21/11/2023 | 06:00
A Catalunya mai no havíem tingut tan poca aigua. Amb només unes reserves del 18,89% a les conques internes, el 13 de novembre vam superar el rècord històric de sequera del 1989. Recordem que això afecta més de sis milions d’habitants a la regió metropolitana de Barcelona. Paral·lelament, les conques compartides registren el nivell més baix des del 1998: a Tortosa, l’estació terminal de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, en el darrer any hidrològic a penes hi ha arribat el 37% del cabal d’aigua mitjà dels darrers 25 anys.
El director de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), Samuel Reyes, no descarta la importació d’aigua amb vaixells com a solució d’emergència. És com un retorn a la gran por del novembre del 2008. Des de llavors, es va posar en marxa la dessaladora del Prat, la més gran d’Europa per a usos urbans (60 hm3/any), i es va duplicar la de Blanes (20 hm3/any). A l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB), el 33% de l’aigua ja prové de la dessalació i un 25% de la regeneració (no es pot beure, però permet recarregar aqüífers, usos industrials, agrícoles o regar camps de golf). Aquests recursos (inexistents abans del 2010) expliquen que menys d’un de cada tres litres subministrats a l’àrea més poblada del país provinguin d’uns embassaments raquítics. Malgrat això, 15 anys després acabem tornant al punt de partida: el pànic davant la manca d’aquest bé essencial.
A correcuita, el Govern ha aprovat un nou pla hidrològic que preveu gairebé triplicar la inversió (més de 2.400 milions fins al 2027) amb dos grans objectius. D’una banda, duplicar la capacitat de dessalació, passant dels 80 als 160 hm3/any gràcies a una nova dessaladora a la Tordera amb una producció equivalent a la del Prat, així com la construcció d’una nova planta, la instal·lació de tractament d’aigua marina (ITAM) Foix, entre Cubelles (Garraf) i Cunit (Baix Penedès). De l’altra, duplicar el nivell de regeneració d’aigües depurades per passar d’un 10% a un 20%. En conjunt, això hauria de permetre augmentar un 30% la disponibilitat d’aigua cap al 2030.
Dissortadament, ni polítics ni tècnics han pres en consideració dues externalitats de la seva aposta pel “solucionisme tecnocràtic”: l’explosió de l’impacte energètic i l’incentiu al creixement infinit del malbaratament d’aigua per a usos no essencials.
Primer problema: la despesa energètica
Les dues dessaladores actuals són ja el segon consumidor elèctric de Catalunya després de la Renfe i per davant dels Ferrocarrils de la Generalitat i de tota la xarxa d’hospitals públics. Construir una dessaladora com la de Foix equival al cost de 15 nous instituts de secundària. No surt barat, però això rai en comparació al consum energètic que suposa. A Torrevella (Baix Segura), la dessaladora més gran d’Europa (dedicada especialment a portar l’aigua per a regadiu al predesert alacantí i murcià) genera 80 hm3/any amb un cost energètic equivalent a tota l’electricitat consumida pel turisme anual a Alacant. Doncs bé, el 2030 les dessaladores de la Tordera se situaran en el mateix nivell de consum energètic.
Dessalar aigua és sis cops més car que la potabilització procedent de rius. La de la ITAM del Prat surt a 30 cèntims el m3 i la que ve del Ter només 0,5. Una de les derivades és l’encariment el 2024 d’un 30% del preu de l’aigua. Diuen que és moderat perquè el preu de l’electricitat s’ha incrementat un 50%. El quid de la qüestió, però, és d’on surt aquesta enorme despesa elèctrica? Doncs d’Endesa, el líder del sector elèctric espanyol. És a dir, de la cinquena empresa més contaminant de Catalunya. Si bé Aigües del Ter Llobregat (ATLL) afirma que l’electricitat que compra és 100% renovable i que, per tant, provoca emissions zero, cal dubtar-ne.
És poc creïble que tal intensitat sostinguda de demanda energètica provingui només de renovables. No és cap secret que, un cop introduïts a la xarxa elèctrica, no es distingeixen els electrons procedents del petroli, del carbó, del gas, de les nuclears o de les renovables. I que el cost de certificar-ne l’origen és marginal. Per tant, aquest gran creixement del consum elèctric via dessaladores podria encobrir un augment important de les emissions fòssils d’Endesa. L’explicació alternativa és que el proveïment sigui nuclear, ja que la mateixa empresa és l’accionista majoritària d’Ascó i de Vandellòs. Si fos així, l’increment de la dessalació actuaria d’incentiu per perllongar més enllà del 2030 el funcionament d’aquestes perilloses centrals ubicades a Tarragona.
Segon problema: afavoreix el turisme i la construcció
El turisme i la construcció són els grans afavorits d’aquest creixement de l’oferta hídrica. A la Costa Brava, un dels indrets més colpits per la sequera, en municipis com Begur, la població estival multiplica per set el nombre de residents. Al sud del país, el Consorci d’Aigües de Tarragona reconeix un sobreconsum d’un 69% més d’aigua a l’agost respecte al febrer. Crida l’atenció que no hi ha dades públiques sobre l’evolució del consum d’aigua segons les estacions de l’any. A les Illes, aprofitant la parada absoluta del turisme durant la pandèmia el 2020, la Universitat de les Illes Balears (UIB) va concloure que un de cada quatre litres d’aigua anuals els consumeix el turisme. Un segon nivell de sobreconsum turístic té a veure amb el transvasament d’aigua regenerada a camps de golf. El Consorci d’Aigües Costa Brava Girona hi desvia gairebé un terç de tota la producció en lloc de recarregar aqüífers o regar horts.
Vista la sequera extrema dels darrers anys, és injustificable que no s’hagi aplicat cap restricció rellevant al sector turístic a diferència del que ha passat amb l’agricultura. Que a l’estiu, en el màxim anual de turistes, hi hagi la menor disponibilitat d’aigua i el Govern no es doni per concernit diu molt sobre qui mana a casa nostra.
Acabem parlant del país que tenen al cap els vips polítics i tècnics. Està en fase de consulta pública el Pla director urbanístic metropolità de Barcelona (PDUM), que afecta els 3,2 milions d’habitants de l’AMB. N’hi ha prou a dir que, seguint la lògica desenvolupista de sempre, la de l’inoblidable promotor i alcalde Josep Maria de Porcioles, el PDUM reserva sòl per a 217.000 nous habitatges. Preveu un increment del 14% del consum d’aigua i del 13% en electricitat, però no conté cap objectiu concret de mitigació i gestió sostenible de la demanda d’aigua en un context de crisi climàtica. Tampoc no detalla quin és el cost actual ni futur de l’increment de la dessalació, via electricitat fòssil o nuclear.
No es pot desconnectar la sequera de la crisi climàtica al país. El Servei Meteorològic de Catalunya i la Generalitat preveuen que, si seguim fent com fins ara, el 2050 les precipitacions minvaran fins a un 75% a l’estiu i un 45% a la primavera. És hora de donar importància a allò que és crucial, com ara que cal prioritzar la gestió de la demanda en un context d’estrès hídric creixent. I que això implicarà reduir el volum total a consumir, protegir l’aigua per a la població resident, l’agricultura i la indústria sostenibles, penalitzar el malbaratament turístic i evitar nous booms immobiliaris. La resta són rondalles capitalistes.
