Cerca
Opinió

La lluita pel Partit Laborista després del Brexit: Corbyn es manté gràcies a les bases

16/09/2016 | 00:07

Corbyn horitzontal
Jeremy Corbyn parlant a Trafalgar Square el febrer de 2016 / GARRY KNIGHT

El paisatge polític al Regne Unit des del referèndum del Brexit ha fet un gir copernicà. Les primeres setmanes van estar marcades per alguns atacs racistes contra polonesos i comentaris xenòfobs que varen indignar els “euròfils” beneits. Ràpidament, però, amb la dimissió de Cameron, l’obligada retirada del lideratge tory de Boris Johnson i la desaparició de la vida pública de Nigel Farage (que ha dimitit de la direcció de l’UKIP), l’eix del debat polític va oscil·lar profundament.

En aquell mateix moment, els líders del grup parlamentari del Partit Laborista van organitzar el que havia de ser la sortida de la vida pública del nou, i esquerrà, dirigent laborista Jeremy Corbyn.

Un cop dins el partit

Al setembre de l’any passat, Jeremy Corbyn va aconseguir 250.000 vots dels 422.000 que es van registrar a les primàries realitzades, com explicàvem a ‘Des de la talaia’ i en aquest apunt. Ràpidament, els laboristes van haver de prendre posicions de cara al referèndum sobre la Unió Europea. Durant la campanya, la posició oficial del partit va ser la de votar a favor de la permanència, “remain”.

Com el resultat no va plaure l’elit del partit, es va acusar Corbyn de no fer campanya de manera prou clara. Al 1975 havia fet campanya contra l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea. No portava l’europeisme al cor. Després del resultat del referèndum, el 23 de juny, es va iniciar un complot de la major part dels membres del gabinet a l’ombra contra Corbyn, pel seu suposat paper negatiu durant la campanya i la seva “manifesta” inelegibilitat. Alguna cosa que la immensa majoria de mitjans de comunicació repeteixen des de setembre del 2015.

Una traïció al palau

El fill de l’històric líder de l’esquerra laborista —contrari a la UE— Tony Benn, va liderar la càrrega contra Corbyn. Hillary Benn va dimitir, un parell de dies després del referèndum, de la seva posició al gabinet a l’ombra, la qual cosa va generar una dimissió massiva en el moment de la més gran crisi del país. Això va provocar un afebliment del paper d’oposició del Partit Laborista envers el govern conservador, reforçant la incapacitat de la direcció de Corbyn. Entre els que van dimitir, hi havia l’actual contrincant de Corbyn pel lideratge laborista, Owen Smith. Cal destacar que el número dos del partit estava en aquell moment de concert a Glastonbury, “desconnectant”, i durant 48 hores no va donar senyals de vida.

El 28 de juny, va haver-hi una moció de confiança del grup parlamentari laborista a Jeremy Corbyn. Dels 212 diputats del seu grup, tant sols 40 van votar a favor de Corbyn; 172 el van trair. Corbyn va rebre de tots els sectors, fins i tot d’alguns suposadament amics, com el columnista Owen Jones, que demanaven la seva dimissió per assegurar la unitat de l’organització. Corbyn, malgrat tot, decidí continuar, i va demanar al partit que el ratifiqués.

Això ha generat una segona onada d’afiliacions al Partit Laborista. Durant la campanya de 2015, ja es van registrar gairebé 200.000 persones. Durant la setmana del 23 al 30 de juny, en ple cop contra Corbyn, s’hi van afiliar unes altres 60.000, malgrat haver-ne augmentat la quota, de 3 a 25 lliures, i haver-ne dificultat els tràmits.

0586Amb Blair al govern, el partit va arribar pràcticament als 450.000 afiliats; l’any 2010 es va situar als 185.000, entre d’altres coses, com a conseqüència de la guerra de l’Iraq, amb desafiliacions de sindicats, com el de conductors de trens (RMT) i el de bombers (FBU). Entre el 7 de maig i l’11 de setembre de 2015, durant la campanya per a l’elecció de la nova direcció del partit, 116.753 persones s’hi van afiliar i 1.327 en van demanar formalment la baixa. Entre l’elecció de Corbyn, el 12 de setembre i la vigília de Nadal, s’hi van sumar uns altres 87.158 afiliats nous i va haver-hi 3.875 renúncies formals. En resum, en nou mesos es van afiliar al partit unes 200.000 persones noves. S’estima que un 80% ho van fer per donar suport obertament a Jeremy Corbyn. L’afiliació directa total ara mateix és de 515.000 persones, la qual cosa converteix el Labour Party en el partit socialdemòcrata més gran d’Europa.

En aquestes condicions, els organitzadors del cop van veure frustrades les seves expectatives i van passar a una moció de confiança interna, que ha forçat les segones primàries en menys d’un any. De totes maneres, la burocràcia del partit no s’està d’orgues i continua expulsant els que considera membres indesitjables, com es pot veure en aquesta carta que rebutja l’afiliació d’algú que va tuitejar fa dos anys a favor del partit verd. El fet que el partit es dediqui a mirar els comptes Twitter de fa 2 anys fa que cada cop més l’aparell es sembli més al MI5 (el servei secret britànic) que a un partit polític.

Durant les primàries d’aquest agost, unes 15.000 persones han votat per Jeremy Corbyn a les reunions presencials i unes 8.000 per Owen Smith. Això fa un petit 5% del total, sense tenir en compte que molts dels afiliats poden també votar dins dels seus sindicats per escollir a les primàries. El nombre de circumscripcions que han donat suport a Corbyn és de 85% del total de les que han pogut organitzar una reunió. En total han estat 324 (de 650) circumscripcions que s’han posicionat, amb una petita trentena que va decidir no prendre partit.

Aquestes xifres d’afiliació sense precedents són un clar indici de la radicalització que ha tingut lloc a la Gran Bretanya, amb una nova capa de milers de treballadors i joves arrossegats a l’activitat política per primera vegada, no només pel referèndum, sinó també per expressar les ànsies d’una nova política. I tot això en un context on totes les enquestes d’opinió diuen que ningú dóna suport a la gestió de Corbyn i que els afiliats laboristes estan descontents… El fet de tenir un procés d’eleccions a tots els sindicats, amb més de 20.000 persones assistint a reunions a l’agost, desmenteix aquests sondatges i constitueix un bon indici d’aquesta politització, i del rol dels sondatges, dit sigui de pas.

De fet, els telenotícies britànics aquest mes d’agost han obert amb els posicionaments dels sindicats, o amb les declaracions de dirigents de l’esquerra del partit. Una atenció mediàtica mai vista des dels anys 70 que, d’altra banda, permet de seguir la ridícula guerra bruta i de nervis que els partidaris d’Owen Smith han decidit menar després del fallit cop intern del seu candidat.

Momentum i el creixement de la militància

Poc després de la primera campanya per a l’elecció de la direcció del partit, es va engegar entre els seguidors de Corbyn una plataforma política que permetia donar-li suport sense militar dins del partit: Momemtum. Era la formalització de les xarxes de suport a Corbyn i la manera de treballar a favor del nou líder fora de les estructures habituals. L’organització Momentum compta amb una mica més de 10.000 persones afiliades, per la qual cosa és només una part limitada del creixement general.

mometumMomemtum és l’eina política dels activistes que han vist en l’elecció de Corbyn l’oportunitat de donar el gir a l’esquerra que pensen que necessita el partit per tornar a guanyar les eleccions. De fet, a les últimes eleccions al comitè nacional del partit, aquesta organització i l’esquerra de tota la vida es van aliar per renovar la direcció i decantar-la així cap a l’esquerra.

Ara mateix existeix no només una lluita entre el grup parlamentari i el líder del partit, sinó també una feroç batalla per la democratització de l’organització i, segons paraules de Corbyn, la transformació del Partit Laborista en un moviment social. En aquest context, el número dos del partit, Tom Watson, que tampoc havia ajudat Corbyn, ha obert el foc amb unes declaracions que han fet d’aquest agost un mes molt interessant.

Lev_Trotsky
Leon Trotski, acusat d’infiltració al Partit Laborista, encara que va ser assassinat fa 76 anys / WIKIMEDIA COMMONS

Aquest 9 d’agost, Tom Watson, en una entrevista al Guardian afirmava que hi ha una conspiració trotskista per infiltrar-se al partit i deixava entreveure que Corbyn es beneficia del complot. Res menys perillós que la infiltració trotskista, com tothom sap, i amb més de 500.000 militants trotskistes amagats sota el llit, no hi ha cap mena de dubte que la nova militància és molt perillosa. Es veu clarament que alguns dirigents socialistes encara viuen a la Guerra Freda. El dia 14, Watson tornava a aparèixer a la premsa amb proves de la infiltració. Semblava que Trotski en persona hagués triat Corbyn per liderar el partit laborista… Les excentricitats de Watson forçaren el mateix Owen Jones a tornar a fer una enèsima crida per a la unitat.

Unitat? Quan els tribunals dictaren una sentència favorable als 126.000 afiliats als quals se’ls havia negat el dret a vot per haver-se afiliat massa tarda, els partidaris de Smith temeren que aquesta sentència no afavorís encara més la “conspiració” de Corbyn. Els advocats del partit, doncs, van presentar un recurs (gastant-se els diners dels afiliats no admesos per més inri) contra aquesta resolució i, finalment, van aconseguir negar el vot a més de 130.000 persones que volien afiliar-se.

La paranoia que viu l’aparell del partit és filla de la por a que una estructura que fins ara només servia per triar diputats adeptes a l’aparell pugui decidir l’escrutini dels membres. El pànic resulta indescriptible; se’ls apareix Trotski en majestat, demanant-los comptes des de dalt del seu tren blindat. Aquest procés, però, no és només britànic. S’esdevé a tot arreu on existeix una militància crítica i informada, però la tradició britànica és favorable a aquests episodis: als anys 50, partit i sindicats van passar resolucions contra militants comunistes a l’interior de les seves organitzacions, impossibilitant a membres del partit comunista britànic ser representants electes dels treballadors. Com veurem, aquesta política de la por no està tenint massa efecte.

Els sindicats

Un element clau pel futur d’aquesta lluita és, naturalment, el paper dels sindicats. Els líders sindicals, empesos per les bases, s’han manifestat contra el cop intern i han donat suport a Corbyn. Cal tenir cura, malgrat tot, amb el suport que alguns sindicats puguin donar. Si bé Jeremy Corbyn i el seu segon, John McDonell, han estat durant anys defensors de les causes obreres i sindicals, el discurs de la incapacitat i la unitat del partit té molt de pes a sectors importants de la burocràcia sindical.

Molts dirigents sindicals (i alguns intel·lectuals) que veuen aquesta contesa com una lluita fratricida absurda, i no com la recuperació del partit en tant que eina de transformació social —com es veu des del camp de Corbyn—, intentaran arribar a un acord pactat. El problema és que la dreta del partit ha declarat la guerra total a Corbyn i sembla estar disposada a emprar qualsevol truc brut per guanyar. Amb un adversari així, el marge per al consens és bastant limitat.

Tots els petits sindicats afiliats al Partit Laborista han donat suport explícitament a Jeremy Corbyn: el sindicat de correus i comunicació CWU, el sindicat de forners i treballadors de la indústria alimentària BFAWU, el sindicat de conductors de trens afiliat al partit laborista ASLEF, el TSSA del personal menys qualificat del transport i l’UCATT, sindicat de la construcció. Així com el sindicat de bombers FBU, que es va desafiliar el 2004 per la política de dretes de Blair i es va tornar a afiliar al desembre per recolzar Corbyn. Tant UNITE, amb 3 milions d’afiliats, com UNISON, amb 1,2, també han donat suport a Corbyn.

Owen_Smith horitzontal
Owen Smith, el candidat que disputa a Corbyn el lideratge del Labour Party / WYKEHAMISTWIKIPEDIAN

El seu contrincant, Owen Smith, només ha rebut el suport d’un petit sindical industrial, Community, del sindicat de músics i del sindicat GMB que es mostra a favor de la base militar nuclear escocesa Trident i a favor del fracking (o fracturació hidràulica), unes posicions que Corbyn rebutja.

El suport dels principals líders del món sindical va ser determinant perquè Corbyn pogués frustrar el cop d’estat intern de fa unes setmanes. El seu posicionament i la mobilització de les seves bases durant la campanya han estat una mostra de la capacitat d’aquestes organitzacions i del pes específic que cotinuen tenint dins del moviment laborista i de la societat britànica. Són també la prova de l’absurditat de la teoria de la infiltració. La probabilitat de victòria de Corbyn a finals de mes és molt alta, la qüestió és si els sindicats canviaran de posició en un futur pròxim buscant una suposada unitat.

L’elegibilitat dels candidats

En un article publicat recentment, l’escriptor Owen Jones, conegut pels llibres ‘Chavs’ i ‘L’establishment’, ha deixat de donar un suport clar a Corbyn. El periodista, que va mostrar el seu suport a Units Podem durant l’última campanya electoral espanyola, es pregunta si un candidat tan marcadament a l’esquerra, i que parla més per als activistes i membres del partit que per al públic en general, pot guanyar. A més, es basa en les enquestes per demostrar que mantenir Corbyn significa propiciar un nou govern de la dreta. Aquesta tema és fonamental per a la campanya, però també per a l’esquerra europea.

A Corbyn l’han abandonat, aquests temps difícils, molts dels intel·lectuals de l’esquerra que tenien veu quan la dreta del partit era totpoderosa, en tot cas ha mantingut el suport de Harry Potter (en la figura de Daniel Radcliffe) que no es de menysprear, sobretot quan l’escriptora JK Rowling l’ha atacat molt durament i té en contra tot tipus de monstres i besties del més enllà.

La qüestió clau per a Corbyn no és el que diuen les enquestes – com tant bé sabem a l’estat espanyol, després de les últimes eleccions generals, i que Jones també hauria de conèixer de primera mà – ni si l’estratègia mediàtica és la millor, que és l’únic que sembla preocupar l’assagista, tampoc si Luke Skywalker fa campanya amb ell o és Chewbacca. La prioritat de Corbyn és reconquerir un partit que, fa 20 anys (només), Tony Blair va fer emmudir sobre la socialització dels mitjans de producció. La prioritat de Corbyn és fer d’aquest partit una eina al servei de les expectatives de canvi de la societat. Ara la dreta del partit s’atreveix a afirmar que el New Labour de Blair era socialisme democràtic i que era popular. Això demostra que Corbyn ja té el mèrit d’haver tombat el debat cap a l’esquerra, tant dins el partit com a la societat. Fins i tot “opinadors” del partit, que tenen el suport de tipus com Mandelson, l’excomunista inventor del concepte de la tercera via, i que tenen accés a grans mitjans de comunicació, es posen ara a lluir les seves millors gales esquerranes per contrarrestar el canvi que ve.

A casa nostra, ens seria útil tenir en compte aquesta nova tendència dins del Partit Laborista. Una eina de canvi social, que no depengui de les intrigues palatines i parlamentàries on acaben morint les lluites socials, és l’objectiu de la campanya de Jeremy Corbyn: convertir el seu partit en una eina de combat. I quin combat! Per defensar el manteniment d’una organització d’elits, la burocràcia s’inventa una infiltració i expulsa afiliats… Cal dir que, pel que fa a les infiltracions, hi ha un precedent històric important al Regne Unit. Als anys 80, una de les moltes corrents internes al partit, Militant, va arribar a tenir 4 diputats i una influència important, que gairebé dóna la victòria a l’ala esquerra del partit, de Tony Benn. Per conjurar aquest risc, els diputats laboristes van escindir el partit, poc abans de les eleccions: van permetre la victòria de Margaret Thatcher, i la creació del partit socialdemòcrata, que es va acabar fusionant amb els liberals creant els Lib-dems. Això passava al 1981; dos anys desprès, el Partit Laborista perdia més de 50 diputats. Desprès van expulsar els “infiltrats” de Militant, a fi de guanyar una respectabilitat que mai va permetre el partit de guanyar unes eleccions.

I ara que?

p9636220_p_v8_aa
Cartell de la pel·lícula de Ken Loach ‘L’esperit del 45’, que reflecteix la victoria del Labour l’any que va acabar la Segona Guerra Mundial

L’últim intent de cop fallit només ha servit per agreujar la guerra civil que existeix dins del Partit Laborista. No és nova; durant tot el període Blair, l’aparell ja va intentar trencar els vincles amb els sindicats i els moviments socials. Ara, tot l’establishment britànic està tractant d’expulsar Corbyn del partit i de penjar-li una imatge d’incapaç. Però aquestes maniobres també han propiciat la reacció de milers de persones que sofreixen les retallades, que participen a reunions polítiques a tot el país i fan campanya a favor de Corbyn. El líder laborista s’ha convertit en el catalitzador del canvi.

La derrota dels diputats pot generar una escissió de facto al partit, on la militància i els sindicats vagin cap a una banda i un grup significatiu de parlamentaris trenqui amb la disciplina de partit. En aquest context, el procés de selecció de diputats per a les properes eleccions és la clau de tota aquesta campanya. No és només tenir la direcció, també hi ha una lluita per controlar l’aparell del partit, amb enemics declarats de Corbyn; com ara l’alcalde de Londres, que ja es presenta com l’alternativa moderada al partit.

El Partit Laborista ha de ser recuperat per aquells que defensen i van defensar la nacionalització de les mines, dels ferrocarrils, del Banc d’Anglaterra i de les polítiques que Ken Loach va mostrar a L’esperit del 45. Aquest és el primer pas que han de donar i que estan donant. I ara que sembla que alguns dins del partit parlen de la unitat per sobre de tot, la pregunta ha de ser: unitat amb qui i per fer què?

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies