Crític Cerca
Investigació

El mapa de les empreses que controlen l’aigua de Catalunya, municipi a municipi

Consulta quines grans corporacions gestionen el subministrament hídric: el grup Agbar lidera el rànquing en un context de sequera i d'emergència climàtica

05/12/2022 | 07:00

Catalunya es troba en estat d’alerta per sequera. Les restriccions afecten més de 500 municipis, on ja s’han aplicat mesures per reduir consums en usos agrícoles, ramaders, industrials i lúdics. Però qui controla el subministrament d’aigua a Catalunya? Quins municipis tenen gestió pública i en quins casos està en mans privades? Quines grans corporacions hi ha al darrere?

CRÍTIC publica el mapa de les grans empreses que controlen l’aigua de Catalunya, on es pot consultar municipi a municipi en mans de qui està el subministrament. El mapa està elaborat a partir de les dades recopilades pel col·lectiu Aigua és Vida, que defensa des de fa anys la municipalització de l’aigua.

De l’anàlisi de les dades d’Aigua és Vida se’n conclou que, si bé la majoria de municipis catalans rep l’aigua d’un operador públic (515), les empreses privades tenen el monopoli de les localitats més poblades. Un 79% de la població de Catalunya viu en els 432 municipis on el subministrament d’aigua està controlat per una empresa privada o amb participació privada majoritària. I entre les corporacions que controlen el negoci hi ha un nom que destaca per sobre de la resta: Agbar.

Agbar, el gegant sota control francès que gestiona el negoci a Catalunya

El grup Agbar és propietat en l’actualitat de la multinacional francesa Veolia, que al principi del 2022 va adquirir el 89% de les accions de Suez. Aquest grup, també francès, tenia el domini d’Agbar des que va comprar la companyia l’any 2008 en el marc d’una oferta pública d’adquisició (OPA) conjunta amb La Caixa.

El president executiu de la companyia és des de 2010 Àngel Simón, directiu històric del grup que durant els anys vuitanta va exercir diversos càrrecs públics en l’àmbit metropolità. Simón va ser el primer gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), aleshores una mancomunitat de municipis concebuda com una representació de l’hegemonia del PSC en la conurbació barcelonina, i es va incorporar a Agbar el 1995.

Les empreses vinculades al grup tenen una participació total o majoritària en 289 dels municipis on la gestió de l’aigua és privada i en subministren al 67% de la població. Segons les dades que recull Aigua és Vida, la corporació opera a través d’una vintena de societats, controla totalment l’empresa Sorea, posseeix gairebé el 80% de la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA), el 68% d’Aigua de Rigat (a Igualada) i té el 49% de l’Empresa Municipal d’Aigües de Tarragona (EMATSA).

El president d'Aigües de Barcelona, Àngel Simón, en una conferència / AGBAR

Però la joia de la corona d’Agbar és el seu control sobre el subministrament de l’aigua a la conurbació de Barcelona. La multinacional opera en 23 municipis a través de l’empresa Aigües de Barcelona – Empresa Metropolitana del Cicle Integral de l’Aigua (cal no confondre el nom d’aquesta societat amb la marca global del grup). Agbar controla el 70% d’aquesta societat, i el sector públic hi té una participació minoritària de només un 15% a través l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La Caixa, a través de Criteria, té el 15% restant de les participacions.

Agbar havia prestat servei sense una concessió amb validesa legal autoritzada

L’AMB va impulsar l’any 2012 sota el control del PSC i de CiU la creació d’aquesta societat mixta, i li va adjudicar de forma directa el subministrament de l’aigua. Però, el 2016, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va anul·lar la concessió a Aigües de Barcelona, apreciant “vicis en el procés de contractació” quan es va constituir l’empresa mixta.

Segons el TSJC, Agbar havia prestat històricament el servei als municipis metropolitans, però sense una concessió amb validesa legal autoritzada per l’administració competent. Hi va haver una concessió durant el franquisme, però des del 1982, any de creació de l’AMB, Agbar explotava el servei “actuant com a concessionari tàcit”. L’any 2012, l’Anuari Mèdia.cat va publicar per primer cop un article que detallava aquestes contradiccions. Tot i el revés judicial contra la multinacional, el 2019 una sentència del Tribunal Suprem va tornar a donar la raó a Agbar.

L’estratègia judicial: 42 plets contra la municipalització

No és l’únic cas en què la gestió de l’aigua en mans d’Agbar ha acabat als tribunals. Segons les dades recopilades per CRÍTIC, Agbar ha impulsat procediments judicials contra 42 municipis catalans i ens locals que tenien com a comú denominador haver intentat gestionar l’aigua directament o per mitjà d’empreses públiques. L’estratègia sempre és similar: presentar recursos contra els intents de revertir la gestió privada de l’aigua i la nul·litat dels contractes privatitzats.

Des de l’arribada d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona els Comuns han mantingut un conflicte obert amb Agbar. El darrer capítol es remunta tan sols a la setmana passada, en què Colau va acusar Agbar d’oferir diners a influencers perquè la critiquin i de difondre una campanya de fake news per desprestigiar-la. De fet, des dels Comuns s’ha apuntat als “lobbies econòmics” i en concret a Agbar de ser al darrere de les demandes interposades contra l’alcaldessa per l’Asociación para la Transparencia y la Calidad Democrática (ATCD) en relació amb una sèrie de subvencions a entitats socials.

Aqualia, la filial d’FCC que controla l’aigua a les zones turístiques

En segona posició segons el nombre d’abonats es troba el grup Aqualia, que pertany a Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), la corporació propietat dels multimilionaris Carlos Slim i Esther Koplowitz. FCC també té participació d’un fons d’inversió australià, IFM Investors. L’empresa subministra aigua a més de 433.000 catalans i s’ubica estratègicament en zones turístiques amb un elevat consum d’aigua durant l’estiu. Presta el servei en municipis de la Costa Brava, com Cadaqués, Lloret de Mar i Platja d’Aro, però també a la Costa Daurada, com l’Ametlla de Mar o Tivissa, a més de Lleida capital.

A vegades, els interessos d’Aqualia i d’Agbar han anat de bracet. Les dues grans corporacions es van unir sota la societat Girona, SA, per gestionar la concessió del servei de l’aigua dels municipis de Girona, Sarrià de Ter i Salt. Al llarg de 28 anys, el servei a la capital gironina el va prestar la societat Agissa, controlada en un 80% per Girona SA (és a dir, Aqualia i Agbar).

Tot i això, aquests tres municipis van remunicipalitzar el servei al juliol passat després de la reclamació de l’Ajuntament de Girona a l’empresa concessionària d’un total de 13,2 milions d’euros en concepte de danys i perjudicis als interessos municipals i dels abonats del servei. Ara el servei el prestarà la nova empresa supramunicipal pública Cicle de l’Aigua del Ter, SA.

Tot i això, les empreses controlades conjuntament per Agbar i Aqualia segueixen operant sobretot a la província de Girona, on són presents en 30 municipis i donen servei a 114.000 ciutadans.

L'exconseller Santi Vila va fitxar per Aigües de Banyoles / IVAN GIMÉNEZ
David Madí va ser un estret col·laborador d'Artur Mas i és una persona referencial de l'univers ideològic de Junts / ARXIU CDC
Anterior Següent

Les ‘portes giratòries’ i el negoci de l’aigua

Lluny d’Agbar i d’Aqualia trobem altres grups empresarials que pugnen per fer-se un lloc en el mercat català. La corporació Global Omnium, que té el seu origen en Aguas de Valencia, dona servei a més de 60.000 abonats i es concentra al Vallès Oriental però també en altres zones del territori. En total és present en 18 municipis.

El grup va començar a operar a la capital valenciana i després va ampliar el servei a la seva àrea metropolitana fins a fer el salt a altres comunitats autònomes. Amb l’objectiu de guanyar terreny a Agbar, la seva filial catalana, Aigües de Catalunya, va fitxar el 2018 David Madí, mà dreta de l’expresident Artur Mas que també havia estat membre del consell assessor d’Agbar. A l’octubre passat, el diari Ara va publicar que Madí deixava el seu càrrec a Aigües de Catalunya per evitar un conflicte d’interessos amb un nou projecte professional a l’estranger.

No és l’únic cas en què ha funcionat la porta giratòria entre càrrecs polítics i empreses subministradores d’aigua. Un altre cas és el de l’exconseller de Territori Santi Vila, que va fitxar com a director general de l’empresa Aigües de Banyoles, un dia després de complir-se el termini d’incompatibilitat de dos anys que tenen tots els ex-alts càrrecs de la Generalitat a l’hora de treballar amb actors privats amb els quals han tingut relació durant l’exercici del seu càrrec.

La Comunitat Minera d’Olesa, única excepció cooperativa

Mentre que el 79% dels catalans obtenen l’aigua a través d’un servei totalment o parcialment privatitzat, els habitants d’Olesa de Montserrat són els que reben el servei de l’única cooperativa de subministrament d’aigua de Catalunya, la Comunitat Minera Olesana, SCCL. És una societat fundada l’any 1868 per un grup d’olesans que buscaven la manera d’evitar les malalties transmeses per l’aigua extreta de pous casolans en èpoques de sequera. El 1992 es va constituir en cooperativa de consumidors i usuaris. Segons les dades recopilades per Aigua és Vida, es tracta de l’únic cas de gestió cooperativa de l’aigua a Catalunya.

El pantà de Sau, afectat per la sequera / IVAN GIMÉNEZ

Remunicipalització: de la gestió privada a la pública

L’entrada massiva d’operadors privats de subministrament d’aigua a Catalunya es remunta a la dècada dels noranta, quan s’atorgaven concessions de 30 a 50 anys de servei, segons l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP). Un cop finalitzada aquesta concessió, 32 municipis han remunicipalitzat el servei, malgrat els litigis i entrebancs de les empreses que fins ara el gestionaven.

27 consistoris catalans estan iniciant el procés de remunicipalització de l’aigua

Terrassa és el municipi amb més població que ha remunicipalitzat l’aigua a Catalunya, i els darrers han estat Girona, Salt i Sarrià de Ter. Actualment, 27 consistoris, que aglutinen 345.000 habitants, estan iniciant el seu procés de remunicipalització, segons les dades de l’AMAP.

Lluís Basteiro, coordinador de l’AMAP, assegura que les conseqüències de pèrdua de control públic sobre un bé comú com l’aigua són també la manca de transparència i de polítiques socials. “L’opacitat i la manca de participació ciutadana són característiques de la gestió privada”, apunta Basteiro. Des de l’AMAP, reclamen que la gestió de l’aigua sigui pública i no estigui subjecta a les variables del mercat.


Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les dues últimes revistes publicades i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies