Crític Cerca
Investigació

El mapa de la guerra judicial per l’aigua pública

La multinacional Agbar impulsa una batalla als tribunals contra 42 municipis i ens locals catalans que intenten municipalitzar el servei

10/05/2021 | 06:00

El grup Agbar ha controlat històricament el negoci de l’aigua a Catalunya. Però, durant els últims anys, diversos ajuntaments, començant pel de Barcelona, han qüestionat el seu paper com a gestor d’aquest recurs privatitzat. I l’empresa, actualment una filial del gegant francès Suez Environnement, no s’ha quedat de braços plegats. Segons les dades a les quals ha pogut accedir CRÍTIC, Agbar ha impulsat procediments judicials contra 42 municipis catalans i ens locals que tenien com a comú denominador haver intentat gestionar l’aigua directament o per mitjà d’empreses públiques.

CRÍTIC ha tingut accés a les dades recopilades per l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP) sobre el detall de tots aquests casos judicialitzats. Aquest mitjà també s’ha posat en contacte amb una portaveu d’Agbar, que ha declinat participar en el reportatge. Des de Barcelona i l’Àrea Metropolitana (AMB) fins al Consell Comarcal d’Osona, Terrassa i Arenys de Munt, passant per Girona, Tremp o Bellpuig: aquest és el mapa de la guerra d’Agbar contra els ajuntaments.

En aquest mapa s’inclouen els 42 casos en els quals Abgar ha portat als tribunals els ajuntaments que han volgut iniciar processos de municipalització del servei. Si hi cliqueu, podreu veure les claus de cada cas, que inclouen recursos contra els intents de revertir la gestió privada de l’aigua i la nul·litat dels contractes privatitzats, recursos també contra el fet que consistoris hagin delegat les competències dels subministraments en consells comarcals o en el Consorci per a la Gestió Integral de l’Aigua de Catalunya (CONGIAC), accions judicials contra la prestació del servei a través de l’empresa pública Gestió Integral de l’Aigua de Catalunya (GIACSA), sentències per impedir consultes ciutadanes, o resolucions judicials que eliminen la capacitat municipal de decidir el model de gestió.

Agbar, la multinacional de l’aigua

L’aigua a Catalunya és un recurs molt preuat que no sempre es gestiona de forma pública. Segons les dades del ‘Mapa de l’aigua‘ de la plataforma Aigua és vida, si bé és cert que en la majoria de municipis el servei és de gestió directa, a través dels ajuntaments o d’empreses públiques, n’hi ha molts que aposten per la gestió privada o per un model mixt, és a dir, per una societat amb participació pública i privada. De fet, més del 80% dels catalans obtenen l’aigua a través d’un servei totalment o parcialment privatitzat, mentre que els que la reben per mitjà d’una empresa pública no representen ni el 20% de la població. Aquest desequilibri s’explica pel fet que, en els municipis que concentren un major volum de població, el model dominant és el privat.

“Catalunya és una anomalia. En cap lloc del món no hi ha una densitat tan gran de gestió privada de l’aigua”

“Catalunya és una anomalia a escala mundial. En cap lloc del món no hi ha una densitat tan gran de gestió privada de l’aigua com aquí”. Així de taxatiu es mostra Lluís Basteiro, coordinador de l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP). Aquest fet, opina, provoca que “tinguem inoculat que els prestadors del servei siguin empreses que en facin negoci”. I, en aquest negoci, Agbar se situa a la cúspide de la piràmide.

El grup Agbar controla totalment l’empresa Sorea, posseeix gairebé el 80% de la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA), el 68% d’Aigües de Rigat (a Igualada), i té el 49% de l’Empresa Municipal Aigües de Tarragona (Ematsa). A més, té el 31% de la propietat de Girona SA –la societat que controla Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter (Agissa)–, i domina al voltant del 35% de Mina Pública de Terrassa, que ha donat pas a la pública Taigua en el subministrament del bé. L’empresa i les seves filials acumulen, segons els grups partidaris de l’aigua pública, presumptes irregularitats en la gestió del servei i s’han vist esquitxades en casos de corrupció arreu de Catalunya, a l’Estat espanyol i en altres països on desenvolupen la seva activitat. Però al Principat, per contra, Agbar ha estat un agent actiu a l’hora de plantar batalla judicial contra tot ajuntament que volgués iniciar un procediment per revertir la gestió privada d’aquest bé essencial.

Foto: SERGE MELKI

Barcelona: la multiconsulta fallida

La bel·ligerància d’Agbar ha estat particularment intensa a Barcelona. Al municipi, la batalla judicial de l’empresa contra l’Ajuntament té diverses ramificacions. Uns dels casos més sonats té a veure amb la consulta que el consistori volia impulsar per conèixer l’opinió de la ciutadania sobre una eventual gestió pública de l’aigua. La Subdelegació del Govern espanyol a Catalunya i la Cambra de Concessionaris i Empreses Vinculades al Sector Públic —on hi ha Suez, propietària d’Agbar— van ser els primers a atacar la iniciativa, interposant-hi recursos judicials.

Després, Agbar s’hi va afegir amb un recurs d’alçada contra l’admissió a tràmit de la multiconsulta. I al periple judicial s’hi va sumar també, amb un tercer contenciós, l’entitat Advocats Catalans per la Constitució, que ha participat en processos en col·laboració amb Societat Civil Catalana. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va resoldre suspenent el Reglament de participació ciutadana en la part relativa a les consultes, i impedint que la iniciativa tirés endavant.

Eloi Badia: “Agbar veta la ciutadania. Li diu que no pot opinar sobre el seu negoci”

“El que va fer Agbar va ser un atac a la presa de decisions”, conclou Eloi Badia, regidor d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica de l’Ajuntament de Barcelona. Badia creu que el consistori “pot acabar sortint-se’n” perquè “seria impensable” que una empresa privada pogués interferir o, fins i tot, “eliminar la democràcia directa a través de consultes”. Si això no es revertís, es crearia un precedent perillós, opina. “Directament s’estaria vetant la ciutadania. De fet, ara mateix Agbar li està dient que no pot opinar sobre el seu negoci”.

Pressió sobre Colau

A banda del cas de la multiconsulta, l’operadora també va portar l’Ajuntament davant del Tribunal de Comptes a partir d’una querella en què xifrava en més de 875.000 euros el “perjudici” ocasionat a les arques públiques que havia causat el moviment del consistori per transitar cap a la gestió pública del servei. En aquesta xifra, s’incloïa un encàrrec de l’Ajuntament a diversos despatxos perquè analitzessin el marc jurídic i l’inventari d’infraestructures necessàries per efectuar la municipalització, així com “diferents treballs realitzats en l’àmbit de l’aigua”. Segons l’empresa, els estudis vulneraven la normativa comptable, perquè els va encarregar el consistori i no l’AMB, que és l’òrgan on recau la competència en matèria de l’aigua. A l’últim, Agbar també denunciava que l’Ajuntament havia atorgat subvencions “a associacions afins a la ideologia municipalitzadora” que, si no havien tingut “un resultat tangible”, representaven, a criteri de l’operadora, “un menyscabament per a les arques públiques”.

“Quan Agbar fa aquest pas, travessa una línia vermella. Posar noms propis és clarament una amenaça: l’Administració desapareix i es demana a persones concretes que responguin amb el seu patrimoni”, resumeix Badia. En aquesta ocasió, l’empresa, per primer cop, situa Ada Colau i la societat civil organitzada a l’ull de l’huracà. “El missatge és clar: sabem que això no anirà enlloc i, si hi va, hi haurà un altre implicat, però posem intencionalment el nom de l’alcaldessa el primer. Representa un canvi de to des del punt de vista jurídic“, exposa el regidor.

AMB: la sentència “inèdita” del Suprem a favor d’Agbar

El cas més conegut i que afecta un major nombre de municipis és el que Agbar ha impulsat contra diversos consistoris de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El conflicte es remunta a l’any 2012, quan l’AMB va aprovar la creació de la societat Aigües de Barcelona, Empresa Metropolitana de Gestió del Cicle Integral de l’Aigua, SA. Aquesta empresa mixta inicialment estava participada per l’operadora privada Agbar en un 85% i per l’AMB en el 15% restant. Actualment, l’AMB hi manté la participació, però Agbar té ara el 70% de la societat perquè Criteria-CaixaBank va adquirir-li l’altre 15%. 

El 2016, una sentència del TSJC anul·lava la concessió a Aigües de Barcelona del subministrament d’aigua de diversos municipis del cinturó metropolità; un contracte amb què l’empresa s’assegurava la dotació del servei a quasi tres milions d’habitants durant 35 anys, i pel qual percebria uns ingressos de 3.500 milions d’euros en total. El tribunal hi veia “motius d’anul·lació per vicis en el procés de contractació” quan es va constituir l’empresa mixta. La resolució establia que l’AMB, cogovernada en aquell moment per CiU i pel PSC, havia situat Agbar com a únic soci possible, sense publicitat, i assignant-li directament el subministrament a 23 municipis de la corporació metropolitana.

El CGPJ i Agbar van subscriure un conveni per “ampliar el coneixement dels jutges en matèria mediambiental”

Tanmateix, Agbar va presentar un recurs i l’any 2019, en una nova sentència, el Tribunal Suprem va revocar la que havia dictat el TSJC. D’aquesta manera, considerava que el procediment emprat per l’Administració per adjudicar el servei sense concurs públic estava avalat per la Llei de contractes del sector públic.

“A partir d’aquesta sentència inèdita del Suprem, hi ha un repunt en la bel·ligerància d’Agbar”, comenta Basteiro. “Se sent molt forta i decideix portar-ho tot als tribunals”. A l’empresa no li preocupa tenir un grapat de processos judicials oberts. Al contrari: tot indica que la seva relació amb l’alta magistratura és fluida. De fet, l’any 2011, la Fundació Agbar va subscriure un conveni amb el Consell General del Poder Judicial per “ampliar el coneixement dels jutges en matèria mediambiental”.

El TSJC escapça la capacitat de decisió dels ajuntaments

No és l’única ofensiva d’Agbar contra els municipis metropolitans. La constitució d’Aigües de Barcelona “va succeir en paral·lel a la modificació del Reglament Metropolità del Servei del Cicle Integral de l’Aigua, per tal que les concessions d’11 municipis fossin absorbides per l’empresa quan finalitzessin els contractes municipals”, concreta el coordinador de l’AMAP. Tanmateix, el 2017, aquesta prerrogativa es va eliminar del Reglament i es va mantenir la capacitat de cada un dels municipis per decidir el seu model de gestió de l’aigua. Poblacions com Corbera de Llobregat, Molins de Rei, Ripollet o Sant Cugat del Vallès van començar a treballar per transitar cap a la gestió pública.

Però la reacció d’Agbar no es va fer esperar gaire. L’operadora va portar la modificació del Reglament al TSJC, que a finals de l’any passat “va eliminar la capacitat de decisió dels ajuntaments” sobre aquesta matèria, atorgant la competència plena a l’AMB. Així i tot, la sentència no dictava que les concessions s’haguessin d’adjudicar directament a Aigües de Barcelona, de manera que “els municipis ara estan a expenses del que decideixi l’AMB”, rebla Lluís Basteiro. “I Agbar està impugnant qualsevol moviment que la corporació metropolitana faci perquè la gestió sigui pública”.

Tubs d'aigua en un túnel a Arenys de Munt / CRÍTIC

D’Arenys de Munt al Consell Comarcal d’Osona: un periple judicial que es dilata en el temps

El regidor Eloi Badia destaca que l’estratègia d’Agbar de presentar successivament recursos i obrir contínuament causes judicials que es perpetuen en el temps acaba entorpint el funcionament normal de l’Administració. “Tot document que aprovis acabarà als tribunals, i això desgasta i fa que hagis d’invertir molt de temps redactant les respostes. És el que persegueixen: que els ajuntaments pensin que és un camí molt complicat i que es facin enrere“, apunta.

Un exemple d’aquesta pràctica és el cas d’Arenys de Munt, on la gestió de l’aigua es va privatitzar el 1999 en mans de Sorea, filial d’Agbar, amb un contracte que finalitzava el 2010. L’Ajuntament va aprovar que la concessió no es renovés amb Sorea, sinó que fos assumida per l’empresa municipal Gestió Urbanística i Serveis Arenys de Munt (GUSAM). No va ser un camí planer i a les dificultats s’hi va sumar el fet que Sorea va interposar un recurs contenciós administratiu per evitar la remunicipalització, i reclamava 666.000 euros d’indemnització per rescissió del contracte.

Arenys de Munt és un exemple de com opera Agbar: processos que es dilaten en el temps contra ajuntaments que aposten per la gestió pública

El periple judicial s’ha allargat aproximadament una dècada. Però, en aquesta ocasió, els tribunals han resolt a favor del consistori. I no solament això: el cas va donar un tomb quan el TSJC va establir que era l’empresa que havia de pagar 345.000 euros a l’Ajuntament “per cobrar més en les inversions, per deutes impagats o per imputar despeses que eren d’altres pobles en els quals també gestiona el servei d’aigües”.

Arenys de Munt és un exemple de com opera Agbar al territori. A l’amalgama de casos s’hi sumen, entre d’altres, els de cinc municipis del Consell Comarcal d’Osona, contra els quals l’empresa va interposar un recurs contenciós per haver volgut delegar en aquest òrgan l’abastament de l’aigua, o el cas de Terrassa, que afronta diversos recursos administratius contra acords del ple, que inclouen l’establiment del servei, la creació de l’empresa pública Taigua o la liquidació de la concessió, que vencia després de 75 anys. La darrera sentència del TSJC va donar parcialment la raó a Terrassa, però encara queden pendents diversos contenciosos.

La batalla d’Agbar al territori

Fora de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana, Agbar ha estat involucrada en una trentena de contenciosos més arreu del territori. Un dels que han tingut més ressò és el que va posar en marxa una denúncia de la CUP contra la societat d’economia mixta Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter, SA (Agissa), formada en un 80% per l’empresa Girona SA (integrada per Agbar en un 31%), i en el 20% restant pels ajuntaments dels tres municipis. El 2015, la formació va iniciar un procediment contra la societat per irregularitats en la gestió del servei, i el Jutjat d’Instrucció núm. 2 de Girona va obrir diligències per un delicte d’apropiació indeguda. Dos anys més tard, la Fiscalia Anticorrupció en va assumir la investigació.

Els informes de la causa constaten que, durant més de 20 anys, els gironins han pagat més d’1 milió d’euros de sobrecost pel servei d’aigua. No era l’única irregularitat que es va detectar en aquest cas. De fet, l’Agència Tributària concretava també que els directius de l’empresa havien carregat “despeses personals” a la societat, i va concloure que Girona SA havia cobrat “centenars de milers d’euros” en factures per serveis no prestats. Els ajuntaments dels tres municipis van acordar la recuperació de la gestió directa del servei i l’empresa Girona SA hi va reaccionar plantejant un contenciós administratiu contra aquesta decisió.

Eloi Badia: “Agbar intenta deformar el marc jurídic perquè s’adapti als seus interessos”

Per la seva banda, Collbató representa un punt d’inflexió en l’estratègia judicialitzadora d’Agbar. En aquesta població és on es va originar la primera causa de la companyia contra el Consorci per la Gestió Integral de l’Aigua de Catalunya (CONGIAC), integrat per 25 municipis de gestió pública –alguns dels quals reben el servei a través de l’empresa pública Gestió Integral de l’Aigua de Catalunya, GIACSA. Arran d’una sentència del TSJC contrària al fet que Collbató delegués la competència de la gestió de l’aigua en el Consorci, i contrària també al mecanisme jurídic de relació entre l’Ajuntament i GIACSA, Agbar va decidir interposar recurs contra una desena de municipis més –Bellpuig, Campdevànol, Camprodon, Sant Llorenç d’Hortons, Llanars, Montornès del Vallès, Olèrdola, Olost, Tremp i Vila-rodona– també per la mateixa raó.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va resoldre amb una sentència que qüestionava alguns aspectes administratius del funcionament de l’ens i de l’empresa pública. Tanmateix, “eren instruments jurídics que ja havien decaigut. Estan jutjant una cosa que ja no existeix”, explica Albert Testart, gerent del CONGIAC. “No hi ha un problema jurídic realment: és una voluntat empresarial d’Agbar de monopolitzar el mercat”. I el regidor Eloi Badia hi afegeix: “No hi ha cap altra empresa que actuï així. Estem parlant d’una pràctica empresarial que es basa a intentar deformar el marc jurídic perquè s’adapti als seus interessos”.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies