Què era l’Hamsa i per què va ser important per als moviments socials de Barcelona

El dia 23 març de 1996, un grup d’activistes de Sants okupen una antiga fàbrica siderúrgica abandonada al barri adjacent d’Hostafrancs. Rebrà el nom de Centre Social Okupat l’Hamsa. Aquell espai emblemàtic i referent va marcar una generació d’activistes, okupes i no okupes, dels moviments socials i les bandes musicals barcelonines. Avui només hi queda el record. Aquest cap de setmana es commemoren els 30 anys d’aquella okupació amb un concert amb bandes com Ràbia Positiva i El Oso Yonki, entre altres grups punk dels anys noranta i dos mil.

Situem-nos. Barcelona. Segona meitat de la dècada dels noranta. La tradicional rebel·lia de la Rosa de Foc no passa el millor moment. Al context internacional —la caiguda del Mur de Berlín, la dissolució de l’URSS, “la fi de la història”—, cal sumar-hi el que passava a la ciutat. Els Jocs Olímpics del 1992 han servit com un generador d’il·lusió més efectiu que la repressió per disciplinar la societat; però aquesta, la repressió, tampoc no ha marxat: l’operació Garzón ha destrossat l’esquerra independentista. Els grups d’extrema esquerra es dissolen l’un darrere l’altre, els espais alternatius són expulsats del centre de la ciutat, l’heroïna ha destrossat una generació completa, els lluitadors dels setanta es van fent grans. Els moviments socials radicals són a l’UCI. En aquella època, i malgrat que ara sembli impensable, l’expressió de moda és “l’oasi català”. A Barcelona no hi passa mai res.

Són unes pinzellades ràpides i concises, però imprescindibles per explicar què va passar el març del 1996 i per què va ser tan important. El dia 10 de març s’okupa l’antic Cinema Princesa, a la Via Laietana. I, el mateix mes, el dia 23, s’okupa l’Hamsa. Allò ho va començar a canviar tot.

Com van ser els orígens del moviment ‘okupa’?

Segurament aquesta pregunta no té una resposta fàcil ni única. Segurament va sumar-se un context on Barcelona vivia una primera bombolla immobiliària vinculada al boom olímpic que dificultava l’accés a l’habitatge, però també a llogar espais socials, la cada cop més estricta política municipal amb referència a l’ús dels centres cívics i casals de joves, però també al fet que l’experiència de la insubmissió havia socialitzat la desobediència civil com una forma de lluita eficient i carismàtica.

L’obertura de dos centres socials enormes i molt ben situats va ser un abans i un després per al moviment ‘okupa’ barceloní

I tornem a aquell mes de març de fa 30 anys. En un primer moment, no va semblar que hagués de suposar cap canvi, però el Princesa i l’Hamsa van implicar un salt qualitatiu en la presència del moviment okupa a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Fins llavors, les cases okupades a la ciutat eren petites, en barris perifèrics i sense gaire incidència social. L’obertura de dos centres socials enormes i molt ben situats —el Princesa, al bell mig de la Ciutat Vella; l’Hamsa, a tocar de l’estació de Sants— va significar un abans i un després. La qüestió de l’espai era important, ja que permetia fer-hi concerts musicals —un tema clau— amb centenars d’assistents els caps de setmana.

I, per explicar el motiu d’aquesta importància, cal, de nou, una mica de context. En aquell moment, la música és la principal via de difusió d’idees polítiques i del marc mental de l’esquerra radical. Al caliu de la potència del rock radical basc i les seues imitacions més o menys reeixides arreu de l’Estat espanyol, una generació se socialitza en un espai de contestació al sistema. A més, els concerts són la principal via de finançament d’uns col·lectius que, en general, són molt petits, atomitzats i formats per gent molt jove, amb poca capacitat d’aconseguir recursos per altres vies.

Així doncs, amb espais per fer-hi concerts que no depenen ni d’institucions ni empreses privades, els centres socials es converteixen en pols d’atracció per a col·lectius molt diversos i per a milers de joves, que busquen espais de socialització i d’oci alternatiu.

Per què el moviment ‘okupa’ va créixer tant a Barcelona?

El cinema Princesa només duraria set mesos. El 28 d’octubre del mateix any 1996 seria desallotjat amb un assalt policial sense precedents en una acció d’aquest tipus, i en resposta, una manifestació, aldarulls violents i una gran cobertura mediàtica posarien sobre la taula el “problema okupa“. Si fins en aquell moment el creixement de les okupacions era lent i orgànic, a partir de llavors es dispararia.

Amb els centres socials ‘okupats’ es va crear una xarxa de punts de referència per a desenes de milers de persones

Gràcia, Terrassa, Sant Andreu de Palomar, Cornellà de Llobregat… Els grups de joves que s’organitzaven per okupar els seus propis centres socials es multiplicarien. Noms com la Kasa de la Muntanya, El Palomar, El Pati Blau, L’Economat, El Monstru, Kan Titella, Can Vies, Can Masdeu o Vallparadís, entre molts d’altres, poblarien el mapa metropolità barceloní amb una xarxa de punts de referència per a desenes de milers de persones usuàries més o menys habituals.

En conseqüència, s’iniciaria una frenètica dinàmica de desallotjaments, noves okupacions, manifestacions de protesta, avalots, sabotatges, accions pacífiques de desobediència, detencions i judicis. Els tres anys següents serien els de la turbulència okupa a Barcelona. Malgrat ser un moviment social relativament petit —no tindria més d’un miler de militants a tota l’àrea metropolitana i uns 15.000 o 20.000 simpatitzants—, el seu impacte polític i mediàtic seria constant, no tant per la seua capacitat d’incidir en les polítiques públiques —pràcticament no es va demanar mai res, excepte la despenalització de l’okupació, que no es va aconseguir—, sinó per la constant disrupció de la “pau social”.

Aquest intens, però breu, momentum s’acabaria, segons quan es vulgui posar la fita, el 12 d’octubre del 1999 o el gener del 2001. La primera data fa referència a la manifestació antifeixista que va convertir el barri de Sants en un camp de batalla i que va acabar amb 14 antifeixistes empresonats de forma preventiva. La segona data, a les detencions de diverses persones vinculades al moviment okupa acusades de col·laboració amb el comando Barcelona d’ETA. En tot cas, la repressió patida, la dificultat de mantenir el ritme activista i la duració cada cop més breu dels centres socials va anar provocant el declivi del moviment okupa tal com era conegut llavors.

Què es feia a l’Hamsa i per què va ser important?

I en això, on va quedar l’Hamsa? Malgrat que els joves que la van okupar pensaven en un centre social de barri, un punt d’organització dels joves i que ajudés a dinamitzar el teixit associatiu local, la seva llarga durada —vuit anys, molts per a un centre social okupat— i les seves grans dimensions el van convertir en un espai central de l’escena radical i contracultural metropolitana.

A l’Hamsa es van donar a conèixer grups musicals com Obrint Pas o Dusminguets, que després tindrien un gran impacte

Entre aquelles parets i enmig del seu paisatge postindustrial, van donar-se a conèixer grups musicals que després tindrien l’impacte d’Obrint Pas o Dusminguets, o farien les primeres passes artistes com Roc Blackblock i Riki Blanco.

Però els centres socials no només eren concerts, festes i contracultura. Van ser també escoles de formació política per a una generació d’activistes en un moment en què no hi havia gaires més espais per iniciar-se en la lluita social. Moltes de les grans mobilitzacions que van sorgir a partir del tombant de mil·lenni —l’oposició a la guerra de l’Iraq, l’antiglobalització, les primeres mobilitzacions per l’accés a l’habitatge que després es convertirien en la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH)…— no es poden entendre sense la xarxa de relacions polítiques i personals i els espais de socialització que s’havien creat. Molts dels més coneguts dirigents dels Comuns i de la CUP que aconseguirien resultats electorals gens menyspreables a partir de la crisi del 2008 i el procés sobiranista també havien començat a forjar-se al voltant d’aquell moviment okupa.

Desallotjament de l’Hamsa: a l’agost i amb els GEO de la Policia Nacional

I l’Hamsa hi tindria un paper emblemàtic. No només, com ja s’ha dit, per la gran quantitat de gent que podia allotjar i els anys que va funcionar, sinó també perquè aquesta permanència va ser sobretot gràcies a la mobilització i la fermesa que va exhibir cada cop que arribava una ordre de desallotjament. Fins a tres vegades aquestes ordres es van aturar in extremis per la por de polítics i de policies a la reacció de protesta, de manera l’Hamsa es va convertir potser en l’única casa okupada que, malgrat tenir una ordre judicial de desallotjament, aquesta no era executable.

El llegat de l’Hamsa és un potent teixit associatiu al mateix barri de Sants, amb espais que encara existeixen

No seria fins al 4 d’agost del 2004, quan el projecte i el moviment okupa ja no tenien la força i l’energia dels primers anys, que la policia va aconseguir desallotjar-la. Abans, però, van caldre mesos de desgast amb una ordre sense data, esperar a l’agost, quan les forces activistes estan més disperses, i portar expressament un equip del Grup Especial d’Operacions (GEO) de la Policia Nacional, arribat expressament de Madrid, per aconseguir evitar les defenses dels ocupants.

El projecte de l’Hamsa acabaria aquell 2004, però el seu llegat continua en forma d’un potent teixit associatiu al mateix barri de Sants, amb espais que encara existeixen, com ara Can Vies, Can Batlló, La Komunal, La Lleialtat Santsenca, els casals independentistes o les festes majors alternatives.

També s’ha socialitzat la pràctica de la desobediència civil com a forma d’accés a l’habitatge i contra l’especulació. Des dels desnonaments aturats a la porta fins a les ocupacions de blocs sencers o casos com el de la Casa Orsola i els sindicats de llogateres beuen directament —encara que a vegades ni ells mateixos en siguin conscients— de les experiències i les pràctiques desenvolupades pel moviment okupa els darrers anys del segle XX.

• 

  Una novel·la ambientada en la Barcelona 'okupa'

  L’autor d’aquest reportatge, Joan Canela, acaba de publicar a Sembra Llibres No deixis que el foc s’apagui, una novel·la ambientada a la Barcelona dels anys noranta i amb el moviment okupa com a protagonista. Una novel·la vibrant que ens parla de retorns, contradiccions i anhels des del cor de grans proeses com l’okupació del cinema Princesa o la fàbrica Hamsa. Una història que ens sacseja rememorant els costos personals i els aprenentatges col·lectius dels dies i les nits que foren llavor de tantes lluites actuals.