Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista i editor de CRÍTIC

La trampa dels Jocs: de Barcelona 92 a la ciutat Princesa

Els Jocs Olímpics van ser l'excusa per convertir la decadent Barcelona industrial en una ciutat en venda: una targeta postal que avui està morint d'èxit pel turisme i per un 'boom' immobiliari etern

21/07/2022 | 06:00

Llegiu això, si us plau, i després us ho explico:

“¿Quién es quién? y ¿Qué es qué? en la Barcelona postolímpica. Despertados del sueño olímpico, podríamos caer en el error de dar por terminada la ciudad. Ante todo hay que metabolizar lo positivo… y recuperar el discurso de las necesidades reales. 

No hay que hacer hoy una comparación con la dramática urgencia que requería la Barcelona de Porcioles. Cualquier tiempo pasado no suele ser mejor, sino peor, y en las críticas implícitas y explícitas a la Barcelona de Maragall hay un propósito de recuperar la cultura de la participación, más que de poner en solfa todas las destrucciones malintencionadas del porciolismo.

¿Ha llegado ya plenamente la democracia a la ciudad? No del todo, y para que llegara sería necesaria la presencia fiscalizadora, crítica pero participante, de la ciudadanía. De la recuperación del movimiento vecinal depende el futuro de la ciudad. No hay que darse cabezazos con el muro de lo inevitable, sino conocer qué es necesario y qué o quiénes se oponen a la realización de la ciudad necesaria.

Ojalá esta ciudad pueda recuperar la capacidad de autopensarse sin dejar esta tarea en las exclusivas manos del príncipe y del arquitecto”.

Manuel Vázquez Montalbán. Tardor de 1992. A la pàgina 3 de la revista Carrer, publicació de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, en un dossier sobre “La Barcelona de Maragall”. Això està escrit dos mesos després dels Jocs Olímpics del 92, i ja ho diu tot. Ara es commemoren 30 anys de la inauguració dels Jocs, i la ciutat continua en disputa i autopensant-se. Què en diria avui Montalbán?

Estiu, 1992

25 de juliol del 1992. “Hola”, crida l’Estadi Olímpic. Esport, cultura, emocions. Ensenyem al món la nostra Barcelona: la moderna, la del disseny, però també encara la popular, la de la rumba i la de la cadira a peu de carrer. Olimpisme en un món convuls. El Cobi. Milers de voluntaris. La fletxa de Rebollo i l’encesa de la torxa. Epi portant l’últim relleu. El Dream Team de bàsquet amb Jordan, Bird i Magic Johnson. L’equip unificat de la Unió Soviètica guanyant totes les medalles. Les derrotes colpidores. Les fotos des de les piscines Picornell. La Fura dels Baus, Montserrat Caballé i Los Manolos, modernitat, tradició i rumba com a projecte cultural.

“Atletes, baixin de l’escenari”.

Però darrere d’aquelles fotografies… hi havia un projecte de ciutat en disputa. Les guerres culturals i econòmiques per Barcelona encara duren. La ciutat no s’ha acabat. Està, com ens alertaria José Luis Guerín, en construcció. Abans ja del 92, veient el signe de la globalització, Barcelona —en realitat, tot Catalunya— va deixar de fabricar coses… i va passar a ser una ciutat-país-targeta-postal. La burgesia local va iniciar la decadència… i es va dedicar a viure de rendes i lloguers mentre els fons d’inversió, les transnacionals i el gran capital de l’Ibex-35 feien i desfeien. Els Jocs del 92 serien el catalitzador necessari per convertir la Barcelona industrial en una nova ciutat que viu del sector de serveis, del turisme i d’un boom immobiliari etern.

Barcelona —i tot Catalunya— va deixar de fabricar coses… i va passar a ser una ciutat-país-targeta-postal

El 92 simbolitza avui, per a molts catalans, un record d’eufòria i d’il·lusió col·lectiva. Barcelona es va situar al centre del món, es van tirar endavant les grans transformacions, es va obrir la ciutat al mar, es van soterrar les vies del tren, es van recosir barris obrers històricament abandonats. Va apujar-se l’autoestima dels barcelonins, i, a més, Catalunya va passar al davant de Madrid en una fita que la capital espanyola no ha assolit. Barcelona no només era la capital olímpica, sinó que era la suposada capital de la solidaritat i la pau enfront de l’odi de l’altra riba del Mediterrani, a Bòsnia.

Però també hi ha una cara B dels Jocs: una part dels veïns i entitats socials van veure que havien sortit perdent amb la transformació urbana (i econòmica). Es van gastar milions de pessetes en rondes per als cotxes, en pavellons esportius i en places dures… i, en canvi, es va desaprofitar l’ocasió per generar un parc d’habitatge públic com el d’altres ciutats europees. Els efectes negatius del Model Barcelona han marcat generacions de barcelonins —o d’exbarcelonins que ja no poden viure a la ciutat— per culpa de la gentrificació dels barris i l’expulsió de veïns més pobres per l’encariment del preu dels pisos.

Trenta anys després, doncs, aquella Barcelona del 92 ha desaparegut ja? Encara estem de ressaca olímpica? Està tornant el maragallisme en la nova versió ecologista i feminista d’Ada Colau? Per què tornen contínuament idees com fer uns Jocs Olímpics d’Hivern —sempre amb el nom de Barcelona a la marca— o els grans esdeveniments des del fracassat Fòrum de les Cultures de Joan Clos fins a la Copa Amèrica de vela?

BCN 92: això no tenia res a veure amb l’esport

La gran transformació tenia poc a veure amb l’olimpisme i l’esport. En el fons, pretenia construir un model de ciutat amb una ètica i una estètica concretes per refer la ciutat per a les properes dècades: posar-se guapa era molt més que un eslògan; era una gran operació per posar, conscientment o inconscientment, Barcelona en venda.

Manuel Delgado: “No fabriquem res: Barcelona està en venda i només tenim la nostra pròpia imatge”

L’antropòleg urbà i crític amb el Model Barcelona, Manuel Delgado, denuncia que “darrere els Jocs hi havia el somni de reformar Barcelona per posar-la en venda com a marca i com a producte”, ja que la capital catalana “havia de posar-se a la cua per atraure inversions i turistes”. Barcelona seria, doncs, un decorat de cartó pedra on els barcelonins apareixem com a figurants i sempre somrient per a les fotografies dels turistes. “Ara ja només fabriquem ombres xineses que representen una ciutat parc temàtic. Una ciutat de serveis feta de servidors? No tenim res: només tenim la nostra pròpia imatge”, assegura provocativament. 

Les reformes urbanes del 92 —i les que seguirien la dècada dels noranta— van implicar una millora del paisatge barceloní: més zones verdes i esportives, més espai públic, més llocs de feina, menys pobresa. S’hi respirava un aire millor. Tanmateix, el pessimisme (o realisme) de Delgado el porta a una conclusió perversa: “A Barcelona s’ha complert la llei que diu reformar és expulsar. La preocupació social per millorar la ciutat va provocar, al final, una expulsió de milers de persones. Això ens va convertir en el millor exemple de ciutat gentrificada i turistificada”, diu. “Allò de què hem de parlar, doncs, és de la destrucció de Barcelona. D’una destrucció, fins i tot, literal i física”, conclou l’autor del llibre de lectura obligada La ciudad mentirosa.

La ressaca olímpica

La camiseta de Barcelona 92 es un símbolo. Él quiere seguir poniéndosela porque quiere volver a sentir aquello que sintió entonces, y es un poco lo que pasa con la ciudad, que quiere volver a sentirse como aquel día en que se encendió la llama”

Miqui Otero, autor de Rayos i Simón.

A la Barcelona postolímpica, van començar a sorgir les esquerdes. Aquelles veus crítiques de la ressaca del 92 gairebé mai no sortien per la televisió… però es van anar fent un forat a mesura que molts barcelonins veien quina era la cara oculta del morir d’èxit de la ciutat.

Parafrasejant Eduardo Galeano, la nostra derrota estava implícita en la victòria aliena. La nostra riquesa va generar la nostra pobresa per alimentar la prosperitat d’altres. En l’alquímia olímpica, l’or es transfigura en aire contaminat, i els turistes, en verí. La pluja que rega els centres de poder ofega els suburbis de la perifèria. El benestar de les nostres classes dominants és la maledicció de les nostres kellys, dels nostres escombraires i dels nostres cambrers.

A mitjan anys 90 apareixen les esquerdes del model de Barcelona: el malestar social pren el carrer

El 1994 es va fer l’acampada a la Diagonal en reclam d’un 0,7% per a ajuda a l’aleshores anomenat Tercer Món. Les ONG guanyen espai. El març del 96, José María Aznar guanya les eleccions i es firma el pacte del Majestic amb la CiU de Pujol. Els independentistes guanyen força. A l’octubre del 96, la policia desallotja el Cinema Princesa, a la Via Laietana, un dels espais emblemàtics del moviment okupa, i allò acaba en batalla campal. S’okupa l’Hamsa el 96, Can Masdeu el 2001, Miles de Viviendas el 2004. El moviment okupa, que podria llegir-se avui com un protomoviment per l’habitatge, guanya el debat.

Al gener del 99, Aznar visita la Universitat Autònoma i es lia un pollastre amb desenes d’estudiants detinguts i ferits, i això ajuda a construir un nou moviment estudiantil molt potent durant la dècada dels 2000. El cicle de protestes va in crescendo amb les protestes del moviment antiglobalització contra la Cimera del Banc Mundial del 2001 —i al juliol, amb molts viatjant cap a Gènova— i les manifestacions contra la guerra de l’Iraq del 2003. Era un no parar. Campanyes, manis, okupacions, cassolades, xocs amb la policia, Indymedia, Las Agencias, Manu Chao, la Directa, V de Vivienda. És el cicle de protestes més potent a la Catalunya post-78 fins al Procés independentista. L’oasi català comença a trencar-se a la Barcelona postolímpica.

Marina Garcés: “El moment clau va ser el desallotjament del Cinema Princesa: allà neix un nou nosaltres”

Fa algun temps vaig preguntar per tot això a la filòsofa Marina Garcés, i autora del llibre Ciutat princesa, una mena de biografia personal i col·lectiva d’aquella generació.

—Mitjan anys noranta. Eren els anys de la Barcelona postolímpica on tot era guai i la ciutat es posava guapa. Com ho vas viure? 

—Jo, i molts, comencem a relacionar-nos amb la Barcelona del carrer arran del desallotjament del Cinema Princesa. És el moment clau. Érem una generació que no ens relacionàvem amb la Barcelona olímpica, que ens sentíem aliens i expulsats d’aquella ciutat, i de sobte, sense passar per processos de politització gaire evidents, ens trobem allà. Apareix allà un nosaltres sense nom. Ens sentim convocats per aquell fet sense que molts de nosaltres haguéssim militat en el moviment okupa ni tan sols haguéssim estat dins del Princesa.

—Ostres… i què va començar aleshores?

—Comença el plural, el nosaltres. Aquells anys són, per a nosaltres, el primer trencament amb el nou ordre de modernitat i democràcia. Criticàvem la Barcelona del disseny i l’especulació immobiliària. Experimentem amb noves formes de vida. Vinculem allò local i allò global. Canviem el llenguatge, gràcies sobretot als zapatistes. Ja no es tracta de l’esquerra tradicional ni d’apuntar-se només a l’organització estudiantil, al partit i al sindicat.

La ressaca olímpica, com dirien Marina Garcés i tants altres activistes socials, dona pas en realitat a la Barcelona del malestar. Definitivament s’esquerda la ciutat aparador. La Barcelona que s’ensenya a si mateixa, des del “Barcelona, posa’t guapa” fins a “La millor botiga del món”, comprova com —almenys en part— era una ficció: una mena d’anunci televisiu d’Estrella Damm on no estàvem convidats, una pel·lícula de Woody Allen amb Penélope Cruz i Javier Bardem barallant-se amb nosaltres bocabadats. Paradoxalment, els Jocs serien el principi d’un canvi d’època lent, tímid i ple de contradiccions.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies