Crític Cerca
Opinió

Jo també vaig ser un ‘nen robat’

L'Església va donar-me en en adopció a una família que els va semblar socialment més acceptable. A ma mare li van dir que jo havia mort

14/01/2020 | 19:00

L’any 1976, Franco ja havia mort però les coses no havien canviat gaire. Les estructures franquistes nacionalcatòliques continuaven dominant la vida política social i moral de l’Estat, la immigració seguia arribant a barris i ciutats sense serveis, l’educació de la classe treballadora seguia depenent de la bona voluntat de mestres activistes i la norma de “vagos i maleantes” seguia en plena vigència, sota el nou nom de “Llei sobre Perillositat i Rehabilitació Social“. Aquesta llei de 1970 s’aplicava a tots els grups dissidents, i “moralment pervertits”, i manifestava la doctrina de la “defensa social moral”: l’Estat, principalment a través de l’Església Catòlica, reprimia qualsevol “conducta desviada”, ja fos el nomadisme, el consum de drogues, l’homosexualitat, o les relacions sexuals no matrimonials.

La meva mare biològica, una dona que he conegut ara que tinc quaranta-dos anys, va patir aquesta repressió. Fou en un context social i polític de violència que les dones patien especialment si es quedaven embarassades fora del matrimoni i eren menors d’edat. En aquell moment, per a elles, no hi havia més possibilitat que la clandestinitat dels avortaments il·legals o la tutela religiosa. Moltes d’aquestes noies eren de classe treballadora i menors d’edat que no tenien ni veu, ni vot ni esperança.

La meva mare volia donar-me a una germana gran seva, però l’Església va decidir per ella què era el que més li convenia sense explicar-li res

En aquell context, la meva mare es va quedar embarassada i no va voler arriscar-se a un avortament il·legal. La seva intenció era donar-me en adopció a la seva germana gran, que ja estava emancipada. Volia estar a prop meu quan cresqués, però l’Església tenia un altre pla: decidir ells què era millor per nosaltres sense explicar-li res i fins i tot abans de néixer jo. Van donar-me en adopció a una família que els va semblar socialment més acceptable. A ma mare li van dir que jo havia mort. Cap anàlisi de què li suposaria això psicològicament a ella, simplement, van decidir per ella.

Aquelles decisions i les persones que les van prendre han quedat impunes. Possiblement perquè les rèmores d’aquella moralitat encara sobreviuen als nostres dies, aplicades sobretot, a col·lectius com el poble gitano o les persones migrades. Avui ja no són només les congregacions religioses – que continuen operant – sinó els Serveis Socials que sovint actuen amb criteris de moralitat i defensa social que són molt discutibles. La separació de criatures i famílies es dóna avui amb cobertura legal, però les conseqüències són les mateixes, per les mares i per les criatures.

Amb la meva mare biològica ens hem retrobat i hem reconstruït aquell vincle que l’Estat i l’Església creien que no era convenient

Per sort meva, la meva família adoptiva, la meva família, m’ha estimat, m’ha donat suport, m’ha fet la persona que sóc ara amb amor infinit. Però podria no haver estat així. En altres casos, les famílies s’han convertit en presons per a les criatures separades de les seves mares i la cosa no ha acabat gens bé.

La sort per mi no va acabar amb la família que em va tocar. Després de la nostra separació forçada, i partint d’un trauma com el que representa que et diguin que la criatura que acabes de tenir als braços ha mort, la meva mare biològica va aconseguir tirar endavant amb la seva vida. La fortalesa que ha hagut de tenir per superar un final d’adolescència així no me la puc ni imaginar, i només per això, quan la miro, l’admiro. Perquè, finalment, ens hem retrobat. I retrobant-nos, i reconstruint el vincle que l’Estat i l’Església creien que no era convenient, hem guanyat a aquella visió de la societat. I ens podem estimar, cosa que tant agraeixo a aquests cops de sort que la vida m’ha donat!

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el Dossier CRÍTIC 6, 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació