Crític Cerca
Opinió
Judith Muñoz Saavedra i Sol Ortega Navarro

Judith Muñoz Saavedra i Sol Ortega Navarro

Muñoz és doctora en Sociologia. Ortega, periodista i comunicadora

Si a Xile triomfa la ultradreta, hi perd el món i hi perds tu

En la segona volta de les eleccions presidencials de diumenge vinent al país més austral del món s'enfronten dos models polítics, econòmics i de valors del tot oposats

17/12/2021 | 07:00

Gabriel Boric, diputado de la izquierda chilena / CONGRESO DIPUTADOS CHILE

Què ha passat entre l’esperançadora revolta de l’octubre del 2019 a Xile, que buscava enderrocar les bases del neoliberalisme, i la primera volta de les actuals eleccions presidencials, on el candidat de l’extrema dreta es va imposar a la primera posició, amb un 27,91% dels vots? És la pregunta que ens fem moltes persones que seguim els moviments socials de l’Amèrica Llatina en general, però també allò que ens demanem les dues xilenes a l’estranger que signem aquest article.

En la segona volta de les eleccions presidencials, que se celebra diumenge vinent, 19 de desembre, s’enfronten dos models polítics, econòmics i de valors completament oposats. En aquest article expliquem algunes claus del que hi està passant.

De l’esclat social a l’amenaça real del pinochetisme

Per entendre l’evolució entre les mobilitzacions de l’octubre del 2019 i el moment actual, en què un candidat d’ultradreta podria guanyar les eleccions, cal posar sobre la taula diverses qüestions. En primer lloc, s’ha de constatar que era un miratge pensar que totes les persones que van participar en les mobilitzacions de l’octubre del 2019 compartien el mateix relat de canvi col·lectiu i les mateixes aspiracions socials. Cal no oblidar que, encara que l’epicentre va ser a la capital, Santiago, a l’avui coneguda per plaça de la Dignitat, les mobilitzacions van travessar totes les ciutats del país i van sorprendre per l’alta participació de persones anònimes que no pertanyien a cap mena d’organització i que plantejaven reivindicacions molt diverses.

En segon lloc, el vandalisme i la violència. Hi va haver grans controvèrsies sobre la legitimitat de la violència com a estratègia per impulsar els canvis estructurals. Aquest mètode va ser rebutjat, directament, per una part de la societat mobilitzada. Però l’esquerra ha estat incapaç d’oferir una proposta coherent capaç d’unir seguretat i transformació social.

El candidat de l’esquerra, Gabriel Boric, no ha connectat amb l’electorat que va donar suport a l’esclat social

Tercer, el descrèdit de la classe política i la consegüent incapacitat de mobilitzar l’electorat. Una realitat amb què ha topat Gabriel Boric i el Front Ampli, la coalició de partits a què pertany. Tot i ser un candidat sorgit dels moviments estudiantils dels 2010, on va tenir un rol important com a dirigent universitari, Boric, de 35 anys, no va tenir “carrer”, com es diu a Xile a qui perd contacte amb la realitat popular. Durant la primera part de la campanya presidencial, Boric i el seu equip no van saber connectar amb una part d’aquell electorat que va donar suport a l’esclat i que va votar massivament en el plebiscit per canviar la Constitució actual. Una bona part d’aquell 80% que va rebutjar mantenir la carta magna del dictador, simplement, es va quedar a casa.

Això porta al quart punt: la deslegitimació intencionada del procés constituent. La dreta, amb el suport d’un alt percentatge dels mitjans de comunicació, va iniciar fa mesos una campanya de desprestigi d’aquesta convenció constitucional paritària i amb escons reservats per als pobles originaris. Un avenç democràtic històric i sense precedents, no només per a Xile, sinó per al món, que demostra que altres maneres de construir ciutadania són possibles, però que avui es troba sota amenaça. El candidat de l’extrema dreta, José Antonio Kast, ha dit que treballarà perquè aquesta nova Constitució que s’elabori a Xile no sigui aprovada.

I cinquè, però no menys important, la bruta campanya comunicacional que està desplegant l’extrema dreta.

La ultradreta i el seu manual

El candidat de la ultradreta xilena, José Antonio Kast, ha articulat el seu discurs al voltant de consignes que a Espanya són familiars. La defensa de la pàtria, el fantasma del comunisme, la immigració com a amenaça, la violència que no té gènere, són part del seu ideari. I, per descomptat, Veneçuela. De fet, fa alguns dies Pablo Casado plantejava la seva preocupació per la possible deriva de Xile cap a sistemes com els de (xupito) Veneçuela i ho aprofitava de pas per criticar Podemos (xupito). El comodí de Veneçuela també es fa servir a Xile per desactivar qualsevol proposta redistributiva i per reduir el debat sobre drets socials a la caricatura d’un país que esdevindria Chilezuela. Potser aviat sentim parlar per aquí del risc de convertir-nos en Españazuela si s’aprova la reforma laboral o si es continua consolidant la figura de Yolanda Díaz. Donem-hi temps.

Al costat d’aquest discurs, l’extrema dreta ha desplegat la campanya més fosca des del retorn de la democràcia, plena de fake news i de missatges d’odi per injuriar la capacitat intel·lectual, ètica i la solvència moral de Gabriel Boric, potser un dels seus actius més grans com a candidat. Aquests dies hem observat l’aplicació del manual d’estil de Bolsonaro i Trump amb la complicitat dels grans mitjans de comunicació locals i el desplegament de recursos a les xarxes socials. Fa uns quants dies, el diari Público denunciava que fundacions pinochetistes finançaven la campanya de Kast a través de youtubers, bots i mitjans digitals de reputació dubtosa.

Espanya i Xile coincideixen en la seva incapacitat per articular una dreta liberal i democràtica

A diferència de democràcies com França i Alemanya, a Xile no s’ha creat cap cordó sanitari al voltant del discurs ultra, i la dreta s’ha doblegat submisa al candidat defensor de la dictadura pinochetista, fill d’un membre del partit nazi que va fugir d’Alemanya i va arribar a Xile amb una identitat falsa. En certa manera, sempre hi ha hagut una semblança subtil entre la història d’Espanya i la de Xile; s’assemblen en la derrota dels seus projectes emancipatoris i en l’herència feixuga de les seves dictadures. I ara coincideixen en la seva incapacitat d’articular una dreta liberal i democràtica per anul·lar el discurs de l’extrema dreta.

Els aprenentatges de la campanya de Gabriel Boric

Guanyi o perdi Gabriel Boric diumenge que ve, hi ha molt per aprendre del procés xilè i d’aquest home que no fa ni 10 anys que és a la primera línia política. La campanya en aquesta segona volta presidencial serà recordada per la creativitat i l’espontaneïtat. Per la capacitat de la ciutadania d’autoconvocar-se i la tendresa de la gent comuna, que va fer de l’alegria i de l’esperança els principals mecanismes de resistència davant de la mentida i l’odi.

L’endemà del triomf de Kast en la primera volta, les xarxes es van omplir de mems i de vídeos de suport al jove candidat com una manera d’espantar el temor del neofeixisme, en una febril activitat virtual que no ha cessat en setmanes i que ha esclatat amb el retorn de l’expresidenta Michelle Bachelet a Xile, que ja ha declarat el seu suport a Boric, per a alegria del món virtual, però també del carrer.

Al reinici de la campanya electoral una altra dona ha estat fonamental: l’expresidenta del col·legi mèdic Izkia Siches va sumar el seu lideratge i carisma convocant la classe treballadora que ha respost al candidat oriünd de Punta Arenas, la ciutat més austral del món, sortint als carrers i omplint els seus actes en places i espais públics de tot el país. Guanyi o perdi Gabriel Boric el diumenge 19, el procés iniciat el divendres 18 d’octubre de 2019 demostra que a Xile encara hi viuen milions de persones amb profundes conviccions democràtiques.

El desafiament per a la democràcia global

Una de les consignes de l’esclat social que es va estendre pel món va ser la que deia: “El neoliberalisme va néixer a Xile i morirà a Xile”. D’alguna manera, la revolta xilena representava un horitzó d’esperança per als sectors progressistes i altermundistes que rebutgen el model d’acumulació capitalista i de creixement econòmic descontrolat. Un possible triomf de la ultradreta representaria la derrota global per als qui tenen l’esperança de canviar un sistema que genera desigualtats enormes i que ens ha portat a la crisi energètica i ecosocial actual. També seria un cop per a la convenció constitucional i, de passada, per als qui creiem en la participació ciutadana i en la democràcia com a mecanisme de transformació social.

Si a Xile guanyen la ultradreta i el seu conservadorisme, hi perdem tots i totes, perquè, si hi ha alguna cosa que hem après del feminisme, és que, si ens toquen a una, ens toquen a totes. I precisament són els drets de les dones i de la població LGTB els que hi estan en joc. Un cop més, els drets humans es veuen amenaçats perquè l’experiència del model de Bolsonaro-Trump ha posat en evidència que, juntament amb la negació del canvi climàtic, s’aguditzen l’extractivisme, els conflictes socioambientals i la persecució dels pobles originaris.

Per contrarestar l’avenç del neofeixisme, cal la unitat de les forces democràtiques sense excepcions

Estem en perill. Aquí i a Xile. L’avenç del neofeixisme sembla imparable i, per contrarestar-lo, cal la unitat de les forces progressistes i democràtiques, sense excepcions. Tal com està passant a Xile aquestes últimes setmanes, on les forces de centre i de centreesquerra de l’ex-Concertació han donat suport al candidat del Front Ampli, involucrant-se algunes de les seves figures de manera activa en la seva campanya.

Per això, no podem observar només amb simpatia passiva els processos polítics de justícia social que es donen en altres latituds del planeta. És urgent reactivar mecanismes de solidaritat internacional eficaços, desburocratitzats, que permetin crear xarxes que sostinguin i acompanyin els qui lluiten per ideals i necessitats compartides. I creiem que, a Xile, l’esperança pot derrotar la por. Miracles similars s’han vist, com l’arribada del primer president socialista al Govern a través de les urnes, ja fa cinc dècades, i amb la sortida d’un dictador del poder, també mitjançant els vots.

El triomf de Boric representa la possibilitat de construir un país feminista, ecologista i respectuós amb la diversitat. Si ho aconsegueix, té davant seu el gran desafiament d’agilitzar els canvis necessaris per contrarestar les enormes desigualtats del país, tasca en què necessitarà tot el suport internacional. Però, com cantava Víctor Jara, des de Barcelona estem amb el puny esperançat, perquè tot canviarà.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies