Ens quedem sense aigua: què hi podem fer?

[Aquest text ha estat elaborat amb el suport científic d’Annelies Broekman, experta en gestió de l’aigua del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals – CREAF.]

S’ha declarat l’estat d’excepcionalitat per sequera a Catalunya. Ens trobem davant una situació greu i, en l’espera de l’arribada de les pluges, no ens podem permetre quedar-nos parats. Cal moure tot el coneixement que tenim per fer front a aquest problema i ser conscients que, si no fem canvis profunds, aquesta situació es repetirà. Fins ara, el nostre consum d’aigua ha anat creixent de forma il·limitada en pro de la prosperitat. Des de la ciència, hi ha propostes per redreçar-ho. Algunes impliquen reformular aquest consum. D’altres incideixen a restaurar i protegir els nostres sistemes hidrològics (rius, rieres i aqüífers), i fer-ho tot en un nou sistema de governança participativa i basada en el coneixement.

No és el mateix la sequera que l’escassetat

En primer lloc, cal diferenciar bé entre els termes sequera i escassetat d’aigua. En diem sequera (meteorològica), de la manca de pluges per un període prolongat. En canvi, en diem escassetat (o sequera hidrològica), de la manca de disponibilitat d’aigua per als diferents usos que tenim. Per calcular l’escassetat, no pas la sequera, disposem de l’índex d’explotació d’aigua, un indicador que ens parla de la pressió que estan rebent els recursos d’aigua dolça i que ens indica la quantitat d’aigua extreta cada any en proporció al total disponible. Aquestes dades ja reflecteixen que, fins i tot en temps de normalitat, estem consumint més aigua de la que seria viable per al nostre sistema. En temps de sequera, com en la situació actual, ens centrem massa sovint en el clima com a causa del problema de l’aigua. Mentrestant, manca debat sobre el veritable problema: la demanda crònica d’aigua que té el nostre model de desenvolupament insostenible. Hi ha una set d’aigua en tots els sectors que ens fa consumir aigua de forma excessiva superant la capacitat natural dels recursos disponibles.

Què hi fem doncs? A curt termini tenim el Pla especial de sequera per a cada conca hidrogràfica. És un pla que permet abordar el repte de la manca d’aigua amb previsió i unes regles del joc clares per a tothom. Tal com indica l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), el Pla parteix del coneixement i de l’anàlisi de les sequeres recurrents que s’han produït a Catalunya durant els darrers 80 anys, la qual cosa permet establir patrons de vulnerabilitat enfront d’episodis futurs. En segon lloc, aplica un seguiment preventiu de l’evolució de les reserves a través del monitoratge en continu.

Fabricar aigua: una solució d’alt cost i impacte

Aquest Pla de sequera preveu l’ús de tecnologia per produir aigua. Això vol dir que gestionem l’escassetat produint aigua que abasteixi la demanda, amb la reutilització i la dessalació, per exemple. Són solucions tecnològiques útils a curt termini per ajudar a enfrontar sequeres puntuals, però que no es poden mantenir en el temps pel seu cost econòmic, energètic i ambiental.

Per exemple, pel que fa a la dessalinització, Catalunya compta amb dues dessalinitzadores que permeten aportar 80 hm³/any al sistema d’abastament Aigües Ter-Llobregat (ATL), en menor quantitat a la Tordera (20 hm³/any) i en major al Llobregat (60 hm³/any). Els pròxims cinc anys es preveu destinar 250 milions d’euros a ampliar la de la Tordera i crear-ne una de nova al riu Foix, que tindrà una capacitat de 20 hm³/any. Amb tot, arribaríem a una capacitat potencial total de 140 hm³/any.

A banda dels costos econòmics, aquesta aigua té un cost ambiental enorme pels consums d’energia per fer el procés. Tot i que la factura energètica ha baixat molt  des de les primeres plantes dels anys setanta, de mitjana es consumeixen encara avui dia uns 4 kWh/m³. Aquest consum, a més, produeix emissions a l’atmosfera. Un altre aspecte important que cal considerar és que, a part de la construcció de la planta mateixa, calen infraestructures noves i costoses per poder traslladar l’aigua dessalada a les zones on és necessària. Aquestes infraestructures tindran una vida tècnica limitada i requeriran un manteniment.

Una altra de les solucions plantejades són les aigües regenerades. Són aquelles que provenen del reciclatge de les aigües que surten de les depuradores i que es fan servir per a usos industrials, municipals, agrícoles o per a la recàrrega d’aqüífers. L’impacte ambiental d’aquest tractament fa que no es pugui regenerar aigua a gran escala. En condicions normals, les aigües depurades tornen al riu, alimenten els cabals circulants i contribueixen a recuperar l’ecosistema fluvial. Per exemple, el riu Besòs està alimentat al 100% per aigües depurades. Però què passa si, en lloc de tornar l’aigua al riu, la reciclem tota? Disminueixen els cabals i perdem la vida i el funcionament normal d’alguns rius.  La producció d’aigües pot ajudar a reduir la vulnerabilitat tan sols si correspon a deixar d’extreure del medi, substituint l’abastament dels usos.

Com hem vist, els costos ambientals, energètics i econòmics de fabricar aigua són enormes i es tracta d’unes solucions puntuals en situacions de crisi. Sabem que a la península Ibèrica, igual que a la resta de la Mediterrània, les sequeres són un fenomen normal i corrent. La ciència ha demostrat que amb el canvi climàtic les sequeres seran sempre més freqüents i intenses, perquè la Mediterrània s’està escalfant un 20% més respecte a la mitjana global i es preveu una reducció de les pluges d’un 20% a un 50% el 2100. Per adaptar-nos a aquest nou escenari i ser menys vulnerables a la manca de pluges, necessitem solucions que ens aportin disponibilitat d’aigua a molt llarg termini.

Després d’instal·lar tecnologies d’estalvi del reg agrícola augmenta la quantitat total d’aigua consumida

La solució més immediata, la més intel·ligent, demana posar el fre a aquesta set insaciable: frenar la demanda. Cal reflexionar sobre el nostre model agrícola, urbanístic, turístic i industrial per tal que es redueixi la quantitat total d’aigua que fem servir. Hem de fer servir aquella aigua que ens permeti mantenir els cicles naturals i, sobretot, canviar el xip: passar de voler satisfer totes les demandes cap a prioritzar el manteniment de la salut de les masses d’aigua i dels ecosistemes naturals. Només així reduirem la vulnerabilitat de l’aigua i dels seus usos al canvi global. Ni tan sols un ús eficient de l’aigua serà una opció millor que aquesta restauració de la natura, perquè existeix un efecte rebot. Per exemple, en el cas del reg agrícola està demostrat que després d’instal·lar tecnologies d’estalvi augmenta la quantitat total d’aigua consumida. Com pot ser? Ho explica la paradoxa de Jevons: per recuperar la inversió, s’acaba intensificant la producció a fi d’obtenir més €/m³ mitjançant la plantació de cultius més rendibles —però que poden ser més demandants d’aigua— o augmentant el nombre de collites per any. Així doncs, produïm més per cada gota d’aigua, som més eficients, però estem reduint la disponibilitat de l’aigua en l’àmbit de tota la conca.

La natura és la solució

Aquest canvi de mentalitat s’ha de fer des d’avui mateix, però cal no oblidar una segona acció molt important: començar a implementar seriosament accions orientades a restaurar, mantenir o millorar els nostres sistemes hidrològics. L’aigua que surt de les nostres aixetes prové d’una conca hidrogràfica que conté aigua superficial, aigua subterrània i, en alguns casos, aigües produïdes amb la dessalinització o el reciclatge. Cuidar, protegir i restaurar les fonts d’aigua naturals, els rius i els aqüífers és una prioritat urgent a casa nostra.

Protegir els aqüífers és una estratègia a llarg termini, perquè actuen com a pantans naturals

Protegir els aqüífers és una estratègia a llarg termini, perquè actuen com a pantans naturals, com una esponja que va omplint-se i que resisteix bastant bé les variacions de temperatura i de precipitació. A més, si els nivells d’aigua subterrània baixen més del compte, es concentren contaminants a l’aigua i s’hi infiltra l’aigua salada en les zones properes al mar, la qual cosa empitjora la qualitat de l’aigua que bevem. En aquest sentit, cal començar a dedicar recursos a la descontaminació d’aqüífers; cal deixar d’ocupar amb ciment espais fluvials o de drenatge; cal deixar de canalitzar rius i alterar les lleres; cal perseguir els pous il·legals que n’extreuen aigua sobrepassant els límits d’explotació permesos, i cal reduir la sobreexplotació generalitzada dels aqüífers.

Pel que fa als rius, és urgent recuperar l’entorn fluvial i les lleres. La conservació dels rius és una solució basada en la natura que pot ajudar a mitigar els impactes de la sequera perquè són components essencials del cicle hidrològic i tenen un paper crucial en la provisió d’aigua dolça de qualitat als ecosistemes i a les persones. Això implica recuperar zones humides i aiguamolls, restaurar rius i rieres, establir cabals ambientals adients, recuperar els boscos de ribera i sensibilitzar la societat sobre la fragilitat d’aquest entorn.

També cal una reflexió profunda sobre l’estratègia de construir pantans o rescloses. Aquestes infraestructures han provocat un impacte ambiental important, perquè interrompen la circulació del riu, com si fos un coàgul en una artèria, i alteren el batec natural del riu. A més, els usos d’aquesta aigua acumulada als embassaments tampoc no estan vinculats al batec natural: acostumen a abastir el regadiu o produir electricitat i, per tant, responen a qüestions econòmiques.

Per exemple, molts rius s’utilitzen com a canals de reg i són plens a l’estiu, quan a la Mediterrània seria natural que estiguessin amb cabals baixos. Aquesta manipulació artificial dels cabals degrada també la funció del mateix riu, perquè el cabal es disminueix més del compte i s’hi acumulen contaminants, augmenta la temperatura de l’aigua i se’n veuen afectats els mecanismes que té el riu per autodepurar-se. Perdem qualitat de l’aigua. A més, els ecosistemes vinculats al riu es fan més vulnerables, i ho aprofiten les espècies invasores, com ha passat amb la canya americana. D’altra banda, a més dels canvis en el cabal del riu, els pantans i les recloses provoquen que no hi hagi prou aigua riu a baix per transportar els sediments, que formen la llera dels rius, els deltes i transporten la sorra cap al litoral. Un cas emblemàtic és el delta de l’Ebre, afectat greument per la manca de sediments que han quedat retinguts als pantans arreu de la conca. A més de la sorra, també és essencial que l’aigua dolça arribi al mar per regular les seves condicions fisicoquímiques i aportar nutrients, elements clau per a les poblacions de peixos, entre d’altres.

Cocrear el model de gestió de l’aigua del futur

Tots aquests canvis estructurals no es poden produir d’avui per demà, ni es poden impulsar de forma unidireccional. Per aquest motiu, cal cocrear entre tots els plans d’acció adaptats a cada territori. Això requereix una visió global de cada conca, una planificació integrada, que tingui en compte que cada sistema hidrològic és un sistema hidrosocial únic, amb valors i funcions de l’aigua molt diferents i amb una ciutadania que haurà de disposar d’aigua amb unes tarifes justes.

Cocrear implica generar espais de deliberació i aprenentatge mutu, el que en diem espais de governança, que tenen l’objectiu de posar en una mateixa taula la informació científica disponible sobre com funcionen els sistemes hidrològics, ecològics i socials, els coneixements dels sectors productius i el saber de la població local. En l’àmbit de l’adaptació al canvi climàtic, en el qual l’aigua és un eix vertebrador, hi ha exemples com la Taula del Delta i la Baixa Tordera o la Mesa de Treball d’Adaptació al Canvi Climàtic del Maresme. Aquests mecanismes permetran tenir una visió global de cada conca, planificar de manera integrada, considerant que cada sistema hidrològic és únic i té valors i funcions de l’aigua diferents.

És possible satisfer la set crònica a Catalunya començant per respectar l’aigua i la vida dels rius i dels aqüífers i qüestionant la quantitat d’aigua que necessitem i l’economia que volem, sense excedir la capacitat de càrrega. Per aconseguir-ho, és important col·laborar en espais de diàleg i de governança en cada conca de Catalunya, on totes les persones puguin participar. Omplim totes les conques d’aquests espais, aprenguem, associem-nos, escoltem la ciència i proposem mesures a llarg termini. Només així podrem enfrontar la falta d’aigua crònica que té el país.