Cerca
Opinió
Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista i editor de CRÍTIC

McDonald’s i AirBnB al barri del Carmel

Barcelona és un decorat de cartó pedra per a turistes que es fan 'selfies' amb nosaltres (cabrejats) de fons. Però els guiris no són l'enemic: l'enemic és el capitalisme global i el lobby immobiliari

05/06/2024 | 20:00

Vistes des dels búnquers del Carmel / GRAHAM STANLEY

Quan algun amic de fora venia a Barcelona, li prometia una escapada a un lloc amagat i amb bones vistes que els turistes no coneixien. Els feia pujar fins al barri del Carmel: passejàvem des de l’ermita de Santuaris fins als búnquers del turó de la Rovira. ‘Flipaven’! Aquell ‘secret’, però, devia aparèixer a la guia ‘Lonely Planet’. Es va omplir de ‘guiris’. Avui, “Búnquers del Carmel” apareix a Google en 334.000 referències. AirBnB ja ofereix 33 apartaments turístics al Carmel. Qualsevol dia munten un McDonald’s sobre el Bar Delicias, on el Pijoaparte passava les seves ‘Últimas tardes con Teresa’. Qui ho hauria dit fa 15 anys, que el Carmel podia ser remotament turístic?

Barcelona s’ha acabat. Almenys la Barcelona que nosaltres coneixíem s’ha acabat. Ja no és una ciutat: és un producte. S’ha convertit en un producte de consum global que ja no ens pertany. La suma de turisme massiu, societat de consum, globalització cultural, capitalisme sense control i negoci immobiliari ha posat fi a allò que va ser —i, sobretot, que va significar— la Barcelona popular, lliure i rebel, la Rosa de Foc, la ‘ciutat dels prodigis’.

Com deia ja fa anys l’antropòleg urbà Manuel Delgado, “el problema no és que hi hagi turistes, sinó que només hi hagi turistes”. Al Pla d’Urgell segurament ja li aniria bé tenir una mica més de turisme. A Barcelona li’n sobra. Però no són els ‘guiris’ envermellits pel sol, amb mitjons i espardenyes a l’agost i cridant mentre beuen gerres de cervesa els que han destruït els centres de les ciutats o els pobles de la costa catalana, sinó que, en paraules de Delgado, “qui ho ha destruït ha estat un model de gestió de la ciutat —i de la costa catalana— com a negoci i diners”. Hauríem d’analitzar a fons quin paper van tenir els governs i consorcis turístics a l’Ajuntament de Barcelona amb el PSC i ICV-EUiA i a la Generalitat i als ajuntaments de la costa catalana amb CiU i el PP.

Tanmateix, no és turismefòbia! El que està passant avui fora dels focus mediàtics a Barcelona —i podria passar a la costa catalana algun dia— és una rebel·lió ciutadana contra un sistema econòmic descontrolat i depredador de la ciutat i del territori que està destruint estiu a estiu la nostra manera de viure. La novetat és que s’està passant d’una estratègia defensiva a… l’ofensiva. S’està (re)construint un nou Patriotisme Barceloní. Contra els fons d’inversió, contra AirBnB, contra les botigues de luxe del passeig de Gràcia, contra les cadenes de restaurants ‘fast food’ i… en síntesi, contra una globalització neoliberal salvatge. Alguna cosa s’està movent. Una mena de “No nos moverán”.

La Barcelona que està en risc és la Barcelona idealitzada de la vida al carrer, la gent a les places, la cadira a la porta, els bars de menú, la roba estesa als balcons però també la de les carnisseries ‘halal’ del Raval, la dels bars gallecs resistint la ‘hipsterització’ o la dels filipins jugant a bàsquet davant la Blanquerna. Està en risc la nostra idea de Barcelona: una Barna que odiàvem, que no ens agradava, que no es va acabar de ‘posar guapa’, que estava sempre de ‘mani’ i vaga general, que intenta dissimular les desigualtats socials… però que almenys era la nostra. A vegades, enamorats; i sempre en conflicte. Ara ja no podrem ni queixar-nos de Barcelona ni de la Guàrdia Urbana ni del trànsit ni de Pedralbes perquè directament ja no podrem ni viure-hi. No és xovinisme. Ni xenofòbia de baixa intensitat. El crit de protesta contra tot això és, en el fons, el reclam per una vida ‘vivible’.

El ‘barceloní emprenyat’

Aquesta primavera-estiu, els barcelonins estan —i encara ho estaran més a mesura que passin els mesos de calor— especialment cabrejats amb el que anomenen “turisme massiu”. Les xifres maregen. L’Estat espanyol assoleix rècords històrics, superant ja els 85 milions de turistes anuals. Catalunya rep ara després de la pandèmia 17 milions de visitants estrangers. És el destí més visitat de l’Estat. I Barcelona ha passat d’allotjar en hotels i apartaments 5,6 milions de turistes el 2005 a 12’7 milions l’any passat.

Això no solament passa a Barcelona. Va passar a Nova York. Va passar amb Londres, París, Roma o, fins i tot, Berlín. Avui ens està passant a nosaltres. Aquell primer cop que vau veure un ‘guiri’ al bus 24 que puja al Carmel, al Casino de L’Aliança del Poblenou o al Bar Quimet d’Horta vau al·lucinar. Però això només ha fet que començar. És un dels temes més importants que afrontem. Com serà Barcelona d’aquí a 20 anys si això no s’atura, es controla o es regula? El risc de ‘venecització’, de convertir la ciutat en la qual vivim en una Venècia catalana, és més que evident.

Neix la figura del ‘barceloní emprenyat’: se sent expulsat, no vol baixar al centre, no pot pagar el lloguer

Ha aparegut un nou tipus de personatge: el ‘barceloní emprenyat’. No vol baixar al centre perquè és ple de turistes. Es queixa del soroll. No troba lloc per seure al metro o a l’autobús. Desenvolupa tot tipus de petits trucs urbanites per evitar els ‘guiris’. No pot pagar el lloguer. No pot comprar un pis. Té feina, però el sou no dóna per a gaire. Se sent, en definitiva, expulsat de la seva pròpia ciutat. El ‘boom’ del turisme, encara que representi una entrada de diners important i llocs de feina per a milers de persones, amaga una cara B que sovint no s’explica: encariment del preu de la vida, pujada dels lloguers a la ciutat, complicacions per al petit comerç de tota la vida, augment del treball precari i temporal.

Albert Arias, geògraf, investigador en la qüestió turística i que va ser director del Pla estratègic de turisme 2016-2020 de l’Ajuntament de Barcelona, escrivia a ‘La Trama Urbana’ unes reflexions interessants sobre com ‘lluitar’ contra el turisme: “L’única manera de no ser desposseïts de la ciutat és viure-la. Reivindicar-la de forma activa però també actuar-la. Sobretot actuar-la i practicar-la en la quotidianitat conjuntament amb els turistes. Clamar contra els turistes no serveix de res. He vist turistes en xancles i mitjons blancs fent-se fotos darrere d’un grafit que deia: Tourists go home. Faríem bé d’acostumar-nos-hi perquè no viurem mai més sense turistes. Si reclamem (i actuem) la segregació d’espais, acabarem perdent-los per sempre”.

No és turismefòbia: salvem els nostres ‘guiris’

Aquest no vol ser un article contra el turisme: al revés, vol ser un article a favor del turisme, del viatge, del coneixement d’altres ciutats, dels que passegen, dels ‘flâneurs’, dels que munten als busos turístics, dels ‘guiris’ despistats, dels que surten del seu país per conèixer l’altre. Sí, ho sento, jo també he sigut —i seguiré sent— un turista. Pensem-hi: per als altres, nosaltres també som ‘guiris’.

Manuel Delgado, en un apunt provocatiu al seu blog titulat “Salvemos a nuestros turistas”, feia una reflexió per sortir del fangar d’això que ja fa una dècada s’anomena ‘turismefòbia’. Copio la citació sencera: “Estar contra el turisme de masses i les seves devastacions no és estar contra el turista. El turista pot veure’s acusat de fenòmens de depredació territorial i d’especulació urbana dels quals no poques vegades ell mateix és víctima. Ell reivindica el que nosaltres també reclamem quan viatgem —dret de visita, dret a ser nouvinguts— i el que s’obté és la monitoració d’operadors turístics i venedors i el menyspreu dels indígenes, que el tracten com un ésser sense criteri, al qual és fàcil i gairebé obligatori entabanar. Infantilitzat, vist com un tipus ridícul i alhora com un membre d’una perillosa horda, es converteix en blanc còmode al qual atribuir el deteriorament de la vida urbana”. Proposava, aleshores, una campanya per “Salvar els nostres guiris”: “Defensem-los dels qui els exploten al mateix temps que els menteixen”.

Hi ha un discurs criminalitzador contra el turista pobre, que només pot anar a la platja i beure sangria barata

Hi ha un discurs criminalitzador contra el turista pobre, que només vol anar a la platja i beure sangria barata, i en favor d’un suposat “turisme de qualitat” dels que gasten molts diners a la ciutat. Aquí hi ha trampa. Perdoneu-me, però tinc els meus dubtes. Primer, què vol dir “de qualitat”? Vol dir que siguin rics i gastin molt? I, segon, el turisme de masses, que respon a la democratització de les vacances pagades de la classe treballadora a Europa, als Estats Units i al Japó, no és cap panacea… però els treballadors i estudiants alemanys, italians o francesos que només poden pagar un ‘pack’ baratet en hotels de Magaluf, de Lloret o de Salou no són els culpables del que ens passa. “All tourists are bastard” o “Tourist go home” són pintades que equivoquen l’enemic.

Problema de fons: el negoci turisme + immobiliari

El problema va molt més enllà dels turistes. El problema és un sistema econòmic que posa per sobre de tot el negoci. I Barcelona és, per a ells, un negoci. No els importa gaire que la nostra forma de viure estigui en risc. Hi ha el risc de convertir Barcelona, i per tant, els barcelonins en un decorat de cartó pedra com a producte de consum per a milions de turistes fent-se ‘selfies’ amb nosaltres (cabrejats) de fons.

Els barcelonins som un decorat de cartó pedra per a turistes fent-se ‘selfies’ amb nosaltres (cabrejats) de fons

A la fi dels anys seixanta, Henri Lefebvre va usar el concepte de ‘dret a la ciutat’ per denunciar l’erosió del projecte col·lectiu que una ciutat representa quan es van reduint les possibilitats de desenvolupar-hi una vida digna. Avui reneix amb força aquesta expressió, en conflicte amb els grans fons d’inversió, les seves inversions immobiliàries i la despreocupació amb què tracten els efectes col·laterals que provoquen. Saskia Sassen i David Harvey explicaven fa deu anys que “hi ha grans quantitats de diners al món que troben dificultats per aconseguir mantenir taxes d’interès positives. No hi ha interès en què es produeix, sinó en les rendibilitats”. Necessiten fer diners, més diners! Una de les solucions que han trobat és la combinació turisme + immobiliari.

Per tant, un dels problemes col·laterals de l’excés de turisme és, com passa a les illes Balears o als centres històrics de moltes ciutats europees, l’augment dels preus de lloguer i compra de pisos. El turisme no és ni molt menys l’única causa. Però hi ajuda. “L’alta rendibilitat del lloguer a turistes està pressionant el preu de l’habitatge a Barcelona”, opina Cristian Palazzi, codirector de la Càtedra de Turisme Responsable de la Facultat de Turisme Sant Ignasi, a l”Ara’. Quines ciutats d’Espanya tenen els lloguers més cars segons el portal immobiliari Fotocasa? Barcelona, seguida d’Eivissa, de Sant Cugat del Vallès, de Sitges i de Castelldefels.

El capitalisme internacional necessita noves inversions: la barreja ideal, segons Harvey, és turisme i immobiliari

Sempre es diu que el turisme genera un gran volum d’ingressos a Catalunya i, també, a la ciutat de Barcelona. Les dades oficials asseguren que el turisme genera el 15% de la riquesa de la ciutat. Segons la Generalitat, el turisme va produir a Catalunya uns ingressos estimats de 16.000 milions d’euros, entorn del 8% del PIB. Però, quin és, però, el cost de gestionar 17 milions de visitants, amb 75 milions de pernoctacions reglades? Quina interferència negativa té la generació d’aquest 8% sobre el 92% restant? El turisme massiu és un servei distorsionador de l’activitat industrial i del model econòmic de futur al país.

Sempre es diu que el turisme és font de llocs de treball a l’hostaleria, als hotels o, ara fins i tot, amb els apartaments turístics. De nou, la cara B és la precarietat, els salaris de misèria i la temporalitat laboral associades al sector de serveis. Ah, i ja no entro a parlar de l’economia submergida i en negre en aquest món.

Tanmateix, si genera tant i tants ingressos, seria interessant saber qui són els que més guanyen amb el turisme. En una societat de creixent desigualtat, hi ha qui guanya més: Joan Gaspart guanya molt més que les ‘kellys’ dels seus hotels. Els ‘senyors del boom turístic’ s’estan quedant la major part del pastís del negoci: els grans hotels, AirBnB, la tecnològica Amadeus, els grans creuers, les agències de viatges, les cadenes de restaurants, les línies aèries, les multinacionals del lloguer de cotxes o, fins i tot, els peatges d’Abertis.

Solucions: regular o no el turisme?

A Rac1, al programa de Toni Clapés, vaig sentir fa anys una conversa amb dos experts en el negoci immobiliari parlant sobre viure a Barcelona. Van arribar a una conclusió obscenament capitalista, però absolutament realista: 1) Viure a Barcelona —capital europea del Mediterrani, connectada amb Europa per tren i avió, amb bon clima, platja i vida cultural— és un producte de consum pel qual molts habitants del planeta estan disposats a pagar grans quantitats de diners; 2) ara mateix no hi ha cap llei que digui que els ciutadans nascuts en un dels barris de Barcelona tinguin més dret a viure en aquell barri que qualsevol altre ciutadà d’arreu del planeta, i 3) conclusió: els ciutadans barcelonins, en l’era del lliure mercat i del capitalisme, han de competir per un bé escàs amb ciutadans de la resta del món. La llei de la selva i sense cap regulació: per tant, que guanyi el més fort, el més ric.

L’antropòleg Manuel Delgado és, com va repetir en una entrevista recent a ‘Vilaweb’, molt crític amb les polítiques dels governs barcelonins dels anys 80 i 90 del PSC i d’ICV-EUiA: “Venim de 30 anys de governs presumptament d’esquerres que són els que han configurat l’actual model de ciutat, un model basat en una barreja entre especulació immobiliària i espectacularització publicitària, amb unes dosis de moralisme cívic i culte a la cultura per edulcorar i fent digerible el producte final, que és justament la marca Barcelona. Aquesta Barcelona de turisme massiu i d’habitatge inaccessible és la Barcelona de Maragall”.

Però Delgado s’oblidava aquí de mencionar la vinculació entre CiU, el PP i l’explotació turística. La remodelació del Port Vell i de la Marina de Luxe de Barcelona va ser un dels projectes insígnia del govern de Trias amb el suport del PP. Era un moment en què s’aplaudia l’obsessió per continuar sent el primer port de creuers d’Europa i augmentar cada any el nombre de creueristes. Però hi ha més! El Govern d’Artur Mas, dins la coneguda com a Llei òmnibus l’any 2011, va establir que els apartaments sortissin del paraigua de la Llei d’habitatge —una decisió del tripartit que volia sotmetre a molt més control els pisos turístics— per fer-los dependre de la normativa de turisme més laxa. Es va eliminar la necessitat d’una llicència municipal. En els primers sis anys de vigència de la nova norma, el nombre de pisos turístics es va multiplicar per nou. Recordatori per a despistats: el ‘cas del 3%’ l’instrueix un jutge del Vendrell i va esclatar arran d’una denúncia urbanística a Torredembarra. Cal tenir memòria.

Avís per a navegants: això no és un problema exclusiu de Barcelona. Primer, afecta de retruc tota l’àrea metropolitana: una reacció en cadena, per exemple, amb la pujada de lloguers des de Badalona fins a Gavà —on arriben els expulsats de Barcelona— o amb l’aterratge d’hotels, fires i pistes de gel a l’Hospitalet de Llobregat, recollint les engrunes d’aquest model. I, segon, la ‘venecització’ de Barcelona fa dècades que destrueix la Catalunya de la costa. El litoral català és el més damnificat de tot l’Estat espanyol, només superat pel del País Valencià. Els informes anuals de Greenpeace denuncien que Catalunya ha destruït gairebé la meitat dels seus primers 500 metres costa. Cubelles, Torredembarra, Alella o Roda de Berà són alguns dels municipis catalans que més costa van destruir des dels anys 60 fins a la bombolla immobiliària.

Els intents de regular el tsunami turístic a Barcelona han provocat l’ofensiva dels ‘lobbies’ turístics per qüestions com ara la moratòria hotelera, la denúncia dels fons voltors d’inversió internacionals que fan negoci amb l’habitatge o per la simple exigència de mínims perquè els apartaments turístics siguin legals. Els ‘lobbies’ turístics pressionen perquè res no canviï. Els moviments socials i veïnals ja han començat a pressionar en sentit contrari.

Està en joc una batalla importantíssima per al futur de Barcelona i per a la nostra manera de viure a la ciutat. Veurem, doncs, qui guanya: el capital, el ‘lobby’ turístic i els defensors del negoci sense cap regulació… o els que volen turisme a Barcelona però controlat i en benefici de la majoria de barcelonins (i catalans). Això del turisme no és un debat qualsevol. El turisme és una de les principals forces configuradores de la ciutat (i del país). Ens juguem què vol ser Barcelona els pròxims 20 o 30 anys.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies