30/01/2024 | 20:00

L’any 1980, l’esquerra podia haver governat perquè tenia majoria al Parlament de Catalunya. Les esquerres tenien 72 diputats (PSC, PSUC, ERC), per 61 les dretes (CiU i CC-UCD) i 2 el PSA. De fet, el mateix que va passar el 2003 i el 2006. El cert és que, al costat de Josep Tarradellas, els líders d’esquerres, un cop arribats a la democràcia, van demostrar tenir poc nivell. Una excepció fou Gregorio López Raimundo, de fet l‘únic a qui Tarradellas deixava tutejar. Tot i que ara els hagiògrafs de la burgesia catalana, com Jordi Amat, malden per apoderar-se de la figura de Tarradellas, el cert és que aquest va ser l’autor del pitjor malson de la burgesia, les col·lectivitzacions, i també qui posà dos consellers comunistes al seu Govern del desembre del 1977, amb l’oposició de l’ambaixador dels EUA a l’Estat espanyol.
Vaig ser del Comitè Local del PSUC de Sabadell i de l’Executiva Nacional de la Joventut Comunista de Catalunya (JCC), però parlem clar: el PSUC, tot i que va ser la gran organització de l’antifranquisme, molt lluny de la segona, un cop instal·lat en la democràcia, es va suïcidar. Calen menys hagiografies i més sentit crític. Però anem enrere: per què va entrar en crisi el PSUC? Una de les raons és que no tenia, a partir del 1980, un projecte nacional per a Catalunya. Des de sempre, almenys des del republicanisme federal del segle XIX fins als anys trenta, la qüestió social i la qüestió nacional a l’esquerra han anat de bracet, i aquesta fou la raó del gran èxit del Partit Republicà Democràtic Federal de Catalunya (PRDFC), primer, i d’Esquerra Republicana de Catalunya, després, als inicis dels anys trenta. El PSUC l’havia encertat amb els grans frames d’un sol poble i d’“és català qui viu i treballa a Catalunya”. Foren l’eix de la seva tasca fructífera en la clandestinitat i de la primera democràcia. Ara tothom se n’apropia la paternitat.
Qui, des de l’esquerra, puja Pujol a l’altar ho fa perquè no es noti la poca talla dels dirigents d’esquerres d’aleshores
Saltem en el temps: en el fons, el gran ascens de l’independentisme (2010-2017) és fruit de la laïcització de l’independentisme en aquest marc psuquero. Però, després, massa dirigents del PSUC/ICV començaren a dir “parlem-dels-problemes-que-realment-preocupen-la-gent” i, amb paraules d’Eric Hobsbawm, van deixar el patriotisme en mans dels altres (pujolisme). Quina era la solució? Plantejar la creació d’una república catalana; però, ai las, s’havia renunciat a l’horitzó republicà. Era compatible acceptar com a mal menor la monarquia parlamentària, sense renunciar al republicanisme, com a forma de govern i com a conjunt de valors. És una renúncia que ara es torna a plantejar. Es torna a dir: “El problema no és república o monarquia, sinó…”. Un “sinó” que, a hores d’ara, és ja totalment immoral. Però, a més, em costa molt d’entendre que gent d’esquerres pensi que es poden fer polítiques realment socialistes amb un rei que encapçala els negocis de tot l’Ibex-35. I, encara més, que es cregui que el millor sistema de nomenar un cap d’Estat sigui per fecundació.
L’altra cosa que massa gent fa des de l’esquerra és pujar Jordi Pujol a un altar. Pujol no era tan intel·ligent. Era llest, això sí, i no tenia escrúpols. Estava rodejat de gent com Lluís Prenafeta, Macià Alavedra, Antoni Comas, Alfons Quintà, Marta Ferrusola, etc. Ja veiem com han acabat tots. A més, el seu sectarisme va ser brutal. Pujol bevia de gent com Raimon Galí, un home que creia igual en Déu i en la pàtria, amb un concepte, que ara no puc desenvolupar, anomenat el Sursum. Raimon Galí escrivia coses com: “fidelitat a Déu, a la veritat, fidelitat a la pàtria, fidelitat a nosaltres mateixos […]. Per acostar-se a Déu, només hi ha un camí: de genolls i pregar. La fidelitat a Déu més elemental és aquesta, en definitiva: de genolls”. Vaja, quina extraordinària anada d’olla! Qui, des de l’esquerra, puja Pujol a l’altar ho fa perquè no es noti la poca talla dels dirigents d’esquerres d’aleshores.
Pujol va intentar desmobilitzar el país en desenvolupar polítiques clientelars molt agressives
Hi ha gent significada de l‘esquerra que defensa com a mèrits de Pujol la immersió lingüística i el sistema de salut. Pujol volia un sistema escolar de doble línia, una en català i una en castellà. De fet, l’escola concertada, per la qual ell va apostar tan fort, ha acabat essent el gran element segregador de classe fins avui. Van ser dos ajuntaments del PSUC qui més van fer per la immersió: Santa Coloma de Gramenet, amb les primeres experiències d’immersió, i Sabadell, amb el projecte Font Rosella, que fou un mètode per fer-ho possible.
El segon tema és la creació del Sistema Nacional de Salut, i especialment el nou model d’assistència primària, conegut per CAP. Es gesta en el Congrés de Cultura Catalana, on destacats científics del PSUC copien el model del laborisme anglès de Clement Attlee. Per entendre’ns, és el sistema de salut pública més comunitarista. Recordem que el primer conseller de Salut de la Generalitat provisional de Josep Tarradellas va ser el comunista Ramon Espasa. La meitat de les experiències pilot dels nous CAP a Espanya es van fer a Sabadell, sota el lideratge del metge del PSUC i tinent d’alcalde de l’Ajuntament, Josep Maria Plans. Pujol no va tenir més remei que seguir les petjades traçades.
Pujol va intentar desmobilitzar el país en desenvolupar polítiques clientelars molt agressives, via el Departament de Benestar, on hi havia Antoni Comas. Però, als municipis governats per l’esquerra, els seus alcaldes i regidors no tenien els referents de la República, tenien els referents franquistes, i es van adonar de seguida que era molt fàcil governar sense societat civil d’esquerres.
Només l’esquerra catalana va governar Catalunya quan, amb un programa inicialment impulsat per ERC, la reforma de l’Estatut, va canviar les coses. Pasqual Maragall es va adonar d’aquesta falta de projecte nacional i va protagonitzar l’intent més reeixit de fer un pacte sinal·lagmàtic del poble català amb els pobles d’Espanya des del 1939. Podeu pensar: hi ha la Constitució del 1978, sí, però es va fer amb tancs apuntant els “pares de la Constitució”, segons que em va explicar Solé Tura sense intermediaris. La política de Maragall-Carod-Saura va donar pas al gran Septenni Progressista (2003-2010), tan esperat per diverses generacions de catalans. De fet, des del 1939 no hi havia un govern d’esquerres a Catalunya. Havien passat 64 anys!
Què caldria que proposés ara l’esquerra catalana no independentista? Doncs el que sempre ha buscat: un Estat català amb una Constitució per a Catalunya. De fet, el van voler proclamar tres vegades durant la Primera República. Després, l’any 1883, van arribar a redactar una Constitució per a Catalunya. No s’ha inventat encara a Espanya un federalisme monàrquic: és un oxímoron. El 3 d’octubre del 2017, això va quedar diametralment clar.
I ara una part de l’esquerra ha tornat a cometre el mateix error del PSUC-ICV dels vuitanta: “parlem-dels-problemes-que-realment-preocupen-la-gent”. Tant incomoda que Joan Coscubiela titllava la revolta republicana de “soviet carlista”. Va ser molt celebrat per l’alta burgesia catalana i espanyola. L’enyorat Josep Fontana va refutar aquest plantejament de forma contundent.
Entre un republicà federal i un independentista republicà no hi ha quasi cap diferència
Per què l’any 2017 l’esquerra no indepe no va omplir de banderes republicanes els balcons dels barris obrers de Catalunya? Quan alguns dirigents d’esquerres afirmen emprenyats que els líders del procés eren irresponsables i callen davant la sentència del Tribunal Suprem, el que fan és justificar l’extrema dreta i acaben no tenint credibilitat, perquè fins a l’últim català sap que Pablo Llarena i Manuel Marchena són d’extrema dreta joseantoniana. Els que es diuen federalistes monàrquics no han entès encara ara que la sentència del Tribunal Constitucional d’extrema dreta del 2010 va ser contra el president José Montilla, del PSC, nascut a Iznájar, Còrdova, i, per tant, contra un tènue camí cap al federalisme. A més, el 15-M passa com un tsunami per sobre fonamentalment de tots aquells que se situen a l’esquerra. Deu ser per alguna cosa. No se n’han extret lliçons.
En fi, la imatge de Xavi Domènech i David Fernàndez plorant i donant-se la mà en la manifestació de 21 d’octubre de 2017 contra l’empresonament de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart simbolitza una cosa òbvia: entre un republicà federal i un independentista republicà no hi ha quasi cap diferència.