el proper article. Però el punt de partida és una societat que majoritàriament es vol autogovernar i vol decidir el seu futur. Una societat que aposta per les polítiques de redistribució i garantia de drets i justícia social. Una societat oberta i tolerant, que es mostra preocupada pel futur del planeta. Tot això no és casualitat: és, en bona mesura, fruit de l’activitat social, política i intel·lectual de les esquerres sobiranistes d’aquest país. Els retrocessos electorals i institucionals, i les tendències reaccionàries en determinats entorns, no ens haurien de fer perdre de vista aquestes victòries.
