Crític Cerca
Opinió
Brigitte Vasallo

Brigitte Vasallo

Activista feminista i escriptora.

Tot_s [insert coin]

És improbable assolir un llenguatge inclusiu perfecte; però, al mateix temps, el camí de buscar aquesta perfecció definitiva ens allunya de la incidència més enllà del pla simbòlic

27/11/2020 | 06:00

Manifestació feminista del 25-N de 2019 a Barcelona/ Foto: IVAN GIMÉNEZ

Moltes de nosaltres, feministes, dediquem un munt d’hores a debatre sobre llenguatge, conscients que existeix un camp de simbolisme que ha de ser adreçat amb contundència perquè forma part de l’entrellat de les violències.

No sé, però, si és compartida la sensació de buidor que sento sovint, la sensació de derrota quan el debat sobre com anomenar la cosa ens impedeix la transformació de la cosa, quan l’aspecte simbòlic de la nostra existència ens impedeix coordinar-nos temporalment, estratègicament, per modificar les condicions materials d’aquesta mateixa existència.

Fa mesos que  miro d’entendre el mapa d’aquest desacord, i aquesta és una de les rutes (possibles o no) que hi he dibuixat.

Llenguatge no violent i capitalisme cognitiu

El llenguatge no pot ser analitzat deslligat de les estructures, i una d’aquestes estructures implantades a la modernitat urbana és el capitalisme cognitiu, una forma del capitalisme que no produeix res de material, sinó formes simbòliques deslligades, “desrelacionades” de la materialitat. Neix com a conseqüència i còpia d’un capitalisme financer que ja no necessita produir res, sinó que els diners mateixos produeixen diners a través de processos especulatius intangibles.

El capitalisme cognitiu és el sistema en el qual estem vivint, el marc. No l’hem escollit, no en som la causa, sinó que el patim i en som, si de cas, la conseqüència. El capitalisme cognitiu és una maquinària que ens exigeix una producció constant de material abstracte, de símbols, i que, a més, ens retribueix en un capital simbòlic que necessitem per sostenir les nostres vides socials, laborals i fins i tot emocionals. Aquella cosa ben coneguda de no pago però et dono visibilitat, o et dono currículum, o et dono prestigi, amb la desgràcia que necessites visibilitat, currículum i prestigi per accedir a llocs que sí que et paguin. Aquest sistema opera constantment i és la lògica que fa que les nostres publicacions a les xarxes generin ingressos incalculables a qui posseeix la xarxa. Qui posseeix, al final, els mitjans de producció, la fàbrica.

Quan el líder d’un partit feixista diu “dones”, es refereix a un imaginari que no té res a veure amb el meu

Per molt que les nostres intencions quan treballem en formes de llenguatge lliures de violència no siguin generar capital, els processos no estan exempts d’aquestes dinàmiques. De fet, analitzem intensament els sistemes en tant que són continguts en les paraules, però el problema greu són els sistemes continguts en les dinàmiques. Les paraules no són res de manera essencial. Si ho fossin, no podríem pas ressignificar-les, ni seria possible la polisèmia, ni existiria la pragmàtica del llenguatge. Quan el líder d’un partit feixista diu “dones”, es refereix a un imaginari que no té res a veure amb el meu quan utilitzo la mateixa paraula. Una part de la violència, de fet, ve de voler tancar la realitat (la cosa) en l’imaginari propi, del qual la paraula només és el símbol. És a dir, assumir que la paraula remet a la realitat i no a la nostra imatge de la realitat. Aquí hi ha un rovell de l’ou.

El capitalisme en el llenguatge, doncs, no rau només en quins termes utilitzem i quins no —aquesta seria la part senzilla—, sinó en quins mecanismes operen en la nostra producció i utilització del llenguatge.

El llenguatge com a treball

M’agrada molt un llibre que Ferruccio Rossi-Landi va publicar l’any 1968 i que es titula, sense gaire misteri, El llenguatge com a treball i com a mercat. El treball, en aquest cas, no es refereix a la feina, sinó a l’activitat humana conscient orientada a transformar l’entorn. Rossi-Landi ho planteja amb claredat: si no volem admetre que existeix quelcom d’humà per a la humanitat sense la intervenció de la humanitat, hem d’acceptar el principi que tota riquesa o valor és fruit del treball humà. La línia oposada, hi afegeixo jo, acceptar que hi ha coses humanes sense intervenció humana, ens porta a l’existència de déu, una línia que no cal obrir en aquest article. Aquesta lògica, hi afegeix, ens inclou als humans. Nosaltres mateixes, com a éssers socials, som resultat del treball.

Analitzar el capitalisme en el llenguatge, doncs, ens du a analitzar-ho en termes de plusvàlua, acumulació i inflació, tots molt interessants i molt reveladors aplicats a la situació que proposàvem a l’inici: els debats terminològics que ens impedeixen l’articulació entre grups amb objectius afins.

Les paraules són objecte d’una vigilància moral que les qualifica de bé o de mal

Les paraules, els termes, esdevinguts essencials i monosèmics són objecte d’una vigilància moral, aquella que els qualifica de bé o de mal, i que no dubta a assenyalar a qui utilitza la paraula dolenta. A la sèrie Atypical hi ha una escena on el pare del protagonista s’uneix a un grup de suport entre iguals per parlar de la seva angoixa. És el primer cop que ho fa i no coneix, per tant, el llenguatge pactat pel grup i considerat moralment bo. I, malgrat que està explicant una història molt dolorosa i li és molt difícil parlar-ne, una companya el talla diverses vegades per corregir-li les paraules. Sempre des de l’exquisidesa, només faltaria.

La dinàmica de la constant filada més prima és una lògica que contradiu, de fet, l’essencialitat dels mots que defensa. Les paraules sempre admeten una nova interpretació perquè són contextuals, perquè el llenguatge és un pacte amb infinitat de capes. Fa alguns dies a les xarxes socials algú apuntava que parlar de relacions sanes és capacitista perquè ho estava entenent com a contraposant a malaltes. Però sana també es pot contraposar a nociva, que era el sentit de tota la conversa, cosa que no evita que l’altra interpretació sigui també possible i que sigui interessant. La pregunta, si de cas, seria si és útil en aquell context entendre-la en un significat que s’allunyava del sentit que li estaven donant totes les participants en la conversa. D’altra banda, el debat sobre capacitisme tampoc no hauria estat possible, perquè la mateixa dinàmica es reprodueix i els debats acaben sent metalingüístics: debats sobre llenguatge, sobre la representació de la cosa i no pas sobre la cosa. Ho poso d’exemple perquè aquest és el tipus de dinàmiques del capitalisme cognitiu. Aquella idea primera de generar un bé útil, vendre’l i obtenir uns diners va ser substituïda per tenir diners, comprar una cosa i revendre la mateixa cosa per més diners, fins a arribar a l’actualitat de tenir diners, vendre els diners mateixos i comprar més diners, que és el que estan fent els mercats financers. Això és el que ens està succeint amb les paraules: que ja no remeten a la realitat, o que la realitat ja no és la funció principal del debat, i que ho és l’exercici mateix de metallenguatge.

Això genera, a més, inflació també lingüística: les paraules, de fet, cada cop signifiquen menys. I, de fet, només signifiquen allò que propicia tornar-les a filar i generar més capital lingüístic abstracte en el camí.

Llenguatge, inclusivitat i solucionisme

Assolir un llenguatge inclusiu perfecte és una idea preocupant, perquè parla d’uniformitat, parla de pensament únic. D’entrada, aquesta perfecció no podria estar inscrita en el llenguatge, perquè les paraules sempre són susceptibles de ressignificació i de context; la perfecció, si de cas, estaria inscrita en el pacte del llenguatge. I no podem arribar a un acord ni mínimament estable perquè el signe dels temps ens té atrapades en la producció constant de significat i, intueixo també, en una frustració constant perquè el llenguatge no ens soluciona el malestar que té una part simbòlica, però que està també molt aterrat en una materialitat que no es limita a la terminologia ni és resoluble des d’allà.

El llenguatge és un reflex del món que vivim però no és un abracadabra. Fins i tot la teoria de la performativitat de llenguatge recull que calen condicions específiques com, per exemple, un acord de la comunitat perquè aquesta performativitat sigui tal. Fa uns quants dies, en João França entrevistava per al seu podcast La trucada en Miguel Sicart, analista d’allò que anomena software ridícul. Parlava d’una dinàmica de pensament on esperem que cada problema tingui una solució a escala 1:1 i que aquesta solució impliqui tenir un software adient per a aquell problema/solució. Però qualsevol problema, hi afegia Sicart, és en realitat una xarxa de problemes. Si només existíssim en qualitat de llenguatge, fent un paral·lelisme, potser aquest exercici d’inflació lingüística seria part de la solució. Però, quan aquest exercici ens aïlla en bombolles cada cop més petites, menys articulades, més confrontades entre bases diverses però totes les quals base, la qüestió esdevé part del problema. És improbable, doncs, assolir un llenguatge inclusiu perfecte, però al mateix temps el camí de buscar aquesta perfecció definitiva, aquesta solució, ens allunya de la incidència més enllà d’aquest pla simbòlic inflacionista.

Qui és l’amo

Com posar atenció en aquestes dinàmiques sense caure en aquell retret que és “al final no podrem parlar de res”? Per tal d’atendre la violència simbòlica que porta el llenguatge i atendre, simultàniament, les dinàmiques del capitalisme cognitiu que ens atrapen en els debats inflacionaris, en els debats només sobre l’abstracció, cal, sens dubte, arribar a pactes també puntuals i també imperfectes, decidir els espais i trobar espais per a totes les vessants. I acceptar que el llenguatge és fotut perquè ens posa en relació i ens treu de l’entotsolament. El llenguatge és, per definició, sortir de la zona de confort.

Vol dir això acceptar el llenguatge de l’amo? El llenguatge rebut? No pas. Gens, de fet. Però el llenguatge de l’amo no són les seves paraules, sinó el mètode del llenguatge: el monopoli sobre un llenguatge esdevingut unívoc.

Teresa de Lauretis recull un fragment ben conegut de Lewis Carroll on Humpty Dumpty, l’ou, assegut sobre una tàpia debat amb Alícia.

“Quan jo utilitzo una paraula”, diu Humpty Dumpty en un to bastant despectiu, “significa allò que jo decideixo que signifiqui, ni més ni menys”.

“La qüestió és”, diu Alícia, “si vostè pot fer que les paraules signifiquin coses diferents”.

“La qüestió és”, diu Humpty Dumpty, “qui és l’amo —això és tot”.

La batalla del llenguatge és contra el monopoli, però no és per imposar-ne un altre

El mètode de l’amo és aquest: que les paraules, efectivament, vulguin dir allò que decideix que volen dir, i remeten a la realitat que l’amo decideix. Un amo que té el poder de perseguir qualsevol que les utilitzi o les encarni de maneres diferents. Qualsevol que encarni una dona que desafiï el significat que li han donat a la paraula dona, o que desafiï el significat de gènere, o que desafiï el significat de lliure, o que desafiï el significat de negre, o que desafiï el significat de puta. La batalla del llenguatge és contra aquest monopoli, però no és per imposar-ne un altre, ni per generar una nova moralitat, ni que sigui de bombolla petita, al voltant del llenguatge.

En qüestions de gènere, en concret, i per aterrar un exemple, el problema del masculí com a genèric no és la terminació en -o, i la seva solució no és substituir-lo per -i, o per -x o per -a. El problema és la universalitat pretesa de la terminació -o, que reproduïm quan insistim en qualsevol altra solució universal sota promeses de ser totes incloses en aquest nou registre, tan aleatori com qualsevol altre. I amb una confusió que mereix ser observada de prop, entre la inclusió i l’enumeració a tall de llista.

Aquesta dinàmica d’hiperproducció, de solucionisme i de confrontació horitzontal i paralitzadora en el plànol de realitat és la dinàmica a trencar, i aquesta és la dinàmica que el capitalisme cognitiu no vol que trenquem, perquè ens manté en una roda impossible de resoldre, infinita doncs, que ocupa les nostres energies a produir un capital que no reverteix mai a millorar les nostres vides.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre 'En flames', de Naomi Klein, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies