07/06/2023 | 06:00
Segurament el deute no marcarà les negociacions postelectorals ni apareixerà durant la campanya dels comicis del 23 de juliol; però, per més que es vulgui amagar la situació econòmica sota la catifa, sabem que, tard o d’hora, la crisi del deute ens esclatarà a la cara.
Els resultats electorals del 28-M ens situen en una mena de déjà-vu que ens remet a la crisi del 2011, les dretes que guanyen força i un deute públic disparat després d’haver rescatat el sector privat (abans, els bancs; ara, les grans empreses). Perquè, si bé és cert que una part de la despesa pública destinada a la recuperació durant la pandèmia i la crisi energètica va anar als expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), a l’ingrés mínim vital, a contractes d’emergència, a l’adquisició de vacunes, a les subvencions al dièsel i a la gasolina, als topalls al preu del gas i de l’electricitat o a descomptes i abonaments gratuïts per al transport públic, els rescats a empreses han tornat a ser una tònica constant.
Diuen que, aquest cop, les mesures per garantir el pagament del deute seran diferents, que la Comissió Europea serà més flexible en les mesures aplicades. No sabem si tornarem a veure els “homes de negre” (Banc Central Europeu, Comissió Europea i Fons Monetari Internacional) venint a imposar plans d’ajustos i reformes, però el que és clar és que el mantra de l’estabilitat financera torna i que això portarà noves retallades socials. No oblidem que, en ple agost del 2011, es va fer una reforma exprés de l’article 135 de la Constitució per blindar el pagament del deute per davant de qualsevol altra despesa. Entre el 2007 i el 2012, les partides pressupostàries destinades a drets bàsics (educació, sanitat, habitatge, cultura, medi ambient, etc.) es van reduir gairebé d’11.500 milions d’euros.
Aquest cop, però, serà una austeritat tenyida de verd, ja que la Comissió Europea vol assegurar el finançament de la transició verda i digital sota la batuta del Pacte Verd Europeu —European Green Deal. És a dir, que les mesures d’ajust econòmic que es plantegin aniran encaminades a fer les retallades necessàries per no haver de tocar les inversions en la transició i seguretat energètica, la digitalització, l’electrificació i la descarbonització de la indústria o l’armament.
Com dèiem, els candidats i les candidates se’n guardaran prou, de mencionar aquesta crisi que es prepara, ningú no reconeixerà que vivim en un sistema capitalista que produeix crisis recurrents, i que després d’un cicle d’endeutament (com el que hem viscut en la pandèmia i postpandèmia) sempre torna l’ajust. Dir que ens haurem d’estrènyer el cinturó no farà guanyar vots, però fer promeses electorals que difícilment es podran complir ens porta a una frustració i una impotència generalitzades. Necessitem parlar clar sobre el deute i les opcions que tenim per fer-hi front. Opcions que no passen per gestionar millor o pitjor l’austeritat, sinó per trencar el marc d’ajust que s’imposa de forma cíclica. Intentarem explicar-nos.
El preu d’una Europa verda, digital i militar
Després de la primera onada de despesa pública per contenir l’impacte de les mesures sanitàries durant la pandèmia, han arribat els fons Next Generation EU (NGEU). L’enunciat és clar: si vols diners públics, fes-te verd.
Les grans empreses europees, entre les quals les de l’Ibex-35, estan posant damunt la taula projectes d’hidrogen verd, electromobilitat o renovables. Tant se val que liderin les propostes empreses com Endesa, Iberdrola, Repsol, Petronor o Enagás, que mantenen la cartera fòssil. Segons el relat dominant, l’important és acompanyar aquests actors sistèmics cap a la transició verda i digital, d’una manera similar a com es van acompanyar els bancs durant la crisi passada. Són massa importants per deixar-los caure o per deixar-los al marge.
A més, els fons Next Generation EU es financen majoritàriament a través de l’endeutament amb els mercats financers. La Comissió Europea es planteja emetre més de 800.000 milions d’eurobons fins al 2027, que són deute mutualitzat perquè els 27 països membres seran responsables de retornar els diners als creditors. Hem hipotecat, per tant, les generacions futures, que hauran de retornar aquest deute durant els pròxims 30 anys.
La posició europea davant la guerra a Ucraïna comporta reorientar els fons NGEU i augmentar despesa militar
D’altra banda, la guerra a Ucraïna ha actuat com a acceleradora d’una crisi energètica de fons, tot provocant una escalada dels preus fins a nivells mai vistos i preocupacions serioses sobre la continuïtat del subministrament energètic. En aquest context, la inflació es dispara i els bancs centrals apugen els tipus d’interès, i això afecta les famílies endeutades i els estats més endeutats. Les polítiques de contenció de la crisi energètica van des de la injecció de barrils de petroli de les reserves nacionals als mercats internacionals, fins a la reducció del consum de gas, la reforma del mercat elèctric o les subvencions als derivats del petroli. La majoria d’aquestes accions suposen despeses afegides; per tant, més deute. Davant hi trobem les poques mesures de recaptació, com la de taxar els beneficis extraordinaris de la indústria fòssil, que s’ha començat a aplicar pels beneficis del 2022.
La posició europea respecte a la guerra ha comportat un augment de la despesa militar i una reorientació dels fons NGEU per alimentar el REPowerEU, el pla director per posar fi a la dependència de la Federació Russa. El pla afirma, sense cap mena de complexos, que vivim una doble emergència, la climàtica i la dependència russa, i, tot i que manté la retòrica de l’European Green Deal, afirma que caldrà fer inversions puntuals en infraestructures de gas i de petroli i fer servir les capacitats de carbó i nuclear.
Austeritat verda 2.0
Mentre continuen anunciant nous plans d’inversió pública, ja es comencen a gestar mesures per començar a saldar els comptes pendents i a frenar l’endeutament. En concret, s’està negociant la reforma del marc de governança econòmica de la UE, que busca tornar a activar el Pacte d’Estabilitat i Creixement que des del 2020 estava congelat per culpa de la pandèmia. Però, aquest cop, des de Brussel·les volen adoptar un model semblant al dels fons NGEU: seran els mateixos governs dels estats membres els que dissenyaran el seu propi pla de retallades i reformes, però amb unes orientacions prèvies definides per la UE.
Brussel·les pensa més a no perdre posicions en la carrera global per la competitivitat i l’accés a materials crítics que en la crisi climàtica
Per tant, seran plans d’ajustos, pactats sense els parlaments nacionals i obligatoris. La participació democràtica es redueix a la mínima expressió, això sí, el mal que el 2008 encarnava la troica —Fons Monetari Internacional, Comissió Europea i Banc Central Europeu—, ara es distribueix als estats membres. A més, com dèiem, el fet diferencial d’aquestes mesures d’austeritat 2.0 és que aquest cop des de Brussel·les volen assegurar la inversió en la transició verda i digital. Una aposta que està més pensada per no perdre posicions en la carrera global per la competitivitat i l’accés a materials crítics que per resoldre la crisi climàtica. Si en la crisi anterior el que no es podia tocar eren els bancs, ara es protegeixen els actors privats que impulsen aquesta transició.
També és important tenir en compte les conseqüències d’aquestes polítiques per al Sud global. S’impulsa una transició verda de base tecnològica que aprofundirà la dependència europea d’energia i de materials d’altres territoris en un context de crisi del deute global. S’amplien així les relacions d’explotació del Sud global, mentre que els actors financers del Nord global es continuen beneficiant del servei del deute milmilionari que cada any paguen els països del Sud. Tot plegat, fent cas omís de demandes com la de la campanya “End Austerity” de condonació del deute extern.
Com frenem aquest nou cicle d’austeritat?
No està tot perdut, ni de bon tros. El context actual no és el de fa més de 10 anys. Per sort, avui tenim una major consciència de l’emergència climàtica, així com de les conseqüències del neocolonialisme i les fronteres, venim de l’experiència de les vagues generals feministes i comptem amb moviments com el de l’habitatge o pel clima, que tenen clar que les grans empreses i fons d’inversió són una part principal del problema.
Si adaptem les lliçons apreses de la crisi anterior al nou context polític i social, podem imaginar possibles confluències i reivindicacions compartides. En primer lloc, no podem oblidar que aquest nou cicle d’austeritat que s’està gestant se superposa a totes les altres crisis que ja patíem (ecològica, reproductiva, de cures, democràtica…). La majoria de la població ja està patint les conseqüències de la inflació i d’unes polítiques públiques que no garanteixen el dret a la salut, a l’habitatge o a una educació de qualitat. A més, la situació s’agreuja per la sequera i les onades de calor, que precaritzaran encara més la vida i per unes polítiques migratòries que neguen drets i criminalitzen una part de la població.
Apostar per una auditoria ciutadana del deute pot ser una mesura compartida per molts moviments socials
En aquest context, la lluita per la condonació del deute extern dels països del Sud, com a mesura de justícia econòmica i climàtica, podria anar de bracet i reforçar-se mútuament amb la lluita contra les fronteres i per la regularització de les persones migrants. Així mateix, apostar per una auditoria ciutadana del deute que permeti saber en què s’han gastat els diners públics i, així, repudiar el deute il·legítim, pot ser una mesura compartida per reclamar que tots els fons que s’han destinat a rescatar grans empreses o a impulsar megaprojectes fòssils es puguin destinar a rescatar els serveis públics i fer-los realment universals. Vist així, frenar aquests megaprojectes, o “desarmar-los”, com fa el moviment Les Soulèvements de la Terre a França, pot convertir-se també en una acció de desobediència contra el deute.
També pot ser clau unir les resistències contra els endeutaments quotidians amb la denúncia d’un model fiscal que ens escanya. “Que paguin els rics” és una demanda transversal que es pot aplicar tant en la lluita contra les immobiliàries com per exigir que s’augmentin els impostos de les grans fortunes, en lloc de retallar en serveis públics. Des de la perspectiva de la construcció d’alternatives ecosocials, necessitem que l’aposta per ampliar l’economia social i solidària, la sobirania energètica o la sobirania alimentària vagi de bracet de la denúncia de les col·laboracions publicoprivades amb les grans empreses i la privatització de serveis públics i béns comuns.
Com dèiem en un inici, tot això encara que el deute no aparegui en els debats electorals. Si no ens volem conformar amb una gestió “menys dolenta” de l’austeritat, ens hauríem de preguntar si permetrem que el deute torni a ser un instrument per imposar l’agenda del capital financer. I continuar organitzant-nos perquè, aquest cop, l’ajustament es faci seguint els límits que ens marca el planeta i no els que ens imposa el sistema capitalista en crisi. Dissabte 10 de juny, al seminari “El deute, la moda que torna”, parlarem de tot això i connectarem lluites.
