03/07/2020 | 07:30
*Aquest article es va publicar originalment al número 169 de la revista ‘Viento sur’ en paper i en PDF del mes de maig.
Com s’enfronten els juristes de prestigi a una crisi existencial de les nostres societats, provocada pel seu mal encaix a la biosfera? Pot servir com a exemple aquesta reflexió de Tomás de la Quadra Salcedo, catedràtic emèrit de Dret Administratiu, exministre de Justícia i expresident del Consell d’Estat, entre d’altres altes dignitats. Assenyala que està en joc “una obligació ineludible: la de no fer mal als altres. El vell principi romà de no fer mal a l’altre (l’alterum non laedere d’Ulpiano) continua explicant moltes coses, com aquesta mutació dels límits dels nostres drets fonamentals provocada directament per un fet de la natura”. I és que els fets científics, continua dient amb tota la raó l’exministre de Justícia, “delimiten automàticament la frontera dels nostres drets amb la nostra obligació de no fer mal als altres. Les mesures adoptades delimiten o restringeixen la nostra llibertat […], però no violen el nostre inexistent dret fonamental a posar en perill la vida i salut dels altres. Les mesures no es dirigeixen a suspendre drets, que en realitat no romanen immutables en l’escenari d’una natura desenfrenada, sinó a adoptar les científicament necessàries, per dures que ens resultin, per tal d’evitar la catàstrofe. La seva proporcionalitat és una altra qüestió ben rellevant, controlable pels tribunals tot atenent criteris tecnicocientífics”.
Parla, en el seu article del 8 d’abril de 2020, de la catàstrofe climàtica que tenim al damunt, la manifestació més evident d’una crisi ecologicosocial global que, en efecte, posa en escac el ser o no ser de les nostres societats i davant de la qual la ciència emet advertiments ja gairebé desesperats? No, Tomás de la Quadra Salcedo parla del coronavirus SARS-CoV-2. Però tot el seu raonament hauria d’aplicar-se, amb més pes encara, a la crisi climàtica (si és que ‘crisi’ resulta el terme adequat aquí; després en tornaré a parlar).
El que es pot veure ara amb claredat és que l’emergència climàtica que van declarar el 2019 diverses institucions era totalment ‘fake’: discurs (benintencionat) no acompanyat per acció. L’aturada en sec de la nostra societat per combatre la Covid-19 ens dona la mesura de la dimensió que tindria, de veritat, iniciar una transició ecològica.
Un fet ecològic total
Un dels nostres filòsofs polítics més perspicaços, Daniel Innerarity, subratlla com en les nostres societats complexes, compostes d’esferes o subsistemes socials que funcionen cadascun amb la seva pròpia dinàmica (l’economia, la cultura, la sanitat, el dret, l’educació…), els conflictes i incompatibilitats resulten inevitables. Bé. I anota llavors que, amb la crisi sanitària del coronavirus, “el cas més xocant és el que està passant amb el medi ambient, que ha millorat amb l’aturada de l’economia”. Ah…, aturem-nos en aquest adjectiu: ‘xocant’. Xocant per a qui? Segurament no per al mateix Innerarity, que no ignora que aquesta millora dels índexs de contaminació o de la vitalitat de moltes classes d’éssers vius és precisament el que era d’esperar: quan el nostre sistema ecocida d’extracció, producció, consum i abocament s’alenteix, la biosfera fa un sospir d’alleujament. El professor basc segurament està fent ressò del sentit comú dominant, al qual sí que sorprendrà que pugui passar una cosa així.
“Hi ha un fet ecològic total: sense una biosfera habitable, la resta sobra”
I, no obstant això, una cosa és prou inquietant en la reflexió d’Innerarity: sí que sembla donar per fet que, en no haver-hi (ja) un “fet social total” (Marcel Mauss) sinó aquella diferenciació d’esferes i diversitat de perspectives, el medi ambient és una esfera més entre les altres, a la qual s’aplicarà “el dramatisme de les decisions en un entorn de complexitat”. I aquí sí que es mostra, crec, un error de fons, omnipresent en la cultura dominant. No hi ha un “fet social total”, però sí un fet ecològic total: sense una biosfera habitable, la resta sobra. Aquesta precedència no és una demanda ideològica ni és la reivindicació d’un sector social particular (diguem, els ornitòlegs, les defensores de la flora mediterrània, els que passegen per geoparcs o altres amants de la vida silvestre): és la precondició de tota la resta. Ecosistemes desbaratats, biodiversitat massacrada, recursos minerals minvants i clima infernal no és que facin més difícil la persecució del bé comú, sinó que impossibiliten la vida humana (i moltes altres formes de vida, per descomptat). No és casualitat ni exageració que s’estiguin organitzant moviments socials que incorporen la paraula ‘extinció’ en el nom que es donen a ells mateixos, com Extinction Rebellion. I som en un compte enrere.
Es pot anticipar la resposta que probablement donaria el professor Innerarity: encara que això sigui objectivament així extramurs (per emprar la meva pròpia terminologia), fa falta que els agents polítics intramurs assumeixin el que és ecològic com un problema, i això el convertirà en una esfera sociopolítica més que competirà amb les altres. Però una constatació així és part del problema… De veritat les nostres societats complexes suposadament reflexives i “del coneixement” són incapaces de distingir entre l’essencial i el secundari, d’incorporar la protecció de les seves pròpies condicions d’existència a l’articulació de les seves polítiques? Una cosa molt interessant ha succeït durant la crisi sanitària de la Covid-19, com ha observat Santiago Alba Rico: els governs han estat capaços d’elaborar llistes d’activitats essencials, se les han enginyat per distingir entre l’important i el secundari –una cosa que, d’entrada, està vetada sota l’ordre mercantil del capitalisme.
Ecocidi, fugida de les elits i ascens de la ultradreta
El maig de 2019, un estudi de científics de més de cinquanta països (Global Assessment of the Intergovernmental Science-Policy Platform for Biodiversity and Ecosystem Services, IPBES) va mostrar que les societats industrials han empès un milió d’espècies (una de cada vuit, aproximadament) a la vora de l’extinció. Al voltant del 75% de tota la superfície terrestre del planeta, i el 66% de la superfície oceànica, estan “severament alterades” per les activitats humanes. La biomassa dels mamífers salvatges ha disminuït un 82%, els ecosistemes naturals han perdut la meitat de la seva àrea i les plantes i els animals estan desapareixent de desenes a centenars de vegades més ràpid que durant els últims deu milions d’anys, segons van constatar els més de cinc-cents experts en biodiversitat.
“Bona part de les classes dirigents assumeixen l’extermini de la major part de la humanitat dins del seu ‘business as usual'”
El mateix dia en què es feia públic aquest tràgic informe de l’IPBES sobre l’ecocidi en curs, el secretari d’Estat nord-americà, Mike Pompeo, va declarar: “Les reduccions constants en el gel marí de l’Àrtic estan obrint nous passadissos i noves oportunitats per al comerç, la qual cosa pot reduir potencialment el temps que triguen els vaixells a viatjar entre Àsia i Occident fins a vint dies”. Així, una part de les elits governants no veuen, en l’ecocidi més el genocidi a què ens aboca la crisi ecologicosocial, res més que oportunitats de negoci mentre busquen una somiada “velocitat d’escapada” (però després hi ha qui s’atreveix a escriure que l’ecologisme és nihilista…).
Tal com ha argumentat assenyadament Bruno Latour aquests últims anys, bona part de les classes dirigents “ha arribat a la conclusió que ja no hi ha prou espai a la Terra per a elles i per a la resta dels seus habitants” i per això assumeixen l’extermini de la major part de la humanitat (i de milers de milions dels nostres “companys de planeta”) dins del seu BAU (‘business as usual’). Cal considerar aquests tres fenòmens estretament relacionats: la fugida cap endavant del capitalisme neoliberal (materialitzada en els programes de jivarització dels ‘welfare states’ i la desregulació a favor del gran capital), l’explosió de les desigualtats en segon lloc, i, finalment, el negacionisme climàtic (com a expressió concreta d’una denegació més àmplia de totes les qüestions de límits biofísics que abans ja hem analitzat de manera succinta).
Injustícia, desigualtat i extralimitació ecològica són qüestions íntimament relacionades. Usant la metàfora del naufragi del Titanic, “les classes dirigents han comprès que el naufragi és inevitable; acaparen els bots salvavides i demanen a l’orquestra que continuï tocant per gaudir de la nit abans que l’agitació excessiva alerti les altres classes”. També Eliane Brum ha reflexionat intensament sobre aquesta qüestió:
“La dificultat de canviar les nostres prioritats fa que l’objectiu de limitar el sobreescalfament global a 1’5 graus sigui cada cop més distant, si no impossible. Es tracta del ‘terraplanisme’, tal com denominem el fenomen principal de negar l’evidència científica més consolidada, com ara la mateixa forma del planeta. El creixent nombre d’adeptes suggereix que quan els humans més necessiten la lucidesa és precisament quan entren en un estat de negació”.
“La vulnerabilitat o mortalitat humanes no són democràtiques, sinó que depenen de la classe i l’estatus social”
“Qualsevol que segueixi les meves columnes d’opinió sap que una de les meves hipòtesis per a l’elecció de dèspotes és el sentiment d’inseguretat sobre el futur. Però no per la indeterminació del futur. Justament al contrari. El futur, com el coneixíem abans, era un territori de possibilitats. “En el futur serà millor” o “En el futur aconseguirem aquest objectiu” o fins i tot “En el futur tindrem casa nostra”. Ara no. La crisi climàtica ha determinat el futur. Serà dolent, des del punt de vista de l’impacte del canvi climàtic. Tota la nostra lluita pel futur gira entorn de tenir un planeta pitjor o un planeta hostil. I, creguin-me, la diferència és enorme. Tan enorme que tots hauríem d’estar lluitant per això en aquest mateix instant. Em sembla que, també per aquesta raó, part de la població mundial s’estima més votar negacionistes del clima que prometen un retorn a un passat que no ha existit mai. Trump i Bolsonaro, com altres dels seus col·legues, són venedors de passats. Passats falsos”.
La crisi del coronavirus, han assenyalat diversos comentaristes, funciona com allò que els sociòlegs en diuen un analitzador social, que revela fenòmens i estructures que en temps “normals” a penes veiem. Així, també, pel que fa a la desigualtat social. La vulnerabilitat o mortalitat humanes no són democràtiques, sinó que depenen de la classe i l’estatus social: la pandèmia ho ha posat un altre cop en evidència. A la Gran Bretanya o els EUA, la infecció afecta quatre vegades més els negres que els blancs; a tot arreu, emmalalteixen i moren els treballadors no qualificats en proporció molt superior als qui estan més amunt en l’escala social. “La mort no és democràtica. La Covid-19 no ha canviat res sobre això. La mort no ha estat mai democràtica. La pandèmia, en particular, posa en relleu els problemes socials, les fallades i les diferències de cada societat. Pensi, per exemple, en els Estats Units. Per la Covid-19 moren sobretot afroamericans. La situació és similar a França. A conseqüència del confinament, els trens suburbans que connecten París amb els suburbis estan plens a vessar. Amb la Covid-19 emmalalteixen i moren els treballadors pobres d’origen immigrant a les zones perifèriques de les grans ciutats. Han de treballar. El teletreball no se’l poden permetre els cuidadors, els treballadors de les fàbriques, els que netegen, les venedores o els que recullen les escombraries. Els rics, per part seva, es traslladen a les seves cases al camp…”. I, d’altra banda, com recordava Pedro L. Alonso aquests dies (és el director del programa sobre malària de l’OMS), el que avui a Europa vivim com un temps excepcional horrorós és la norma en regions senceres del món: el paludisme (o malària) mata cada any gairebé mig milió d’éssers humans; i la diferència d’esperança de vida entre Espanya i la República Centreafricana és de gairebé trenta anys (sobretot per les malalties infeccioses).
Un xoc exogen?
L’impacte provocat pel coronavirus es tractaria d’un xoc exogen per a l’economia? Només si la pensem com un sistema deslligat dels ecosistemes, els éssers vius i els territoris –però això és el món a l’inrevés, la demencial inversió que les visions econòmiques més realistes (com l’economia ecològica i l’economia feminista) fa decennis que denuncien des del marge on han estat confinades… La meva metàfora de l’extramurs i l’intramurs (a ‘Ética extramuros‘ i altres llibres) capta alguna cosa d’aquest problema. Per aclarir-ho molt breument: es tracta de comprendre el lloc de l’ésser humà al cosmos (extramurs a la biosfera terrestre), no sols el meu lloc (o el del meu endogrup, o el del meu sexe/gènere, o el de la meva classe social, o el de la meva ètnia) dins de les relacions de dominació (intramurs de la ciutat humana).
“Podríem aterrar, deixar de viure com a alienígenes depredadors de la Terra”
No es tracta d’un xoc exogen, és una pertorbació interna del sistema Terra. La crisi sanitària causada pel coronavirus ens retorna bruscament a la realitat: som organismes ecodependents i interdependents dins d’una biosfera on, com ja hem vist abans, “tot està connectat amb tota la resta”. Podríem aterrar, deixar de viure com a alienígenes depredadors de la Terra.
En efecte, si fóssim –fantasia de ciència-ficció– una colònia organitzada per una civilització extraterrestre per a la ràpida extracció dels recursos del planeta Terra, posant-los al servei d’un projecte alienígena de mercantilització generalitzada, aquest metabolisme imaginari no diferiria gaire del que, de fet, està funcionant avui (i que ha sofert una aturada inesperada a causa de la pandèmia). El capitalisme fossilista converteix avui en escassos fins i tot els recursos minerals més abundants (com ara la sorra), desequilibra el clima fins a desembocar en perspectives d’escalfament infernals, exhaureix el sòl fèrtil i l’aigua dolça, i estripa fins a tal extrem el teixit de la vida que hem d’inventar neologismes com ara ‘desfaunació’ per referir-nos a les dimensions gairebé inconcebibles de la Sisena Gran Extinció en curs. Cadascuna d’aquestes agressions contribueix no només a incrementar la probabilitat de noves pandèmies, sinó també a minar les bases de la salut de tots i cadascun dels ecosistemes i, per tant, de totes i cadascuna de les comunitats humanes.
Aprendre per xocs?
Hem parlat amb una certa freqüència d’aprenentatge per xoc, diposant-hi esperances probablement infundades. El xoc el tenim aquí, en forma de SARS-CoV-2: un virus zoonòtic (procedent d’un animal) enfront del qual no tenim immunitat prèvia i que ha posat potes enlaire el món sencer. El xoc és aquí, i es tracta només d’un entre els que hem anat patint i patirem: però serem capaços de fer aprenentatge col·lectiu? “La temptació, quan aquesta pandèmia hagi passat, serà trobar una altra bombolla. No podem permetre’ns sucumbir-hi. D’ara endavant, hem d’exposar les nostres ments a les realitats doloroses que hem negat durant massa temps”, ens amonesta George Monbiot. Té tota la raó. La crisi originada per aquesta pandèmia és poca cosa al costat de la que s’acosta a causa de la catàstrofe climàtica, la crisi energètica i la Sisena Gran Extinció.
* La primera part d’aquesta trilogia, titulada “La crisi del coronavirus com a moment del col·lapse ecosocial“, la vam publicar el passat 25 de juny de 2020. La tercera part sortirà la setmana que ve.
