Qui té por del gènere?

Ningú no arriba al món separadi del conjunt de normes que l’esperen. Les convencions, les formes de tractament i les formes institucionals de poder ja estan en funcionament abans que en notem l’empremta per primera vegada, abans de l’aparició d’un “jo” que consideri que la decisió de qui o què volem ser recau sobre nosaltres. Hi pot haver ocasions, és clar, en què trenquem amb les normes que se’ns imposen, rebutjant les interpel·lacions que se’ns proporcionen, trobant llibertat en aquest “no” i en el gir cap a un altre camí. I, tanmateix, la nostra formació no desapareix de cop i volta després de certes ruptures, sinó que aquestes ruptures passen a formar part de la història que ens expliquem sobre nosaltres, en part per demostrar a l’altra gent que es tracta d’una ruptura possible. Diem, per exemple: “Aquest és el moment en què vaig trencar amb tal autoritat o expectativa” i, en aquestes circumstàncies, entenem que el com, el quan i el perquè d’aquesta ruptura són importants per a la història de nosaltres que volem explicar.

Precisament perquè les normes que ens configuren no actuen sobre nosaltres una sola vegada, sinó diverses vegades al llarg del temps, se’ns presenta més d’una oportunitat per a desbaratar-ne la reproducció. Aquest procés iterable ofereix oportunitats de revisió i de rebuig, motiu pel qual el gènere té una temporalitat pròpia i no el podem entendre sense considerar-lo un producte històric i revisable. Aquest punt de vista repercuteix en la manera com responem a la pregunta: “Soc lliure o estic determinadi?”. En poques paraules, no ens formen mai només les circumstàncies externes, ni ens formem incondicionalment a nosaltres. Això pot ser una altra manera de dir que no només vivim en un temps històric, sinó que el temps històric viu dins nostre com a historicitat de qualsevol forma de gènere que adoptem com a criatures humanes. No ens podem escapar de la primera impressió que va donar vida al nostre desig i va convertir en enigmàtic el món adult, incloses les seves interpel·lacions de gènere.

En certs aspectes, el moviment contra la ideologia de gènere vol posar fi a tota aquesta vitalitat, llibertat i complexitat històrica i interna. Amb la seva resposta davant de la situació de les persones que volen canviar de gènere o accedir a uns serveis mèdics o un estatus legal que els reconeguin el gènere, el Vaticà ha deixat clar que les persones que volen crear una identitat pròpia segons els seus termes s’estan apropiant d’un poder que només pertany a Déu.

Ens centrem en la contribució del Vaticà a la retòrica antigènere i en les dimensions globals del moviment

Aquest llibre, doncs, comença centrant-se en la contribució del Vaticà a la retòrica antigènere i en les dimensions globals del moviment, incloses les xarxes que el componen. Malgrat que les afirmacions en contra del gènere difereixen segons el context en què han estat articulades, hi ha certes idees que es repeteixen a qualsevol regió. Les iniciatives de col·laboració entre les esglésies evangèliques de dretes dels Estats Units, Amèrica, l’Europa de l’Est i el Nord d’Àfrica són de les més notables pels documents de posició que han publicat i el suport públic que han aconseguit.

També examino la presència de fantasmes psicosocials en els arguments clau en contra del gènere, repasso alguns dels debats legislatius més importants sobre la qüestió i assenyalo alguns dels exemples de col·laboració organitzada en contra del gènere que hi ha hagut en diverses regions i hemisferis. A continuació, el llibre s’endinsa en els debats recents als Estats Units, on el terme “gènere” no ha esdevingut objecte de polèmica fins fa poc, i examina els esforços de l’Estat a favor d’una fantasia de restauració dels poders patriarcals. També reflexiono sobre els debats britànics sobre la qüestió del sexe, parant una atenció especial a les preocupacions fantasmàtiques que apareixen en l’argumentació de feministes transexcloents com J. K. Rowling o l’organització Sex Matters, i en les opinions de Kathleen Stock i Holly Lawford-Smith.

El terreny en què es construeix el gènere no és la naturalesa, sinó una sèrie de pràctiques, discursos i tecnologies

A partir d’aquí, examino els desafiaments a la teoria de la construcció social, que serveix de base a la idea del gènere com a “construcció”. D’una banda, sempre ha estat erroni entendre aquesta “construcció” com un artifici o una falsedat diferents de la realitat material del cos. De l’altra, el que demostra més clarament com les contribucions materials i socials s’entrellacen en la producció d’un cos amb gènere és un model de coconstrucció. El terreny en què es construeix el gènere no és la naturalesa. Tant la dimensió material del cos com la social es construeixen a través d’una sèrie de pràctiques, discursos i tecnologies. Aquest procés de coconstrucció mostra com la materialitat del cos es forma a través d’allò que s’ingereix i les atmosferes a les quals s’està exposat, els tipus d’aliments disponibles, l’aire que es respira, i tota la infraestructura mediambiental a través de la qual es formen i sustenten els cossos. Aquests elements no només es troben fora del cos, sinó que són la matèria que el forma.

Dit això, els marcs normatius també poden utilitzar aquest procés de coconstrucció amb conseqüències devastadores. En són un exemple les brutals operacions quirúrgiques i els procediments de normalització fets per la Clínica d’Identitat de Gènere de John Money a la Universitat Johns Hopkins, o els experiments ginecològics duts a terme en dones negres durant l’esclavitud, a través dels quals es van forjar les idees normatives sobre la masculinitat i feminitat blanques. Aquests són només dos exemples de formes culturals i materials de creació de gènere que implicaven una violència atroç. En les intervencions quirúrgiques forçades, els cossos de les dones negres eren tractats com la “carn”, en paraules d’Hortense Spillers, i sobre aquesta base es va construir la cultura o civilització sexuada.

Per què s’ha exigit als cossos negres que assumeixin el paper de la “naturalesa”, sota quines condicions i amb quins propòsits? El dimorfisme contribueix a la reproducció de la família normativa blanca als Estats Units. Hortense Spillers argumenta que les dones negres van ser excloses del binarisme de gènere idealitzat, ja que se les considerava com la carn sense gènere a partir de la qual s’havien format els gèneres blancs. Les normes de gènere durant i després de l’esclavitud van ser construïdes com una cosa suposadament blanca, recolzant el supremacisme blanc, de manera força literal, a l’esquena de les persones esclavitzades. C. Riley Snorton aprofundeix en la tesi de Spillers i argumenta que la història de les intervencions ginecològiques en persones prèviament esclavitzades als Estats Units demostra com les normes de gènere van ser creades a través del racisme quirúrgic. Els cossos negres van esdevenir el camp de proves a partir del qual es van crear les normes de gènere de les persones blanques.

M’oposo als projectes sexològics que pretenen obligar els cossos a ajustar-se a uns ideals dimòrfics

El projecte de Money pressuposa i alhora explota la incommensurabilitat entre una encarnació viscuda i l’assignació de sexe que aquest cos rep. Des d’una perspectiva més àmplia, el gènere dona nom al dilema de com ajuntar les categories socials i les formes viscudes d’encarnació. Amb quins mitjans s’ha de fer? I amb quina força? Hi ha maneres brutals i injustes de forçar aquesta conjunció, i també hi ha maneres prometedores i fins i tot emancipadores d’encarnar tant aquesta conjunció com aquesta disjunció. Jo m’oposo als projectes sexològics que pretenen obligar els cossos a ajustar-se a uns ideals dimòrfics. La meva intenció, en canvi, és mostrar que els diversos paradigmes científics ens ofereixen una manera d’entendre el gènere com un espectre o un mosaic, com una complexitat viva que mereix ser afirmada.

A banda de la sexologia i la raça, la colonització també actua de maneres paradoxals dins del moviment contra la ideologia de gènere. Per a mi, la pretensió que el gènere està al servei de projectes de colonització és una afirmació de dretes que no distingeix entre la imposició colonial del dimorfisme criticada pel feminisme descolonial i l’afirmació contrària del Vaticà, segons la qual les influències colonials són les culpables que aquest marc binari tan preuat sigui qüestionat. Jo argumento que, com a mínim, existeixen dues concepcions ben diferenciades de colonització, i em baso en treballs que mostren que, al Sud Global, el dimorfisme de gènere dista molt de ser un supòsit estable.

Evidentment, com a terme, “gènere” està lligat a l’anglès i sovint també a un possible monolingüisme. A vegades, el terme no funciona en altres llengües i, a vegades, hi descobreix parents lingüístics que no sabia que tenia. La prominència del terme depèn de la traducció, i el fet de validar aquesta traducció sovint altera el significat d’un terme quan arriba a una altra llengua i un altre context. Concloc que la traducció és la condició necessària per a un feminisme transnacional i una solidaritat eficaç davant del moviment contra la ideologia de gènere. Per tant, és important situar en primer pla els estudis que demostren que el marc heteronormatiu per reflexionar sobre el gènere com a concepte binari va ser imposat pels poders colonials al Sud Global, així com localitzar els llegats de l’esclavitud i el colonialisme que duen a terme pràctiques quirúrgiques i sexològiques brutals amb l’objectiu de determinar i “corregir” el sexe segons els ideals de blanquitud, i plantejar-nos quines són les alternatives lingüístiques al gènere en diverses llengües per criticar els supòsits monolingües del terme. Potser la tasca consisteix a alentir el debat públic, a reflexionar sobre allò que creiem entendre per “gènere” i per què.

Aquesta mena de recerca pública és essencial per a la vida democràtica perquè, quan jutgem el que no entenem, és la ignorància moralista i dogmàtica qui dicta el destí tant de la vida intel·lectual com del discurs públic. Qui demana als censors que desmantellin els programes d’estudis de gènere o que eliminin la paraula de l’educació o la sanitat està demanant que s’intensifiquin la censura i el control estatal en tot el domin públic, i dedica les seves passions a enfortir els poders autoritaris.

En quina mena de fantasma s’ha convertit el gènere i quines preocupacions, pors i odis reuneix i mobilitza?

Intentaré reconstruir alguns dels arguments esgrimits en contra del gènere i respondre-hi tan bé com sàpiga. I, tot i que vull demostrar que tant els arguments de la dreta com del feminisme transexcloent en contra del gènere són erronis o no estan ben formulats, el meu objectiu principal no és només argumentatiu, acadèmic o filosòfic. La meva pregunta, espero que hagi quedat clar, és la següent: En quina mena de fantasma s’ha convertit el gènere i quines preocupacions, pors i odis reuneix i mobilitza? Les persones que s’oposen al gènere viuen convençudes que realment hi ha alguna cosa que està destruint el seu món, el seu sentit encarnat del jo en el món, i les estructures socials que necessiten per sobreviure. El que em proposo, doncs, és entendre la dimensió fantasmàtica del “gènere” tal com la percep qui advoca per l’eliminació de l’educació sobre el gènere, la censura dels textos relacionats amb el gènere i la criminalització o privació de drets de les persones trans o queer.

Encara hi ha moltes coses que no sabem sobre el gènere com a problema estructural de la societat, com a identitat, com a camp d’estudi, com a terme enigmàtic i altament carregat que circula de maneres inspiradores per a algunes persones i aterridores per a altres. Per imperatiu que sigui defensar els camps d’estudi que utilitzen el gènere com a terme que descriu la identitat, les formes socials de poder i les formes diferencials de violència, hem de continuar pensant a què ens referim quan parlem de gènere i a què es refereixen els altres quan es rebel·len contra el terme. Pensar és difícil quan s’està sota la influència d’un fantasma. I, tot i així, el pensament i la imaginació són més importants que mai. Quina forma d’imaginació crítica seria capaç de plantar cara al fantasma? Què significaria crear una forma de solidaritat i d’imaginació conjunta que tingués el poder de desemmascarar i derrotar les normes cruels i les tendències sàdiques que es propaguen sota el moviment contra la ideologia de gènere?

• 

  Un llibre molt esperat

  El fragment que acabeu de llegir pertany al llibre Qui té por del gènere?, editat en català per Tigre de Paper, que planteja una resposta a la reacció conservadora antifeminista i trànsfoba. Amb la traducció de Lola Fígols Fornell, l’epíleg de Bel Olid i la il·lustració de portada de Marta Cartu, l’obra de Judith Butler no busca oferir una nova teoria del gènere, sinó examinar com el “gènere” s’ha convertit en un fantasma per als règims autoritaris emergents, per a les formacions feixistes i i per al feminisme transexcloent. L’assaig és també una crida atrevida a rebutjar l’aliança amb moviments autoritaris i a fer una coalició àmplia en la lluita per la igualtat, lligada a la lluita contra la injustícia.