24/09/2026 | 07:00
Governança comunitària i drets culturals
El sociòleg Eric Klinenberg, a Palacios del pueblo, planteja que la fortalesa d’una societat no depèn únicament del seu desenvolupament econòmic, sinó també de l’existència d’infraestructures socials: espais i institucions que permeten que les persones es trobin, col·laborin i construeixin vincles de confiança. Biblioteques, centres cívics, casals de barri i altres equipaments no són només contenidors de serveis o espais culturals, sinó llocs on es genera comunitat, participació i vida col·lectiva.
La qüestió, per tant, no és només disposar d’aquestes infraestructures, sinó preguntar-se qui les governa, com es prenen les decisions i quin paper hi té la ciutadania. El model de governança determina si aquests espais funcionen com a simples equipaments de prestació de serveis o com a institucions capaces de generar comunitat i garantir l’exercici dels drets culturals.
Barcelona té una tradició de més d’un segle que entén la cultura com un espai d’autoorganització comunitària i d’exercici dels drets culturals
Durant dècades s’ha consolidat la idea que allò públic ha de ser gestionat exclusivament per l’Administració, mentre que la ciutadania queda relegada a elegir representants i delegar-hi les decisions. Aquest model es mostra especialment limitat en un context de crisi de representació, distanciament entre institucions i ciutadania i creixent mercantilització dels espais col·lectius mitjançant l’externalització de serveis a empreses privades.
Des d’aquesta perspectiva, la XEC (Xarxa d’Espais Comunitaris) defensa que els drets culturals no depenen únicament de l’accés a serveis i equipaments, sinó també de la capacitat de les comunitats per intervenir en les decisions que les afecten. La gestió comunitària es converteix així en una eina de democratització de les polítiques culturals i de construcció del bé comú.
El fil roig de la cultura a Barcelona
Barcelona té una tradició de més d’un segle que entén la cultura com un espai d’autoorganització comunitària i d’exercici dels drets culturals. La gestió comunitària actual no inventa aquesta tradició, sinó que l’actualitza.
Durant la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX, el moviment obrer va tenir un paper determinant en la creació d’espais que podem considerar autèntiques institucions populars. Ateneus i altres equipaments acollien iniciatives teatrals, literàries, corals, etc., que garantien tant l’accés de les classes populars a la cultura com la possibilitat que aquestes esdevinguessin subjectes culturals actius.
Un segon moment es troba al tardofranquisme, especialment durant els anys setanta, quan el moviment veïnal, paral·lel al moviment sindical, va crear una xarxa d’associacions fonamental per reivindicar equipaments i serveis als barris. Entre les seves demandes hi havia centres culturals i ateneus populars. Aquesta embranzida es va anar debilitant després de les primeres eleccions municipals de 1979, quan una part del moviment veïnal va ser cooptat per la política professional.
Persisteix una manera d’entendre la cultura com a espai d’organització col·lectiva, producció del comú i exercici dels drets culturals
Durant els anys vuitanta, amb el moviment veïnal afeblit, els governs municipals del PSC van impulsar una política que va contribuir a desactivar diverses iniciatives populars i culturals. Van desaparèixer casals de joves i es va consolidar una xarxa de centres cívics amb un model externalitzat a través d’empreses privades, orientat al consum cultural individual.
El tercer moment apareix a principis dels anys noranta amb el moviment d’okupacions i la creació de centres socials autogestionats. L’any 1996, l’okupació del cinema Princesa va simbolitzar la força d’una nova generació de joves que va arribar a articular desenes d’espais al voltant de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona. Aquests centres van esdevenir espais de militància social, veïnal, ecologista, política i cultural i van qüestionar un model de ciutat postolímpica cada vegada més orientat a la projecció internacional, al turisme i a la inversió.
Aquests tres moments formen el fil roig d’una tradició barcelonina de construcció comunitària de la cultura. Malgrat les discontinuïtats i els processos de desactivació institucional, persisteix una manera d’entendre la cultura com a espai d’organització col·lectiva, producció del comú i exercici dels drets culturals. És en aquesta tradició que s’inscriuen avui experiències com la XEC, la Plataforma de Gestió Ciutadana (PGC) i la Plataforma Cultura de Base, que continuen reivindicant la participació efectiva de les comunitats en la governança cultural.
Ciutat, cultura i gentrificació
Aquesta tradició comunitària no ha quedat al marge de les transformacions urbanes de les darreres dècades. Si el fil roig de la cultura a Barcelona explica la persistència d’una manera d’entendre la cultura basada en la participació i l’autogestió, també evidencia la seva fragilitat davant d’un model de ciutat cada vegada més orientat a la rendibilitat econòmica.
La gentrificació cultural implica així la substitució progressiva d’una cultura arrelada al territori per un model més orientat al consum, al turisme i a la rendibilitat. Un exemple és el cinema: a principis dels anys noranta, Barcelona disposava de gairebé 40 cinemes, mentre que, segons dades municipals del 2022, només en quedaven 21. Després del tancament del cinema Boliche el 2024, el Zumzeig continua com una sala cooperativa, independent i sense ànim de lucre, dedicada al cinema d’autor, a la creació contemporània i a la construcció de comunitat.
Un fenomen semblant afecta la música en directe. El tancament anunciat de la sala Deskomunal per a finals de 2026 exemplifica les dificultats dels projectes independents. Tot i haver-se consolidat com un referent de l’escena musical alternativa, els seus impulsors en van anunciar el tancament el març de 2026, assenyalant el desgast provocat per inspeccions, denúncies i sancions administratives, així com les dificultats estructurals per sostenir un projecte cultural independent.
El que està en joc no és només la continuïtat d’equipaments, sinó la supervivència d’un teixit cultural i comunitari que perd espais
Aquests casos formen part d’un problema més ampli que afecta nombroses iniciatives de cultura de base i comunitària, sotmeses a dificultats materials i a una manca de reconeixement dels seus models de gestió. El tancament de Periferia Cimarronas el gener de 2026 mostra també com poden desaparèixer projectes culturalment i socialment enriquidors que difícilment troben encaix en les lògiques comercials.
Aquesta situació va quedar especialment visible amb la campanya “Barcelona expulsa la cultura que no es ven”, impulsada per la XEC i la Plataforma Cultura de Base, que denunciava les amenaces sobre projectes arrelats als barris i reclamava el reconeixement de la gestió comunitària. Entre les iniciatives en perill que denunciaven aquesta situació hi havia el Teatre Arnau Itinerant, RAI, la Nau Bostik, Can Carol i altres projectes que comparteixen una concepció de la cultura basada en l’arrelament territorial, la participació i la governança comunitària.
En aquest mateix ecosistema se situa CulturaCoop, la sectorial de cultura de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, que articula cooperatives culturals i defensa una cultura cooperativa, comunitària i transformadora, entesa com una eina de transformació social, econòmica i territorial.
El problema, per tant, no és només la desaparició d’equipaments concrets, sinó el model urbà i cultural que en dificulta la viabilitat. La disputa dels projectes comunitaris té una doble dimensió: d’una banda, la seva supervivència material en una ciutat on és difícil mantenir espais culturals independents, en part per un model urbanístic que prioritza grans esdeveniments com el Tour de França, la Fórmula 1 o els festivals musicals d’estiu com a instruments de projecció internacional i d’atracció de turisme i d’inversió; de l’altra, la defensa de la cultura com un dret fonamental, vinculat a la participació i a la capacitat de les comunitats de produir els seus propis imaginaris.
La gentrificació cultural expressa aquest conflicte entre una cultura arrelada als barris i unes lògiques cada vegada més orientades pel mercat. En definitiva, el que està en joc no és només la continuïtat d’uns quants equipaments, sinó la supervivència d’un teixit cultural i comunitari que perd espais any rere any i corre el risc de desaparèixer. Ras i curt.
