22/07/2022 | 06:00
* Aquesta entrevista forma part de l’exposició “Barcelona 1992. Trenta anys després“, comissariada per Sergi Picazo, al castell de Montjuïc.
Quin tipus d’oferta podia fer Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics?
El que ha caracteritzat totes les ofertes del model Barcelona, i de l’actual postmodel Barcelona, és una oferta essencialment moral. Ni arquitectònica ni urbanística. L’oportunitat el 92 era perfecta: Barcelona podia oferir-se com una mena d’anti-Sarajevo. Aquí podíem oferir un espectacle de col·laboració, cooperació, comunicació, interculturalitat… i un exemple a seguir contra la guerra i l’odi. I, més encara, quan Barcelona es va bolcar en la solidaritat amb Bòsnia. En el fons, tot això formava part de l’oferta propagandística dels Jocs de Barcelona.
Però darrere de Barcelona hi havia solidaritat, pau i valors reals o creus que era façana?
Aquí tot sempre és façana. A finals dels 80 i principis dels 90, el PSC governava Barcelona sense problema. L’esquerra a l’esquerra del PSC pràcticament havia desaparegut. No hi havia oposició. El primer signe d’oposició a les polítiques municipals va arribar molt més tard, amb la protesta arran de l’ocupació del Cinema Princesa el 96. Però el 92 era pura calma chicha. No hi havia mobilitzacions comparables amb les que hi havia hagut amb el moviment veïnal i sindical abans o com les que vindrien després. Era la pau!
“La gran transformació de Barcelona 92 no va ser urbanística, sinó de valors: van eliminar l’espontaneïtat”
Com era aquella Barcelona dels anys 80 abans del canvi urbanístic i econòmic que van representar els Jocs Olímpics?
La gran transformació no va ser urbanística —tot i que també ho era, és clar!— sinó un canvi de valors. Pasqual Maragall proposava una mena de resurrecció de Barcelona. Ell publica el llibre Refent Barcelona l’any 86 com una mena de somni al·lucinat, una mena de visió mil·lenarista, d’una ciutat nova, perfecta, on l’espai públic estava pacificat i on la gent es transformava en una ciutadania disposada a col·laborar. Per dur-ho a terme, van fer una oferta ètica i també estètica. Era una ciutat bàsicament pensada per ser fotografiada. S’atorgava al disseny un paper essencial. Però això va implicar un colossal mecanisme d’exclusió: tots els que no estiguessin a l’altura d’aquesta meravella educada i cívica mereixien ser expulsats, o mantinguts a ratlla. El que van fer, respecte a la Barcelona dels 80, va ser eliminar qualsevol cosa que s’assemblés a l’espontaneïtat humana.
Però, Delgado, veníem de la Barcelona del franquisme, la Barcelona grisa de la dictadura, la Barcelona dels barris obrers abandonats, degradats i sense serveis públics…
El franquisme va ser una dictadura que tenia una obsessió per la cosa política i la dissidència. El que va venir després va ser una mena de feixisme postmodern en què els governs van decidir que tot el que feia lleig o que semblés pobre destorbava. Si no eres fotografiable, aquesta ciutat no t’esperava. Un exemple: tota l’explosió contracultural de finals dels 70 i principis dels 80, que havia trobat entorn de la Rambla el seu eix, l’època dels Ocaña, els Nazario, Ajoblanco o el mateix Mariscal, va perdre el seu espai. Barcelona es va convertir en una ciutat 100% monitorada.
“El 92 volien fer una nova ciutat de classe mitjana, pacificada i amable. Volien apagar la Rosa de Foc”
A nosaltres, els que no ho vam viure, ens havien dit sempre que aquella ciutat era plena de fum, de fàbriques, de brutícia, de contaminació, de solars abandonats… Per què alguns teniu nostàlgia d’aquella Barcelona, doncs?
Tens tota la raó. Era una Barcelona contradictòria. Com deia la Carmen Laforet, a Nada, era una miqueta l’infern. Hi havia grisor, era plena de fàbriques… i, per tant, plena d’obrers i de lluites. Doncs tot això se’n va anar a la merda. El fum, les fàbriques, els obrers, les lluites. El que van apagar, per un moment, va ser la Rosa de Foc. El que volien aconseguir era una ciutat de classe mitjana, pacificada i amable. De fet, encara ho volen: és el seu gran objectiu, però no ho acaben d’aconseguir. Qualsevol cosa que pogués evocar la imatge d’una Barcelona conflictiva, en el bon sentit de la paraula, automàticament va ser arrasada. Vam quedar en mans de dissenyadors i d’arquitectes que pensaven que les seves maquetes eren capaces de solucionar problemes socials. Però l’únic que van aconseguir va ser amagar-los.
“Barcelona ja no fabrica res: només fabriquem ombres xineses d’una ciutat de cartó pedra per als turistes”
En una entrevista a CRÍTIC, fa cinc anys, ens deies: “Darrere els Jocs Olímpics hi ha la consecució del somni de Porcioles, que bàsicament és el projecte de Maragall, que és reformar Barcelona per posar-la en venda com a marca i com a producte”. Pots explicar-ho?
Des que Barcelona va prendre consciència d’on havia quedat ubicada en la globalització, va descobrir la via de fer grans esdeveniments per quedar sota els focus del món. Però això no ve d’ara. Va començar amb l’Exposició Universal del 1888, va seguir amb la invenció del Barri Gòtic que no té res de gòtic, després amb l’Exposició del 29, i el que van fer Serra i Maragall va ser el mateix amb els Jocs del 92. Ells entenien que hi ha un mercat universal de ciutats en venda, i que Barcelona havia de posar-se a la cua per atraure inversions i turistes. Porcioles ja va intuir que la ciutat en poc temps es quedaria sense res. Aquí què fem? Quin tipus de producte oferim al món? Abans es fabricaven coses… Ara, què som? Bàsicament, fabriquem ombres xineses que representen una ciutat de cartó pedra. Una ciutat de serveis tota ella feta de servidors? No tenim res: només tenim la nostra pròpia imatge.
Les esquerres, des del PSC fins al PSUC i després ICV-EUiA, van ser els constructors d’aquella Barcelona que critiques. El gran arquitecte d’aquella Barcelona, Oriol Bohigas, o intel·lectuals com Josep Ramoneda o Jordi Amat expliquen que, en aquell moment dels Jocs del 92, el neoliberalisme s’estava imposant a Europa i als Estats Units, i contra això, aquells van ser una mena de “jocs socialdemòcrates” on s’intenta aprofitar l’esdeveniment per millorar l’urbanisme, les places, les escoles, els hospitals, per “cosir” els barris empobrits de la ciutat…
Les reformes urbanes van implicar una millora del paisatge, fer places dures i fer espais més amables en què la gent es trobés i es respirés una mica millor. Molt bé, i què? A Barcelona s’ha complert la llei que diu: reformar és expulsar. S’ha de dir que la seva preocupació social per millorar els barris va provocar, al final, una expulsió massiva de milers de persones. I, en canvi, què és que no van fer i podien haver fet? Fer habitatge social. La ciutat va millorar, els lloguers van pujar. És de calaix. Això ens va convertir en el millor exemple de ciutat gentrificada, turistificada i terciaritzada. El capitalisme d’esquerres ha fet el mateix que hauria fet la dreta, però amb un accent social. Del que hem de parlar, doncs, és de la destrucció de Barcelona. D’una destrucció, fins i tot, literal i física. D’una destrucció en nom de crear entorns saludables i convivencials.
“El que avui dia et converteix en perillós és ser incívic: pots fer la revolució, però no pots trepitjar la gespa”
Quina seria la funció que s’espera de nosaltres, els ciutadans, en aquest model Barcelona que descrius tu?
El que hem de fer nosaltres és fer d’extres d’un colossal anunci publicitari de la ciutat que està activat permanentment. S’espera que estiguem contents, que ens passem el temps somrient i que donem lliçons de civisme. El que avui dia et converteix en perillós, per al model Barcelona, no és que siguis revolucionari, anarquista, comunista… sinó que siguis incívic: pots fer la revolució, però no pots trepitjar la gespa. Aquesta seria la imatge perfecta que volen dels barcelonins: alegres, educats, disciplinats i àvids per col·laborar.
Hem matat el Cobi ja? O seguim vivint la ressaca olímpica? Semblaria avui que a Barcelona seguim donant voltes a grans projectes, grans relats, grans esdeveniments sempre, per poder avançar?
Seguim igual. Però amb diferències. El Cobi ha mort. Si el 92 la projecció internacional de Barcelona es va basar en el disseny i en l’urbanisme agosarat, els nous grans esdeveniments d’ara es faran a través d’un nou urbanisme cutre, low cost i barat. És curiós com canvien les coses. La imatge de dispendi econòmic dels Jocs Olímpics o, encara pitjor, amb el Fòrum de les Cultures del 2004, ja no es pot tornar a produir. Ara el Cobi hauria de ser un nino de palla, més barat, reciclable i, fins i tot, ecològic.
Quins projectes de ciutat estan avui en disputa?
Barcelona pot aparèixer ara amb els Comuns com un referent del nou municipalisme. Torna a ser un referent; ve gent de tot arreu a veure què fem. Barcelona continua sent la millor botiga del món… però ara s’ha transformat en un model de ciutat contestatari. Hi ha un neoliberalisme groller i salvatge de la dreta, i un projecte capitalista de l’esquerra però de colors. Fan exactament el mateix, però l’esquerra ho fa digerible, i de fet, t’intenta convèncer que ho fan pel teu propi bé i pel bé del planeta. Però al final el projecte de ciutat que ha guanyat és el projecte capitalista. Et diuen: de què et queixes si pots anar amb bicicleta pel carrer i fem carrers per a vianants de colors? De què et queixes: de no tenir casa?
De fet, l’ajuntament actual ha aprofitat un episodi dramàtic i brutal com ha estat la pandèmia de la Covid-19, com havia fet abans amb els grans esdeveniments, per transformar la ciutat: les grans modificacions morfològiques que estem trobant als carrers per lluitar contra el canvi climàtic s’han fet aprofitant la pandèmia. A partir de l’abril del 2020, ens van dir que, per garantir el distanciament físic, calia transformar els carrers d’una forma que recordava bastant l’urbanisme tàctic. Això, però, s’ha fet sense cap mena de discussió ni de debat públic. L’urbanisme tàctic i les superilles són el gran producte que està venent avui Barcelona. Tornem a ser un gran espectacle d’imaginació i de creativitat urbanes i socials en el qual, a més, estem salvant el planeta.
* Aquest extracte de l’entrevista ha estat produït i forma part de l’exposició “Barcelona 1992. Trenta anys després“, comissariada per Sergi Picazo. Es pot veure a les sales 18 i 19 del castell de Montjuïc des del 22 de juliol i està organitzada per l’Institut de Cultura de Barcelona (Direcció de Memòria, Història i Patrimoni)
