‘Okupar’ els límits

Llindar. Travessar un llindar no és qualsevol cosa: és creuar una línia, és passar sota un arc que configura quelcom de nou i forma part també del món que deixes enrere. Travessar un llindar pot ser un simple gest quotidià o un pas important: etimològicament, llindar ve de límit. Pot ser un fins aquí hem arribat; pot ser un anem més enllà.

El moviment okupa, nascut a Catalunya a la dècada dels vuitanta, va venir a desplaçar els límits. No només els límits físics del que era habitable, sinó també els límits de la paciència, la indiferència o la submissió. Bevia precisament de l’esperit i de les pràctiques del moviment per la insubmissió i practicava de forma material, concreta i quotidiana aquest fins aquí. I l’aquí era un edifici concret, una consulta al Registre de la propietat, una porta esbotzada, una decisió de si seria habitatge o espai social, uns torns de neteja, un programa d’activitats, una vida posada en pràctica. I una interpel·lació: “Okupa tu també”, convidaven les pintades, indicant que les cases eren allà, i tu, a l’altra banda del llindar, però tan sols a un pas.

Ens sentíem part d’un nou nosaltres en cases ‘okupades’ com la Kasa de la Muntanya, l’Hamsa, Can Vies o Can Masdeu

Finestra. D’algun temps ençà s’ha posat de moda l’expressió finestra d’oportunitat fins a l’abús. Es refereix a una oportunitat que podria durar ben poc, potser el que dura una ràfega d’aire que obre els porticons de bat a bat i de bat a bat els torna a tancar. Abusar de l’expressió ens pot dur a interpretar que estem sempre a la mercè dels cops de vent i que tota possibilitat és més efímera i contingent del que realment és. Però l’oportunitat ha existit sempre que hi ha hagut necessitat i habitatges buits. A Barcelona, un 9% dels pisos són buits (en són 75.400, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística [INE] del 2023) i els habitatges okupats són al voltant del 0,025% (dades del 2020 del Consell General del Poder Judicial per a tot Catalunya). La finestra és oberta permanentment, com una opció desestimada estranyament, en l’ànima d’algú que dorm al carrer o de qui pren un ansiolític perquè no podrà pagar el lloguer en una ciutat amb desenes de milers de pisos buits.

Façana. Que era tot façana: que eren fills de papà, universitaris en molts casos, que tenien telèfons mòbils i casa dels pares per tornar-hi; que el seu no era un problema real de no tenir lloc on viure. Era una bona part de l’anàlisi que es feia a les tertúlies, als mitjans de comunicació o al bar, a finals dels anys noranta, quan el moviment okupa va agafar força i creixia el nombre d’okupacions i de centres socials oberts a la contracultura i l’activisme. L’intent d’analitzar l’individu més que no pas la problemàtica responia a una anàlisi que despolititzava la lluita i la posava al calaix de les tribus urbanes, però a les façanes de les cases okupades penjaven pancartes incòmodes que parlaven de la vida de la majoria de la gent que passava per davant, amb preguntes d’una simplicitat i una radicalitat política molt difícils de contestar: “Gent sense cases, cases sense gent, com s’entén?”. 

Trenta anys després, els moviments socials de Barcelona no s’entendrien sense el desallotjament del Princesa

Teulada. Apinyats a la teulada, agents antiavalots piquen una de les parets. Finalment, la rebenten i aconsegueixen entrar-hi. Dècades més tard, Marina Garcés escriurà: “Vaig néixer per segona vegada el 28 d’octubre de 1996 a la Via Laietana de Barcelona. Aquell matí, la policia havia desallotjat el Cine Princesa, després de set mesos d’okupació. Jo no hi havia entrat mai, al Cine Princesa, ni a cap altra casa okupada, encara. Però aquell vespre hi vaig ser. Hi vam ser. Un nosaltres sense nom es va sentir i es va fer sentir”. Gairebé 30 anys després, els moviments socials de Barcelona no s’entendrien sense aquell desallotjament i la repressió, la ràbia i la solidaritat que van comportar.

Com Garcés, molta gent que no havia trepitjat el Princesa no trigaria a posar un peu a l’Hamsa, la Kasa de la Muntanya, la Vakeria, les Naus, el Palomar, Can Vies, Can Masdeu i tants altres espais okupats i a sentir-se part d’un nosaltres que tenia a veure amb lloc de socialització, aprenentatge, festa, desobediència i llibertat, més que no pas amb la pertinença a cap organització. I això permetia moltes capes de participació, moltes maneres diferents de viure aquells espais i la seva defensa o la protesta després d’un desallotjament, llavors i en els anys posteriors, quan es començaren a obrir oficines d’okupació, bancs expropiats, l’obra social de la PAH i tantes altres pràctiques de desplaçar el límit, de dir fins aquí i més enllà d’aquí, les quals prenien el fil de dècades anteriors i eixamplaven els marges i allargaven la veu d’alarma.

Alarma. Emergeixen com bolets estranys en jardins de ciment verticals. Hi ha desenes de milers d’habitatges buits; però, si marxes de cap de setmana, et poden okupar el pis, bramen les alarmes socials, més que les físiques. Potser cal okupar els mots: què ens hauria d’alarmar, realment? El moviment okupa va etzibar la pregunta traspassant un límit. Resta oberta, per entrar-hi a cercar respostes i okupar-les. I, si algú la tanca, el mateix.

* Aquest article apareix publicat a la revista ‘Habitar’, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions i disponible a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.