23/01/2024 | 06:00
La ciència prediu una davallada del 18% de la disponibilitat d’aigua per al 2050. Però, en canvi, la demanda no para de créixer per poder satisfer un model econòmic intensiu en l’ús d’aigua. Catalunya és un hub internacional d’exportació de porcs i de fruita dolça. Convivim amb més porcs que persones, i la càrrega turística torna a augmentar després de la pandèmia de la Covid-19.
Si bé és cert que som davant la pitjor sequera pluviomètrica en intensitat, durada i extensió des que n’hi ha registres, no hem d’oblidar que l’escassetat d’aigua que patim també és a causa d’una mala gestió que se n’ha fet —des de fa anys— per part de les administracions públiques.
Com que no es preveuen grans pluges els mesos vinents, no queda més que preservar la poca aigua que tenim. I a mitjà termini, fer-nos resilients d’una vegada per totes a les sequeres que vindran. Per això proposem 10 mesures que ens permetrien abordar el que és urgent fins a arribar al que és estructural.
1. Vetllar pel compliment de les restriccions actuals
A la tardor del 2021, amb les primeres declaracions de l’estat d’alerta per sequera, es posaven en marxa les restriccions de consum a les activitats econòmiques i a les dotacions municipals.
Les dades de consums municipals es van publicar al juny passat, i això ha permès saber qui no compleix les restriccions per tal de posar fil a l’agulla i sancionar els consums excessius. Però les dades de consum de les grans activitats econòmiques encara no són públiques, i tot fa pensar que no hi ha un control de les restriccions que se’ls imposen. Si tenim en compte que el 56% de tot el consum d’aigua a les conques internes de Catalunya correspon a les activitats econòmiques, publicar aquestes dades no és una qüestió menor.
2. Moratòria a les activitats econòmiques en sequera
El Govern va anunciar que, en la fase d’emergència per sequera, prohibirà l’inici de noves activitats econòmiques o ampliacions d’activitats ja existents que gastin molta aigua. Caldrà veure’n la lletra petita i què s’entén per consum elevat d’aigua i quins sectors afecta.
Caldria allargar la moratòria de prohibir noves activitats que gastin molta aigua més enllà de la fase d’emergència
El que sí que sabem que té poca garantia d’èxit és aplicar només aquesta moratòria durant la fase d’emergència. Tan aviat com pugem del 16% de les reserves, ja es podran posar en marxa les noves activitats. Si hem entès que les activitats econòmiques consumeixen molta aigua, cal entendre també que com a mínim caldria allargar la moratòria fins a sortir de l’escenari d’alerta (40% de les reserves).
3. Plans municipals de sequera obligatoris
El Pla especial per sequera obliga els municipis de més de 20.000 habitants a tenir un pla d’emergència per sequera. La realitat és que, tres anys després de la norma, més de la meitat dels 64 grans municipis no tenien el seu pla aprovat. A les portes de l’emergència, 18 grans ciutats continuen així, com ara Badalona (PP), Tarragona (PSC), Calafell (PSC), Figueres (Junts), Esplugues de Llobregat (PSC i Comuns), Sant Adrià de Besòs (PSC), Salou (PSC) i Vila-seca (Junts).
Els ajuntaments han d’assumir les seves competències en matèria d’aigua, que no són poques. Per això, els plans per sequera haurien de ser obligatoris també per als municipis de més de 5.000 habitants. Amb les sancions als ajuntaments en marxa per incompliment de les restriccions, els plans municipals de sequera són una bona oportunitat per regular i traspassar les sancions als grans consumidors.
4. Aturar el creixement urbanístic i turístic en zones sensibles
L’endemà que s’aprovés el Pla director urbanístic metropolità (PDUM), que preveu més de 200.000 nous habitatges, el Col·legi d’Enginyers de Camins recuperava la proposta de transvasament de l’Ebre cap a Barcelona. A Girona, si no s’atura un conveni firmat per l’Ajuntament i el Consorci de la Costa Brava, es regularitzaria la venda d’aigua del Ter a la Costa Brava per calmar la set d’una especulació urbanística que no s’atura.
No tenim prou aigua per engrandir les butxaques del sector immobiliari i turístic
És urgent fer revertir els plans urbanístics de l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB), de la Costa Brava i de la Costa Daurada i la deriva especulativa del totxo. També els megaprojectes que inclouen aquests plans, com ara el Hard Rock al Camp de Tarragona. No tenim prou aigua per engrandir les butxaques del sector immobiliari i turístic.
5. Pla de rehabilitació hídrica a les ciutats
Amb la sequera, veiem com pateixen l’àmbit rural i la pagesia. Per això, i coneixent les desigualtats camp-ciutat, cal que les ciutats liderin projectes pioners d’estalvi. No s’hi val a carregar tota la responsabilitat a les veïnes. Cal una col·laboració publicocomunitària.
L’Ordenança per a l’aprofitament d’aigües grises de Sant Cugat del Vallès va obrir camí l’any 2002, però s’ha avançat molt poc des de llavors. Sabem que, amb mesures com la compra d’airejadors i l’optimització d’equips, es pot estalviar un 30% d’aigua. Si hi afegim el reaprofitament d’aigües grises, podem sumar un 20% d’estalvi més. Per incentivar-ho, necessitem una ordenació i inversió pública a través d’ordenances i línies de subvenció.
6. Descontaminar aqüífers i recuperar pous
Ara que el Govern busca aigua desesperadament, cal recordar que els embassaments naturals més importants que tenim són els aqüífers, i el 57% dels que gestiona Catalunya estan contaminats, majoritàriament pels nitrats provinents de l’activitat ramadera industrialitzada.
Cal un canvi radical en el sector ramader: reduir la cabanya porcina i d’altres bestiars, aplicada a les macrogranges
Per poder utilitzar aquestes fonts estratègiques que prenen sentit en temps de sequera, cal abans permetre que es recarreguin i no es contaminin. Per això, cal un canvi radical en el sector ramader, que exigeix la reducció de la cabanya porcina i d’altres bestiars, aplicada a les grans explotacions i macrogranges, introduint així el criteri de responsabilitats diferenciades.
7. Garantir l’accés a l’aigua i incentivar-ne l’estalvi mitjançant les tarifes
A Catalunya, aproximadament el 10% de la població té dificultats per pagar l’aigua. La pobresa hídrica creixerà aquest any, perquè ja veiem com alguns ajuntaments estan incrementant les tarifes d’aigua per fer front a les inversions per sequera.
Però l’aigua és un dret humà i, per tant, cal garantir-lo de forma assequible. Per sort, hi ha fórmules possibles per fer-ho i, alhora, incentivar-ne l’estalvi i penalitzar-ne grans consums: bonificar al màxim possible la quantitat que en garanteix l’accés al dret a través de la recaptació dels consums excessius. Això també n’incentiva l’estalvi. Però calen una ordenació de país i directrius.
8. Gestió pública per estalviar i enfortir el govern democràtic
En un moment en què necessitem invertir i estalviar, la gestió privada és un impediment que cal superar. A Catalunya, només un de cada quatre ciutadans és abastit per operadors públics d’aigua. I, segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), la gestió pública és un 22% més barata que la gestió privada.
Els operadors privats volen fer diners i, amb l’aigua, com més factures, millor
L’objectiu d’un operador privat és fer diners i, amb l’aigua, com més factures, millor. En canvi, la gestió pública implica una major capacitat de gestió de l’estalvi i de govern amb l’aigua. La delegació de la gestió a través de concessions llargues fa que els ajuntaments s’oblidin de l’aigua, i ara, amb la sequera, veiem que no han fiscalitzat els contractes i la renovació de la xarxa per fer front a les pèrdues, per exemple.
9. Consells de conca per fomentar un nou model de país
El primer Pla de gestió de l’ACA de l’any 2010 incloïa una mesura que mai no s’ha posat en marxa i caldria recuperar: els consells de conca. Aquests es pensaven com a espais per a la presa de decisions, incloent-hi els diferents actors que participen en la gestió de l’aigua. Era una demanda del teixit social que volia descentralitzar la gestió de l’aigua, tot abordant els reptes hídrics en l’àmbit més lògic possible, és a dir, la conca hidrogràfica, que és una unitat geogràfica delimitada pel recorregut que fan cada riu i els seus afluents.
Si volem que les respostes als reptes hídrics siguin tan democràtics com sigui possible, la governança basada en una participació pública és clau, tal com apunta l’informe sobre aigua i canvi climàtic del 2020 de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). Podem provar els consells de conca, les assemblees ciutadanes o els observatoris de l’aigua, el que calgui, però és urgent fer un debat de país que abordi la gestió de la demanda, com reduir-la, atenint-nos a les prediccions del canvi climàtic, i quin model econòmic volem, entenent que l’actual és totalment insostenible amb l’ús de l’aigua.
10. Nova cultura de l’aigua com a marc estructural de gestió
La gestió de l’aigua a Catalunya s’ha basat a oferir-ne sense pensar abans quanta aigua tenim i a què la volem destinar. Aquest marc és el que permet la nova terminal de creuers al port de Barcelona i la Copa Amèrica d’aquest estiu a la capital catalana, la Rider Cup de Golf a Caldes de Malavella, el Hard Rock a Vila-seca o l’augment del 25% del sector turístic per al 2039, tal com recull el pla de gestió de l’ACA. I la conseqüència de tot plegat la trobem en l’índex d’explotació de l’aigua, que ens diu que Catalunya fa servir un 35% més d’aigua de la que disposem.
Fa anys que prioritzem l’aigua per al creixement econòmic a costa dels rius i de les persones
La nova cultura de l’aigua, en canvi, ens aporta un marc diferent basat en la gestió de la demanda, tot partint de l’aigua de què cada conca disposa. És a dir, s’integra un límit, un sostre màxim, i se segueix una jerarquització d’usos basada en prioritats. Primer cal garantir l’aigua per a la vida (el medi natural i les persones); després, l’aigua per a les activitats d’interès general, i, finalment, si en queda, l’aigua per al creixement econòmic i per al negoci. Catalunya, en canvi, fa anys que ha prioritzat l’aigua per al creixement econòmic a costa dels rius i de les persones.
Tenim l’oportunitat de reformular la gestió i la governança de l’aigua. I el repte de mantenir-ho com a prioritat política, també quan els embassaments siguin plens. Perquè les sequeres es gestionen, sobretot, quan tenim aigua i marge de maniobra.