La sequera persisteix, i el nou Govern dona l’esquena als reptes de l’aigua de Barcelona

Barcelona i la regió metropolitana han pogut créixer gràcies a l’espoli de l’aigua del Ter. Fa gairebé 60 anys es van construir els embassaments de Sau i de Susqueda, que permeten transvasar l’aigua del Ter cap a Barcelona. L’any 2017, l’espoli del Ter assoleix una fita històrica amb la signatura de l’Acord de la Taula del Ter, amb l’objectiu de retornar una part del cabal que es deriva a Barcelona a la seva conca natural.

La sequera que pateix Catalunya —que ni de bon tros ha acabat, amb els embassaments per sota del 30%— hauria d’accelerar un dels objectius de l’Acord de la Taula del Ter: fer que la regió de Barcelona sigui autosuficient en matèria d’aigua.

El 2023 es va assolir el mínim històric d’aigua del Ter transvasada gràcies a l’impuls de la regeneració i la dessalinització a Barcelona. Però els reptes de la gestió de l’aigua a Barcelona no acaben aquí. Ara en sorgeixen de nous, que cal abordar per tal d’adaptar-nos a la nova realitat climàtica i minimitzar els estralls de les sequeres que vindran.

Un d’aquests reptes és el model de gestió de l’aigua de les noves infraestructures i en mans de qui romandrà. L’anterior Govern de Pere Aragonès va fer pública la seva intenció de gestionar les dues noves potabilitzadores del Besòs a través de l’empresa pública Ens d’Abastament d’Aigua Ter-Llobregat (ATL). En una conferència de premsa, el 27 d’agost passat, la nova consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, ho va ratificar. Però aquí hi ha gat amagat.

Malgrat que pugui semblar obvi que el Govern assumeixi la gestió d’unes infraestructures que ell mateix ha pagat, el cas metropolità és particular. El 2013, amb la creació de l’empresa mixta Aigües de Barcelona (Grup Agbar), l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va formalitzar la cessió de les infraestructures metropolitanes d’abastament i de sanejament d’aigua en alta a Agbar, quan realment haurien de ser competència de la Generalitat. Aquest acord entre Agbar i l’AMB, el va signar l’actual president de la Generalitat, Salvador Illa, que aleshores era conseller metropolità pel PSC de Barcelona.

Així doncs, Agbar és propietària de les potabilitzadores del Besòs i del Llobregat i les gestiona, i gestiona les depuradores d’ambdós rius, però la propietat d’aquestes últimes és de la Generalitat. Amb tot plegat, n’extreu un bon marge de benefici privat.

El pla que Aragonès tenia en marxa consistia a construir dues noves potabilitzadores i que fos la Generalitat a través de l’empresa pública ATL qui les gestionés. Aquest estiu, de fet, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ja havia construït sis nous pous al Besòs per tal de tenir llestes les potabilitzadores el 2025.

El gir de guió que ha dibuixat el Govern de Salvador Illa implica ajornar la potabilització del Besòs fins a l’any 2033 i regalar fins llavors l’efluent de les depuradores, que és públic, a Agbar. Fins al 2033, el pla del Govern consistirà a derivar l’aigua del Besòs cap a les potabilitzadores del Llobregat, operades per Agbar. Ho farà a través d’una canonada de connexió Besòs-Llobregat que s’enllestirà el 2025, el mateix any que el Govern anterior prometia tenir en marxa les potabilitzadores públiques del Besòs. Sembla, doncs, que l’única justificació d’aquest gir de guió és continuar engreixant els negocis de la multinacional Agbar. Regalarem aigua pública a un gestor privat amb una reputació poc exemplar.

La gestió privada de l’aigua ofereix uns preus un 22% més cars que la gestió pública

En un moment en què les tarifes de l’aigua es revisen a l’alça per fer front a les inversions necessàries per motius de sequera, la gestió pública de l’aigua pren més sentit que mai. La privatització de l’aigua a Catalunya ha demostrat que no està a l’altura de la prestació d’un servei públic en condicions. La gestió privada ofereix uns preus un 22% més cars que la gestió pública. Aquest marge, que ara mateix s’enduen accionistes privats, amb gestió pública es pot retornar al servei en forma d’inversions o abaratint tarifes. Què esperem? Quins interessos ho impedeixen?

Vinculat amb el preu de l’aigua, l’altre repte majúscul que Barcelona ha d’afrontar és la reducció del consum global d’aigua. Per fer front a la sequera, les dessalinitzadores del Prat de Llobregat i de la Tordera operen a màxim rendiment, se’n planifiquen dues de noves, i s’està invertint com mai en la regeneració. El Govern actual opta únicament per una política d’oferta sense atendre els impactes socials i ambientals que això implica.

És necessari diversificar les fonts d’abastament d’aigua, però l’aigua dessalinitzada i la regenerada multipliquen per 15 i per 3, respectivament, el preu de l’aigua convencional. En canvi, gestionar la demanda i reduir el consum d’aigua és una de les inversions més barates que sembla no estar damunt la taula.

Hem de celebrar que Barcelona i l’AMB caminin cap a l’autosuficiència hídrica i la recuperació del Ter, però no és qüestió només de substituir unes fonts per unes altres. O, encara pitjor, no podem permetre’ns enviar el senyal que disposarem de més aigua al servei d’una metròpoli amb una set infinita que pot “desconnectar-se de la pluja”, tal com augura el nou Govern.

Per què no es prioritzen mesures d’estalvi i gestió de la demanda que garantirien l’abastament metropolità?

Per sort, el Pla especial del cicle integral de l’aigua (PECIA) —el full de ruta metropolità aprovat el 2023 amb l’objectiu de garantir l’abastament metropolità i reduir la dependència del riu Ter— preveu mesures d’estalvi i d’eficiència (gestió de la demanda) que serien suficients per garantir l’abastament d’aigua metropolità avui dia.

Per què no es prioritzen les mesures de gestió de la demanda com ara la instal·lació d’airejadors, la reducció de la pressió de les xarxes, la reparació de fuites i el reaprofitament d’aigües grises i pluvials?

Sembla que el creixement de la capital i de la seva regió metropolitana és inqüestionable. De fet, quan es calcula el dèficit hídric de Barcelona, no només s’hi consideren els efectes futurs del canvi climàtic sobre les reserves d’aigua; també s’hi incorpora, de manera poc transparent, el consum d’aigua que suposaran tots els nous sectors urbanístics previstos en el nou Pla director urbanístic metropolità (PDUM). Barcelona, la regió més densa d’Europa, ha de seguir creixent de forma infinita?

Davant d’un futur climàtic amb menys aigua, la millor forma d’adaptació i prevenció de noves sequeres és la gestió de la demanda per reduir el consum d’aigua amb criteris de justícia social i ambiental. Fa molts anys que Barcelona té un deute amb la resta del territori. Ara li toca asseure’s i dibuixar un pla d’acció per implementar les mesures de gestió de la demanda que el PECIA inclou. Continuar creixent sense aturador suposa nous impactes socials i ambientals. És l’hora de fer les coses d’una altra manera, tot recollint el testimoni i els aprenentatges d’aquesta llarga sequera que sembla que no acaba.

* Dante Maschio Gastelaars i Quim Pérez Gómez són membres d’Aigua és Vida.