No podem viure d’esquena a la mort

L’estiu passat em va tocar viure la mort de la meva parella, d’un càncer que va anar prou ràpid. Mai no pensem que ens tocarà a nosaltres, o no volem pensar-hi, però la mort a vegades ens toca de prop.

Quan et passa una cosa així, entres en mode pilot automàtic. Ningú no t’ha ensenyat com gestionar una situació semblant, com processar tot el que sents, com acompanyar la persona que està morint, com en parles amb els teus fills, com acompanyes i et deixes acompanyar per amics i altres persones properes. Per això penso que, quan t’hi trobes, poca cosa pots fer més que intentar transitar-ho tan bé com puguis. Però sí que hi ha coses que es poden fer abans, nosaltres individualment i com a societat, que ens poden ajudar.

La nostra societat viu d’esquena a la mort. No en parlem entre nosaltres, no en parlem amb les criatures. Amaguem el dol, les pors, la malaltia… Això ens deixa de manera inevitable sense eines per afrontar-la quan ens passa. Si teniu criatures a prop, us en deveu haver adonat, que existeix un tabú molt gran a fer-les partícips de la mort. A les vetlles no hi ha criatures, als cementiris no hi ha criatures. Existeixen desenes de contes infantils per parlar de la mort als infants, possiblement a conseqüència del nostre terror com a adults a tenir converses sobre la mort amb ells, que ens fan necessitar històries sobre avis que habiten a les estrelles o, simplement, poder llegir a les nostres criatures en lloc d’elaborar nosaltres el missatge.

El cert, però, és que les criatures, com tantes altres vegades, ens donen mil voltes també en la gestió de la mort. Potser perquè viuen més en el present, potser perquè no projecten en complicacions futures, reals o imaginàries, però són molt capaces de viure i transitar una situació de pèrdua i dol. Així que no vulguem sobreprotegir-les tot apartant-les de qualsevol mort, des d’un animal de la família fins a un familiar, perquè, en tot cas, les que no estem preparades per afrontar-ho som les persones adultes. Les expertes ens diuen que cal que en parlem amb naturalitat, que fem servir paraules clares i ens deixem de metàfores o evitacions que poden generar més confusió o pors.

Viure d’esquena a la mort

La mort forma part de la vida. Això és un tòpic, però també una certesa que ignorem amb totes les nostres forces, potser pensant que així no ens tocarà mai a nosaltres, potser per les nostres pròpies pors d’acceptar allò inevitable. Com a societat vivim d’esquena a aquesta part de la vida. Ara que m’hi trobo, he pogut observar diverses mancances que arrosseguem.

Ningú no t’explica que el dol dura mesos o anys i, sobretot, que no és lineal

En primer lloc, no es parla del dol. Entenem que en l’espai immediat després de la mort d’algú, les persones properes estaran afectades, tristes o en xoc. Però ningú no t’explica que això dura mesos o anys i, sobretot, que no és lineal. Que pots estar feliç i animada i de sobte tenir un mal dia, que pots estar sopant amb les amigues i que alguna cosa et porti a un record que fa mal, que pots estar fent l’activitat més quotidiana i recurrent i que t’agafin ganes de plorar sense veure-ho venir.

Un cop més, tots els estereotips cauen sobre nosaltres. No podem mostrar-nos excessivament afectades perquè es genera incomoditat en la resta, però també es jutja si “estàs bé massa ràpid” (si trobes una nova parella, si tens ganes de fer coses, si surts de festa…). Com tantes altres coses silenciades per tabús diversos de la nostra societat (el suïcidi o l’endometriosi, per dir-ne només un parell), si fossin més presents, si en parléssim, si poguéssim escoltar expertes, tindríem moltes més eines per processar el que ens passa i, sobretot, per veure que tot això “és normal”.

La segona cosa que he detectat és el tabú sobre la paraula vídua. Jo mateixa l’associo amb una dona gran, vestida de negre que recorda sempre el seu marit difunt. No ens volem definir en relació amb la mort, però és veritat que la mort d’algú tan proper com una parella ens marca per a sempre. Que no vol dir que sigui una condemna, ni una càrrega que hàgim d’arrossegar com una llosa, però sí que és un fet que, d’alguna manera, ens ha afectat com som, segurament per a sempre.

Tampoc no parlem de les malalties greus; hi ha persones que no són capaces ni de pronunciar la paraula ‘càncer’

En tercer lloc, i com a conseqüència inevitable de tot plegat, tampoc no parlem de la malaltia (no de la grip, de les malalties greus). Hi ha persones que no són capaces ni de pronunciar la paraula càncer. Quan algú està greument malalt, tendim a comunicar sobre el seu estat de salut amb una dosi important d’optimisme utòpic, ja sigui per les nostres incapacitats d’acceptar l’inevitable o per aquest rebuig social de parlar-ne.

Burocràcia i incoherències del sistema

Un altre capítol, més terrenal però no menys preocupant, és el de la burocràcia. Piles de tràmits i de gestions que toca fer i que et fan topar de morros amb la injustícia i la incoherència del sistema. Les pensions de viudetat i d’orfandat van lligades a requisits de cotització del causant. Si passa que, com en el cas de la nostra família, ell era qui s’encarregava de les tasques de cura i, per tant, no cotitzava, et trobes sense pensió de viudetat i, el que em sembla pitjor, els meus fills sense pensió d’orfandat. Tant que parlem de cures, d’economia reproductiva i totes aquestes paraules que queden tan bé… Però després valorem totes les tasques reproductives que una persona pot desenvolupar a casa i amb relació als seus fills en zero euros.

No em costaria gaire fer una llista de tots els costos econòmics, quantificables de manera senzilla, que he hagut d’assumir en la cura dels meus fills ara que soc mare sola: menjadors escolars, acollida, cangurs… per no parlar de totes les tasques i la d’hores de més que hi he hagut de dedicar, però suposo que, si no va acompanyat de factura, això no és valorable.

La gestió nefasta dels títols de família nombrosa i monoparental et deixa en una situació absurda de desprotecció

El tema dels carnets de família nombrosa i monoparental mereixeria un article sencer. Estem parlant de títols que es concedeixen per uns motius taxats bastant clars (i que d’entrada semblen molt senzills de comprovar), però que la Generalitat triga diversos mesos a concedir i encara una mica més a enviar de manera física. L’alternativa que ofereixen és demanar cita a Benestar Social; però, oh, sorpresa!, mai no n’hi ha, de disponibles. Així, la gestió nefasta d’un títol que et serveix per accedir a bonificacions de l’IRPF, a rebaixes en el títol de transport o per acreditar la condició per a beques i inscripcions escolars et deixa en una situació absurda de desprotecció en la qual no pots gaudir dels drets minsos que aquesta condició et permet.

Així que deixeu-me acabar aquest article amb un al·legat a favor de la mort i de la vida, perquè no podem viure d’esquena a quelcom que ens passarà a totes, a un fet inevitable que ens toca de prop tantes vegades. Perquè parlar-ne és socialitzar el coneixement, adquirir estratègies de gestió i, sobretot, no haver-ho de passar soles.