17/11/2021 | 06:00
El llenguatge inclusiu és un conjunt de propostes que busca que totes les persones –no-binàries, dones i homes– se sentin representades en el discurs i que aquesta representació sigui digna. La llengua inclusiva no és sexista ni androcèntrica, i tampoc no és homòfoba, classista, racista, capacitista o estigmatitzadora de les persones que tenen algun problema de salut mental, etc.
La preocupació per comunicar-nos d’una manera inclusiva sorgeix a partir dels anys vuitanta del segle passat, quan comencen a aparèixer estudis feministes que tracten de la discriminació de les dones en la llengua i la seva influència en el pensament. Són estudis que parteixen de tres premisses: la majoria de llengües tenen característiques sexistes i androcèntriques; les llengües no solament reprodueixen la societat patriarcal que les utilitza, sinó que també la produeixen, i, expressant-nos de manera igualitària, ajudem a fer més igualitari el món.
Avui podem dir que cada vegada hi ha més persones que no se senten incloses en moltes formes androcèntriques que perviuen en el català, o que no s’hi senten còmodes. I això ens passa a moltes dones, passa a les persones no-binàries i passa també a alguns homes.
Tanmateix, en els darrers mesos hem sentit algunes veus que critiquen aferrissadament el llenguatge inclusiu i desacrediten tots els esforços que s’han fet des del feminisme i des de l‘Administració per erradicar el sexisme i l’androcentrisme lingüístics. Tot seguit, intentarem exposar els motius principals per defensar-lo.
El sexisme lingüístic com un dels factors que sustenten el patriarcat
Només cal observar l’iceberg de la violència masclista que va publicar Amnistia Internacional per adonar-nos que el llenguatge sexista és una forma de violència.
A dalt de tot (la part visible de l’iceberg deu fer una setena part de la superfície total), els crits, els abusos sexuals, les agressions, els assassinats…; a baix, les humiliacions, els micromasclismes, el xantatge emocional o el llenguatge sexista. Com sempre passa als icebergs, ens fixem només en la part visible, els feminicidis, però allò que alimenta aquestes morts són moltíssims més actes de violència –molts dels quals estan normalitzats o bé romanen ocults i costen d’identificar–, entre els quals hi ha el llenguatge sexista.
Ens fixem només en la part visible, els feminicidis, però el que alimenta aquestes morts són moltíssimes més violències
Naturalment, posar fi al patriarcat no depèn tan sols de modificar alguns usos lingüístics, sinó de molts altres factors (econòmics, polítics, socials, culturals…). Mai ningú no ha defensat aquesta ingenuïtat. Però, si es vol superar el patriarcat, cal canviar, entre moltes altres coses, els trets sexistes que encara impregnen la llengua.
Fomentar un llenguatge igualitari: una obligació de les institucions
Hi ha qui sosté que les administracions llencen els diners en cursos i guies de llengua inclusiva i que intenten imposar aquesta manera d’expressar-se. Aquesta imposició no existeix. Altra cosa diferent és que l’obligació que tenen les administracions de vetllar per la igualtat de gènere i pels valors democràtics les porti, com és natural, a expressar-se en llenguatge inclusiu en les seves comunicacions amb la ciutadania. De la mateixa manera que, per exemple, se’ns adrecen amb el tractament de vós (equivalent a vosaltres), en lloc del de vostè, que seria més allunyat i tibant.
Si de cas, la imposició pot arribar en sentit invers, alimentada per la gent que nega el sexisme lingüístic. És el que acaba de passar a França. El juliol de 2020, Marine Le Pen i altres nou membres del seu partit d’extrema dreta van presentar un projecte de llei per prohibir l’ús del llenguatge inclusiu a tota persona moral o privada que es beneficiés de subvencions públiques. El projecte no va tirar endavant, però uns quants mesos més tard, el maig d’aquest any, el Govern de Macron va prohibir el llenguatge inclusiu a l’educació, amb els vots a favor dels altres partits de dretes i amb l’oposició de les esquerres. Una prohibició que s’aplica a tota l’administració allà on governa la coalició PP, Vox i Ciutadans, com ha passat a Múrcia, per exemple.
El masculí genèric invisibilitza les dones i les persones no-binàries
Ni les persones no-binàries ni moltes dones se senten incloses en un masculí pretesament genèric. El masculí genèric –usar, per exemple, la paraula home per referir-nos al conjunt d’éssers humans– es va instituir a les llengües romàniques de manera natural perquè el domini de l’home sobre la dona també es veia com a natural.
Teresa Moure explica molt bé per què el llenguatge és patriarcal i opressor a la seva obra Lingüística se escribe con A (Ed. Catarata, 2021). En un passatge del llibre, a propòsit de l’androcentrisme, afirma: “Si diem els grecs, els vikings, els aborígens americans, així en masculí, el que ens ve al cap immediatament és la imatge d’un home amb sandàlies en el cas dels grecs, d’un home amb un casc guarnit amb banyes en el cas dels vikings i d’un home amb plomes al cap i la cara pintada, en el cas dels amerindis. Són imatges estereotipades i no sempre fidedignes que mai no evoquen personatges femenins”.
Formació i pràctica per escriure textos inclusius fluids i naturals
És cert que de vegades s’han utilitzat mecànicament els recursos de llenguatge inclusiu, la qual cosa ha donat lloc a textos poc clars, poc fluids i artificials. Aconseguir un bon resultat sense renunciar a la naturalitat, la precisió i concisió expressives requereix formació i pràctica.
És qüestió de familiaritzar-se amb l’àmplia gamma de recursos inclusius de què en aquests moments disposa el català i que permet evitar qualsevol expressió sexista i la majoria d’androcèntriques, i garantir en definitiva que, quan escrivim o parlem, totes les persones a què ens referim se sentin incloses i dignament representades. Alguns d’aquests recursos els podem trobar a Català inclusiu i natural, una guia elaborada per L’Apòstrof amb 44 propostes lingüístiques per representar i visibilitzar dignament a tothom quan escrivim, així com per evitar qualsevol expressió discriminatòria.
Elli, ellis i totis
El juny passat, Tània Verge, la consellera d’Igualtat i Feminismes, va emprar el mot totis en una intervenció pública per fer visibles les persones no-binàries. L’ús d’aquesta paraula va aixecar molta polseguera; el sector contrari al català inclusiu es va escandalitzar i ho va aprofitar per tornar a dir que els recursos que s’utilitzen per visibilitzar les dones i les persones no-binàries degraden la llengua.
El respecte cap a l’altra comença per adreçar-s’hi com aquesta persona vol: ella, ell o elli
Nosaltres no hi veiem el problema. Si les persones no-binàries no se senten ni homes ni dones, és normal que vulguin ser anomenades amb paraules diferents d’“ell” o “ella”. Crear tot un gènere gramatical propi per a les persones no-binàries (flexió en -i) sembla ara mateix inviable, perquè la majoria de la societat difícilment adoptaria aquesta nova terminació en centenars o qui sap si milers de paraules (substantius, adjectius, articles, pronoms, etc.).
Però, en canvi, ens sembla factible estendre altres canvis: prescindir de l’article personal (el o en / la) quan ens adrecem a persones no-binàries; reemplaçar expressions com “tots dos sexes” per “de diferents sexes”, o “homes i dones” per “dones, homes i persones no-binàries” (dites en qualsevol ordre), i també, per què no, introduir tres neologismes: elli i ellis (com a pronoms personals forts per designar una o unes persones no-binàries) i totis (com a pronom indefinit per referir-nos específicament a totes les persones no-binàries). El respecte cap a l’altra comença per adreçar-s’hi com aquesta persona vol: ella, ell o elli.
