Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Marina Garcés “La ciutat princesa és una esquerda en la Barcelona del 92”

Marina Garcés (Barcelona, 1973) va començar a estudiar Filosofia a la Universitat de Barcelona just aquell llunyà 1992 olímpic, i es va acabar doctorant amb una tesi titulada En las prisiones de lo posible. El títol podria ser una bona metàfora de la Barcelona postolímpica. Aquesta conversa s’ha de maridar amb la lectura del llibre Ciutat Princesa (Gutenberg, 2018). Actualment dirigeix el màster de Filosofia per als Reptes Contemporanis de la Universitat Oberta de Catalunya. Sense censura: no dubta a ser (auto)crítica amb l’esquerra barcelonina: des de Maragall i el somni olímpic fins a l’actual govern de Barcelona en Comú.

22/07/2022 | 06:00

* Aquesta entrevista forma part de l’exposició Barcelona 1992. Trenta anys després, comissariada per Sergi Picazo, al castell de Montjuïc.

Quins serien per a tu les conseqüències, buscades o no, de la celebració dels Jocs de Barcelona i de la construcció d’aquell model Barcelona?

Barcelona és de les ciutats on més clarament uns jocs olímpics es converteixen en un debat sobre el model de ciutat. No només es discuteix sobre els Jocs en si, sinó sobre el debat de què havia de ser Barcelona. De seguida surt la pregunta sobre si la ciutat vol créixer a través d’aquest tipus de grans esdeveniments i de grans inversions… o podria evolucionar cap a un altre tipus de ciutat i de desenvolupament social i cultural. Quina Barcelona volíem i quina no volíem? Això es percebia en els ambients, sobretot a la Barcelona postolímpica. Trenta anys després veiem molt clarament quines han estat les conseqüències socials i econòmiques d’aquell projecte iniciat durant els anys previs als Jocs del 92.

Aquella gran transformació de Barcelona, amb l’excusa dels Jocs Olímpics, tenia objectius de millora urbanística, socialment i culturalment, almenys en la teoria. No ho creus tu?

És un escenari complex. No estem analitzant només uns Jocs Olímpics, sinó una aposta global de ciutat. Seria molt banal dir que tot va ser negatiu o que tot va ser positiu. El maragallisme aposta per una sèrie de polítiques públiques locals i, fins i tot, de cirurgia urbana als barris més pobres de la ciutat, com l’obertura cap al mar, el soterrament de les vies del tren… Es va posar en pràctica un plantejament per a la ciutat amb aspectes interessants i bons. Alhora, però, hi havia tot un branding de ciutat, la construcció del model Barcelona entorn d’una marca global, basada en el turisme, i que aspirava a esdevenir un agent fonamental de la globalització de les ciutats.

Hi havia un relat d’èxit, de guapura, de consumisme, a Barcelona, i avui encara el veus tant a les institucions com als mitjans de comunicació: aquells lemes de “Barcelona, posa’t guapa”, “La millor botiga del món”, “Vine de festa, a Gràcia!”.  

Aquesta Barcelona enamorant-se de si mateixa fa riure i, alhora, provoca tristor. És cert que la ciutat venia de moltes dècades de depressió econòmica, estètica i política… i era una Barcelona dura, amb una aturada econòmica i, per tant, laboral molt forta, una ciutat de persianes abaixades i fàbriques tancades, d’uns barris on la pobresa era la norma… Només feia falta fer una volta pel Poblenou o pel nucli antic d’aleshores, i veies com la ciutat havia quedat com un vaixell varat en una platja sense poder anar enlloc. S’entén, doncs, que necessitàvem despertar-nos psicològicament, i que calia una nova eròtica d’una ciutat marítima, d’una ciutat pròspera. Però l’error va ser convertir aquell entusiasme col·lectiu per tirar endavant en una marca comercial. Tot aquest despertar dels anys vuitanta, que hauria pogut portar cap a un desig de ciutat viva i activa social, col·lectiva i horitzontal, es va transformar en un nou narcisisme de mercat. De sobte, Barcelona es va omplir de bastides amb aquelles lones gegants amb el lema “Barcelona, posa’t guapa” i, de sobte, la ciutat va tornar a tenir colors. Però penso que ens vam quedar atrapats en aquelles lones, en aquells lemes i en aquelles façanes de colors sense fer un pas real cap a una Barcelona més valenta.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Tot el malestar del 92 esclata amb el desallotjament del Cinema Princesa: és un punt d’inflexió”

Ciutat Princesa, el teu llibre, és una mena de biografia personal i generacional de la Barcelona crítica, de la Barcelona del malestar, que neix als marges d’aquella “Barcelona posa’t guapa”.

Posar en tensió la ciutat olímpica amb la ciutat princesa et dona un indici de com molt clarament en aquells mateixos anys noranta no és que les grans reformes de la ciutat fossin una decepció de les expectatives, sinó que aquell projecte s’estava fent en antagonisme cap a unes altres Barcelones possibles. Durant el 92, aquestes altres Barcelones possibles només van ser visibles en algunes protestes molt concretes com el moviment No’92, l’anomenada Comissió contra la Barcelona Olímpica o de sectors independentistes. Però, d’una manera més àmplia i més anònima, aquesta queixa era ja en el substrat de la ciutat. Això esclata i s’esquerda completament l’any 1996 en el que coneixem com el desallotjament del Cinema Princesa, un espai emblemàtic del moviment okupa a la Via Laietana de Barcelona. Aquell moment és un punt d’inflexió. Però no vol dir que no estigués passant res abans, ni després. Hi havia, de fons, tot un descontentament, no amb els Jocs Olímpics, sinó amb els valors que mobilitzava aquest model Barcelona.

D’on venia aquest malestar?

Tots els temes d’aquell malestar són molt similars als temes que avui ens semblen actuals, i ja hi eren aleshores: l’especulació immobiliària, la precarització de la vida, les desigualtats socials creixents, el maltractament cap a la immigració (que començava a arribar i se’ls estava guetificant com ja havia passat dècades abans amb la immigració dels anys cinquanta i seixanta). Tot això estava esclatant! Tot això demanava ser part de la ciutat. Mentrestant, Barcelona apareixia públicament i internacionalment construint-se sobre un model de suposat èxit que no feia ni visible ni possible la politització d’aquells malestars. Així aquell malestar ha de fer-se un espai trencant els marcs del consens d’èxit, progrés i autoreconeixement. Hi ha una gent que des dels marges vol fer real el que li està passant. Aleshores, sorgeix aquesta realitat silenciada que formava part de la ciutat i li dona un altre sentit. I molta gent, que no ho coneixia, se sorprèn que tot aquest malestar estigui passant a la seva ciutat. Aquest és l’arc de tensió dels anys noranta a Barcelona.

Com s’està recollint avui tot aquell malestar que ve dels anys noranta?

Avui, moltes d’aquestes qüestions que semblaven petites i marginals han esdevingut el centre del problema. Això està passant a Barcelona i a qualsevol ciutat del món.   

“Aquella Barcelona enamorant-se de si mateixa fa riure i plorar: van convertir un entusiasme real en una marca”

El desallotjament de l’okupat Cinema Princesa, segons dius, és un punt d’inflexió per fer visible l’invisible.  

El Cinema Princesa va ser brutalment desallotjat per la policia l’any 96. Va haver-hi una operació de pel·lícula, amb helicòpters, amb una resistència molt forta, una batalla campal… i el que és molt interessant i el que fa històricament rellevant és que molta gent que no estava ni en el moviment okupa, i que potser tampoc gaire polititzada, va anar a protestar al carrer contra aquell desallotjament. Allà, per mi, va aparèixer el carrer. És el moment clau, meu i nostre. Érem una generació que no ens relacionàvem amb la Barcelona olímpica, que ens sentíem aliens i expulsats d’aquella ciutat, i de sobte, sense passar per processos de politització gaire evidents, ens trobem allà. Apareix aleshores un nosaltres sense nom. Que no estava ni gaire organitzat: hi havia gent de diferents generacions, gent del moviment veïnal, gent d’associacions de barri; hi havia col·lectius d’estudiants; hi havia antics militants de totes les causes. No teníem un discurs comú, però ens vam fer visibles junts en un lloc i un dia concret, aquella tarda de l’any 96 manifestant-nos a la Via Laietana. Ens convoca una cosa que canviarà moltes trajectòries de vida. Per això, imagino la ciutat princesa com una esquerda, com un espai en blanc, on tota mena de cossos, llenguatges i formes s’hi troben.

Foto: IVAN G. COSTA

“No hem matat el Cobi encara: queda un fantasma d’allò, sobretot entre una part de la classe política i cultural”

A partir d’aquell 96, què passa? Jo crec que estem parlant del cicle de protestes més potent a la Catalunya post-78, almenys fins al Procés independentista.

Primer, comencem a trobar-nos, aprenem els uns dels altres, coneixem les idees noves dels zapatistes, renovem idees sobre habitatge, fronteres, feminismes, economia global… Els moviments socials barcelonins s’enxarxen en un arxipèlag nou de ciutats i territoris d’arreu del món que comencen a assajar noves formes de politització —cosa que no vol dir que no es reprenguin formes antigues: tenim molta tradició de lluita a Catalunya— i noves relacions entre els barris de Barcelona. Aquestes lluites tindran un impacte local molt fort, i a partir del 1999, amb la irrupció del moviment antiglobalització, ja marcaran l’agenda social mundial. Per mi, aquest procés de lluites culminarà el 2011, amb tots els moviments de resistència que culminen aquell any a tot el món, i també aquí a l’Estat espanyol amb la forma del 15-M. Aquell 2011 serà, doncs, un nou punt d’inflexió d’aquests malestars que desborden les formes polítiques tradicionals i, fins i tot, sobrepassen els marcs del que havien estat els moviments socials dels anys setanta i vuitanta.  

Hem matat el Cobi ja? Hem girat full… o encara donem voltes a fer grans projectes, grans relats, grans esdeveniments, per fer que la ciutat continuï creixent econòmicament?

No hem matat el Cobi. Ha quedat un fantasma del Cobi, sobretot en certa classe política i cultural barcelonina. Em sap greu que tota aquesta energia i creativitat social de la Barcelona dels anys 90 i 2000, que era molt crítica contra la Barcelona de les elits, no hagi tingut prou força, o no sé què ha passat, per canviar aquests paradigmes d’arrel. Potser ha sigut per una qüestió de correlació de forces; potser ha sigut per no poder accedir a segons quines instàncies de poder. Però m’ha costat molt d’entendre per què, si hem canviat els representants polítics de Barcelona, no hem pogut canviar aquests marcs mentals. Per què no hi ha hagut aquests anys un canvi cultural més profund entre els dirigents polítics i culturals de Barcelona? Fins al punt que, amb molt poc entusiasme segurament, s’acaba recorrent als vells fantasmes del passat, i se segueixen perseguint els grans esdeveniments, ja sigui el Mobile World Congress, grans festivals artístics o musicals o els Jocs Olímpics d’Hivern.

Sempre es dona com a argument aquella frase atribuïda a Margaret Thatcher: “There is no alternative”.

De veritat no hi ha altres maneres de tirar endavant la ciutat? No podem pensar el futur d’una altra manera? No hi ha altres futurs possibles? No sabem generar expectatives més interessants i menys tristes? Les grans revolucions tenen molt a veure amb revolucions culturals de fons. Tanmateix, d’aquí a algun temps, tots nosaltres som els que haurem d’analitzar col·lectivament per què no ho hem pogut canviar.

* Aquest extracte de l’entrevista ha estat produït i forma part de l’exposició “Barcelona 1992. Trenta anys després“, comissariada per Sergi Picazo. Es pot veure a les sales 18 i 19 del castell de Montjuïc des del 22 de juliol i està organitzada per l’Institut de Cultura de Barcelona (Direcció de Memòria, Història i Patrimoni)

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies