La Catalunya franquista

La fi de la Guerra Civil té dues manifestacions a Catalunya. En primer lloc, la repressió no solament dels rojos, sinó en general dels catalanistes no penedits. Això va provocar la fugida a través de la frontera. L’exili estava prou justificat, com ho demostraria l’execució d’un personatge tan lliure de culpa política com Carles Rahola. Per a la gent de dreta que decideix no fugir, el camí és el penediment i l’intent d’adaptació a la nova situació. I, en segon lloc, cal no caure en l’error de pensar en la repressió com una cosa externa, que ve de fora.

La Vanguardia, que ara afegeix al seu títol Española, reprèn la numeració amb el número que hauria correspost al 20 de juliol del 1936. Carles Sentís, antic catalanista reconvertit en espia al servei del general Francisco Franco durant la Guerra Civil, hi publicava el 17 de febrer de 1939 un article amb el títol “Finis Cataloniae? El ‘fin’ de una película de ‘gángsters’ simplemente”, on deia que la Catalunya alliberada era la real: “Hoy, precisamente, empieza a amanecer”.

El periodista formava part del petit grup de catalans que venien amb l’exèrcit: vells falangistes del reduïdíssim nucli de “camisas viejas”, catalans com José M. Fontana Tharrats, o més o menys “nuevas”, com Carlos Trías o José Ribas Seva; “intel·lectuals” fugits com Pere Pruna, Xavier de Salas o Josep Pla; catalans de Burgos com Josep Vergés; o incorporats ràpidament a Falange com Guillermo Díaz-Plaja o Rafael Santos Torroella. Josep Maria Tallada, economista al servei de Francesc Cambó, considerava que tot el mal havia començat amb la República, en iniciar el procés que havia dut a l’assalt de la sagrada propietat privada. Justament això els havia apartat de la “falsa ruta” denunciada per l’antic dirigent de la Lliga i pare del Banc Popular, Ferran Valls-Taberner. Ell protagonitzaria la renúncia més ostentosa amb el seu article sobre “La falsa ruta”, publicat el 15 de febrer. Posteriorment incorporat al llibret Reafirmación espiritual de España, hi deia: “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalán”. Calia que “la rectificación, la contrición y la enmienda marquen una nueva orientación en la vida de Cataluña, reincorporada a España definitivamente”. La sola postura admissible era l’”adhesión inquebrantable”.

La burgesia, ja distanciada del catalanisme durant la República, agraïa al règim haver-los salvat les fàbriques de la “revolució”

L’adhesió de la burgesia era prou lògica. En algun cas, com el del mateix Valls Taberner, el distanciament del catalanisme ja s’havia produït durant la República, on els plantejaments autonomistes no van tenir pas unanimitat. A més, l’alineament amb el règim agraïa haver-los salvat les fàbriques de la “revolució” iniciada el 1936 i, aviat, trobarien la manera de fer negocis en l’ambient tèrbol de l’estraperlo, les llicències d’importació i els “cupos”.

Els anys quaranta són, certament, anys de fam i misèria per a una part de la població, però també prou favorables per als camperols mitjans beneficiats per l’estraperlo. Pla assegura que entre el 1940 i el 1950 hi ha “una espècie d’entrada tumultuosa de la pagesia en la vida moderna: hom compra llençols, pantalons i aparells de ràdio; es feren obres; algunes cases foren agençades; els pagesos freqüentaven les perruqueries amb una assiduïtat desconeguda en la classe”. Exagera, evidentment, però alguna cosa hi havia. Són també els anys en què els petits fabricants tèxtils de Terrassa, Sabadell o Manresa fan negocis, compren obres d’art (més aviat carrinclones), llibres de bibliòfil i freqüenten, amb les seves “querides“, que com és sabut eren un signe d’estatus, locals com el Rigat o Los Tres Molinos.

Qui tenia mala consciència la calmava donant suport, de sotamà i en modestíssima escala, a una resistència cultural catalana d’ordre

I, quan semblava que això s’acabava, el negoci brutal de la construcció permetria d’omplir-se les butxaques a uns quants dels més grossos, que estaven pel damunt d’aquesta terregada. Per què no havien de protagonitzar una “inquebrantable adhesión”? I qui tenia mala consciència la calmava donant suport, de sotamà i en modestíssima escala, a una resistència cultural catalana d’ordre, no pas roja, seguint aquell model assenyalat per Guerau de Liost —pseudònim del poeta essencialment burgès Jaume Bofill i Mates— quan parla dels que encenen ciris a sant Jordi i donaven llonguets al drac perquè a l’infern se’n recordi. Sant Jordi era el règim, i el drac al qual donaven panets podia ser Òmnium o similars.

Els industrials, d’altra banda, van conservar prou autonomia, ja que van resistir amb eficàcia les ordres d’integrar les seves organitzacions col·lectives en el sindicat vertical. Si bé l’òrgan màxim de la vella patronal, el Foment del Treball Nacional, va restar d’alguna manera hivernat, sense funcions reals, els industrials van actuar a través de les seves organitzacions específiques. La més important de les quals seria, a partir dels anys seixanta, la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, sorgida el 1967 de la unificació de les dues anteriors de comerç i d’indústria. A banda, hi havia estructures que responien als interessos d’indústries concretes, com el SECEA (Servicio Comercial Exterior de la Industria Algodonera). L’entitat dels cotoners, creada el 1954, va ser dirigida, entre d’altres, per Manuel Ortínez, que després passaria a dirigir l’Instituto Español de Moneda Extranjera (IEME) i als negocis de l’evasió de capitals a Suïssa, d’acord amb la banca d’aquell país. Els llaners, per la seva part, van salvar l’Instituto Industrial de Terrassa i el Gremi de Fabricants de Sabadell. Més transcendent de cara al futur seria el Cercle d’Economia, un òrgan dels joves empresaris, nascut com a “Club Comodín”, en què Jaume Vicens Vives els va ensenyar les regles de l’empresariat modern.

El governador civil Acedo i l’alcalde Porcioles es van enfrontar pel protagonisme en la política catalana dels anys cinquanta

Amb tot, aquesta burgesia no tindria una seriosa influència política, excepte a escala municipal i encara amb prou feines. Aquesta esfera estaria en mans foranes en els dos graons més elevats: el dels capitans generals, la sola autoritat a escala del conjunt de Catalunya, i els governadors civils, molt aviat també reconeguts com a caps provincials del Movimiento.

[…]

El governador civil [de Barcelona] Felipe Acedo Colunga, conegut com “la mula”, havia estat fiscal en la revolució d’Astúries del 1934 i del cas contra Julián Besteiro. Segons Martí Marín, malgrat la seva mala reputació, va ser qui millor va entendre el que havia de fer i va tenir una llarga gestió, en què va voler esdevenir el protagonista de la política catalana, fins que va enfrontar-se a Josep Maria de Porcioles, que volia fer el mateix des de l’alcaldia. Acedo Colunga va ser, per exemple, qui va imposar l’entrada al consistori barceloní de personatges de la burgesia col·laboracionista com Santiago Udina, Narcís de Carreras (president del Barça), Santiago de Cruïlles (gendre de Joan Ventosa Calvell) o el ja esmentat Samaranch, un falangista que sempre apareixia enganxat al “camarada José Antonio Elola-Olaso”, l’home al capdavant de la gestió de l’esport.

Els ajuntaments eren la peça clau de l’administració. D’entrada, van ser substituïts per gestores, fins que va arribar l’hora dels nomenaments pels governadors civils, en les poblacions menors, i pel ministre de l’Interior en les més grans, excepte Barcelona, que era tria directa de Franco.

L’Ajuntament de Barcelona era, sens dubte, el més important. El primer nomenat per Franco seria un home de la seva absoluta confiança: Miquel Mateu i Pla. L’anomenat “Mateu dels ferros” era nebot del cardenal Enric Pla i Deniel, amo de l’electricitat d’Andorra —des d’on va boicotejar el subministrament a Catalunya durant la guerra—, i només va abandonar el consistori quan Franco el va necessitar per a una feina més difícil: ambaixador a París el 1945. El seu substitut va ser Josep Maria Albert Despujol, baró de Terrades. És a dir, l’amo de l’Espanya Industrial, un monàrquic de noblesa d’Alfons XIII, que va fracassar en la seva gestió i va ser retirat per la seva mala salut i per la vaga de tramvies del 1951, juntament amb Baeza.

La influència del ministre Blas Pérez va fer que el reemplacés Antoni Maria Simarro Puig, passant del despatx d’advocat del jerarca, president de la Diputació de Barcelona del 1939 al 1943 i president del Col·legi d’Advocats des del 1943. Aquest personatge insignificant i gris, que exasperava Acedo Colunga per la seva nul·litat, seria alcalde des del 1951 fins a retirar-se de la vida política el 1957. Seria també el 1957 quan, havent renunciat Mateu a fer de “ministro catalán” —a la manera del que demanava José María Aznar a Jordi Pujol arran del pacte del Majestic—, es va nomenar ministre sense cartera Pere Gual Villalbí. Aquest home del Foment era considerat proper als cercles del poder econòmic català, però era una completa nul·litat (“los diplodocus a los museos”). Els ministres anteriors a ell no havien exercit gaire de catalans: Demetrio Carceller, nascut a Terol però criat a Terrassa, i Eduardo Aunós, un vell i insignificant personatge de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Ambdós eren gent amb escassa representativitat política.

Com a reemplaçament de Simarro, Acedo Colunga volia nomenar alcalde Fèlix Escalas, però es va imposar el notari Josep Maria de Porcioles i Colomer. L’historiador Martí Marín sosté que no era l’home de Franco, com s’ha dit, sinó una imposició del vencedor en la crisi política de 1956-57, com era Luis Carrero Blanco, o més aviat del tàndem format amb Laureano López Rodó, ja que era aquest segon el que feia la política catalana. Porcioles era un home ambiciós i amb bones relacions polítiques i socials, que molt aviat va enfrontar-se amb Acedo Colunga, que volia seguir essent el protagonista de la història. El nou alcalde va aconseguir de fer veure que bona part dels regidors nomenats pel governador civil eren gent corrupta i va explotar un seguit d’enfrontaments, com el dels nois del Frente de Juventudes amb els minyons de muntanya catòlics, fins que va semblar a Madrid que era el nou home fort i l’altre va dimitir el 1960.

El més rellevant de l’etapa Porcioles (1957-73) va ser la corrupció: una xarxa de complicitats econòmiques per repartir-se els guanys del creixement de la ciutat

L’era Porcioles a l’Ajuntament de Barcelona, celebrada per Josep Pla a Destino com si fos el retorn de la Lliga al poder, seria insignificant des del punt de vista de les seves pretensions polítiques d’obertura, lligades al programa de les tres C (Carta municipal, Castell de Montjuïc i Compilació del dret civil català) i altres fantasmagories per l’estil. El més rellevant va ser la corrupció que va arribar al seu súmmum gràcies a l’establiment d’una xarxa de complicitats econòmiques per repartir-se els guanys del creixement de la ciutat. El lobby especulador-constructor estava integrat pel Banco Condal, el Banco de Madrid (de Jaume Castells, que era també el patró del Tele/eXprés), la financera Fidecaya, la constructora Spai, el grup immobiliari de Josep Maria Figueras, el consorci dels túnels del Tibidabo, Enher, etc. Les connexions eren ben clares. Per exemple, el delegat municipal de serveis d’Urbanisme —els delegats eren noves figures de designació directa de l’alcalde— va ser durant tot el porciolisme Guillermo Bueno Hencke, president del Banco Condal, membre del consell d’administració de Fidecaya, d’Enher i, encara més important, cunyat del constructor Josep Maria Figueras.

No és estrany que trobés facilitats per fer blocs en terrenys comprats barats perquè no eren edificables abans que ell els comprés. Va fer operacions tan memorables com la Ciudad Satélite San Ildefonso (Cornellà de Llobregat). Porcioles concentraria a la seva notaria tots aquests negocis immobiliaris, als quals sumaria la seva participació com a membre dels consells d’administració del Banco Condal, Fidecaya, les immobiliàries de Figueres o el Banco de Madrid, a més de la paperera Inpacsa de Balaguer (possible responsable dels incendis de boscos de Lleida). Quan es va haver de retirar de la política municipal, l’exalcalde era un dels deu homes més rics d’Espanya. I no ho devia pas a haver estalviat el sou oficial.

[…]

Porcioles va ser destituït el 1973, sembla que pel seu enfrontament amb el ministre de la Governació Garicano arran dels negocis sobre la construcció dels túnels del Tibidabo. Els substituts serien personatges de segona fila com Enric Masó —el seu consistori protagonitzaria el cas dels divuit regidors del no al català—, Joaquim Viola —destituït el 1976 per l’àmplia hostilitat popular contra ell i mort el 1978 amb una bomba independentista— i Josep Maria Socias —l’home de Martín Villa durant la Transició.

• 

  Escrits inèdits del gran historiador que ens va deixar el 2018

  El fragment que acabeu de llegir pertany al llibre El franquisme, de Josep Fontana, a cura de Jaume Claret (Eumo Editorial, en coedició amb la Universitat Pompeu Fabra).

  Per a Josep Fontana Lázaro, la dictadura franquista va ser alguna cosa més que un període viscut, cabdal per a la definició i per al desplegament del seu compromís cívic, polític i historiogràfic. Al llarg de la seva trajectòria, fos des de la universitat o des del món editorial, l’historiador barceloní va ser una peça clau en l’impuls de la recerca i la divulgació sobre aquells anys. Alhora, va construir una explicació informada, crítica i sempre en revisió, en un relat on confluïen les aportacions de les darreres investigacions, la seva pròpia experiència vital i un compromís ineludible amb el coneixement posat al servei de la ciutadania.

  El franquisme ens ofereix una síntesi excel·lent dels seus escrits –alguns són apunts de classe; d’altres, conferències i intervencions diverses—, que ens permet entendre millor la seva mirada sobre el règim més determinant de la nostra història contemporània.