Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Ernest Cañada “És un error pensar que el turisme només pot estar al servei del capital”

L’impacte de la Covid ha evidenciat les fragilitats d’una economia que depèn en excés de la indústria turística. Això ha motivat que algunes veus crítiques alertin dels riscos de voler sortir de la crisi amb les mateixes receptes que es van desplegar el 2008: aprofundint en el monocultiu. Una d’aquestes veus és la d’Ernest Cañada (Barcelona, 1968), investigador, comunicador social i coordinador de l’associació Alba Sud. Amb ell parlem del sector, de si és possible reorganitzar-lo des d’una perspectiva de classe perquè doni resposta a necessitats que transcendeixin les lògiques capitalistes, i de com s’estan situant les esquerres en aquest debat.

22/07/2021 | 06:00

Som al Poblenou, un barri que els darrers anys ha canviat molt i s’ha situat en el rànquing de les zones de Barcelona més atractives per al turisme. L’estudi del cas del Poblenou deu ser molt interessant per al teu camp d’anàlisi.

Jo recordo quan era petit que al barri, si veies un turista amb maleta, pensaves que s’havia perdut. No era una cosa habitual. Quan vam crear la Comissió Icària, que mostrava la preocupació veïnal pel que significava l’aposta per la Vila Olímpica i per aquell model de desenvolupament –que bàsicament era un gran pelotazo i una operació especulativa–, moltes de les coses que dèiem han acabat passant. A partir d’aleshores hem viscut un procés de forta elitització del barri i de desplaçament progressiu de la població.

Hi havia una part de resistència veïnal al projecte olímpic, però no era un discurs que tingués gaire presència mediàtica en aquell moment. En canvi, els mitjans sí que han estat més permeables a la crítica en el cas del [email protected]

És que ja havíem acumulat molta història. Abans del 92 vam viure un moment de molts consensos molt difícils de trencar. Hi va haver algunes veus crítiques vinculades, fonamentalment, al moviment independentista, no tant en termes de la implicació urbanística. També ho va qüestionar Vázquez Montalbán, per exemple; però, en general, ni el mateix moviment veïnal organitzat tenia una oposició molt ferma. Per això es van crear espais autònoms que assenyalaven els riscos. Vam passar de ser una ciutat que convivia amb la indústria a una ciutat de serveis, amb molt poca qualitat laboral i amb una economia que en depèn en excés.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No s’explica el creixement d’Airbnb si no és perquè el capital necessitava un lloc on recol·locar-se”

En aquest sentit, quan vam veure que l’activitat turística s’aturava a l’inici de la pandèmia, alguns sectors van situar la necessitat de replantejar-nos aquest model. El fet de repensar altres vies que no siguin el monocultiu turístic, en què ha quedat?

Jo crec que vam viure un moment una mica naïf. Vam posar molt l’accent a repensar el model, com si tot fos un problema de manca d’idees. El que tenim és producte d’una correlació de forces que es diu lluita de classes, i això cristal·litza a la ciutat. Ara ja s’ha vist que no depenia de voluntats individuals, sinó de la tensió entre les capacitats dels uns d’imposar un determinat model, i les capacitats dels altres de resistir-s’hi. Som en un moment delicat en què veiem les conseqüències del que vam construir a partir de la crisi del 2008, que ha accentuat la nostra vulnerabilitat.

De quina forma es relacionen les crisis del capitalisme, com la del 2008 i l’actual, amb el turisme?

Hi ha bastants paral·lelismes entre la crisi financera global i la crisi sanitària actual. Tenen orígens diferents, però totes dues trastoquen els fonaments de la nostra societat. Això ho explica David Harvey: en la forma com el capitalisme surt de les crisis hi són les bases per a la propera crisi. En la del 2008, el capitalisme té la necessitat de trobar nous espais on recuperar la dinàmica d’acumulació i de reproducció del capital. I això es concreta en els processos d’urbanització a la Xina però també en el procés de turistificació global. No s’explica el creixement d’Airbnb o els conflictes que hem tingut amb el turisme urbà si no és perquè el capital necessitava un lloc on recol·locar-se. Aquesta és l’aposta forta que es fa del 2008 endavant i ens porta a societats amb nivells molt forts de dependència envers aquesta activitat. I el problema és que, en cada crisi, aprofundim en un model que, si no tenim la capacitat de revertir-lo –i això depèn de la nostra capacitat social d’imposar canvis–, genera entorns cada cop més vulnerables.

En quin sentit ens fa més vulnerables?

Tenim menys capacitat de resistència als impactes que tindran les crisis següents. No són alienes al capitalisme: el mateix capital les necessita per poder rellançar-se, i aquestes dinàmiques generen entorns que són terra cremada. De la crisi del 2008 vam sortir-ne sobre la via de la hiperespecialització turística, i, si ara seguim aprofundint-hi, les properes crisis ens enganxaran molt més dèbils i amb menys capacitat de resistència i de diversificació. El col·lapse del turisme internacional ara s’ha produït per una causa sanitària, però qui diu que d’aquí a dos dies no tinguem una crisi energètica, o que l’emergència climàtica faci que el model no es pugui reproduir tan fàcilment? Hem de decidir socialment on volem destinar els recursos, si volem apostar per ampliacions d’aeroports i per seguir pagant polítiques de promoció, o si dediquem aquests diners a altres àmbits que ens facin tenir més capacitat per fer front a les crisis a les quals ens veurem abocats i que no són accidents.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’ampliació de l’aeroport no va d’economia o ecologia: l’important és qui es lucra amb aquest model”

Ara introduïes un dels temes que estan sent el debat d’aquestes setmanes: l’ampliació de l’aeroport del Prat. Des d’una perspectiva crítica s’ha posat l’alerta sobre el dany mediambiental d’aquesta ampliació. A favor, hi ha l’argument economicista d’aprofitar els recursos ara que en disposarem. Tu com ho veus?

Penso que l’element d’impacte ambiental és fonamental i que ningú no li ha de treure rellevància, però hauríem de situar el debat en uns altres termes: quin és el model econòmic que hi ha al darrere. L’ampliació de l’aeroport respon a interessos a curt termini molt particulars. D’una banda, hi ha una qüestió especulativa directament lligada a les requalificacions dels terrenys, i, de l’altra, cal posar el focus sobre la lògica de funcionament i negoci d’aquestes infraestructures. Amb la privatització d’AENA, les grans infraestructures acaben funcionant al marge de les ciutats que les acullen.

No sé si t’entenc. Vols dir que el marc del debat hauria de ser qui se n’acabarà lucrant?

El que està en joc és com augmentarà el negoci de la gent que té el control sobre l’aeroport. La discussió no és el que diuen els prohoms del sector hoteler, que no pot ser que per anar a Nova York s’hagi de passar per París. Que s’hi pugui anar directament a mi em sembla fantàstic, però aquest no és el tema. La qüestió és que estem hipotecant tota una dinàmica social –perquè després, què faràs amb tota aquella mobilització de gent?– que no respon als interessos econòmics de la ciutat, per molt que alguns vulguin fer passar per interès general el que en realitat té a veure amb interessos molt particulars. Això no exclou que, si disposem de recursos per a infraestructures, puguem debatre quines volem tenir. Què tenim un problema en aquest àmbit? Sí. Doncs invertim en Rodalies. Aquí és on han d’anar els recursos, a articular una xarxa de transport públic que ens vinculi en termes econòmics, turístics i de gaudi de la gent que viu a l’àrea metropolitana. Per tant, la cosa no va d’economia o ecologia; la discussió s’està plantejant en termes volgudament falsos: l’important és qui s’està lucrant amb aquest model de desenvolupament.

També hi ha veus crítiques plantejant que l’ampliació de l’aeroport aprofundiria en un model de monocultiu i creixement turístic.

El problema de què passarà amb aquesta activitat està per veure. En el turisme internacional hi ha moltes variables que estan en joc i que no són tan fàcils d’aclarir. El que és clar és que l’ampliació de l’aeroport no es justifica per necessitats del desenvolupament turístic. De fet, crec que hem de discutir més a fons sobre el funcionament d’aquest sector, perquè les expectatives de creixement que fixava l’Organització Mundial del Turisme estan molt en dubte. És fer-nos trampes al solitari pensar que seguirem creixent il·limitadament. Està funcionant així perquè hi ha un nivell de subvenció de la indústria molt gran: es destinen molts recursos públics a la subvenció del combustible, a la promoció i a un munt de coses que veurem si es poden sostenir. No sabem si la crisi econòmica europea i global ens deixarà amb capacitat de seguir sostenint models de negoci low cost, que són els que han permès l’expansió del turisme internacional.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Hi ha llocs que no tenen turisme, i aquesta activitat podria generar una dinamització econòmica”

Per tant, ha d’haver-hi un decreixement de l’activitat?

En ciutats com Barcelona o Palma, per exemple, per descomptat. No pot ser que l’activitat econòmica depengui tant del turisme. En canvi, hi ha altres llocs al territori que no en tenen. Existeix tot el fenomen del turisme domèstic de diàspora: immigrants amb cases als seus pobles on van per passar les vacances. Aquesta presència intermitent però continuada ha sostingut molts pobles de l’Espanya vaciada. Tanmateix, no hi ha hagut polítiques turístiques pensades per a ells; només hem pensat en el turista estranger que ha de venir a determinats llocs. No totes les polítiques serveixen per a tots els territoris, i en necessitem d’específiques. Els llocs afectats per la massificació necessiten decréixer, però hem de poder plantejar que n’hi ha que no tenen turisme, i que aquesta activitat podria generar una dinamització econòmica.

Hi ha alguns sectors empresarials que plantegen que no és necessari el decreixement, sinó que cal apostar pel “turisme de qualitat”.

Són els mateixos sectors que han volgut lligar la qualitat amb un procés d’elitització: de nou, és una lectura en termes de classe. Es valora el turisme de congressos o el turisme cultural, com si gaudir de determinades exposicions fos molt avançat i progressista, i fer el pícnic un diumenge no fos reproducció cultural. La lectura de la qualitat no s’hauria de fer en termes de poder adquisitiu o de diferenciació cultural, sinó a partir de com es relaciona l’activitat turística amb el territori i les persones que l’integren. Algú que paga centenars d’euros per una nit en un hotel, fa servir el taxi i va a un congrés o a una exposició mentre que la treballadora que neteja la seva habitació té 22 minuts per fer-ho i no cobra ni el salari mínim interprofessional, per què és turisme de qualitat?

A Barcelona, les mobilitzacions en contra de la massificació turística es van fer molt visibles a partir de l’any 2014. És el punt d’inflexió?

Fruit de la crisi del 2008 i del procés de turistificació impulsada per les elits globals com una de les grans apostes per col·locar el capital, en molts espais urbans vivim una situació d’enorme massificació i d’enorme pressió. Això està lligat al turisme postfordista, a la necessitat d’obrir espais on recol·locar el capital ampliant la lògica de la producció i del consum turístic.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Els tímids avenços per regular un turisme desfermat, ara es tornen a criminalitzar”

Què és el turisme postfordista?

Implica sortir dels espais tradicionals en els quals el que et dona prestigi és fer el mateix tipus de vacances que els teus veïns, per fer les coses més particulars possibles. El que hem viscut els últims anys és un model de capitalisme que no és que hagi substituït l’anterior, però prioritza la segmentació, allò que en diuen “l’experiència”. Aquest canvi fa que tot sigui susceptible de convertir-se en atractiu turístic, fins i tot el que estem fent tu i jo ara, de prendre una cervesa en una terrassa. En la mesura que l’activitat desborda les zones tradicionals, es van acumulant un munt de malestars socials que, per molt que alguns diaris ho presentin com un problema d’ordre públic i de conflicte entre veïns i turistes, en el fons hi ha un problema en termes de classe. I es materialitza en la impossibilitat d’accedir a l’habitatge o en l’increment del cost de la vida, per exemple. Aquestes incomoditats esclaten a l’estiu del 2014.

Recordo que alguns mitjans van començar a parlar llavors de turismofòbia.

Va ser una aposta molt mal pensada des dels laboratoris de màrqueting del sector empresarial que, a més, els va retornar en contra, perquè van convertir Barcelona en una ciutat antipàtica per al turisme. Ells mateixos van construir una imatge de la ciutat que els era perjudicial; van cometre un error. En tot cas, aquesta acumulació de malestars que es visibilitza primer amb les protestes acaba formant part del debat polític i es tradueix en les enquestes d’opinió. Després, hi ha una segona fase en què s’intenta reconduir el conflicte i buscar espais que, amb una certa enginyeria social, fessin baixar la tensió. Però el problema és que ara estem en una situació prèvia al 2014.

En quin moment ens trobem?

L’aposta de les elits de la ciutat és la de retornar a l’activitat turística i, com un animal ferit, reaccionen buscant els recursos com sigui i menystenint la legitimitat dels altres actors. Estem en un moment de coge el dinero y corre, de retornar al discurs de “som un element central per al funcionament de la ciutat, necessitem els recursos i no se’ns pot qüestionar”. Llavors, tots els tímids avenços que s’havien fet en termes de regulació, els intents de posar límits per “embridar” una indústria que estava desfermada, es tornen a posar en dubte o, directament, a criminalitzar. Les elits empresarials estan apostant per retornar a un escenari previ al 2014 i a un turisme sense cap control social.

“Si entenem que el turisme només pot ser explotació, la nostra capacitat de construir alternatives és més feble”

Alguns mitjans també s’han fet ressò d’aquest discurs quan han recollit com de tocada està l’activitat. Tampoc hi ha hagut gaire qüestionament de les injeccions de recursos públics dirigits a les empreses turístiques…

N’han fet aquesta lectura quan en podrien haver fet la lectura inversa: No podem seguir apostant per un sector que depèn constantment de l’ajut públic, que a la mínima que venen mal dades té molt poca capacitat de resistència i que, si no tanca, és pels recursos que hi aboquem. Un sector que, a més, viu de vendre una cosa que no és seva: la ciutat. La gent no s’allotja en un hotel perquè tingui un wifi superràpid, un màrqueting de l’hòstia o una decoració fantàstica, sinó perquè vol estar en un lloc on passen coses que li interessen, i que tenen a veure amb el negoci, la cultura, l’oci, l’economia o el que sigui. El turisme necessita constantment demanar-li a la societat que el sostingui. I no només li oferim la ciutat, sinó que, a més, sufraguem la seva promoció. Però, si seguim així, la propera crisi ens enganxarà amb una capacitat d’inversió pública molt menor, perquè l’hem estat dilapidant amb el sosteniment d’aquest sector en lloc d’acompanyar, donar suport i capitalitzar altres activitats més resilients.

Justament per totes aquestes disfuncions al voltant del sector, el debat sobre el turisme moltes vegades s’afronta en termes molt viscerals i dicotòmics: turisme sí o turisme no.

És lògic. Com que estem vivint processos de despossessió i d’explotació vinculats al turisme hegemònic, és normal que la primera lectura sigui reactiva, contrària a una activitat que, en termes majoritaris, genera això. S’havia de fer resistència, i sort que ha passat, perquè no puc imaginar societats tan turistificades com la nostra sense el paper dels moviments socials fent front a aquestes lògiques. Dit això, correm el risc que, si entenem que el turisme només pot ser això, la nostra capacitat de construir alternatives i d’oposar-nos a aquests mecanismes de despossessió siguin més febles. Jo em nego a pensar que no podem organitzar les activitats socials sota lògiques, objectius i resultats diferents. Naturalitzar que el turisme només pot estar al servei de la reproducció del capital és un error. Podria respondre a altres necessitats i tenir impactes diferents.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No hi ha polítiques turístiques; només s’han fet polítiques de subvenció a les empreses capitalistes”

L’esquerra ha entrat en aquesta discussió des de la perspectiva que planteges?

Hauria de fer-ho. Digues-ne turisme o digues-ne meló, però has d’anomenar d’alguna forma les activitats d’oci i recreació que tenen a veure amb com organitzem socialment el temps d’esbarjo. I aquí també s’hi inclouen les necessitats de les classes treballadores respecte a les quals no hi hem pensat. El problema de fons és que a l’Estat espanyol no hi ha polítiques turístiques; només s’han fet polítiques de subvenció a les empreses capitalistes del sector. El que necessitessin àmplies majories socials s’ha vist com un element secundari. Quan s’ha obert la mobilitat després de les restriccions de la pandèmia, el debat s’ha centrat en què passa amb la massificació a Collserola o a la zona volcànica de la Garrotxa. I les respostes que es plantegen són, fonamentalment, per evitar l’accés de la gent amb menys recursos als espais naturals. De nou, tornem a l’estigmatització que els anys setanta es feia dels domingueros, quan del que parlem és del dret d’aquestes persones a tenir esbarjo fora dels centres comercials, de la plaça dura que els han muntat, o de Netflix. Aquí no hi és l’esquerra, i, en un moment d’ascens brutal de l’extrema dreta, no ens podem permetre el luxe de desconnectar-nos de les necessitats de les classes treballadores.

De fet, en un article a CRÍTIC explicaves que l’esquerra està acomplexada amb el turisme. “Això és un problema, perquè, si pressionem cap a la seva destrucció, trencaríem aliances amb molts treballadors que volen fer la feina dignament”, deies.

Amb cert activisme de l’esquerra hi ha molta cultura de classe mitjana amb ínfules de promoció, que mira amb menyspreu alguns oficis manuals. Una de les coses que més em van sorprendre quan vaig fer treballs sobre les cambreres de pis va ser el seu malestar pel fet de no poder fer bé la feina. Però hi ha sectors de l’esquerra que no poden concebre que, en aquesta feina, algú pugui sentir-se realitzat i que vulgui millors condicions per fer-la millor.

Però això que planteges no és contradictori amb els vincles que van establir diverses organitzacions de l’esquerra i Las Kellys, per exemple? Alguns sindicats i partits polítics van aixoplugar la seva lluita, o així ho va semblar.

Quan s’han acostat a Las Kellys o a certes treballadores, ho han fet en la mesura que eren col·lectius tan cremats i asfixiats que feien una impugnació total del model, i això servia a aquestes organitzacions per fer el relat d’“el turisme només pot generar això”. Però no hi havia la segona lectura: “Són treballadores que també demanen poder fer bé la seva feina”. En aquesta altra part no se les acompanyava. Crec que necessitem recuperar una mirada de classe i de gènere sobre com estan organitzats alguns treballs, perquè generen un impacte brutal i que destrossa els qui els desenvolupen. Hem de poder reconstruir aliances amb la classe treballadora vinculada a l’activitat turística. Si reorganitzem socialment les activitats d’oci i ampliem les polítiques de turisme social, molts d’aquests treballadors que netegen habitacions, treballen als restaurants o a les recepcions podrien fer-ho amb unes condicions dignes i al servei d’altra gent també treballadora.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Els sectors que fan ‘green washing’ volen el mateix model amb una capa de vernís per capturar els fons europeus”

Ara es parla molt de confrontar la massificació turística i la crisi climàtica apostant pel turisme de proximitat. És una possible solució?

Hi tens coses a guanyar. El cost ecològic del turisme associat al transport internacional baixa amb una activitat organitzada des de la proximitat, i, en un context de crisi climàtica, no hauríem de menysprear-ho. Ara bé, com organitzem socialment aquesta activitat és molt contradictori i pot ser una cosa i la contrària. Parlar de turisme de proximitat significa repensar qui és el subjecte del turisme, al servei de qui està i en quines condicions es desenvolupa. I també implica parlar de turisme social: com organitzem, amb recursos públics, l’accés a espais naturals i d’oci per a àmplies majories. Són tots aquests temes respecte als quals et deia que l’esquerra ha de tenir un posicionament, encara que entrar-hi no sigui sexy. Si no, acabem movent-nos només en discursos que funcionen molt bé en termes de tuit i marquetingueros, però que aporten poc.

El turisme de proximitat pot tenir un paper en la transició ecosocial?

La qüestió és que, d’una banda, hi ha un sector de la societat que respon a les necessitats i a les lògiques de les elits que estan aposant per la continuïtat del model. De l’altra, hi ha persones que hem arribat a la conclusió que això no és sostenible i que necessitem una transició socioecològica cap a escenaris més diversificats. El turisme serà present per molt que tanquem els ulls molt fort; no desapareixerà i, per tant, tindrem coses a guanyar si incidim a transformar-lo, si aconseguim relocalitzar-lo i si debatem en quins termes respondrem als nous reptes que apareixeran al voltant de la proximitat. Hem d’entrar en tot això d’una forma més acurada que simplement dient: “Que s’acabi!”.

Ara hi ha empreses capitalistes que s’han sumat al carro i que plantegen una transició que diversos col·lectius ecologistes diuen que és falsa. Estem veient green washing en el turisme?

Absolutament. Els sectors que fan green o social washing els poso dins de l’altra banda: la dels que volen mantenir el model donant-hi una capa de vernís. És pur maquillatge. L’aposta d’aquestes empreses té molta relació amb la captura dels fons europeus, i que els acabin obtenint ens condemna a incrementar la nostra vulnerabilitat de cara a les crisis següents. De fet, ja estan sortint veus de les elits barcelonines que diuen que això de la sostenibilitat està molt bé, però que ara no toca ser exigents, que el que cal és recuperar l’activitat. Els hem de confrontar. Els moviments socials i els col·lectius que pensem que la perpetuació del model ens porta al col·lapse estem enfront d’aquestes empreses. Si tenim clar que necessitem una transició socioecològica que funcioni sota altres lògiques que ens permetin pensar horitzons postcapitalistes, necessitem transformacions serioses en termes ecològics i socials.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre Carta a un republicano español, de Jordi Serrano, i el pròxim Dossier CRÍTIC

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies