La festa com a institució social

De vegades, les societats humanes declaren una mena d’estat d’excepció en què tot allò que constitueix la vida quotidiana resulta alterat per la inoculació d’una energia especial que fa d’aquest dia a dia una altra cosa. Els carrers i les places s’omplen de gent que se’ls fa seus farcint-los d’una activitat inhabitual i molt més intensa; s’acceleren i es multipliquen les interaccions humanes; es canta, es beu, es riu, s’estima; s’imposen altres sons i altres colors… Cadascun dels elements que configuren un determinat entorn es veu investit d’una altra textura i un altre significat. Es desencadenen emocions especials. Passen coses que no passen habitualment. Una comunitat es fa cos com a aital; no com un agregat d’individus, sinó com un ens únic i distingible. És la festa popular, tot i que festa popular és un pleonasme, car les festes de i al carrer sols poden ser populars, en el doble sentit de públiques —és a dir, no privades, accessibles a tothom— i vehicle d’expressió de les classes populars, en el sentit que acabem de veure de pròpies de gent sense poder, tot i que l’esclat festiu permeti justament fer-nos una idea del que és o pot ser el poder de la gent.

La declaració d’estat de festa sol comportar el desplegament d’inversions o dislocacions de l’ordre social. Podríem dir que la festa ofereix l’oportunitat perquè, de tant en tant, un grup humà es miri en una mena d’espill còncau, que li retorna una imatge distorsionada de si mateix en la qual, desfigurats, es poden reconèixer alguns dels seus factors constitutius. És per això que un component important i ben estès de les festes populars és la presència de personalitats fantàstiques associades a la desmesura i que són deformacions de certs elements significatius de la vida social. Parlem de la imatgeria que concep en termes monstruosos les potestats i el poble, que conté també representacions de potències antisocials, negatives o bestials amansides, que desplega una paròdia desproporcionada o deformada d’elements de la vida social.

És per això que, de manera repetitiva, coincidint amb determinades marques en el calendari, aquesta mena d’elenc de figures distorsionades que representen personatges inconcebibles són extrets del cau on dormen la resta de l’any i posats a passejar com a part del paisatge excepcional que l’esdeveniment festiu implanta. Els escenaris de la vida ordinària veuen aleshores irrompre i moure’s criatures antropomòrfiques o zoomòrfiques impossibles: nans, capgrossos, bèsties inversemblants, híbrids humans i animals… i gegants.

Al costat de capgrossos, dimonis i animals fabulosos, els gegants eren part del seguici de les processons de Corpus

Com és sabut, els gegants són figures de la cultura popular d’antiguitat contrastada i ben esteses al folklore europeu des d’antic —més recentment al llatinoamericà— i que, al costat de capgrossos, dimonis i animals fabulosos, formaven part del seguici popular de les processons del Corpus Christi des de la baixa edat mitjana, com a representació dramàtica en moviment dels estaments i les jerarquies socials. Com és sabut, la festa de Corpus implicava la totalitat d’estaments de la vida urbana en el que era, a la pràctica, una posada en escena de la globalitat de la vida social, amb les seves potestats, amb la seva divisió en classes i fins i tot amb la representació de les potències del desordre que podrien posar-la en perill. Des del segle XIV, la processó constituïa un enaltiment de la mateixa estructura social que l’Església venia a resumir i encarnar. L’Hòstia que s’ostenta no ve, en canvi, de fora, sinó que està dins, al seu Sagrari, al cor mateix de la ciutat, i no tant per protegir-la, sinó per sintetitzar-la, per projectar hipostàticament en el sobrenatural el que són les condicions d’un present social fet d’estrats, estaments, jerarquies i riscos.

Les exhibicions de gegants i capgrossos en contextos festius han implicat dramatitzacions socials, tal com ha posat de manifest Stanley Brandes en un estudi ja clàssic sobre aquest tipus de festes a Andalusia. Va observar que el repertori de personatges i les seves coreografies podia ser vist com una teatralització de les relacions de poder i de determinades estructures socials associades al gènere, la família i la classe social. En efecte, la relació entre capgrossos i gegants podia ser entesa com de dominació i rebel·lia, en què les figures de gegants eren les de l’autoritat, i les dels capgrossos, les corresponents a les classes populars o els fills. Ens convé subratllar la importància d’aquest treball en la mesura que ens fa notar que les festes populars —i en particular les festes de gegants— emeten informació subliminar a propòsit de l’organigrama social i els conflictes de què està fet.

Els indrets d’on surt, per on passa, on es deté i on desemboca un seguici festiu mai són arbitraris

I un últim punt. Ben important. Els seguicis amb gegants formen part d’un tipus específic de festa que consisteix en el fet que un col·lectiu celebrant du a terme un itinerari que tria per moure’s determinades vies a què atorga un valor simbòlic especial. Són les desfilades, processons, cavalcades, rues, pelegrinatges, romeries, viacrucis… També les manifestacions civils, que treballen igualment la festivalització de la trama urbana. Són passejos col·lectius de grups que opten per visibilitzar-se mitjançant un desplaçament ritual que segueix sendes no menys rituals, itineraris cerimonials que impliquen l’apropiació metafòrica d’una part de la ciutat els límits de la qual són el que justament el moviment festiu assenyala.

Són festes que, per dir-ho així, “marquen territori”, estableixen un control simbòlic sobre l’espai, sigui per part de les autoritats o dels col·lectius socials que celebren. És a dir, defineixen un perímetre que abasta un territori, els seus eixos principals i les seves fronteres, per exemple i pel que ens interessa, proclamant un barri com barri en festes. No cal dir que els indrets d’on surt, per on passa, on es deté i on desemboca un seguici festiu mai són arbitraris; són sempre significatius. Com ho són els punts que ignora o exclou.

Els gegants han format part d’aquest tipus d’activitats rituals peripatètiques en les quals un conjunt de persones, ordenadament disposat, discorre per un trajecte tradicionalment prescrit en companyia dels seus símbols sagrats (els gegants, per exemple), moviment col·lectiu, relativament sincronitzat a través d’un espai determinat i en un temps previst. Els gegants formen part des de fa segles de les processons de Corpus, que són aquelles que Solé i Amigó considerava paradigma i referència de les nostres processons, la mare de totes les corrues. També la celebració itinerant més important de les celebrades a Barcelona al llarg de segles. La revifalla de la festa als anys setanta i vuitanta –el tema de la nostra recerca– és indeslligable de l’ús intensiu del model que suposa la cercavila, una festa ambulatòria en què el grup que celebra recorre els carrers d’un determinat espai urbà. Un barri, per exemple.

• 

  Una reflexió sobre les festes populars

  Aquest text pertany al llibre Gegants de barri. Geganters, festes i lluites urbanes a Barcelona, publicat per l’editorial Manifest i dirigit per l’antropòleg Manuel Delgado, amb contribucions d’Analelly Castañeda Mayuri, Sandra Anitua, Marc Sierra Tirello i Mikel Fernandino Hernández. Tots ells són components del grup de treball Cultura Popular i Conflicte, CPC, de l’Institut Català d’Antropologia, ICA.

  El llibre explica com els gegants foren protagonistes en la recuperació popular del carrer després de la dictadura franquista. A Barcelona, van ser un instrument de les demandes de moviments veïnals amb una llarga tradició de lluita urbana. Els nous gegants que apareixen en aquell moment van suposar una revolució estètica respecte dels gegants tradicionals. Ja no eren reis i reines, ni entitats solemnes i altives, sinó gent treballadora en què els barris veien resumida la seva personalitat col·lectiva i el seu orgull.