Crític Cerca
Opinió
Milena Duch

Milena Duch

Politòloga especialitzada en feminismes i estudis de gènere, i membre del col·lectiu Suport i Autonomia Lesbofeminista (La SAL)

A qui li interessa que es desactivi el feminisme?

Les plataformes que comencen a fer política transexcloent apareixen just quan el moviment desborda, mobilitza i planteja qüestions que toquen els fonaments de l’ordre establert

02/11/2022 | 18:30

Concentració del col·lectiu trans a la Rambla de Barcelona/ Foto: JORDI PUJOLAR – ACN

El 22 d’octubre passat, la porta i les finestres dels baixos de Ca la Dona, espai referent del moviment feminista català, van aparèixer completament encartellats amb pasquins que acusaven l’espai de col·laboracionisme amb el patriarcat –en uns termes força despectius– i imitaven publicitat de revistes i d’anuncis de serveis sexuals.

Casualment, o no, aquell dissabte passaven dues coses a la vegada: A Ca la Dona, s’hi celebrava la dotzena edició de l’Escola Feminista, titulada enguany “De feminismes i transfòbies”, i que tenia l’objectiu d’abordar com ho podem fer des dels feminismes per fer front a la transfòbia i a l’augment dels discursos d’odi reaccionaris que han sorgit darrerament a l’hora de parlar de la qüestió trans. D’altra banda, aquell mateix dia, Barcelona era escenari d’una manifestació estatal que, sota el lema “Per l’agenda feminista”, clamava en contra de la llei trans i de qualsevol política que tingui per objectiu millorar les condicions de vida de les persones dissidents de gènere.

No deixa de sorprendre que hàgim de recordar a grups autoemmarcats en l’esquerra que la negació dels drets de qualsevol col·lectiu de persones no farà que el col·lectiu en qüestió deixi d’existir; paradoxa instal·lada en la cada vegada més habitual confusió entre drets bàsics i privilegis. De la mateixa manera, negar a qualsevol persona la seva existència et col·loca en una posició que es descriu per si mateixa. Això és el que està passant ara mateix amb les persones trans a l’Estat espanyol. Una qüestió tan bàsica, de reconeixement i d’empatia, s’ha tornat el tema de polarització política, relacionada amb el feminisme, més important dels darrers anys.   

En lloc d’enrocar-nos en aquest fals debat sobre l’existència de les persones trans –existència entesa no com el resultat individual de ser essencialment i per naixement d’una manera determinada, sinó com l’opció de sortir dels marcs normalitzadors i opressius del gènere–, podríem estar parlant, per exemple, de com posar fi a més del 80% d’atur que pateixen les persones trans i la precarietat habitacional i de vida que se’n deriva. Podríem parlar de com fer front als feminicidis i a la LGTB-fòbia, i podríem seguir treballant per combatre la feminització de la pobresa, o per millorar les condicions de vida de totes nosaltres.

La lluita feminista està segrestada per sectors autoanomenats feministes, contraris a l’ampliació dels drets de les persones trans

Tanmateix, en un gir de guió inesperat, ara ens trobem que la lluita feminista ha estat segrestada per sectors autoanomenats feministes, que estan en contra d’aquesta ampliació de drets. Això desorienta perquè és inaudit.

La dreta calla; resulta obvi. Però, ara, aquests sectors li estan fent la feina bruta en relació amb la reculada dels drets d’autodeterminació i del propi cos (perquè la llei trans també va d’això). D’altra banda, una part de l’esquerra està desorientada, una vegada més, per les contradiccions insuperables que li suposa el feminisme, i tampoc no acaba de pronunciar-s’hi.

És evident que el simple assenyalament d’aquests discursos no està servint per aturar una tendència que, en lloc de tenir com a objectiu millorar les condicions de vida de totes les oprimides pel patriarcat capitalista i colonial, té el focus posat a demonitzar un col·lectiu concret de persones. Caldrà analitzar a fons el com s’ha introduït tot aquest imaginari que centra l’existència trans com a amenaça i no com a virtut del Moviment Feminista

Mantres, màximes alarmistes i desinformació al voltant de la ‘llei trans’

Cert és que el soroll que està generant aquest no debat és eixordador i que aquests discursos estan causant el mateix efecte que les mentides repetides mil vegades: són informació falsa, màximes alarmistes, catastrofistes, sense fonts, sense context i sense realitat. Aquestes tècniques són les que s’han fet servir, entre altres coses, per intentar bloquejar la llei trans. De les més sonades i reiterades és el mantra segons el qual la normativa “esborra les dones”, o el fet que “permetrà que els agressors evadeixin condemnes per violència de gènere”.

Totes les alarmes han estat desmentides una vegada i una altra pels col·lectius i per les persones experts en la matèria. La llei trans no esborra les dones perquè, precisament, garanteix més drets per a totes. De fet, qui les ha esborrat històricament han estat els homes privilegiats pel patriarcat i pel capitalisme colonial, no pas les persones trans. D’altra banda, la llei tampoc no permetrà evadir condemnes per violència de gènere, ja que qualsevol que tingui una denúncia per aquest delicte serà jutjat en funció del sexe registral que tenia en el moment de cometre l’agressió. Però és que, en tot cas, l’anàlisi, el debat, o qualsevol crítica i esmena a aquesta proposta caldria que vingués de bracet de les persones a les quals interpel·la directament.

La polèmica més recent –d’aquesta mateixa setmana– al voltant de la normativa és l’intent del PSOE de tocar un dels seus pals de paller, com és el dret a l’autodeterminació de les persones menors. En definitiva, la voluntat dels socialistes és generar una guerra contra la llei fins a l’últim moment i per darrere, jugant amb un dels seus punts més sensibles. Encara que això impliqui contradir la resolució del Tribunal Constitucional del 2019, segons la qual els menors trans tenen dret a anotar el seu canvi de sexe en els registres públics.

Les falsedats sobre la ‘llei trans’ han calat en l’opinió pública, i el resultat és el d’assimilar les dues parts

Les falsedats, repetides fins a la sacietat i sense contrastar, han acabat calant en l’opinió pública i, com sempre passa en aquests casos, el resultat és el d’assimilar les dues parts com a dos posicionaments anivellats i legítims: un que dona dades i l’altre que no les dona; un que respecta els drets humans i la integritat de qualsevol grup de persones i l’altre que no ho fa; un que té arrelament i agència en la història del moviment feminista del nostre entorn i l’altre que no el té.  

La transfòbia, i especialment la transmisogínia (l’odi específic cap a les dones trans), que s’està instal·lant en l’agenda política de l’Estat espanyol, no es pot explicar des de la història del feminisme. Tal com apuntava Josebe Iturrioz (activista i filòsofa, component del mític col·lectiu transfeminista basc Medeak) en una entrevista a Parole de Queer, el moviment transexcloent a l’Estat espanyol sorgeix, a partir de l’auge del feminisme, en llocs que no tenen res a veure amb els espais on el feminisme s’ha organitzat tradicionalment. I ho fa de bracet de moltes noies que arriben al feminisme a través de xarxes socials, i no des d’espais polítics feministes on el debat i la reflexió, evidentment, funcionen d’una diametralment diferent. D’altra banda, i per mi aquesta és una qüestió clau, hi ha el fet que el consum de continguts feministes anglosaxons provoca que un conflicte dels Estats Units dels anys vuitanta i noranta acabi sent importat a l’Estat i a Catalunya. 

Precisament per aquests motius és important tenir present que la introducció d’aquest conflicte no ha estat de baix a dalt; és a dir, del moviment feminista a les institucions, sinó a la inversa. Les plataformes que comencen a fer política transexcloent apareixen just en el moment en què el feminisme es torna un moviment que desborda, mobilitza, interpel·la més enllà dels mateixos cercles de participació i, evidentment, planteja qüestions que toquen els fonaments de l’ordre establert.

És enmig d’aquesta onada quan sorgeixen veus de persones significades, tant de partits com de càtedres universitàries, i també de reconeguts mitjans de comunicació d’abast estatal, que apunten directament, i sense despentinar-se, cap a les dones trans com a “infiltrats dintre del feminisme” o “cavalls de Troia del patriarcat”.

Això potser ens indica que aquest sorgiment té a veure amb una disputa deshonesta pel control de la lluita feminista i per determinar quin abast transformador pot arribar a tenir. El feminisme radical (d’arrel, complex i desestabilitzador de l’ordre patriarcal) que s’ha construït els darrers 50 anys venia a fer trontollar els fonaments de l’ordre establert en tots els sentits de la vida, no només en alguns, i a fer-nos més lliures a totes, no només a algunes. Perquè radical volia dir això, encara que  aquests sectors també s’hagin apropiat dels nostres conceptes. I així volen anar distorsionant i desactivant tot allò que s’estava començant a moure. A qui li pot interessar que el feminisme més ampli, plural i transformador que s’estava bastint al nostre context, es desactivi? No podem deixar de preguntar-nos-ho.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies