22/07/2022 | 05:00
* Aquest extracte de l’entrevista forma part de l’exposició “Barcelona 1992. Trenta anys després“, comissariada per Sergi Picazo, al castell de Montjuïc.
Vas fer un article paradigmàtic i, a més, el vas publicar precisament a La Vanguardia, que es titulava “Matar el Cobi“, sobre els valors de la Barcelona olímpica i el Procés independentista.
Aquell article, que vaig publicar el 2013, explica que l’intent de fer hegemònic el discurs del Procés necessitava matar el Cobi una vegada per totes. En realitat, el que volien matar era el projecte politicocultural d’una identitat barcelonina, catalana i espanyola compatibles, cosa que s’havia visualitzat als Jocs, tant en els anys previs com en les cerimònies d’inauguració i de clausura. Es tractava de matar el Cobi, perquè, en realitat, volien eliminar la possibilitat que l’espanyolitat fos una identitat amb la qual els catalans poguessin sentir-se còmodes. No sé si es va aconseguir o no. Per això, el discurs que hi ha ara sobre la decadència de Barcelona és en el fons un discurs sobre la decadència del país.
Políticament, els Jocs també permeten analitzar aquella Catalunya i aquella Barcelona…
Només et dono imatge: l’entrada del rei Joan Carles a l’Estadi Olímpic es fa amb Els segadors i… en la retransmissió televisiva la bandera que es veu mentre hi entra és la senyera. Això seria impensable avui dia. Però et dono encara una altra imatge: l’aleshores alcalde Pasqual Maragall comença el seu discurs a la cerimònia inaugural recordant Lluís Companys. Jo volia viure en aquell país, i aquell país ja no existeix.
Els Jocs de Barcelona 92 són un moment àlgid de la (re)presentació mundial de Barcelona, de la seva cultura i dels seus valors. Això marca tot el que vindrà després per a aquesta ciutat i, en general, per a Catalunya. Com ens vam presentar al món?
Sí, i dona per a molta anàlisi tota la qüestió de la projecció cultural d’aquella Barcelona del 92. L’aposta cultural de les cerimònies d’inauguració i de clausura és fascinant. La d’inauguració comença amb Carles Santos, un músic d’avantguarda, dirigint una orquestra de tenores que porten una americana de lleopard típica del Dalí interpretant una protosardana. Però, a més, hi ha cantants d’òpera, el Carreras amb l’”Amigos para siempre”, hi ha la Fura dels Baus i hi ha Dagoll Dagom, i, a tot allò, s’hi ajunta un llegat de l’avantguarda i de la contracultura. Però recordo a la cerimònia de clausura el concert de rumba, un estil que era una subcultura barcelonina i que es converteix en mainstream amb Los Manolos i amb Peret tocant a la cerimònia de clausura. Em sembla una estampa d’il·lusió col·lectiva preciosa. I, a més, un segell d’autenticitat. Hi ha una idea que qualla: Barcelona és una ciutat moderna i on t’ho pots passar bé. Els Jocs permeten interpretacions interessants sobre la imatge que es projectava de la ciutat, sobre aquell moment d’alegria, sobre com els atletes perden el control i pugen a l’escenari… Vivim un xut d’orgull, els barcelonins, amb els Jocs Olímpics. I surt bé! I no estem acostumats que les coses surtin bé.
“És fàcil fer trampa criticant els Jocs. Què hauria sigut Barcelona sense el 92? Un port decadent del Mediterrani”
Per què hi ha nostàlgia d’aquella Barcelona del 92?
Fa anys que va morir la nostàlgia per aquella Barcelona. Avui tenim una perspectiva molt més crítica sobre els Jocs que la que vam tenir en els 20 anys posteriors. Determinades elits tenen nostàlgia perquè el canvi de model de la ciutat, amb els Jocs com a catalitzador, va generar una quantitat de pasta descomunal. Però són pocs. Entre la ciutadania, en general, no veig nostàlgia d’aquells anys. Els Jocs tenen un punt de cant del cigne de l’Espanya democràtica i, en els anys següents, es va anar esfilagarsant.
Com definiries el model econòmic i social de ciutat que vam tenir arran dels Jocs del 92 a Barcelona? Vam passar d’una ciutat industrial a una ciutat que viu en gran part del turisme i dels serveis.
És molt fàcil avui fer-se trampes sobre això. Què havia de ser Barcelona sense els Jocs? Quina era una evolució possible? Doncs… Livorno, Nàpols, Marsella, un port decadent del Mediterrani. Sense els Jocs, Barcelona hauria continuat sent una ciutat industrial? Mentida. Ja no ho era aleshores! La virtut que té el projecte de Pasqual Maragall i Oriol Bohigas és que troben una sortida perquè la ciutat es modernitzi, en un context en què Barcelona no era ni capital d’Estat, estava deixant de ser una capital financera i tampoc era una ciutat monumental i patrimonial com Florència o Venècia. Què podia oferir al món? La desindustrialització a Espanya era impossible d’aturar. I els Jocs, i tot el que ho va envoltar, ens van donar una alternativa.
“El 92 res feia pensar que Barcelona s’ompliria de turistes i que el sector immobiliari creixés tant”
Però aquest nou model Barcelona d’aleshores provoca una cara B: creix el turisme fins a convertir-se pràcticament en un monocultiu i patim un boom immobiliari que expulsa molta gent de la ciutat encara avui pel fet de no poder pagar els preus d’un pis.
En el model del 92, l’immobiliari no hi està contemplat. L’Hotel Arts és la principal inversió immobiliària exclusivament privada que es fa pels Jocs. És un cacau. Pràcticament no arriba a temps. Aquella època, amb dades oficials, els principals visitants de Barcelona eren per negocis o per la Fira, i no turistes. Res feia pensar que això canviaria després dels Jocs. No es va pensar un model per als turistes ni perquè el sector immobiliari creixés tant com creixeria després.
Aleshores, què va passar?
El canvi urbanístic que va fer Barcelona va ser en clau socialdemòcrata. L’arquitecte d’aquella ciutat, Oriol Bohigas, al seu primer llibre, es defineix com un socialista, i Pasqual Maragall, l’alcalde, venia de l’esquerra. El paradigma ideològic del canvi és de tall socialdemòcrata. Però qui capitalitza l’èxit del model de Barcelona no són els governs que l’impulsaven, sinó gent que troba la manera de forrar-se gràcies a l’èxit de la marca. Això fa que els Jocs no acabin revertint sobre la ciutadania tant com es volia. Hi ha una profanació del model per part del neoliberalisme.
“Hi ha dues pel·lícules per entendre els contrastos de Barcelona: ‘En construcción‘ i ‘Vicky Cristina Barcelona‘”
A partir del 92… Barcelona, en tot cas, creix econòmicament, s’omple de turistes, s’hi construeix pertot arreu. Com és aquella ja Barcelona postolímpica?
Hi ha dues pel·lícules molt significatives per entendre el contrast de models: En construcción, de José Luis Guerín, i Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen. A En construcción es reflexiona sobre un tema en què la majoria no hi estava pensant: som conscients del que implica el canvi de pell? Sabem el que implica, en pèrdua d’identitat dels barris, fer fora gent del centre de la ciutat? I, en canvi, a Vicky Cristina Barcelona, feta amb l’ajuda econòmica de l’Ajuntament i de la Generalitat, s’està venent la marca. Què s’està venent? L’oferta a un ciutadà de París o de Berlín pot ser una mica Gaudí i la cultura… però sobretot l’oferta és: “Vindràs a Barcelona i hi tindràs una experiència agradable i emocionant. Aniràs a un barri antic i et trobaràs la Penélope Cruz i el Bardem discutint, i això és molt guai, no només perquè són molt guapos, sinó perquè són autèntics, i en el món globalitzat ja no hi ha experiències genuïnes”. Podràs anar a la platja, menjaràs bé, passejaràs pels carrers, viuràs una experiència de mediterraneïtat light i et quedarà un sabor de boca llatí. Això genera un negoci i hi ha gent, una elit, que se’n beneficia, sí; però, si no arriba a totes les capes socials, és perquè manquen mecanismes de redistribució de la riquesa a partir de l’èxit del model. El problema real és que es perd el control de l’èxit massiu que té Barcelona, la rumba, l’autenticitat mediterrània… malgrat que la marca tenia un origen socialdemòcrata. Però, de moment, el model funciona i les elits econòmiques espremeran el model com una vaca fins que la deixin prima en extrem.
Hem matat ja el Cobi o la Barcelona del 92 també econòmicament… o seguim ancorats en la Barcelona postolímpica i la necessitat de grans esdeveniments per revitalitzar l’economia de la ciutat?
Avui dia, els que han matat el Cobi són els neoliberals que han capitalitzat l’èxit socialdemòcrata de Barcelona. Els que peten el globus en el qual marxa el Cobi volant de l’Estadi Olímpic són ells. Ells creuen que poden regenerar el model: ja sigui amb la fantasia de l’Hermitage, que convertiria Barcelona en una ciutat provinciana, i que les elits pensen que serà un atractiu cultural quan és un atractiu turístic; ja sigui amb la fantasia de creure que pots fer uns Jocs Olímpics en unes muntanyes on nevarà ben poc, o ja sigui construint un hotel de luxe al passeig de Gràcia només per a superrics o la marina de luxe al port només per a megaiots que tenen només unes 50 persones a Occident. El llibre que millor ho explica és Ciutat princesa, de Marina Garcés, que naturalitza una idea de la ciutat com si fos tota, quan en realitat era una idea residual. Els que ens dediquem a l’anàlisi de la cultura ens equivoquem quan ometem l’assumpte dels diners, que, en realitat, és l’assumpte que ho canvia tot.
“La crítica que es fa al model dels Jocs del 92 és ingènua. Barcelona ha de pactar amb la realitat”
Com veus el futur de Barcelona?
Barcelona no és una capital d’estat, no és una ciutat amb musculatura financera forta ni tampoc té un patrimoni comparable al de les grans ciutats que visitem. Com pot fer per sobreviure? L’actual Ajuntament de Barcelona té una agenda socialdemòcrata per transformar la ciutat. Com finançarà, però, el canvi que vol fer? M’agradaria pensar que només amb els nostres impostos ja faríem, però em temo que no hi arribem. Per tant, les possibilitats de canvi social són difícils si no hi ha un catalitzador que les impulsa. No volem tants turistes, okey. Però els turistes podrien ser una font d’ingressos que podem aprofitar per transformar la ciutat. Haurem d’acceptar que cal pactar amb la realitat. Però la crítica que es fa a Barcelona sol ser ingènua perquè no està disposada a pactar amb la realitat. Jo ja n’estic tip. La política del meu país ja m’ha venut moltes motos en els últims anys. Una manera de tractar els ciutadans com a adults seria: “Mireu, tenim una agenda per transformar socialment la ciutat avalada pel vot; ara, però, necessitem diners per tirar-ho endavant i haurem de pactar amb aquells que estan traient un benefici de la nostra ciutat”. Aquesta és una tensió que no s’ha sabut resoldre.
Hi ha qui diu que avui no hi ha un projecte per a Barcelona com aquell del 92. Que les elits no tenen projectes. Que Colau no té projecte. Que l’independentisme no té projecte. Però la ciutat està en disputa. Quins projectes estarien, segons tu, en diputa?
El que és segur és que no hi ha un projecte consensuat per aquells que poden tenir poder. Les elits voldrien regenerar el projecte del 92, i crec que la ciutadania majoritàriament això ja no ho compra. En contra seu, el model del govern d’Ada Colau, amb una agenda socialdemòcrata i ecologista, està tenint moltes dificultats per implementar-se amb èxit. Hi ha, però, un model que ha anat reunint força consens i podria fer convergir els diversos models en disputa: fer de Barcelona una metròpoli del coneixement, una ciutat laboratori, on s’innova, on es faciliten les start-ups… Hi ha elements per pensar que hem de ser una ciutat de ciència: el supercomputador de l’Institut de Ciències Fotòniques o el Parc de Recerca Biomèdica són exemples de futur. Jo col·laboro amb el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona en la idea d’una regió de ciència i de coneixement, i sé que treballen en aquesta idea. Ah, i és clar, hem de pensar el projecte per a una Barcelona que serà regió metropolitana, no només àrea metropolitana.
* Aquest extracte de l’entrevista ha estat produït i forma part de l’exposició “Barcelona 1992. Trenta anys després“, comissariada per Sergi Picazo. Es pot veure a les sales 18 i 19 del castell de Montjuïc des del 22 de juliol i està organitzada per l’Institut de Cultura de Barcelona (Direcció de Memòria, Història i Patrimoni)
